dilluns, 28 de desembre del 2020

"Viure, si em vaga encar de viure" (Josep Carner.1)

Josep Carner torna de l'exili (1970)
Després dels darrers vuit posts sobre Faulkner i "El soroll i la fúria", em vaga escriure una mica sobre el gran poeta Josep Carner.

Enguany es commemora l’Any Josep Carner, impulsat pel Departament de Cultura a través de la Institució de les Lletres Catalanes, amb motiu del cinquantenari de la mort de l’escriptor.

A causa de la pandèmia, l’Any Carner s’estendrà fins al 2021. Esperem que aquesta mesura ens permeti gaudir amb plenitud de l’obra del gran poeta català.

Josep Carner, el màxim representant de la poesia noucentista. “El príncep dels poetes”, una denominació heretada dels grans Jacint Verdaguer i Joan Maragall. El poeta que va ser també diplomàtic, periodista, autor de teatre, traductor. El poeta d’Els fruits saborosos, d’Auques i Ventalls, d’El cor quiet, de Nabí...

El lema escollit per commemorar l’Any Carner ha estat un vers compost per sis monosíl·labs: “Dir molt en un mig dir” que es complementa amb “Seria mon afany”. Sis monosíl·labs que expliquen molt clarament un dels aspectes essencials de la poesia de Carner.

Miraré de fer un breu passeig per una de les obres cabdals de Carner: “Els fruits saborosos.” Abans, però, un petit tast, molt petit, d’alguns dels seus poemes, d’alguns que m’agraden especialment, encara que n’hi ha molts més als quals em podria referir.

Comencem per “Si em vaga”, un poema d’exili. Forma part del volum “Absència”, escrit l’any 1957. És un recull de 40 poemes que fan referència a l’exili i els sentiments que aquest provoca en el poeta. Poemes escrits des de la nostàlgia. Impressions de l’exili i de la impossibilitat del retorn:

Viuré, si em vaga encar de viure,

supervivent d'un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada

contra les ires, contra el llot.

Viuré dreçant-me com un jutge,

només mirant, sense dir mot,

com la paret en el seu sòtol,

com una pedra en el seu clot.

En el blog Literatura catalana[1] hi podeu trobar una anàlisi del poema. En síntesi: “Aquest poema, amb pocs versos esdevé una autèntica declaració de principis, s’hi apunta el contrast entre la fidelitat i la solitud i l’autoconvenciment des de la distància. L’autor critica una situació inabordable i tot presentat des del patetisme d’una vida viscuda en el dolor del supervivent d’un món i un cant ja remots, d’una Catalunya que ja no es seva.”

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada