dimarts, 30 de desembre de 2014

Algunes frases perquè ens acompanyin el 2015


2015... Si caus, aixeca’t! Si es tanquen portes, obre finestres! 
I sobretot, mantén la il·lusió, la força i el coratge intactes!

Algunes frases perquè ens acompanyin durant l'Any 2015:

- No t'estic dient que sigui fàcil. T'estic dient que valdrà la pena

- Algunes persones miren al món i diuen Per què? I altres miren al món i diuen, Per què no? (G. Bernard Shaw)

- Un optimista sempre té un projecte. Un pessimista una excusa. (Milo Morrison)

- Al final tot sortirà bé perquè si no ha sortit bé,  és que encara no és el final.

- La batalla de la vida no sempre la guanya l'home més fort, o el més lleuger, perquè tard o d'hora, l'home que guanya, és aquell que creu poder fer-ho. (Rudyard Kipling)

- Per assolir una cosa que mai has tingut, hauràs de fer alguna cosa que mai has fet.

- Compte amb les pors. Els encanta robar somnis

- Quan l'objectiu et sembli difícil, no canviïs d'objectiu. Busca un nou camí per arribar-hi. (Confuci)

- En el camí de la veritat només hi ha dos errors que un pot cometre;  No seguir fins al final o no haver començat. (Buda)

- No estem davant d'una època de canvis, estem davant d'un canvi d'època. (Leonardo Da Vinci)

- Si lluites pots perdre, si no lluites estàs perdut. L'única lluita que es perd és la que s'abandona. (Ernesto "Che"Guevara)


dilluns, 29 de desembre de 2014

El procés d'independència vist per un casteller



Un bon amic, a qui conec des de fa molts anys, em va fer arribar una carta en què explicava el seu punt de vista sobre la situació actual que està travessant el procés d'independència. L'havia fet arribar als principals diaris catalans sense cap mena de sort, ja que no li han publicat -diuen- per ser massa extensa.

El meu amic es diu Josep M. Tarrés i Campreciós, és casteller des de fa una pila d'anys, de la colla "Cargolins" d'Esplugues de Llobregat. Els castellers, tradicionalment, consideren l'anonimat com una característica força apreciada en el seu món. Tenen el convenciment que no es pot singularitzar una activitat en què els objectius s'aconsegueixen gràcies a la participació de molta gent i que tota col·labora a assolir l'objectiu amb un grau d'implicació i d'importància extraordinari. 

El meu amic ha volgut retratar la situació política actual i ho ha fet des de la seva visió de casteller. No només és un punt de vista original, sinó que sens dubte és un punt de vista que s'ajusta molt a la realitat.

M'ha semblat molt interessant que, si més no els lectors habituals d'aquest bloc, puguin gaudir-ne de la lectura. Crec que us agradarà: 


Carta als nostres polítics

Abans de res vull aclarir que políticament no sóc ningú. No sóc militant de cap partit, ni soci de l’ANC ni d’Òmnium Cultural. De fet el mes rellevant que he fet políticament és fer de voluntari al 9N, perquè estimo el meu país i la democràcia. El que si sóc, és casteller des de fa molts anys i no puc deixar de veure la independència com un castell límit, un gamma extra que mai ningú ha gosat intentar.

I el que veig hores d’ara és que malgrat que tenim el més difícil d’aconseguir, com és una colla enorme, d’un milió nou-centes mil persones aproximadament, amb una il·lusió fenomenal i disposada a fer el que calgui, fins i tot a saltar-se la llei per tal de descarregar el castell somiat, NO EL FAREM.

I sabeu per què? Doncs per que el President, el Cap de Colla i els Caps de Canalla estan fent el pitjor que es pot fer, s’estan barallant per atribuir-se el mèrit del castell davant de tota la colla. I com tots els castellers sabem el més important per a fer un castell és que tota la colla se’l senti seu, des de l’anxaneta fins al vintè cordó de la soca, el mèrit o és de tots o no és de ningú.

Malament President Mas que, si volies una proposta unitària, el que havies de fer és primer parlar amb els altres i després sortir tots junts a explicar-ho a la colla. Malament cap de Colla Junqueras, per empipar-te amb el president i magnificar el seu error. I, per acabar-ho d’adobar, els caps de canalla Arrufat i Fernández, surten recordant que sense canalla no hi ha castells. Ja tenim mitja colla emprenyada amb l’altre mitja i fent-se retrets. En deu dies us heu carregat molta de la feina que ha fet tanta gent, inclosos vosaltres. A hores d’ara el somni s’està esvaint, mentre les colles rivals se’n foten de nosaltres.

A hores d’ara, l’única solució que hi veig és que sortiu plegats davant la colla i els demaneu disculpes perquè ho heu fet fatal. Digueu a tothom que callin i els informeu que marxeu plegats de COLÒNIES A MONTSERRAT. A més, us emportareu a tothom que calgui per a triar l’opció millor i més àmplia possible, i que només tornareu quan tingueu un pla comú i clar, en primer lloc, de com i quan intentarem el gamma extra i, en segon lloc, un compromís solemne d’aparcar les vostres diferencies fins que haguem descarregat amb èxit el castell.  

El destí i la història us han portat fins aquí. De vosaltres depèn ser herois o traïdors. Mai heu tingut i mai més tindreu tanta colla i tan engrescada. Si us plau, marxeu de Colònies a Montserrat i torneu com a Herois... la Colla, el País ho necessita.

dimecres, 24 de desembre de 2014

Candidatures? Parlem de futur



Article publicat a Tribuna.cat

Una bona amiga de l'Assemblea em deia l'altre dia: "hauríeu d'aconseguir que a la sobretaula de Nadal les famílies parlin de les perspectives de futur del nou país independent, i no pas que comencin a llançar-se els plats pel cap parlant de candidatures." Crec que té tota la raó del món.

Des de fa unes setmanes, els mitjans de comunicació, els contertulians habituals, bona part de la gent del carrer... només sembla que sàpiguen parlar de candidatures... candidatura unitària, llista de país, llistes paraigües...

En alguns mitjans s'ha arribat a dir que l'Assemblea havia manipulat els resultats del debat entre les bases del passat mes d'octubre. I que aquesta manipulació havia donat lloc a la Declaració de Cornellà que, segons aquestes mateixes fonts interessades, expressava el suport de l'ANC al president, a CDC i, al que ha vingut a denominar-se, "la llista de Mas". 

Ho hem manifestat pel dret i pel revés, però hi insistirem una vegada més: la candidatura unitària de que parla la Declaració de Cornellà no és la llista de Mas. La candidatura unitària de l'ANC --que, per cert, figura en els nostres fulls de ruta des de fa molt de temps-- és una candidatura que representi i inclogui totes i cadascuna de les diverses sensibilitats socials i polítiques del sobiranisme (Declaració de Cornellà dixit). El que tingui interès a veure-hi un suport explícit i excloent al president Mas i a CDC té una mirada política molt curta i, sobretot, molt esbiaixada i interessada. 

Doncs... com deia la meva amiga: ¿de què cal que parlem durant la sobretaula de Nadal? Del tema que realment ens importa. Del tema cabdal: què volem fer amb aquestes eleccions? Quin ha de ser el full de ruta, comú i unitari, amb què s'hi haurien de presentar les diverses forces polítiques que volen la independència d'aquest país? Aquest és el gran tema. 

Aquest és el tema. Des de l'Assemblea estem treballant des de fa setmanes per tal de facilitar aquest acord unitari sobre el full de ruta. Ha de ser un gran acord que ha de permetre que el nou Parlament sorgit de les eleccions comenci, des del primer moment, a aplicar polítiques clares de progrés, de justícia social, de regeneració i aprofundiment democràtics. Un gran acord unitari que hauria d'incloure també propostes concretes pel que fa a millores econòmiques i socials. 

Un full de ruta amb aquestes característiques generaria una gran il·lusió col·lectiva, que podria estendre's més enllà de les fronteres de l'actual independentisme. Són aquestes propostes de caire democràtic i social les que permetran visualitzar quin és el model del nou país que volem construir. Des del primer moment quedarà molt clar el  per què volem la independència i la complementarietat obligada entre l'eix nacional i l'eix social.

Caldrà que també faci referència a altres qüestions com el calendari del procés, si caldrà un govern d'unitat, com hauran de ser les negociacions amb l'Estat espanyol i amb la comunitat internacional, com començarem el procés constituent...

No en tinc cap dubte: a la sobretaula d'aquestes festes hem de parlar d'il·lusió, de com construir un país nou. Hem de parlar de la gran oportunitat de que disposarem per intentar solucionar els problemes actuals que tenim i patim com a societat. 

Hem de parlar, doncs. De futur. Del nostre futur. I, després de fer-ho... algú creurà que cal parlar de candidatures?

Bon Nadal, salut i independència

dilluns, 22 de desembre de 2014

Parlem de literatura... digital? (5. Wordtoys de Belén Gache)

Wordtoys és una antologia de treballs realitzats per Belén Gache per a Internet durant els anys 1996 a 2006. Belén Gache és una escriptora argentina que ha escrit diverses novel·les i ha publicat nombrosos assaigs de literatura i arts visuals. Ha destacat també en el camp audiovisual i d'Internet. Els seus treballs van des del bloc i la net poesia fins a la vídeo poesia i els treballs amb ordinador.

Què són els Wordtoys?

Net poesia... Hipertext... poesia electrònica... literatura digital... De fet, tots els treballs recollits per Belén Gache caldria emmarcar-los en el context de les avantguardes històriques que posaven èmfasi en la materialitat del llenguatge i, evidentment, en la pròpia materialitat sonora i visual dels signes.

Wordtoys...Jugar amb les paraules... Les paraules que esdevenen un joc... "Joguines lingüístiques".. Els objectes, les paraules, els signes són inexplicables, transformables i amb multiplicitat de sentits. Els noms, les coses o els signes poden significar -de fet, sovint ho signifiquen- coses totalment diferents.

Wordtoys, malgrat recolzar-se en les noves tecnologies, se'ns presenta com un llibre imprès. Portada, pàgines, índex... Fins i tot podem optar per anar passant les pàgines d'aquest llibre de la manera més tradicional. Així, successivament, ens trobarem amb les diferents històries que componen l'obra de Belen Gache. Relats que, aparentment, no tenen res en comú, però que si en fem una (re)lectura profunda ens adonarem que es troben units per un fil conductor: el llenguatge i les seves representacions, sobretot visuals.

diumenge, 21 de desembre de 2014

ANC: "Crisis internes" i candidatures



Ahir vam tenir plenari del Secretariat Nacional de l'ANC. Una reunió profitosa amb un magnífic debat intern sobre la situació política actual. 

Ho he dit per activa i per passiva: malgrat els titulars i els rumors malintencionats no hi havia (i evidentment no hi ha) cap mena de divisió, ni molt menys de crisi interna a l'Assemblea. Ahir, en el plenari, va quedar demostrat una vegada més i en vam sortir, si cal,  més reforçats, més convençuts i més units que mai de cara al nostre únic objectiu. 

Els mitjans d'aquestes darreres setmanes han anat plens de rumors, de notícies arribades "de fonts ben informades" i de titulars cridaners. Avui, fent un repàs als mitjans, em torno a sorprendre d'alguns d'aquests titulars i continguts. Em sorprèn que es diguin coses com "L'ANC opta per retirar-se del debat sobre la llista unitària" o bé " a partir d'ara es "prioritzarà més el quan -és a dir, la data- de les eleccions que no pas la fórmula triada pels partits sobiranistes per concórrer-hi". 

Em sorprèn perquè l'estratègia de l'ANC ha sigut sempre la mateixa i que va quedar molt ben reflectida en la Declaració de Cornellà: "Aquest enfortiment (polític i social) ha de ser el resultat d’un treball col·lectiu que persegueixi la cerca dels punts de coincidència i comenci per definir el “què” i el “com” per decidir, a continuació, el “quan” i només en última instància el “qui”.

Em sorprèn perquè sembla que l'Assemblea hagi estat tot aquest temps entestada a treballar en com ha de ser la candidatura o candidatures... I em remeto a mi mateix en l'article Escoltar la gentCentrem-nos, doncs i per començar, en aquests què i per què. Esforcem-nos a trobar punts de confluència que, n’estic segur, són molts més dels que aparentment pot semblar que existeixin. No hi posem el com, i encara menys el qui, per damunt de les prioritats reals que són unes altres.

I hi torno de nou en Exigim perquè hi tenim dret! L’acord i el consens són possibles, cal començar a parlar sobre el QUÈ i el PER QUÈ d’aquestes eleccions. [...] Una vegada s’arribi al consens entre tots els actors polítics i socials, caldrà enfrontar-se al tema del COM.

I darrerament en Tres peus al gat...A més, MAI, MAI, MAI (ho poso en majúscules per remarcar-ho bé) hem parlat amb CAP partit polític de candidatures. Hem parlat i parlem sobre el QUÈ (que també està ben citat en la nostra Declaració) QUÈ volemQUÈ hem de fer després d'aquestes eleccions. Aquest és el gran tema. Aquest és el tema cabdal.

Si heu arribat fins aquí, encara podeu trobar altres informacions, per exemple a Vilaweb,  Les llistes i el full de ruta o també a l'entrevista del passat 18 de desembre.

Aquesta és la realitat. Una realitat que ha volgut ser tergiversada per alguns, manipulada per altres i recollida per molts mitjans, pressuposo que amb tota la bona fe i amb la intenció periodística d'informar el lector. 

Aquesta és la realitat. Primer de tot, abans de res, parlem i consensuem un Full de Ruta comú. La resta sempre serà més fàcil i, en tot cas, ja no tindrà tanta importància.

dijous, 18 de desembre de 2014

Tres peus al gat. Resposta oberta a candidatures i llistes.


Resposta oberta a alguns dels comentaris que darrerament van apareixent a les xarxes socials i en alguns mitjans de comunicació: 

Sempre que un ho vol, es poden buscar els tres peus al gat.. I els tres peus al gat en aquest cas es diuen candidatures i llistes.

Companys i companyes.... ja no sé com dir-ho... la candidatura unitària de què parla la Declaració de Cornellà de l'ANC no és la llista de Mas! 

La candidatura unitària de l'ANC, que, per cert, figura en els nostres fulls de ruta des de fa més d'un any i mig, és una candidatura que reculli totes les sensibilitats polítiques i socials de l'independentisme. Així ho expressa molt clarament la Declaració. El que tingui interès a veure en això un suport a Mas i a CDC té una mirada política molt curta..

A més, MAI, MAI, MAI (ho poso en majúscules per remarcar-ho bé) hem parlat amb CAP partit polític de candidatures. Hem parlat i parlem sobre el QUÈ (que també està ben citat en la nostra Declaració) QUÈ volem, QUÈ hem de fer després d'aquestes eleccions. Aquest és el gran tema. Aquest és el tema cabdal. 

QUÈ VOLEM FER AMB AQUESTES ELECCIONS?  Govern d'unitat o de concentració? Declaració de sobirania? Negociacions amb l'Estat i la Comunitat internacional? Inici d'un procés Constituent? Com hauria de ser aquest procés Constituent?Referèndum que confirmi la independència o referèndum que aprovi la Constitució? Com s'haurà de governar aquest país durant aquest període de transició? Quin tipus de polítiques haurà d'aplicar un Govern d'unitat, si és el que finalment es decideix com  a millor?  

Aquestes són les preguntes. Aquests són els gran temes a debatre, a discutir, a negociar. És el que fem des de l'ANC,

Si aconseguim un gran acord sobre aquest QUÈ... tindria tanta importància el COM? I si algú considerés que la té, ja ho discutirem després del que realment interessa. El que realment interessa a la gent. El que realment interessa a l'ANC.  

I un apunt per acabar.... Deia en un article del 18 de novembre, Sensacions agredolces    

Són només sensacions, intuïcions, si ho voleu... però crec que més d’un voldria que l’ANC abandonés la seva posició d’actor polític en tot aquest procés. Crec que més d’un desitjaria que l’ANC es dediqués exclusivament a una feina de dinamització per aconseguir aquest mig milió de vots que encara ens falten per anar del tot tranquils. Crec que més d’un voldria que la feina de l’ANC en aquest post 9N fos simplement això i deixés que la política la fessin els polítics.

Algú, alguns, voldrien que realment hi hagués una crisi interna a lAssemblea, que hi hagués una divisió que permetés bloquejar d'alguna manera la força de la gent que està representada en l'Assemblea. 

Estiguem, doncs, be atents i amatents.

dimecres, 17 de desembre de 2014

Montserrat Roig: El cant de la joventut (3. Viure i morir)


VIURE I MORIR

La mort hi és present i hi planeja, de manera constant, damunt el conte. El cant de la vellesa es troba impregnat amb el sentit del mot mort i, també, de la lluita sostinguda contra ell. També hi és present en el cant de la joventut, no en el sentit de la mort física, sinó en el sentit de la mort del desig, de la passió, de la fi d’un somni que no esdevé realitat. Expressions com: la ranera de la mort; totes morien a la matinada, traslladades per morir-hi; unes morien de pressa; els agonitzants; no passaria de la matinada; els costa de morir; els qui oloren la mort…. Senyals identificatius d’un final que s’apropa, comparteixen línees amb: sabia que estava viva; no penso dinyar-la; encara no m'he mort; li fa pena que encara no sigui al canyet; no em vull morir…. Que expressen la lluita que manté l’ésser humà contra el seu destí final.

Encara hi apareixen més expressions referides, si bé en sentit metafòric, a la mort. Sobretot aquelles que fan referència alparavent, el lloc final d’on ningú surt amb vida. L’expressióparavent la podem trobar 15 vegades en el text. D’aquestes 15, la més significativa és la forma darrere el paravent (el lloc de la mort) que apareix 11 vegades.

Movent-nos encara en aquest camp semàntic de la mort i la vida, mereix la pena destacar la forma –poètica -en què l’autora fa que la protagonista del relat expressi les ganes de viure, el desig de sentir-se viva: sentir-se les parpelles damunt els ulls; obrir-los poc a poc, comprovar que tot seguia al seu lloc; notar les parpelles que fregaven amb suavitat els ulls…..

Interessant, també, l’estreta relació que mantenen en tots dos cants, en les dues veus del conte, les paraules família, papers, llit. Aquests mots posats en boca del metge, de la infermera o del capellà signifiquen i auguren el final, la mort física. Posades en boca del pare signifiquen també l’avançada d’una mort, la de la passió i el desig, la de la relació fugaç, però intensa que perdurarà sempre.

dilluns, 15 de desembre de 2014

Montserrat Roig: El cant de la joventut (2. Cos i vida)

L’ÉSSER HUMÀ

L’escriptora empra 96 mots que s’inseririen en el camp semàntic referit al cos humà. Efectivament, des de la paraula cap a la paraula peus van apareixent substantius que es refereixen a diverses parts de l’ésser humà. Cara, rostre, ulls, còrnia, parpelles, boca, orella, narius, clatell, cap, cervell…..N’hi ha que sorgeixen només una sola vegada, però d’altres són usats constantment i amb insistència. Així, el mot mà o el seu plural, mans, apareix 17 vegades en el relat. La paraula ull-ulls la trobarem 12 vegades i encara una vegada més en un sentit figurat referit a un espai de cel blau. Cos-cossos hi surt 10 vegades; esquena 8 i parpelles i cor 5.

La proliferació de mots relacionats amb el cos humà pren un sentit força important si ens fixem en el tema central del conte. Una dona està agonitzant en un llit de l’hospital. Un cos, un ésser humà que està arribant al final del seu cicle vital. Un cos humà que té por, que pateix i espera el moment decisiu i definitiu. Mentre, però, en un acte final de rebel•lia i d’enfrontament a la mort, retorna, a través del record, a una altra època i a un altre moment decisiu. El record d’una melodia perduda en el temps li fa reviure el despertar de la passió, el despertar del desig, en un cos jove, ple de vida. Dues veus. Dues melodies. Doscants. El de l’inici i el del final. El de la vida i el de la mort. Ambdós centrats en el cos i la ment d’una dona i la seva existència.

COS I VIDA

Inspiració…. Respiració… La vida en un ésser humà. La vida d’un cos humà. L’escriptora ens marca el ritme de la vida i el ritme de la mort i ho fa a través dels mots amb què complementa els substantius o verbs que indiquen l’acció de respirar oxigen per continuar vivint. Fins a 16 vegades l’autora es refereix a aquesta funció vital dels éssers vius. Així, el procés lent de la mort, el procés irreversible d’un cos que es va extingint ens el descriu com: respiració feixuga, sorda; respiració ronca; inspiracions cada vegada més distanciades; inspiracions cada vegada més sordes…. I també amb l’ús de la locució o la frase feta: semblava el xiulet d’un tren casat; un xiulet estrident; anava decandint com si el tren arribés al lloc….

També aquí, però, les dues veus, els dos cants, les dues situacions semblen trobar-se en el sentit i en l’ús dels mots. Les ganes de viure, la lluita contra la mort, la joventut, la passió, el desig, també són representats per la respiració:respirar amb un altre compàs; omplir els pulmons d’oxigen; deixar-lo anar amb suavitat, amb ritme; panteixava; inspirà amb força; tot fent una inspiració a cada síl•laba.

dijous, 11 de desembre de 2014

Montserrat Roig: El cant de la joventut (1)


Montserrat Roig va ser una gran escriptora: contes, novel·les, que va anar alternant amb reportatges i articles periodístics. Va escriure dos rigorosos treballs documentals. El primer, el 1977, Els catalans als camps nazis, que aporta dades inèdites sobre l'Holocaust. El segon, del 1986, L'agulla daurada, un ampli reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial.

El 1990, un any abans de la seva mort, va escriure un recull de contes que va titular El cant de la joventut, un recull de vuit narracions sobre la joventut perduda, el sexe, la memòria i l'oblit.

Fa ja temps, vaig escriure una petita anàlisi d'aquest llibre des d'una perspectiva una mica diferent del que és habitual. Em permeto ara de publicar-la aquí, perquè pugui viatjar pel món infinit de la xarxa.

El cant de la joventut

El cant de la joventut és el conte que dóna títol al volum, publicat l’any 1990, en què s’apleguen un total de vuit narracions curtes en les quals predomina un sentiment melangiós i d’enyorança. Els records de la joventut perduda, l’enyor dels sentiments de desig i passió i l’actitud davant la mort són el tema principal del conte que enceta el recull.

El vocabulari que Montserrat Roig utilitza per construir la narració El cant de la joventut és d’una riquesa lèxica considerable i manté una estreta relació amb diferents camps semàntics que s’identifiquen plenament amb el tema central del conte. És, des del punt de vista de la poètica, un vocabulari carregat de simbolisme. Cap mot no hi apareix perquè si. Cada paraula, cada expressió té un lloc i un objectiu determinats. El llenguatge és el primer en ordre d’importància. La forma al servei del fons i viceversa. Mai un aforisme de Fuster podia reflectir tan bé aquesta idea:“La distinció entre forma i contingut ha estat –i amb justícia- arraconada a la cambra dels mals endreços de la crítica.”

El llenguatge del Cant de la joventut és poesia. La poesia que Joan Fuster descrivia com:

Allò d’essencial de la poesia no prové del seu significat, del seu contingut, d’allò dit,
sinó del seu ésser d’expressió, del seu dir.

dimecres, 10 de desembre de 2014

Exigim perquè hi tenim dret!

“No es pot tornar als despatxos allò que ja és de la gent, perquè s’ho ha guanyat”
Exigim unitat. Exigim acord i consens. I no estem exigint un impossible. L’acord i el consens sigui possible, cal començar a parlar sobre el QUÈ i el PER QUÈ d’aquestes eleccions.
L’objectiu només pot ser un: obtenir una majoria àmplia de diputats disposats a tirar endavant el procés de transició cap a la República catalana independent. Alhora, i perquè el resultat sigui inqüestionable, aquests diputats han de significar també la majoria absoluta de vots emesos.
Com hi arribem? Cal acordar un programa electoral i un full de ruta comuns a l’entorn dels següents punts: declaració de sobirania, proclamació d’independència, marc legal provisional, creació d’estructures d’Estat basades en els principis de regeneració democràtica i de justícia social, inici d’un procés constituent que sigui participatiu i referèndum. Aquests punts són els que permetran bastir la majoria política i social necessària.
Una vegada s’arribi al consens entre tots els actors polítics i socials, caldrà enfrontar-se al tema del COM.
Amb un programa electoral i un full de ruta comuns la candidatura unitària és del tot possible i necessària. Només caldrà que estigui integrada per persones que representin la transversalitat de forces polítiques i socials que s’ha obtingut mitjançant l’acord previ sobre el programa i el full de ruta.
El QUAN és irrenunciable i ha de permetre que a la primavera del 2015 tinguem un nou Parlament ja constituït que pugui posar en marxa el full de ruta pactat cap a la independència. 
I tot això ho exigim... aquest és el verb més adequat... Exigim perquè ens ho hem guanyat, perquè tenim dret a fer-ho!

dilluns, 8 de desembre de 2014

Maria-Mercè Marçal: Raó del cos (i 5)


Aquest article posa punt final al nostre passeig virtual per l’obra de Maria-Mercè Marçal. El dediquem, precisament, a la part final del seu darrer poemari, Raó del cos.

Raó del cos finalitza amb el poema Ressurrectio. Marçal elabora amb els seus versos una antítesi de l’esperança en el més enllà que Joan Maragall havia expressat en el seu Cant Espiritual

En aquest poema trobem de nou el recurs a la disposició textual per expressar significats. La poeta juga amb la confrontació entre l’agnosticisme la religió catòlica:


M’agenollo davant
el cos

impur
obscè
mortal
primer
país
vivent
taüt
obert
d’on vinc
no hi ha,
mare, una altra naixença


Segons Laia Climent:

Si la imatge del cal·ligrama representa un acte clarament religiós, el sentit del text mostra la crua materialitat del cos humà. Tanmateix, la força lírica rau justament en el fet que el darrer vers no té cap puntuació final tot deixant obert el sentit del poema, segons s’interpreti com una afirmació o com una interrogació, la qual mostraria la voluntat del jo líric de tornar a viure i reforçaria així el sentit del títol del llibre.

El poemari finalitza amb un altre cal·ligrama que fa referència a un esquelet. Està inspirat en un poema visual de Meret Oppenhein titulat Radiografia del crani de MO, que mostra una radiografia del seu crani on apareix impresa una gran arracada. Marçal, prenent com a punt de referència aquest poema, construeix el seu esquelet:


XY XY XY XY

XY XY XY XX
XY XY XY XY
XY XY XY XX

Continueu la sèrie encetada.
És l’esquelet: poseu-hi l’arracada

En el seu poema, Oppenhein feia evident el símbol femení mitjançant l’arracada. Marçal identifica aquest gènere amb la combinació de gens. D’aquesta manera, la poeta s’identitfica més amb el procés biològic que no pas amb el cultural i els darrers versos, que inciten el lector a posar-hi l’arracada, semblen voler indicar el predomini de la biologia sobre la cultura. A més, el fet de no voler posar l’arracada des d’un primer moment, simbolitza la subversió a la imatge tradicional de la feminitat. (Laia Climent).

Maria-Mercè Marçal ens deixava un 5 de juliol de fa ja 11 anys. El seu record i els seus poemes, però perduraran eternament entre nosaltres.


“Aquells que naixeran després de nosaltres, en aquest món on els cants no són sinó ranera, llançaran un sospir cap a mi, que estimava amb angoixa profunda, cap a tu, oh Desig meu. En el demà, que la sort fila i trena, els éssers futurs no ens oblidaran. Els dies onejants que la claror matisa, les nits de perfum eternitzaran els nostres estremiments, la nostra ardent sofrença i el nostre bes.

Et recordes, oh Safo, de l’illa olorosa, del verger on l’alè de les lires triomfà i de les pomeres florides on s’atura la brisa... Torna a nosaltres...Ja que el negre llorer no cenyirà el meu front, omple’m de nou la copa d’or i aboca-m’hi la joia... Vessa-hi el vi de Xipre i el de Lesbos... I em veureu caminar cap a l’atzur, asseure’m enmig dels déus, davant el festí d’estrelles...” (La passió segons Renée Vivien).

divendres, 5 de desembre de 2014

Escoltar la gent


(Article publicat a Tribuna.cat)

El procés s’accelera amb la vista posada en el mes de febrer. Primer va ser el president de la Generalitat el que va posar una fórmula –la seva fórmula- damunt la taula. Dissabte passat, l’ANC feia pública la seva Declaració de Cornellà i, ahir mateix, va ser el torn del líder de l’oposició, que va manifestar la seva opinió sobre el full de ruta que caldria seguir.
Cap de les tres posicions és incompatible. No ho és, sobretot i per damunt de tot, pel que fa al més important i el primer punt en què cal trobar un ampli consens: el què i el per què d’aquestes eleccions avançades.
En aquest punt, després d’escoltar ahir Junqueras, hi veig més coincidències que divergències... i no només amb el discurs del president Mas, sinó també amb la resta de forces que componen l’ampli ventall de sensibilitats polítiques i socials de l’independentisme.
Tots estem d’acord que no podem dilatar-nos més en el temps, que calen eleccions i que aquestes han de ser com més aviat millor. I això vol dir a finals de febrer.
Tots estem d’acord que la independència és només una eina per construir un país nou. I que aquesta idea de país passa per instaurar des del primer moment els criteris de regeneració democràtica, de justícia social i per acabar amb qualsevol tipus de corrupció. Tots estem d’acord que els dos eixos, el nacional i el social, són indestriables.
Estem d’acord que cal un mandat democràtic, que permeti constituir un govern d’unitat que, des del primer moment, generi els espais de sobirania necessaris que demostrin els beneficis de la independència.
Estem d’acord que caldrà iniciar un procés constituent, obert i participatiu, en què puguem posar les bases de la Constitució de la nova República catalana.
Centrem-nos, doncs i per començar, en aquests què i per què. Esforcem-nos a trobar punts de confluència que, n’estic segur, són molts més dels que aparentment pot semblar que existeixin. No hi posem el com, i encara menys el qui, per damunt de les prioritats reals que són unes altres.
I no oblidem l’exigència de la majoria de la societat catalana: la unitat davant el que sembla la recta final del procés. Una unitat que cal basar-la en l’objectiu de fons, l’objectiu que ha mobilitzat tanta gent des del 2012.
L’Assemblea penso que, en aquest sentit, n’és un bon exemple. Una organització abastament transversal, en la qual conflueixen totes les sensibilitats, tant polítiques com socials, de l’independentisme. Una organització en què hem sabut superar les nostres diferències i hem après a treballar de manera conjunta per un únic objectiu comú. Des de la societat civil hem estat capaços de fer-ho... Per quin motiu no haurien de ser capaços de fer-ho també els polítics?
Els partits polítics, la classe política en general, han d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Han d’estar a l’alçada de la gent que ha tirat endavant aquest procés. Si no, ningú ho entendrà.
Els polítics han d’escoltar molt més enllà de la seva pròpia militància. Molt més enllà del seu propi àmbit d’influència. Han d’escoltar la ciutadania. Han d’escoltar la gent.
I aquesta gent té tot el dret de exigir-los altes dosis de compromís, responsabilitat, generositat i valentia a l’hora d’afrontar els moments decisius que s’apropen.
I exigim perquè ens hem guanyat el dret a fer-ho.

dimecres, 3 de desembre de 2014

Maria-Mercè Marçal: Raó del cos (4)



Marçal va basar un dels seus poemes en una composició de la seva admirada poeta russa Anna Akhmàtova. Ambdues poetes prenen com a punt de partida un passatge bíblic: el de la dona de Lot que es va convertir en estàtua de sal per mirar enrere.

El poema d’Akhmàtova, traduït per Marçal, acabava amb aquests versos:

Qui per aquesta dona aixecarà el plany?
És res de massa fútil per fer-ne cabòria?
El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà
la qui donà la vida només per un esguard.

Marçal recull el sentiment de la poeta russa per una dona, i el recrea com a símbol del silenci i l’oblit de la veu femenina al llarg de la història:

La rígida camisa de força de la sal
bloqueja la follia. La pantalla és en blanc.
A l'alba reverbera la història sense història.
El gest es perpetua gegantí i resplendent.
I en la duresa mineral impresa
fulgura la pregunta sense veu:
Quin era el Nom de la dona de Lot,
la qui donà la vida només per un esguard?

dimarts, 2 de desembre de 2014

Parlem de literatura... digital? (5.- Wordtoys)


Wordtoys és una antologia de treballs realitzats per Belén Gache per a Internet durant els anys 1996 a 2006. Belén Gache és una escriptora argentina que ha escrit diverses novel·les i ha publicat nombrosos assaigs de literatura i arts visuals. Ha destacat també en el camp audiovisual i d'Internet. Els seus treballs van des del bloc i la net poesia fins a la vídeo poesia i els treballs amb ordinador.

Què són els Wordtoys?

Net poesia... Hipertext... poesia electrònica... literatura digital... De fet, tots els treballs recollits per Belén Gache caldria emmarcar-los en el context de les avantguardes històriques que posaven èmfasi en la materialitat del llenguatge i, evidentment, en la pròpia materialitat sonora i visual dels signes.

Wordtoys...Jugar amb les paraules... Les paraules que esdevenen un joc... "Joguines lingüístiques".. Els objectes, les paraules, els signes són inexplicables, transformables i amb multiplicitat de sentits. Els noms, les coses o els signes poden significar -de fet, sovint ho signifiquen- coses totalment diferents.

Wordtoys, malgrat recolzar-se en les noves tecnologies, se'ns presenta com un llibre imprès. Portada, pàgines, índex... Fins i tot podem optar per anar passant les pàgines d'aquest llibre de la manera més tradicional. Així, successivament, ens trobarem amb les diferents històries que componen l'obra de Belen Gache. Relats que, aparentment, no tenen res en comú, però que si en fem una (re)lectura profunda ens adonarem que es troben units per un fil conductor: el llenguatge i les seves representacions, sobretot visuals.

diumenge, 30 de novembre de 2014

Maria-Mercè Marçal: Raó del cos (3)


Marçal, en el poemari Raó del cos, tracta la sang del període menstrual COM una mostra de vida que intenta perpetuar-se malgrat l’amenaça de la mort. Un autèntic tresor:


Com la florida
ENTRE la neu, sobtada,
la sang, la taca:
el senyal de la pèrdua
desmentint la mort.


Per CADA gest
que lleva fruit,
pròdiga
escampadissa
de flor vermella.
Vida, excés,
hemorràgia:
Imponderable
tresor
de la pèrdua.

Marçal estableix un contrast de paraules: Pèrdua, tresor, florida, fruit, mort, vida... La poeta (re)utilitza les metàfores popularment assumides:


La menstruació es presenta en les nostres vides mitjançant el concepte de pèrdua, COM bé ho assenyala la poeta en el títol. Aquesta metàfora empelta de negativitat un líquid característic de dona. Tanmateix, amb els seus versos, la poeta atorga a la menstruació un bri de vida tot modificant-ne el sentit popular. Així, la menstruació torna a assumir el significat simbòlic de la sang, deslligada per complet del concepte de pèrdua, per tal desimbolitzar la vida i els valors positius que l’acompanyen. (Laia Climent).