diumenge, 20 de gener de 2019

L'enèsima "crisi i divisió interna" de l'ANC o... brams d'ase no arriben al cel.


“Sectors de l’ANC promouen un motí per rellevar Elisenda Paluzie.”

Aquest és el titular d’una notícia que publicava ahir el diari Nació Digital. Tenint en compte el que ens diu el diccionari sobre el sentit de la paraula “motí” (Avalot, alçament popular contra l’autoritat establerta) i del que podríem interpretar a l’hora de fer servir l’expressió “sectors de” podríem arribar a creure que estem davant d’una gran crisi de l’entitat.

Anem a pams...

Que hi hagi un grup de gent, més o menys nombrosa, que no estigui d’acord amb la direcció i l’estratègia del moviment, no només és lícit, sinó que és del tot normal. En una entitat amb prop de 50.000 associats i més de 80.000 simpatitzants sembla lògic que  no tothom combregui amb la manera de pensar i d’actuar de la direcció, en aquest cas del Secretariat Nacional. Que aquesta gent elabori un document i intenti recollir signatures per convocar una Assemblea General i intentar fer valer els seus postulats, és lícit, normal i, sobretot, democràtic. Els estatuts i el reglament de règim intern de l’ANC, malgrat que segurament és millorable, recull aquesta possibilitat, tal com correspon a una entitat que fa bandera de la transparència i la democràcia.  Tots els associats tenen aquest dret. Un altre tema és si podran aconseguir les signatures necessàries i si, en cas d’aconseguir-les, les seves tesis arribaran a tenir l’aprovació majoritària de l’Assemblea General.

Subjectivitat i intencionalitat del diari... Mai aquests moviments poden ser interpretables com un “motí” i, encara menys, com un intent de rellevar la presidenta actual de l’ANC. Si llegiu el document, no trobareu en cap moment  res que pugui interpretar-se d’aquesta manera. Més encara quan el mateix diari diu textualment: “[...] document al qual ha tingut accés Nació Digital i que ja s'ha fet arribar a assemblees de Barcelona i de l'àrea metropolitana tot i que fins ara ha tingut un ressò modest, ja que tres de les quatre que l'han debatut l'han rebutjat (diu el diari) per la seva contundència.”

Avui, el diari hi torna amb un nou titular “L'ANC envia una carta als socis per contenir el malestar intern”... “Malestar intern”, la frase sembla voler transmetre, de nou, la idea de la “gran crisi interna de l’ANC.”

Dit això...

Des del 2012 fins ara els partits –determinats partits- han intentat sempre controlar o influir en les decisions de l’Assemblea, sobretot a patir del 2013 quan l’ANC esdevé una organització forta i poderosa, l’organització clau per garantir l’èxit del procés d’independència. Els intents, doncs, de tenir una ANC “domesticada” existeixen des de fa anys i es van fer particularment evidents en els mesos que van anar de l’abril de 2015 fins al maig de 2016. Aquells mesos van ser, potser, els més delicats que ha viscut l’ANC. El Secretariat Nacional es va mostrar massa sovint dividit, massa sovint indecís, dubtós, per l’excés de responsabilitat que comportava el moment polític i, malauradament, per ingerències més que partidistes.

En aquesta batalla que els partits –determinats partits- lliuren des de sempre per fer-se amb el control del més important moviment polític independentista, de vegades ha estat molt difícil i complicat impedir-ho, però m’atreveixo a dir que mai, ni en aquells mesos que us deia, se n’han pogut sortir del tot.

Ahir, com sovint passa des del 2012, es va produir una filtració interessada des del SN a un determinat diari. “L’ANC en crisi” “L’ANC dominada pels partits” Quantes vegades no hem sentit dir el mateix! Filtracions interessades d’algun (o alguns) membres del SN cansats de veure refusades les seves tesis i de perdre votacions en els plenaris.

¿És convenient que per al bon funcionament de l’entitat que els militats de partits polítics no puguin coordinar comissions i, per tant, no formin part del Comitè Permanent? Personalment penso que millor que fos així. Ara bé, també haig de reconèixer que he conegut molts companys militants de partits polítics que sempre han posat pel davant els interessos del país als del partit i que, en canvi, n’he tingut d’altres que, sense exercir cap militància, han fet tots els possibles perquè les tesis d’un partit s’imposessin dins de l’ANC.

N’estic convençut. Al llarg de la curta, però intensa història de l’ANC, cap formació política s’ha trobat a gust amb les decisions preses per l’Assemblea. Uns i altres voldrien una ANC que actués com un moviment popular al servei dels seus dictats, al servei de la seva estratègia. És per això que, de vegades a uns, de vegades als altres, de vegades a tots, l’ANC els ha fet nosa.  Llavors, quan les ideologies volen imposar-se als criteris d’unitat d’acció i d’independència per damunt de tot, s’intenta sembrar la llavor del dubte i de la divisió interna. Ha estat una constant en les diferents etapes de l’ANC.

L’ANC sempre ha fet nosa... l’ANC combativa, lluitadora. L’ANC que només té un objectiu i que és el d’assolir la independència. L’ANC, capdavantera de la societat civil organitzada, autèntica impulsora del procés, que ha aconseguit en molts moments la tan desitjada unitat d’acció amb les institucions nacionals i els partits polítics. L’ANC sempre  ha fet nosa.

Dues constatacions, doncs...

Malgrat tot, i com no pot ser d’altra manera, respecto el dret que tenen els associats, no només de discrepar, sinó, com en aquest cas, d’intentar convocar una Assemblea General per intentar que s’aprovin els seus criteris de funcionament sobre l’Assemblea.

Ara bé, coneixent com conec l’Elisenda Paluzie i molts dels membres de l’actual SN de l’Assemblea. No tinc motius per al dubte. Hi confio. Tenen, doncs, tot el meu suport per continuar dirigint l’ANC en aquests temps tan difícils, complicats i convulsos.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada