divendres, 22 de gener de 2021

Grup Koiné: decàleg per als partits independentistes. L'Escola del Foment de Girona

Vul una resposta. 9a temporada. Emès el 21 de gener de 2021 per ETV Llobregat 

Convidats

Enric Larreula, Llengua i República. Grup Koiné

Josep Ferrer i Ferrer,  Llengua i República. Grup Koiné

Gemma Pla, directora Escola del Foment de Girona

Resum ràpid de la setmana... Continuem malvivint amb la COVID-19... La justícia hereva del franquisme ha tornat, una vegada més, ha interferir en les institucions catalanes, en els processos polítics... en els càrrecs electes... en la salut. Ha inhabilitat el conseller d’Acció Exterior, Bernat Solé. Es manté la suspensió del 14-F i, com a cirereta del pastís, el TSJC dictarà sentència definitiva en plena campanya electoral. Ah! I el divertimento manipulatis de l’enquesta del CIS donant com  a guanyador a Illa i al PSC...

El dijous 31 de març de 2016, a la Universitat de Barcelona, es presentava el manifest “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”, més conegut com el Manifest Koiné. 

La polèmica va esclatar... El  manifest va ser qualificat des de postulat nazi a racista i fonamentalista. Tot passant pels improperis més diversos: la intenció d’expulsar el castellà de Catalunya, trencar la cohesió social, dividir i segregar el poble català en grups etnolingüístics, instigar l’odi contra els immigrants en general i els castellanoparlants en particular... i un llarg etcètera.  

Davant de la convocatòria d’eleccions per al 14 de febrer, el Grup Koiné de Llengua i República ha fet públic el “Decàleg del compromís electoral sobre la llengua catalana” adreçat als partits que es proclamen independentistes. El grup Koiné manifesta que “Davant de la situació extrema que pateix la llengua catalana, creiem que els partits polítics que es proclamen independentistes han de prendre’s la qüestió de la llengua com a qüestió d’estat i, en conseqüència, han de prendre el compromís de treballar per capgirar aquest procés que ens aboca a la pèrdua irreversible de la llengua que ens defineix com a poble diferenciat i que justament dona sentit a la voluntat d’independència.”

El Foment de Girona és un complex cultural amb espais dedicats a la formació, al lleure, a la gastronomia, al debat, a la reflexió... amb l’objectiu de fomentar i revaloritzar la cultura, la llengua, la història i els productes de la terra. A principis de 2020 va néixer L’Escola del Foment amb la intenció d’oferir una formació artística d’arrel tradicional basada en la dansa, la glosa i la cançó, presentant una proposta educativa per a famílies, infants, joves i adults mitjançant tallers i cursos regulars.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

Molt colpits per la mort de Jordi Fàbregas, músic, referent del folk i de la música tradicional i d'arrel catalana. Sempre en el record.

En la frase de la setmana d’avui recordarem l’enyorada i estimada Patrícia Gabancho que, en referència al Manifest que va publicar el grup Koiné el 2016 va dir:

“El text és com una pedra llençada en les aigües tranquil·les de la complaença i l'autoengany”.

Marxem un programa més amb el pensament posat en tota la nostra gent, la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

El Vull una resposta tornarà la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dimecres, 20 de gener de 2021

"Les dificultats d'Espanya seran l'oportunitat de Catalunya?" Rellegint Eugeni Xammar

 

El maig de 2018, al diàri ARA, Francesc Canosa escrivia un article sobre Eugeni Xammar i, entre, altres coses, deia:

Eugeni Xammar és fill del somni català. Un jove saltataulells de cabellera lleonina agafa l’ascensor social, nacional, i arriba a ser un “superperiodista” llegendari, mític, que vola amb una gavardina planetària. El noi alt, prim, pengim-penjam, afuat, que es fa a si mateix: a les biblioteques, les xarxes socials de la curiositat, les lectures robades a la son... Xammar és tradició i innovació: autogestió, autosuficiència, autodeterminació. Només ens tenim a nosaltres. I explica el saber fer català al món.

El gener de 2020 li dedicàvem un programa a LA CLAU de la nostra història: “Eugeni Xammar, el periodista que ens va explicar el món" (El podeu recuperar aquí)

Ara, estic llegint el llibre “Seixanta anys d’anar pel món” que recull les converses que Josep Badia  i Moret va tenir amb el periodista. Un testimoni humà i històric excepcional. Hi trobaríem molts punts per reflexionar i per comentar. Al capítol IV, que recull el període entre 1930 i 1940, hi ha el fragment que us reprodueixo tot seguit... per a la reflexió. Diu Xammar:

Dels meus contactes amb Irlanda i amb irlandesos durant la Primera Guerra Mundial n’havia quedat indeleblement impresa al meu cervell una fórmula sentida mil vegades: “La dificultat d’Anglaterra és l’oportunitat d’Irlanda”. La Primera Guerra Mundial, gran dificultat per a Anglaterra, fou l’oportunitat que Irlanda va aprofitar per conquerir primer l’autonomia i tot seguit la independència.

Xammar continua dient que, en la seva opinió, la recent proclamada República entrava en un llarg període de dificultats que anirien sent més grans amb els dies, els mesos i els anys. Llavors es preguntava:

Les dificultats d’Espanya serien l’oportunitat de Catalunya? Ho podien ésser, sense cap mena de dubte, però a condició que els catalans en tinguéssim consciència. Altrament, les dificultats d’Espanya serien per a Catalunya unes dificultats encara molt més grosses. [...] creure que a Espanya la República era un règim viable, pensar que Espanya donaria de bon grat, sense recança i sense protesta, un Estatut d’Autonomia a Catalunya, era  senzillament beure a galet. La feina dels catalans havia d’ésser, doncs, la de preparar les coses per a poder aprofitar les dificultats d’Espanya i convertir-les en oportunitats per a Catalunya. [...] calia reconèixer que preparats per a aquesta feina els catalans no ho estaven gaire. Més ben dit, no ho estaven gens. [...] Les cabres pels seus pecats porten els genolls pelats.

De vegades, la història sembla repetir-se. Sabrem aprofitar aquesta vegada les enormes dificultats que està patint l’Estat espanyol?

dilluns, 18 de gener de 2021

Infantesa, maduresa, vellesa. Els fruits saborosos.2 (Josep Carner.5)

 

El poemari d’Els fruits saborosos representa el cicle de la vida, dividit en tres etapes: infantesa, maduresa i vellesa.

Els cinc poemes que tenen com a protagonistes els infants són: Com les maduixes, Els albercocs i les petites collidores, Les peres jovenetes, Les cireres ingènues  i Les nous del berenar. El poeta reflexiona sobre la infantesa i també aprofita per moralitzar.

Per al poeta, la infantesa implica joia, felicitat total, desconeixement del dolor i de la malícia. Per exemple, a Com les maduixes:

Pandara ha vist sempre el cel asserenat;

ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.

Sis són els poemes que tenen com a protagonistes dones en l’etapa de la maduresa: Les prunes d’or, Calídia i els préssecs, Aglae i les taronges, Les magranes flamejants, Les llimones casolanes i Eglé i la síndria.

El poeta retrata les dones a través de l’enaltiment de les seves virtuts, de les qualitats de la dona casolana i burgesa. La maternitat, la previsió, el seny, fins i tot el sensualisme, això sí, sempre en el marc de la pau i la felicitat de la llar. Un exemple molt clar és Les magranes flamejants, en què la dona d’Alcides implora a Hera, deessa protectora de l’amor matrimonial, el revifament de la passió física i sexual:

Aquelles nits enyoro d’enfosquiment tan clar,

quan queien flors dels arbres que el ventijol despara.

Quan ell la cara meva prenia vers sa cara

i el braç me’n queia, sense la força d’anusar.

Encén el bell furor, oh, Hera, amb ta mirada;

[...]

Mon cor demana els besos que ajupen com el vent

Finalment, sis són també els poemes que tenen com a protagonistes la vellesa: Les figues matinals (una dona vídua, entre la maduresa i la vellesa). Agavé i les castanyes i Les serves endreçades (dones velles i ja prop de la mort). La poma escollida i Les gracioses ametlles (reflexió de la vellesa des de la vellesa) i Els codonys tardorals (reflexió des de la joventut sobre una vellesa futura).

En aquest enllaç podeu trobar tots els poemes que componen Els fruits saborosos.

divendres, 15 de gener de 2021

"La meva llengua, la meva vida" amb Teresa Costa-Gramunt. Adri Carrasco ja és a casa. Hi haurà eleccions el 14-F?

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 14 de gener de 2021 per ETV Llobregat

Convidats:

Teresa Costa-Gramunt,  dissenyadora, escriptora i poeta

Maria Vidal, politòloga

Guillem López, jurista

Després de 1.000 dies a l’exili, Adri Carrasco ja pogut tornar a casa seva. La causa contra ell ha quedat arxivada, esperem que, d’una vegada per totes, definitivament. En paraules de la seva mare, la Núria, han estat “1.000 dies d’injustícia, patiment, enyor profund, de plors, de perplexitat, d’insomni, de viure la vida de puntetes pensant en una sola cosa... 1.000 dies de ràbia, d’impotència, de no pensar en el futur, de por, d’incerteses, d’exili... Què bèstia tot plegat!”

“La meva llengua, la meva vida”... No és un llibre, només, de llengua. Més aviat diria que és un llibre que, com el món mateix, gira a l’entorn d’un eix de rotació i, en aquest cas, l’eix és la llengua. És molt més... És un llibre sobre la vida, sobre el jo(poètic o narratiu) i les seves vivències. Un llibre on s’expressen sentiments. Un llibre per reflexionar, sobre la llengua i la cultura catalanes, sí, però també, i en plural, sobre les llengües i les cultures.

“La meva llengua, la meva vida” ens fa reflexionar sobre la diversitat, la diversitat de tot tipus. Sobre la importància de l’humanisme, ara tan allunyat dels estudis. Sobre la imprescindible alteritat, sobre l’empatia

Els que ja tenim uns anys, ens hi podem veure reflectits en el descobriment de la nostra pròpia llengua, cultura i història. En com vam haver d’aprendre i de com l’aprenentatge ens ha enriquit i ens ha complementat perquè, fins llavors, no érem pròpiament nosaltres. Ens hi veiem reflectits en el senyor de la finestreta o quan començàvem una carta amb “Queridos padres” i fins i tot en l’oncle Masoliver (crec que tots hem tingut un oncle Masoliver a la família)..

Un llibre sobre la llengua, sí. Sobre la nostra llengua. En paraules de Teresa Costa-Gramunt:  “la llengua que m’interroga i em demana resposta.”

“La meva llengua, la meva vida” Les reflexions i els testimonis personals de l’autora que com a cloenda ens ofereix  una darrera reflexió mitjançant “les sàvies i càlides paraules de Raimon Panikkar: I ara que la paraula viva s’ha transformat en lletra escrita, vulgui el lector fer-ne la reconversió i transformar-la de nou en paraula i vida.”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana l’extrec del llibre de Teresa Costa-Gramunt “la meva llengua, la meva vida”.

“Pensar per força et col•loca en llocs impensats”.

Contents pel retorn de l’Adri, marxem, però i com sempre, amb el pensament posat en tota la nostra gent, la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!


dimarts, 12 de gener de 2021

"Un poc de sol de mos amors llunyans..." Els fruits saborosos-1 (Josep Carner. 4)


Josep Carner va publicar Els fruits saborosos a començaments del 1906, amb només 22 anys. En aquesta primera dècada del segle XX es comencen a produir un seguit de símptomes que indicaven el pas del Modernisme al Noucentisme. Un moviment que es proposava la creació d'una cultura sòlida, moderna i transmissible, d'una cultura catalana seriosa, equiparable a les cultures europees més avançades. Un moviment cultural d’abast polític que també pretenia construir un país autònom, culte, liberal. Un país modern d’acord amb els patrons burgesos de l’Europa occidental.

Els fruits saborosos, en paraules del mateix Carner, pren com a models Joan Maragall i Miquel Costa i Llobera. Els poemes tenen com a protagonistes personatges de diverses edats, de noms grecs, que permeten al poeta reflexionar sobre la vida humana. Cadascun dels personatges queda aparellat amb una etapa de la vida i, alhora, amb diferents fruits del cicle anual.

El motiu que mena Carner a escriure aquests poemes el podem trobar, precisament, en el darrer, que tanca el poemari: Els raïms immortals. Un parell d’aspectes ens indiquen que aquest poema és diferent. Primer, que és l’únic que està escrit totalment en versos decasíl·labs i, segon, que el protagonista del poema és el poeta mateix.

El poeta reflexiona sobre el pas del temps, que comporta inevitablement la pèrdua de la joventut. El poeta es dirigeix a Cronos, el déu del temps, el de la “vellesa austera”:

--Oh Cronos, déu de la vellesa austera,

la barba trista i la mirada errant,

la meva jovenesa palpitant

tu l’emmenes per la cabellera,

El poeta comença a perdre la joventut (malgrat que només té 22 anys) però conserva la il·lusió i l’optimisme de la infantesa, una etapa idíl·lica en la qual es desconeix el dolor:

I encara so distret i, com l’infant

veig la parença que ens amaga el dol

Al poeta (raïm), el pas del temps li produeix tristesa, però s’hi rebel·la i es proposa que la seva experiència no esdevingui inútil i que es converteixi en poesia:

No vull el lent i desvagat destí

de dar al no-res mon oci inconegut:

val més ésser esclafat i escorregut,

la sang inútil i trasmudant en vi.

El poema es tanca amb l’afirmació de deixar un testimoni, una poesia que esdevindrà, com els “raïms”, immortal:

Sinó deixar, per a no nats humans,

un poc de sol de mos amors llunyans,

clos al celler, colgat en teranyina


divendres, 8 de gener de 2021

Passat i present del Consolat de Mar. Referents internacionals demanen l'amnistia. Lluís Puig no serà extradit

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 7 de gener de 2021 per ETV Llobregat

Convidats:

Jordi Domingo,  advocat, cònsol major del Consolat del Mar

Olga Amargant, advocada

Gerard Sesè, periodista

Davantal

L’inici del 2021 ens ha portat una bona notícia: El Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les ha confirmat el rebuig de l’euroordre del Tribunal Suprem espanyol contra el conseller Lluís Puig. Tanmateix, ni el nou any ni els Reis d’Orient ens han ajudat a  vèncer la pandèmia. Les xifres cada vegada són més alarmants i les properes setmanes es preveuen força complicades... i no només des del punt de vista de la salut, sinó també del de l’economia. Hem obert l’any amb més d’un milió de desocupats en el conjunt dels Països Catalans, prop de mig milió al Principat i que signifiquen un 28,2% més que l’any passat.  

En poc més de sis mesos s’han produït 15 dimissions al Secretariat Nacional de l’ANC, un 20% del total. Des de l’Assemblea diuen que n’han explicat els diferents motius, però, o bé la gent no ho acaba d’entendre, o bé creu que les veritables motivacions han estat unes altres. Massa dimissions...

Més enllà dels motius de cadascú, és ben cert que, en certa manera, l’Assemblea és un reflex del propi país. Un país en què hi ha una mica de tot,  on el moviment independentista es dedica a llençar-se “floretes” els uns als altres i, en una demostració de creativitat lingüística, a inventar-se les etiquetes més sorprenents per penjar-se-les, ara a uns, ara als altres.

Així sabem que en aquest país hi ha independentistes que són hiperventilats, possibilistes, octubristes, processistes, unilateralistes, proselitistes, rupturistes, neoautonomistes... i, si bades una mica, apareix l’adjectiu “traïdor”.

A hores d’ara, ningú és capaç de pronosticar què farà tota aquesta “família” independentista el proper 14 de febrer. Més encara quan tot sembla indicar que continuarem convivint i malvivint amb la pandèmia i que, si  els avals o els pactes no hi posen remei, la “família” independentista disposarà d’una dotzena de candidatures a votar. Un panorama, doncs, més aviat boirós i incert.

A Catalunya, durant segles vam disposar del Consolat de Mar,  l'organisme del dret marítim català i d'altres zones a la vora del mar de la Corona d'Aragó, per tractar les qüestions marítimes i comercials i exercir-hi la jurisdicció penal.

L'expansió i supremacia comercial i marítima de la Confederació catalano-aragonesa, amb els Consolats del Mar per tota Europa, va tenir com a conseqüència que la compilació de dret marítim, coneguda amb el nom de Llibre del Consolat del Mar, transcendís les fronteres polítiques a tota la Mediterrània i el llevant de l'Atlàntic.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La primera frase de l’any... de Bruce Springsteen

Quan dos elefants es barallen, és l’herba la que pateix.

Primer programa de l’any 2021 i hem de continuar marxant amb el pensament posat en tota la nostra gent, la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 

dijous, 7 de gener de 2021

"Nines, vaixells, cornetes, colors, llibres amb sants..." (Josep Carner. 3)

Un dels poemes més breus del poemari "Cor quiet" és “Aparador de joguines”. Un altre poema que va ser revisat per Josep Carner. La primera versió era aquesta:

Nines, tabals, cornetes, i gonfarons i nines.

Aquestes són joguines per a jugar-hi els nins.

Davant, els ulls encesos dels nins, les galtes fines.

Aquestes són joguines per a jugar els destins.

Anys més tard es va transformar en aquesta:

Nines, vaixells, cornetes, colors, llibres amb sants:

aquestes són joguines que hi juguen els infants.

Davant, els ulls encesos que vénen d’uns jardins:

aquestes són joguines que hi juguen els destins.

Tal com explica Jordi Llavina en la comparació i anàlisi[1] d’ambdues versions: “La tasca que Carner es va imposar a l’hora de compondre el volum Poesia, de 1957, és poc menys que hercúlia, i diu molt del rigor màxim amb què va abordar la seva escriptura i la fixació final de la seva obra lírica. Aquest llibre de llibres és el testament de l’autor. Hi va revisar, que vol dir reescriure, gairebé nou-cents poemes, que són els que havia anat publicant durant més de cinquanta anys (i els va donar, encara, una nova ordenació temàtica).”


[1] Llavina, Jordi  L’exemple de Carner https://www.nuvol.com/llibres/lexemple-de-carner-83092

dilluns, 4 de gener de 2021

L'exili: "Bèlgica" (Josep Carner. 2)


 En el post d’avui ens centrarem en el poema “Bèlgica”

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,

m’agradaria fer-me vell en un país

on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,

i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres

guarnides d’arços, d’oms i de pereres;

viure quiet, no mai assenyalat,

en una nació de bones gents plegades,

com cor vora de cor ciutat vora ciutat,

i carrers i fanals avançant per les prades.

I cel i núvol, manyacs o cruels,

restarien captius en canals d’aigua trèmula,

tota desig d’emmirallar els estels.

 

M’agradaria fer-me vell dins una

ciutat amb uns soldats no gaire de debò,

on tothom s’entendrís de música i pintures

o del bell arbre japonès quan treu la flor,

on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,

on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats

de pipes, de parlades i d’hospitalitats,

amb flors ardents, magnífica sorpresa,

fins en els dies més gebrats.

[...]

Però ningú

no se’n podria témer en fent sa via.

Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,

ben a recer, de brollador ben clar,

amb peixos d’or que hi fan més alegria.

De mi dirien nens amb molles a la mà:

—És el senyor de cada dia.

Josep Carner va escriure “Bèlgica” (on acabaria vivint en el seu exili) l’any 1903, quan només tenia 19 anys. Cinquanta anys després, però, Carner revisa el poema i el modifica.

Jaume Coll en fa una brillant anàlisi[1] i explica que “Bèlgica”, inicialment, “era un poema escrit amb bon humor i amb ironia”. Mig segle després, però, en ple procés de revisió de la seva poesia, “Carner s’adona que aquell poema innocent i alegre, aquell poema sense títol (entre altres coses perquè el títol era obvi: el «pahís» era el país de cada dia), havia pres una nova dimensió, una dimensió tràgica, amb la fi de la guerra civil i amb l’exili de tants i tants anònims servidors de la República. El poema antic es converteix en l’embrió d’un poema nou, que relata, sense amargor, amb bonhomia, el destí terrible, el de l’exili.”

El poeta vol expressar el desig de poder viure en un país tranquil, culte i civilitzat. Tothom hi te el seu lloc i els soldats són de joguina. Un país de pau i en pau on el poeta únicament vol ser un més ”el senyor de cada dia”.