dimarts, 19 de juliol de 2016

L'Espill de Jaume Roig (1)


L’Espill de Jaume Roig pot semblar, en aparença,  un senzill  relat que ens descriu les maldats i els enganys que, per part de les dones, el protagonista narrador ha hagut de patir durant la seva vida. Les intencions i objectius de l’obra, com podrem veure més endavant, van molt més enllà de la simple història d’aventures i desventures amoroses  que un home ja madur explica a un jove nebot seu.

L’Espill, a través de la narració de les aventures i desventures del personatge protagonista, se’ns presenta amb un doble objectiu: el d’ensenyar i alliçonar i, també, el de divertir. I, més encara, l’autor vol, amb l’Espill, provocar un debat a l’entorn de la llengua literària que es feia servir a la València de l’època. També pretén, doncs, crear una polèmica literària  i cultural.

L’ideal doctrinari que mou Jaume Roig a escriure l’Espill és ben clar: per una banda, ensenyar els joves que s’han de mantenir apartats de les dones i, per l’altra, establir una moral final, la d’un model de vida seriosa, gairebé ascètica. I aquest ideal se’ns fa ben present en l’obra. El narrador, en primera persona, s’adreça al seu nebot per tal de convèncer-lo de la maldat intrínseca de les dones. Amb aquest recurs, l’autor no fa res més que recollir la tradició literària anterior i fer servir un dels recursos característics de les obres morals. Roig, per tal de donar forma a aquesta lliçó moral i dotar-la de sentit de l’humor, se serveix d’un tipus de discurs molt present a l’època: el discurs misogin. Un discurs que cal situar dins del debat sobre la condició femenina que, durant el segle XIII, pren una rellevància important a partir de l’obra De eruditione filiorumnobilium del dominicà Vicent de Beauvais.

Roig, doncs, escriu la seva obra dotant-la d’uns trets característics que ens condueixen, directament, als tractats morals de clares funcions doctrinàries i didàctiques. Ja hem citat el recurs a l’autobiografia per tal d’adoctrinar un familiar molt proper. N’hi ha d’altres, però: el fet de confegir l’obra amb una certa semblança al sermó, on la consulta i el prefaci serveixen per a una declaració de principis, tant ètics com estilístics; el llibre tercer, el més apologètic i adoctrinador de l’obra, que confirma –a través de les auctoritats- el discurs misogin i moralista expressats pel protagonista en els dos llibres  anteriors.

L’Espill vol ensenyar, però també vol divertir. I per això introdueix en el text situacions i formes que havien de produir, sens dubte, la rialla –o riallada- del públic lector. L’ambigüitat, el doble sentit, la manipulació i tergiversació de textos de tota mena, fins i tot de la mateixa Bíblia. Una comicitat que pot anar des del recurs fàcil de la broma o de l’escena misògina, fins a la comicitat més subtil a través de la ironia i de l’habilitat retòrica.

Cap comentari :

Publica un comentari