dilluns, 7 de desembre de 2020

Quentin: "Els rellotges maten el temps" (El soroll i la fúria. 3)

 

Remenant una mica pels “calaixos” de la xarxa he trobat un article  “Rescatando a Caddy y Quentin”, de Sandra Becerril que reprodueix una analogia entre els versos de Macbeth i els personatges de “El soroll i la fúria” feta per Elisabeth Kerr.

El camí a la mort polsegosa (el senyor Compson)

Mor, mor vela fugaç! La vida no és més que una ombra errant (Quentin)

jugador deficient Que apuntala i realça (Jason)

la seva hora a l'escenari I després ja no s'escolta més. (la senyora Compson)

És un conte relatat per un idiota, ple de Soroll i Fúria, (Benji)

Quatre capítols. Quatre narradors. Quatre visions de la realitat.

La novel·la, com ja hem pogut veure, comença amb en Benji (abans Maury) contemplant a través de la tanca el camp de golf construït en el terreny venut pel seu pare abans de 1910. Benjy recorda la seva germana, Caddy (epicentre de la narració) i, mitjançants els records intercalats, salts temporals, el fluir del pensament del nen de tres anys que és Benji, s’nicia la crisis que anirà augmentant en el capítol següent.

La novel•la no ens descriu cap dels personatges, ni tampoc el seu caràcter, el de Quentin tampoc. Són les interaccions que anem trobant a mesura que llegim les que ens poden ajudar a confegir una certa imatge dels protagonistes. Una imatge que sempre serà subjectiva, la nostra pròpia visió de Benji, de Quentin, de Caddy o de Jason

El segon capítol ens trasllada a Cambridge on Quentin està estudiant gràcies a la venda del terreny que ara és un camp de golf. Llegirem què fa, què pensa, en Quentin durant el que serà el darrer dia de la seva vida.

En “El soroll i la fúria” pren un significat especial el temps, tant en la seva redacció com en el seu contingut. El trobem simbolitzat en el paràgraf en què Quentin explica el moment que el seu pare, Jason, li regala un rellotge, el mateix que, de generació en generació, havia anat passant de pare a fill. Representa el llinatge dels Compson però també el temps... també el temps que li queda de vida a Quentin. La impossibilitat de dominar, de sotmetre el temps: “El pare deia que els rellotges meten el temps”, diu Quentin.

Quan l'ombra de el marc de la finestra es va projectar sobre les cortines, eren entre les set i les vuit en punt i llavors em vaig tornar a trobar a compàs, escoltant el rellotge. Era el rellotge de l'avi i quan el pare me’l va donar va dir, “Quentin, et lliuro el mausoleu de tota esperança i desig; gairebé resulta intolerablement apropiat que el facis servir per assolir el “reductio absurdum” de tota experiència humana adaptant-lo a les teves necessitats de la mateixa manera que el va adaptar a les seves o a les del seu pare. Te’l dono no perquè recordis el temps, sinó perquè l’oblidis durant un instant i no esgotis les forces tractant de sotmetre’l.” Perquè mai es guanya una batalla, va dir. Ni tan sols es lliuren. El camp de batalla només revela a l'home la seva pròpia estupidesa i desesperació, i la victòria és una il·lusió de filòsofs i imbècils.

Encara que Quentin ens explica molts aspectes de la seva vida a Jefferson, juntament amb els seus criats negres, la narració del segon capítol se centra bàsicament amb la relació amb Caddy, la seva germana petita. L’element principal que els connecta és l’aigua del riu.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada