Tercer capítol. La visió de
Jason, el germà més materialista, cínic, visceral, autoritari, racista, misògin
i, també, amargat. Està molt ressentit, en bona part perquè s’ha hagut de fer
càrrec de la família després de la fugida de Caddy i que el seu germà Quentin
anés a la Universitat de Cambridge. Ha de mantenir la seva mare, el seu germà
Benjy, la filla de Caddy, la seva neboda adolescent a qui van posar el mateix
nom que el seu germà, Quentin i, els criats negres.
L’acció transcorre el dia de
Divendres Sant i està narrada, per primera vegada en el llibre, de forma lineal
i directa. Segons Pedro Luís Serna[1]: “La forma utilitzada per
narrar el punt de vista de Jason s’assembla molt més a un soliloqui que a un
monòleg interior directe que representa el fluir de la consciència [...]
Aquesta forma de representar el discurs de Jason té relació amb el tipus de
vida que porta i que l’ha portat, assimilant la ideologia del Nord, a
convertir-se en l’exponent de les seves característiques.” El títol amb què
Serna encapçala aquesta part del treball em sembla del tot adient i encertat:
“Jason víctima del passat, el present i el futur.”
En el mateix treball, Serna
ens parla de les dues ideologies que es contraposen en la novel·la[2]: “L’humanisme tradicional
del Vell Sud, que es veuria reflectit en Quentin, i la amoralitat del
naturalisme modern, encarnat en el personatge de Jason. Jason és un reflex més
de la incapacitat dels seus pares per tirar endavant la família i la llar en un
món al qual no poden adaptar-se lliurats com estan a la contemplació de la desaparició
de la seva cultura. Jason arriba a la conclusió que la ideologia del discurs
del Nord és l’única que li permetrà sobreviure en el context del Sud modern.
[...] Adoptar la ideologia del Nord també li permet oblidar, encara que no
sempre, el seu angoixant passat mancat d’amor.”
Vaig continuar pel carrer, però els havia perdut de vista. I allà estava jo, sense fer ombra, donant la impressió d’estar també boig. Com pensaria qualsevol, un està boig i un altre es va ofegar i a l’altra el seu marit la va fer fora de casa. Per quina raó no estaran els altres també bojos? Sempre els sentia mirant-me com a voltors, com si esperessin l’ocasió de dir. No m’estranyava sempre he pensat que tota la família estava boja. Venen un terreny per enviar-lo a Harvard i pagar impostos per sostenir la Universitat de l’Estat que no he vist mai un partit de beisbol i no permetre que es pronunciï el nom de la seva filla a casa i que el Pare després de cert temps no tornés a venir al poble sinó que es quedava allà assegut tot el dia amb l’ampolla jo veia la part inferior de la seva camisa de dormir i les cames nues i sentia el dring de l’ampolla...”
[1] El ruido y la fúria. La valoración de la degradación sureña en la estètica de la novel·la moderna. Pedro Luís Serna Alonso
[2] Ídem
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada