Catalunya, per tenir futur, ha de deixar enrere
la negra herència del sistema econòmic espanyol i consolidar una economia
avançada, capaç de competir dins la Unió monetària i en la globalització. A partir de l’estructura productiva oberta
al món que hem creat en els darrers anys, lliures del dèficit fiscal i del
domini de l’oligarquia espanyola, Catalunya pot assolir en pocs anys el nivell
de plena ocupació, amb uns nivells de sous dignes i d’estabilitat laboral que
permetin als joves emancipar-se. Ho facilita el fet que Catalunya s’ha
caracteritzat per la petita i mitjana propietat de la terra agrícola i per les
petites i mitjanes empreses.
· A casa nostra, sovint es critica
l’abundància de feines a temps parcials.
Tanmateix, Holanda és el campió de proporció de feines a temps parcial, i ha
aconseguit el que considera un èxit com a conseqüència d’una política
explícitament destinada a afavorir-les per tal de facilitar la conciliació de
la vida familiar i laboral i, de retruc, la natalitat.
Així doncs, molts consideren que l’objectiu no
ha de ser un mercat laboral on la norma sigui la feina estable a temps complet,
sinó un mercat on la feina sigui molt flexible (quant a durada i quant a
terminació) i on el treballador
estigui molt protegit a l’hora de trobar-ne una altra de prou atractiva: no
protegir el lloc de treball, sinó el treballador. Ara bé, aquesta conclusió
està lluny de constituir un consens, i, per tant, el debat sembla
imprescindible.
· Hi ha
línies vermelles que Catalunya hauria d’establir i defensar: el principi de
subsidiarietat; la disponibilitat i gestió dels recursos que generem; un salari
digne; igualtat real d’oportunitats; feina i llar per a tothom; un aire
respirable i un aigua corrent saludable arreu; justícia social i llibertat
individual; institucions honestes i eficients; una sanitat pública i una
formació de qualitat a l’abast de tothom; uns sistemes d’incentius que premiïn
l’esforç i el talent, i que eradiquin l’hàbit massa estès de la picaresca.
· També es discutible si amb la Renda
Garantida de Ciutadania desapareix la justificació de l’escolarització
obligatòria i universal, tota vegada
que la formació ja no ha de ser necessàriament la preparació per al treball.
El contracte social actual és
conegut i perfectible. De l’alternatiu es sabem molt poc. Un debat franc i
entenedor sobre l’un i l’altre és oportú i necessari per encarar el futur de la
nostra societat.
· És
necessari sospesar els avantatges i inconvenients que podria representar la
introducció d’una “moneda social”, vàlida per a totes les transaccions internes
de
productes i serveis en els quals les dues parts actuants siguin exclusivament
catalanes.
· En tot
cas, pel que fa a la fiscalitat de les activitats productives, s’hauria de
tendir a la simplicitat i a la màxima transparència: un sol impost indirecte
(l’IVA); importants bonificacions en els
casos de participació directa de les empreses en les polítiques públiques.
· En
aquest sentit, totes les empreses, haurien de destinar obligatòriament una part
dels seus beneficis a formació i una altra part a reserva pròpia, que els permeti disposar d’una
capitalització suficient. Només els
beneficis resultants estarien sotmesos a l’impost de societats, amb
desgravacions importants per a la part que destinin a projectes estratègics
impulsats per l’Estat.
· Igualment
estaria exempt el que es considerés estalvi (per exemple, un 10% dels ingressos anuals per rendes del
treball). Per damunt d’aquesta quantitat, els interessos sobre el capital immòbil o improductiu seran gravats per
un tipus d’impost variable, basat en una escala ascendent.
· La carta catalana de ciutadania
ha d’incloure els deures de cada persona envers la comunitat, que és qui li
garanteix el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat. Amb la finalitat d’assegurar
el reconeixement i el respecte deguts als drets i les llibertats dels altres,
tothom ha d’estar sotmès al marc d’actuació definit per les lleis de les que es
doti democràticament la societat catalana per garantir les justes exigències de
la moral, l’ordre públic i del benestar general i tothom té el dret i deure de
sublevar-se contra les injustícies i l’abús de poder.
· Avui,
més que mai, sobirania i democràcia van estretament lligades i només amb un
salt qualitatiu en les pràctiques democràtiques serà possible l’exercici de la
sobirania. La sobirania de Catalunya rau
en el conjunt dels seus ciutadans i, per tant, la governança del país és
responsabilitat dels seus ciutadans, que tenen el dret i el deure de participar
en els processos de presa de decisió sobre els afers col·lectius.
· Avui internet fa possible noves formes
d’estructurar la participació dels ciutadans en la política, d’organitzar els
partits, de facilitar el debat al seu interior, d’introduir el sistema de
primàries i de millorar les relacions entre els representants electes i els
ciutadans. Totes aquestes possibilitats han de ser estudiades i debatudes en
aquest Congrés.
· L’experiència
d’aquests 36 anys ensenya que no han de ser els partits els qui intentin
acordar el nou sistema electoral i, molt probablement, només un ampli procés
participatiu popular pot ser el marc idoni per elaborar la proposta que,
posteriorment, hauria de ser sotmesa a referèndum.
· Estructurar una administració pública
eficient, àgil, transparent, propera i pensada en funció de l’excel·lència en
el servei als ciutadans és potser el primer gran repte de futur del país que
volem construir. Aquest mateix
objectiu es pot aplicar també a l’administració de justícia i a l’administració
tributària, per esmentar dos exemples molt evidents, que més enllà de trencar
amb les inèrcies i dependències de l’Estat espanyol, necessiten un canvi
radical de model i d’estil.
· La
definició dels sistemes de seguretat i defensa dels que en hem de dotar en el
marc del sistemes europeus de seguretat i defensa és un dels altres grans
reptes que necessiten una solució immediata. Són àmbits en els que
Catalunya ha estat absent durant segles a causa de la seva dependència i
subordinació a Espanya, però dels que ja no en pot quedar al marge per més
temps. La nostra reconeguda capacitat de mediació en conflictes, un pacifisme
actiu mostrat sovint de forma massiva, l’orografia del país i la implicació de
la ciutadania en tots els temes de solidaritat i suport mutu són elements
fonamentals per dissenyar la política de seguretat i defensa del país i de la
seva gent.
Aquestes son unes pinzellades
dels aspectes socials i d’organització col·lectiva que ens hem de plantejar,
com a ciutadania, per a la construcció de la República.
Aquest debat l’ha de fer tota
la societat, independentistes i unionistes, perquè en resultarà la definició de
quin país volem tenir i, en això, tots busquem el millor. Pels independentistes
no ens queda cap dubte que, per implantar un conjunt de mesures socials avançades
que afavorirant al conjunt de tota la població, especialment la més
necessitada, no es podrà fer dins les estructures de l’EE i la seva Constitució
i, per tant, tampoc de les estructures de l’Estat Autonòmic actual. Només es
podrà aconseguir transcendint aquests marcs. Per tant cal que un cop més ens
preguntem...
Enfront a les posicions
feixistes, corruptes, inquisitorials i retrògrades
de l’Estat espanyol...
Qui
s’apunta a construir un país, nou, democràtic, transparent, avançat i just?
Evidentment la meva resposta
clara es jo SI
Per tant, som-hi, però, per
aconseguir-ho cal que, com a país, sortim de l’Estat Espanyol.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada