diumenge, 15 de novembre del 2026

Manuel de Pedrolo: Llengua, identitat i continuïtat nacional (4. Cròniques colonials: de l'al·legoria a la teoria de la nació)


Cròniques colonials: de l’al·legoria a la teoria de la nació

Si Totes les bèsties de càrrega representa mitjançant la ficció els mecanismes de la despersonalització i La terra prohibida introdueix la resistència com a resposta a aquesta dominació, les Cròniques colonials fan un pas més: analitzen directament la naturalesa del conflicte nacional i els mecanismes mitjançant els quals una comunitat pot ser assimilada.

El canvi de registre és important. La literatura deixa pas a l'article d'opinió i l'al·legoria és substituïda per l'argumentació política. Pedrolo ja no necessita construir un món fictici ni recórrer a personatges simbòlics per parlar del poder. Escriu directament sobre Catalunya, sobre la seva situació política i cultural i sobre la relació amb l'Estat espanyol. Però, malgrat aquest canvi de forma, les preocupacions fonamentals continuen essent les mateixes: què és una nació, què fa possible que una comunitat es reconegui com a tal i què succeeix quan els mecanismes de dominació actuen sobre aquesta consciència col·lectiva.

Un dels conceptes fonamentals que apareixen en aquests textos és el de colonització. Pedrolo utilitza aquest concepte en un sentit que va molt més enllà de l'ocupació territorial o de la subordinació administrativa. El que li interessa especialment és la dimensió cultural del procés colonial: la capacitat del poder dominant per transformar els referents, les formes de percepció i, en definitiva, la consciència del poble dominat.

En un dels seus articles ho expressa amb una contundència característica:

«La metròpoli no en té prou d'administrar-nos directament o mitjançant “poders” delegats; [...] vol conservar gent “espanyola” a casa nostra...»

La importància d'aquesta afirmació no rau únicament en la contundència política. El que hi ha al darrere és una determinada concepció del conflicte nacional. Pedrolo considera que el problema no es resol simplement substituint unes institucions per unes altres. Hi ha un nivell més profund en què es decideix la pervivència d'una comunitat: el nivell cultural i identitari.

Una nació pot perdre les seves institucions i conservar, malgrat tot, una consciència nacional. Però també pot conservar formalment determinades expressions de la seva identitat i anar perdent progressivament els elements que la sostenen. És aquest segon procés el que preocupa especialment Pedrolo. La dominació esdevé realment efectiva quan no només controla el present d'una comunitat, sinó quan aconsegueix condicionar la manera com aquesta comunitat interpreta el seu passat i imagina el seu futur.

Per això la qüestió de la llengua ocupa un lloc central en el seu pensament.

Pedrolo no concep la llengua simplement com una eina de comunicació ni tampoc com un patrimoni cultural que cal conservar per raons sentimentals. La llengua constitueix un dels principals vehicles de transmissió de l'experiència col·lectiva. A través d'ella es transmeten coneixements, formes de veure el món, expressions, referències històriques i culturals i, sobretot, una determinada memòria compartida.

Aquesta concepció permet entendre millor per què la substitució lingüística adquireix per a Pedrolo una dimensió política tan profunda. Si una comunitat deixa de transmetre la seva llengua, no perd únicament un instrument de comunicació. Pot acabar perdent també una part dels mecanismes amb què interpreta la seva pròpia experiència històrica.

I Pedrolo relaciona aquesta qüestió amb la seva pròpia experiència personal:

«Tot començava ja en la infància, quan em donaven una gramàtica per una altra».

La frase té una força extraordinària precisament perquè parteix d'un fet aparentment senzill: una gramàtica. Però darrere d'aquesta gramàtica hi ha tot un sistema cultural. Aprendre una llengua significa també aprendre una determinada manera d'anomenar la realitat, d'ordenar-la i d'explicar-la. Quan aquesta llengua substitueix la pròpia d'una comunitat, la substitució no és únicament lingüística: pot convertir-se en una forma de transformació de la consciència.

És aquí on la llengua es relaciona directament amb la memòria.

Una comunitat necessita poder transmetre als seus membres una experiència compartida. Necessita explicar-los d'on ve, quina història té, quins són els seus referents culturals i quins vincles l'uneixen a les generacions anteriors. La llengua és un dels instruments fonamentals d'aquesta transmissió. Per això, en la concepció de Pedrolo, la defensa de la llengua no és una qüestió secundària dins de la defensa de la nació: n'és una de les condicions fonamentals.

Aquesta idea ens permet tornar a Totes les bèsties de càrrega amb una mirada diferent. Allò que en aquella novel·la apareixia com una al·legoria de la despersonalització, a les Cròniques colonials adquireix una formulació política molt més precisa. La pèrdua dels referents que la novel·la representava simbòlicament pot ser interpretada ara també com el resultat d'un procés d'assimilació cultural.

I La terra prohibida introdueix, entre aquests dos moments, la resposta a aquest procés: la resistència.

D'aquesta manera, les tres obres comencen a formar un mateix recorregut. Totes les bèsties de càrrega ens mostra el perill de la despersonalització; La terra prohibida, la voluntat de resistir-hi; i les Cròniques colonials, els mecanismes polítics i culturals que fan possible aquesta despersonalització.

Però Pedrolo encara va més enllà. Si la llengua és un vehicle essencial de la memòria i de la identitat, la qüestió ja no és només com resistir a la dominació, sinó com garantir les condicions polítiques que permetin a una comunitat viure plenament en la seva pròpia llengua i preservar la seva identitat.

És en aquest punt on la seva defensa de la independència adquireix tot el seu sentit. El seu independentisme no apareix desconnectat de la seva concepció de la llengua i de la nació. Al contrari: és la conseqüència política d'una determinada manera d'entendre la supervivència d'un poble.

Això permet formular amb més precisió la tesi que recorre aquesta lectura de Pedrolo: la independència no és, en si mateixa, la finalitat última; és l'instrument polític que Pedrolo considera necessari per garantir la pervivència d'una nació, i la llengua n'és un dels fonaments essencials.

Així, les Cròniques colonials ocupen un lloc central dins d'aquest recorregut. Són el moment en què allò que la literatura havia expressat mitjançant símbols i situacions al·legòriques es converteix en pensament polític explícit.

I encara ens queda una última peça.

Si Totes les bèsties de càrrega ens mostra què passa quan una comunitat perd els seus referents, si La terra prohibida ens mostra la resistència davant d'aquesta pèrdua i si les Cròniques colonials ens expliquen els mecanismes culturals i lingüístics de l'assimilació, Mecanoscrit del segon origen ens planteja la pregunta inversa:

Què cal conservar perquè, després de la destrucció, una comunitat pugui tornar a començar? 

És aquí on apareixen la memòria, els llibres, el coneixement i la transmissió entre generacions. I és aquí on el recorregut de Pedrolo arriba a una altra dimensió: de la resistència contra la desaparició a la necessitat de preservar allò que fa possible la reconstrucció

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada