dimecres, 30 de desembre de 2020

"Anar-hi sempre". Un petit passeig pel 2020 (gener-juny)

Us convido (si us ve de gust) a fer un petit passeig per algunes de les notícies que hem viscut durant aquest any 2020 que som a punt de deixar enrere. Notícies, la gran majoria, relacionades amb aquest llarg camí cap a la independència que vam iniciar fa més de tres-cents anys i que, generació rere generació, amb més o menys encert, hem continuat fent camí. A voltes, amb alguna passa enrere, però sempre amb la mirada posada en aquell final de camí que, més d'una vegada, poques, hem pogut albirar. 

Malgrat tot, continuem fent camí, continuem avançant. En paraules d’Antoni Massaguer, militant d’EPOCA, només hi ha una manera: 

Per vèncer, cal ser-hi sempre. Per vèncer, cal anar-hi sempre.

Any 2020

L’any s’obria amb la sessió d’investidura de Pedro Sánchez. L’Espanya “de charanga i pandereta... La España que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste...” va ser-hi present i vam tornar a viure com mai, l’autoritarisme, el masclisme, el racisme, l’insult, la supèrbia, la injúria, la mentida... el nacionalisme espanyol més ranci...  l’Espanya de sempre.

Una investidura gràcies, en bona part, al pacte entre ERC i el PSOE. Un pacte controvertit, que va provocar divisions en el si del moviment independentista i que, amb els mesos, s’ha demostrat que no servia per res.  

El gener també va començar a l’Audiència Nacional el judici contra el major Trapero, acusat de rebel·lió,  i contra la cúpula dels Mossos d’Esquadra.

El mes de febrer, l’iniciàvem amb nova repressió: dues-centes citacions pels talls a la Jonquera. Imputats amb càrrecs de desordres públics, danys i delicte contra la seguretat en el trànsit, per haver tallat la AP-7 l’11 i el 12 de novembre. Al costat d’això, una bona notícia: L’Audiència Provincial de Barcelona va absoldre totes les persones encausades arran de la concentració davant del TSJC el febrer del 2018.

A principis de març, el desplaçament massiu a Perpinyà. Dues-centes mil persones van omplir el Parc d’Exposicions de la Catalunya Nord. El missatge: Preparem-nos!

Pandèmia! El país es paralitza. A Catalunya Principat, als Països Catalans, a l’Estat espanyol els contagis, els ingressats i els morts provocats pel COVID-19 continuen i les dades cada vegada són mes esfereïdores. La nefasta gestió de l’Estat espanyol es fa cada vegada més evident: No confinar Madrid quan era imprescindible. Impedir el confinament de Catalunya, Aplicar les mesures de control tard i malament. La compra dels testos defectuosos. No voler comprar material pagant al comptat que obliga la Xina a paralitzar enviaments. Requisament de material per centralitzar-ho tot a Madrid. La mobilització de tot l’exèrcit facultant els militars per fer d’agents de l’autoritat. Les esperpèntiques rodes de premsa inèdites a Europa amb militars, policies i guàrdies civils carregats de medalles. Mesures econòmiques insuficients... El gran problema dels autònoms i de la petita i mitjana empresa. Manca d’informació per a tots els col·lectius...

El dimarts 21 d’abril va morir Anna Rosselló. La majoria d'independentistes recorden la seva imatge, tendra i alhora plena de coratge, de la iaia que en una cadira de rodes i acompanyada per la seva filla i el seu gendre era present, sempre que la salut li ho permetia, a totes les mobilitzacions independentistes d’aquests darrers anys. Qui era, qui va ser, però Anna Rosselló? Si la volguéssim definir amb una frase seria faríem servir el títol de la seva autobiografia: “Memòries d’una dona lluitadora. Vençuda, sí. Doblegada, mai”. 

El mes de maig va ser el del retorn del Vull una resposta... de manera telemàtica.

Les xifres sobre la COVID-19 s’havien disparat de manera esgarrifosa. Les darreres dades ens deien que al Principat hi havia hagut 63.259 contagis i 11.723 morts. I l’Estat espanyol presentava 233.037 casos de COVID-19  i 27.940 morts.

L’ex-policia espanyol Antonio González Pacheco, anomenat “Billy el Niño, va morir el mes de maig. Torturador franquista, possiblement un símbol, no només de les tortures, sinó de la impunitat en què ha pogut viure durant els anys de la transició i fins ara. No només va gaudir d’impunitat absoluta, sinó que fins i tot va rebre quatre medalles, dues d’elles en període democràtic, que li van arribar a representar una augment de fins a un 50% en la pensió. La justícia argentina va intentar extradir-lo i jutjar-lo pels crims comesos durant el franquisme. Mai ho va aconseguir perquè la justícia espanyola sempre ho va impedir.

Va ser durant el mes de maig, també, que Xavier Albiol va tornar a ser alcalde de Badalona. Els regidors que formen part del PSC i de Badalona valenta, de la qual formen part Guanyem i ERC ho podrien haver evitat. El PSC, però, no ho va permetre i va preferir fer alcalde al representant del PP abans que a Dolors Sabaté.

Durant el mes de juny, sabíem que l’expresident de la Generalitat José Montilla era nomenat conseller independent de la companyia Enagàs, segurament pels seus “grans coneixements” en matèria energètica.

El juny, anaven en augment les nefastes relacions entre els dos principals partits independentistes. El partidisme, l’electoralisme, estava pesant més que mai i per damunt del país. Oriol Junqueras i el president Puigdemont continuaven sense parlar-se des de feia ja molt temps. La darrera mostra d’aquesta divisió es va poder veure a Madrid davant el suplicatori per processar Laura Borràs. ERC i la CUP van decidir no participar en la votació mentre que JxCat va votar NO.

Cap comentari :

Publica un comentari