Dues entrevistes: Joan Ballester i el mapa dels Països Catalans. Francisco Garrobo, activista de Nou Barris, condemnat a tres anys i mig de presó

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 3 de desembre de 2020 

per ETV Llobregat i Terramar

Convidats:

Oriol Falguera,  Fundació Reeixida

Francisco Garrobo, activista veïnal  Nou Barris 

“Bienvenidos a una nueva era” així ha saludat Gabriel Rufián l’aprovació dels pressupostos espanyols a Madrid. Esperant aquesta nova era, ara i aquí, continuem convivint o, més aviat, malvivint amb la pandèmia que ja ha causat més de 19.000 morts als Països Catalans, 16.000 d’aquests a Catalunya. La nova era que ens espera es trobarà amb el dolor de famílies senceres, ja sigui per la mort o el contagi d’algun familiar o amic, ja sigui pel treballador que s’ha quedat sense feina. Es trobarà també amb els immensos problemes de la petita i mitjana empresa, dels autònoms, dels petits comerços.

El 1967 el TOP, tribunal de Orden Público demanava cinc anys de presó per a Joan Ballester i Canals. El seu delicte, el de “propaganda il·legal i clandestina”, era l’edició d’un mapa dels Països Catalans. Joan Ballester va ser editor i llibreter, al front de la seva llibreria Públia, coneguda també com a llibreria Ballester. Per damunt de tot va ser un activista lingüístic, cultural i polític. El seu mapa i el seu lema “De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó” van fer dir a Joan Fuster que era la maniobra més eficaç mai feta pels Països Catalans.

Ara. Fundació Reeixida ha reeditat el mapa Països Catalans amb la divisió comarcal, la primera del segle XXI i amb el nom dels autors. Reprodueix una edició de 1971 que modifica detalls d’una primera original de 1962.

Aquesta setmana, Adrià Sas, activista de Vilafranca del Penedès ha estat condemnat a 3 anys i mig de presó per un delicte d’atemptat contra l’autoritat i un delicte de lesions lleu. La Generalitat es va personar com a acusació particular i va demanar cinc anys i mig de presó. Malgrat que des de fonts oficials s’havia dit que retirarien l’acusació, finalment no ho van fer. Un dels testimonis de l’acusació era Jordi Arasa, condemnat a dos anys i quatre mesos de presó per haver fet servir violència extrema contra manifestants el 2011.

La setmana passada vam conèixer una sentència similar. Francisco Garrobo, activista veïnal de Nou Barris era condemnat a 3 anys i mig de presó pels talls a la Ronda de Dalt durant la vaga del 8 de novembre de 2017. El seu company Moisès ha estat condemnat a un any de presó.

El Vull una resposta d’avui canvia una mica la seva estructura habitual. Farem dues entrevistes. Primer, parlarem amb Oriol Falguera de la Fundació Reeixida i després amb Francisco Garrobo l’activista de Nou Barris.

Així que, som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana d’una sèrie televisiva “Anatomia de Grey”

“No importa si creixem si envellim. Sempre estem ensopegant, fent-nos preguntes. Eternament joves.”

Marxem com sempre amb el pensament posat en tota la nostra gent, gent con Francisco Garrobo o Adrià Sas, la gent que pateix la repressió, la presó o l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

Prou fronteres per al català. Reciprocitat ara!

Hi ha un dret fonamental, reconegut en el dret internacional, que és el de la llibertat d’expressió que s’estén a altres drets com el d’opinió i el d’informació. Avui dia, amb Internet i les diverses plataformes televisives comptem amb centenars de propostes de cadenes en totes les llengües del món. Canals en múltiples llengües, des del castellà al xinès, passant per l’anglès, el francès, el turc, l’àrab...

Avui segona dècada del segle XXI, nosaltres, ciutadans del País Valencià, de Les Illes, de la Catalunya Nord o de l’Alguer no podem disposar de la reciprocitat d’emissions de les televisions que emeten en la nostra llengua.

El País Valencià ha estat sempre capdavanter en la lluita per garantir que totes les televisions en català es puguin veure a tot el conjunt del domini lingüístic. Fa més de 30 anys perquè les imatges de TV3 arribessin també al sud. L’any 2009, Acció Cultural del País Valencià engegava la campanya “Per una televisió sense fronteres. Defensem la televisió en català al País Valencià i a les Illes”

Ara, encara hi hem de tornar. I més encara, perquè volem tenir la reciprocitat de tots els mitjans que emeten en català arreu dels nostres respectius països. Tots els mitjans audiovisuals que emeten en la llengua comuna tenim una gran responsabilitat: necessitem construir entre tots un autèntic mac de referència nacional que inclogui la llengua, la seva unitat i alhora gran i extraordinària diversitat, i també la seva qualitat. Conèixer i assumir els nostres diversos referents, ja siguin esportius, polítics, literaris o musicals,. Fins i tot les nostres actituds i opinions, també diverses, complementàries i enriquidores.

Una vegada més, doncs, demanem poder veure, arreu dels nostres països, tots els mitjans que emeten en català. Volem la reciprocitat ara.

Reciprocitat ara. Signa!

Benji al comtat de Yoknapatawpha (El soroll i la fúria. 2)

 

Faulkner crea un univers literari a l’entorn de l’imaginari comtat de Yoknapatawpha que apareix per primera vegada en la seva novel·la “Sartoris” i és l’indret on es localitzen disset relats més de l’escriptor. Segons el mateix Faulkner, la paraula prové de dues paraules de la llengua chickasaw, Yocona i petopha, que signifiquen "terra dividida". En una conferència a la Universitat de Virgínia, Faulkner va dir que aquest mot compost vol dir "terra que flueix lentament per terra plana”.

La narrativa de Faulkner se centra en el Sud americà, el vell Sud americà. La decadència, l’enfonsament d’una societat i d’una manera de viure la qual descriu de manera formidable. Tal com va dir en el seu discurs d’acceptació del Premi Nobel de literatura “la gent ha d'escriure sobre coses que provenen del cor, veritats universals. En cas contrari, no signifiquen res.”

Així ho fa també a “El soroll i la fúria” en què narra la decadència de la família Compson, una família del Sud, del comtat de Yoknapatawpha. Prenent de nou una cita del Macbeth, narra "el camí cap a la mort polsegosa" d'una família tradicional de classe alta del Sud.

La família Compson. El pare és un alcohòlic. La mare, hipocondríaca i egoista que depèn de la criada Disley per criar els seus fills. Quatre germans: Caddy, Quentin, Benji i Jason. Quatre capítols. Quatre narradors. El primer, ja n’hem parlat anteriorment, “7 de abril de 1928” narrat per Benji. El segon, 2 de juny de 1910 per Quentin. El tercer 6 d’abril de 1928 per Jason i el darrer “7 de abril de 1928” per Disley, la criada negra.

És curiós que un personatge com el de Caddy, la segona filla dels Compson, a l’entorn de la qual giren molts dels records, les inquietuds i el sentiments dels seus germans (sobretot els de Benji) no tingui veu pròpia a la novel·la. N’és, però, el catalitzador i la coneixem a través de les emocions que expressen els seus germans (i Disley) en els respectius relats.  

Tornem al primer capítol... i tornem de nou a Macbeth, a les paraules que pronuncia després de conèixer la mort de Lady Macbeth:

El camí cap a la mort polsegosa. Fora, fora, breu espelma.

La vida no és més que una ombra que camina, un pobre jugador

que s’estira i es preocupa a l’escenari,

i que després no se sent. És un conte

explicat per un idiota, ple de so i fúria, que

no significa res.

Un conte explicat per un idiota... L’adult de tres anys que no parla, que només plora, que gruny, que és motiu de vergonya i de tristor continuada per la família i que només rep afecte i amor de Candy.

Benji està veient, més enllà de la tanca, com juguen en el camp de golf. Escolta i sent:

«Ei, caddie.» Va donar un cop. Van travessar el prat. Jo em vaig agafar a la tanca i els vaig veure anar-se'n.

Caddie. És el detonant que dóna pas als records desordenats de Benji. Caddie...Caddy...Pensaments, sensacions, veus, olors, indrets, racons tot es barreja en el corrent de pensament de Benji.

«Què et passa.» va dir Caddy. «És que creies que anava a ser Nadal quan jo tornés de l'escola. Això és el que creies. Nadal és demà passat. Santa Claus, Benjy. Santa Claus. Vine. Anem a fer una cursa fins a casa per entrar en calor. » Em va agafar de la mà i vam córrer sobre les fulles brillants que cruixien. Vam pujar corrent les escales i vam sortir del fred brillant i vam entrar al fred obscur.

L'aventura extraordinària de llegir William Faulkner (El soroll i la fúria. 1)

Haig de confessar que, fins ara, no havia llegit absolutament res de William Faulkner. Durant anys, he fet moltes lectures diverses (i des del mes de març d'enguany, encara moltes més...) es pot considerar (trigar tant a llegir Faulkner) doncs, una falta greu i més tractant-se d’un premi Nobel de literatura, concretament de l’any 1949.

I no vaig començar del tot bé, aparentment, perquè la meva primera lectura de l’escriptor de Mississipi va ser “El soroll i la fúria”, traduïda per primer cop en català per Jordi Arbonès, el 1984, amb el títol “d'El brogit i la fúria”. Per què dic que la cosa no va començar bé, perquè segons diuen la majoria de crítics, “The Sound  and the Fury” és la novel·la més “complicada” de Faulkner. I hi afegeixo “aparentment” perquè vaig gaudir-ne extraordinàriament i això em va moure a llegir-ne dues més: “”L’intrús en la pols” i “Absalom, Absalom”. I també, perquè el fet que “El soroll i la fúria” no fos una novel·la de lectura fàcil, em va permetre afrontar les altres dues amb molta més preparació i una certa (no gaire) comoditat.

La vida no és res més que una ombra que camina; un pobre actor, que gasta fums i consumeix el poc de temps que està en escena, i que després ja no se'l sent mai més; és un conte explicat per un dement, ple de soroll i fúria, i sense cap sentit.

Aquesta és una de les frases importants del Macbeth de William Shakespeare (Acte V) És, gaire sens dubte, la frase que dóna origen al títol de la novel·la i que s’estableix en el primer capítol, el llarg i dificultós monòleg d’un dels personatges, Benjy (Benjami). Ens adonem que el monòleg és estrany, de vegades ens costa d’entendre’l, de vegades ens perdem en el relat. Poc a poc (i rellegint quan cal) comencem a veure la llum. Benjy té un problema greu de retard mental. Malgrat que entén el que li diuen, no pot parlar i només emet sons guturals. Plora sovint. La seva és una història explicada per un adult de trenta anys que té la mentalitat d’un nen de tres. És una història plena de “soroll i de fúria”.

Quan agafem per primera vegada la novel·la, podem creure que es tractarà d’un diari o potser d’una crònica perquè els quatre capítols d’aquesta composta responen a dates. El primer, “set d’abril de 1928”. Res, però, més lluny del que acabarem trobant-nos. La novel·la no té cap tipus de relat lineal. El temps circula amunt i avall del relat, ingovernable i indomable. No hi ha inici ni final.

Quatre capítols. Quatre narradors. Visions diferents, incompletes, però complementàries d’una mateixa realitat. Els records flueixen, amb una certa bogeria narrativa, en una mena de “flashbacks”, amb veus diferents i fragmentades que ens obliguen constantment a recompondre la línia narrativa.

Frases que semblen interminables. Incisos constants, i incisos dins dels incisos. Hi sobresurt la tècnica del monòleg interior, considerada, en la novel·la, un exemple magistral de l’ús d’aquest recurs. El trobarem en el primer capítol i a través de Benjy que, mitjançant els seus records, les seves impressions (recordem... d’un home amb l’edat mental de tres anys) ens ho va transmeten aquell set d’abril de 1928. ÉS el capítol que ens comença a mostrar la gran majoria dels fets viscuts per la família i també dels personatges de la novel·la... però de manera caòtica, sense seguir cap ordre cronològic ni cap exposició seqüencial.

És un capítol que, no se on ho vaig llegir, mereix ser rellegit després de la lectura completa de la novel·la. Així ho vaig fer i el resultat va ser fantàstic.

AExRC Pla d'Acció Política Postelectoral i Seminari d'Esquerres I-S.-R

L'associació Acord d’Esquerres per la República Catalana (AExRC) ha presentat en roda de premsa la seva “Proposta de Pla d’Acció Política postelectoral” que caldrà debatre en l’àmbit del Seminari d’Esquerres I-S-R (Independentistes-Sobiranistes-Republicanes) que tindrà les primeres sessions de treball l'1 i el 22 de desembre. 

AExRC considera necessari un pla d’acció política postelectoral per rellançar la lluita pels valors republicans i pels drets nacionals de Catalunya, cap a la implantació efectiva de la República Catalana. Un pla que permeti aprofitar el deteriorament de l’EE i la probable millora independentista en les pròximes eleccions, amb una acció institucional unitària i una participació civil transversal. Un pla que tingui ben present els problemes socials i en especial els derivats de la Covid-19. Un pla que signifiqui reprendre la iniciativa, amb millors expectatives que en anteriors ocasions.

Es proposa treballar en els eixos següents, sobre els quals basar l’acció institucional, la mobilització popular i la política d’aliances: Proposició de llei per l’amnistia. Nou referèndum d’autodeterminació. Erosionar el règim del 78. Gestió eficient i social dels recursos disponibles. Recuperació postpandèmia. La República que volem.

El Seminari d’Esquerres I-S-R (Independentistes, Sobiranistes i Republicanes) és una eina més per fer realitat els profunds canvis polítics i socials que reclamaven les extraordinàries manifestacions del 3 d’octubre de 2017, derivades de la massiva participació en el referèndum de l’1 d’octubre i de la brutal repressió policial que va intentar impedir-lo.

El Seminari aplegarà persones significatives de diversos partits, sindicats i entitats que hi participaran a títol personal. Fins ara, han confirmat la seva participació:

Elvira Altés, Pilar Castillejo, Toni Comín, Maria Dantas (ERC), Xavier Diez (USTEC), 

Daniel Escribano, Angel Ferrero, Guillem Fuster (Poble Lliure), Inés Garcia (CGT), 

Marina Geli, Juanan Geraldes (Més País), Oriol Izquierdo (Acció x República),  

Mercè Marzo (Pirates), Juanjo Morales (UGT), Toni Morral (Junts), Jordi Muñoz

Joan Josep Nuet (Sobiranistes), Isaac Peraire (ERC), Pep Puig, 

M. Dolors Sabater (Guanyem), Montserrat Sagarra, Miquel Salas (Sin Permiso),  

Néstor Sastre (Intersind-CSC), Marina Subirats

Acord d'Esquerres per la República Catalana. Pla d'Acció Política Postelectoral. ERC dóna el SÍ als pressupostos espanyols.

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 26 de novembre de 2020 per ETV Llobregat

Convidats: 

Josep Ferrer,  president d’Acord d’Esquerres per la República Catalana

Mercè Zamora, Acord d’Esquerres per la República Catalana

Toni Infante, portaveu de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià

Davantal

En català tenim una frase feta molt expressiva, com totes les frases fetes, “La cançó de l’enfadós” que més o menys vol dir “una cosa que es repeteix amb molta insistència fins a fer enfadar molt els qui l’escolten.” 

Tenim una altra expressió que va ser molt coneguda i repetida entre els anys 80 i 90 del segle passat que és la del “peix al cove”, que gairebé tots coneixeu, i que té el significat “d’una cosa fàcil, ràpida d’aconseguir”.

“Peix al cove” es va fer famosa perquè va ser el sistema del president Pujol i que es resumia en aconseguir allò que es pogués pactant amb qui calgués. Així va ser com el president Pujol va fer pactes amb la UCD, amb el PSOE i amb el PP.

Ara, una vegada més, torna la cançó de l’enfadós i el peix al cove. I de la mateixa manera que Convergència i Unió va fer pactes amb en Suàrez, amb en Felipe González, amb Zapatero o amb l’Aznar. De la mateixa manera que ERC pactava amb Zapatero o amb Sánchez, ara tornem a sentir la cançó de l’enfadós, amb la mateixa lletra: la pluja de milions que l’Estat espanyol deixarà caure sobre la nostra malmesa i fràgil Generalitat de Catalunya.

Ara sembla que seran 2.300 els milions que rebrem en inversió i transferències. A més, ens asseguren que s’aixecarà el control financer i la fiscalització permanent de les finances de la Generalitat.

Mariano Rajoy, el març de 2017 va prometre en un acte amb empresaris a Catalunya 4.200 milions d'inversions fins al 2020. Pedro Sánchez, el 2019, quan feia campanya per a guanyar les eleccions, assegurava una altra pluja de milions per a Catalunya. Prometia complir les inversions fixades a la Disposició Addicional 3ª de l'Estatut, i mai acomplertes. De fet,  l'Estat ni tan sols executa les obres que pressuposta a Catalunya. Entre el 2015 i el 2017, només va realitzar el 56,05%. Això signifiquen 1.220 milions d'euros menys dels previstos. En els últims set exercicis, el govern espanyol només ha executat un 66,6% de les inversions pressupostades a Catalunya.

Tanmateix, els nostres partits, els partits catalans, els independentistes, ja sigui CiU o ERC continuen pactant amb Madrid. Un pacte amb el diable i el diable sempre surt guanyant i, a més, s’acaba enduent l’ànima del pactant als inferns. Semblen ignorar que posar-te d’acord amb el diable comporta el compromís de servir-lo i, finalment, de lliurar-li l’ànima després de la mort.  

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

Marxem amb la frase de la setmana, avui de Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista com ella mateixa es definia:

Jo, com aquell somiador americà, també he tingut un somni. Un somni que voldria que fos aviat una realitat: veure la meva terra justa socialment, pròspera culturalment i lliure nacionalment.

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, a que pateix repressió, presó i exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

"Tossudament sóc" Un poema d'aniversari

Com és el meu aniversari, em ve de gust autodedicar-me aquest poema de Quim Ponsa titulat "Present d'indicatiu".

Aparentment, pot semblar només un joc de paraules, o més aviat de temps verbals, però és ple de contingut. Només cal aplicar-hi reflexió...

Sóc.

Vaja, crec que sóc,

de fet ahir pensava que era,

i aquest matí en llevar-me, era.

Ara, de fet, cada minut que passa,

penso que no sóc tant, ni sóc tan poc,

però, què carai!, en el fons sé que sóc,

encara que molts no vulguin que sigui,

i intentin que deixi de ser el que sóc.

Però jo, tossudament sóc.

 

L'únic problema és que, malgrat ser,

no sé què sóc.