27 de desembre, acord o eleccions

Article publica a Tribuna.cat

Aquest diumenge 27 de desembre, 3 mesos després de la victòria independentista a les eleccions plebiscitàries del 27-S, sabrem finalment si tindrem president i govern i si anirem a noves eleccions.

Passi el que passi, el mal ja està fet.

Durant aquests darrers mesos, les eternes negociacions entre JxS i la CUP, l’estratègia incomprensible de JxS i, especialment, les declaracions de membres destacats de les CUP han sembrat la llavor de la divisió dins de l’independentisme. Les xarxes han estat plenes a vessar de discussions, de vegades dures i agres, de vegades directament insultants, entre gent que fa poc més de 3 mesos manteníem una il·lusió, un convenciment i una unitat d’acció que es traduïa en una força increïble disposada a aconseguir el que es proposés.

La política maldestra, acompanyada de l’immobilisme de la societat civil i del silenci angoixant d’organitzacions com l’ANC o Òmnium, han provocat el desencís en bona part d’aquells que fins ara eren els protagonistes de la revolució dels somriures.    

Els resultats de les eleccions espanyoles ens mostren clarament aquesta divisió dins del moviment i el  desencís i la desil·lusió que ha fet forat entre molts independentistes. Ja ho vaig comentar abastament en el darrer article Eleccions espanyoles... el procés tocat?

El comunicat de la CUP, totalment precipitat, enviat a la una de la matinada, sense, evidentment, consultar cap assemblea, fa créixer el dubte sobre la  bondat de l’acord final a què es pugui arribar diumenge. La incoherència total de la CUP, o dels seus representants, manifestant-se obertament per no votar en les eleccions espanyoles perquè suposen una "legitimació" del marc polític que "encarna en si mateix la negació dels drets nacionals, polítics i socials dels Països Catalans queda en evidència quan, la nit de les eleccions demanen un candidat alternatiu al president Mas basant-se en els resultats obtinguts en unes eleccions que ells matreixos no reconeixen.

En el mateix comunicat i en tota l’actuació de la CUP durant aquests mesos queda molt clar el seu objectiu principal: acabar amb el president Mas i amb la dreta i el centre-dreta catalans. La seva prioritat no és la independència, sinó el triomf absolut de l’esquerra, com més radical i anticapitalista millor.

El dubte augmenta en la presentació del preacord d’ahir. Els representants de la CUP se’n desmarquen, diuen que no és el seu i ho acaben deixant tot en mans de l’assemblea.

I arribem a l’escena final. Diumenge poc més de 2.000 persones, alguns militants de la CUP, altres ni això, decidiran el futur de prop de dos milions de vots. De res hauran servit les eleccions del 27-S,  on la força majoritària va ser JxS que presentava com a candidat a la presidència de la Generalitat el Sr. Artur Mas i on aquesta força va obtenir més d’1.600.000 vots. De res serviran els tres mesos de negociacions nefastes perquè tot acabarà diumenge a Girona quan unes 2.000 persones siguin les que decideixin el camí a seguir.

Potser, diumenge, magnànimament, una majoria de l’assemblea de la CUP dirà sí a l’acord. Un acord que arribarà molt tard, després de moltes concessions i que no satisfarà ni a uns ni als altres. Un acord que no garantirà en cap cas ni un govern fort, ni molt menys l’estabilitat política, social i econòmica indispensable per afrontar el procés de transició cap al nou Estat independent. Una situació política inestable, precisament en una legislatura de transició en què precisarem d’una fèrria unitat i lleialtat per fer front a totes les dificultats que se’ns vindran al damunt.  

O potser, diumenge, serà una majoria que dirà no a l’acord. Ens veurem enfrontats a unes noves eleccions. Un escenari, ara per ara, totalment incert, que de ben segur no afavorirà l’independentisme i en el qual haurem de lluitar aferrissadament per assolir un gran resultat que realment sigui una victòria del procés d’independència.

En els dos escenaris tindrem moltes més dificultats de les que prevèiem abans del 27-S. Dificultats que nosaltres mateixos ens hem creat. Dificultats que ens veurem obligats a superar si no volem tornar a perdre una ocasió històrica.

Sigui quin sigui l’escenari que surti del 27 de desembre, el mal ja està fet.

El procés... got mig buit, got mig ple

Article publicat a Tribuna.cat

Aquests darrers dies, la bona gent que teniu l’amabilitat i la paciència de llegir-me, m’heu manifestat que en els darrers articles m’he mostrat massa pessimista i que això ni anima ni ajuda gaire. Haig de dir que res més lluny de la meva intenció, no en sóc de pessimista i l’únic que volia era mostrar la realitat política actual a través de la meva perspectiva, evidentment subjectiva. Sempre he intentat no veure el got ni mig buit ni mig ple sinó, i alguns m’haureu sentit dir-ho més d’una vegada, dedicar-me a anar a buscar l’aigua que falta per omplir-lo.

Tot i així, voldria fer-vos arribar la meva visió més optimista sobre la situació del procés d’independència, la més actual i també la més immediata. Així que tot seguit us comento alguns dels fets que es produiran a curt termini i que faran que el procés avanci imparable cap a la proclamació de la nova República catalana independent.

Comencem pel més immediat: les eleccions del 20-D. L’independentisme, malgrat estar unes setmanes desorientat, acabarà mobilitzant-se. Tots els independentistes anirem a votar i tots els que el 27-S van votar Junts pel Sí (1.620.973) repetiran la votació, encara que aquesta vegada l’hagin de dividir entre dues formacions. De les més de 300.000 persones que el 27-S van votar la CUP, unes 100.000 pel cap baix se sumaran al vot independentista. La resta ja s’ho faran.

Si calculem que hi pot haver una participació de l’ordre del 71% (si el percentatge fos més baix en sortiríem afavorits) el total de 1.720.973 vots independentistes representaran un 47% del total de vots i entre les dues formacions que s’hi presenten trauran, com a mínim, 21 escons. Per tant, més enllà del que facin les altres formacions, l’independentisme haurà tornat a guanyar, després de les europees, les municipals i les plebiscitàries, unes noves eleccions a Catalunya.

La setmana del 21 al 27 serà la que marcarà l’acord d’investidura del president Mas i la consegüent i immediata formació de govern. L’acord entre Junts pel Sí i la CUP inclourà un pla de xoc realista i assumible per a les arques de la Generalitat i, sobretot, estarà complementat amb un pacte d’estabilitat parlamentària. Aquest pacte garantirà un govern fort que comptarà amb el suport de la majoria del Parlament, cosa que li permetrà estar en les millors condicions per tirar endavant el contingut de la Declaració del 9 de novembre.

Una vegada constituït el govern, la societat civil catalana, amb el reconeixement del Parlament, engegarà la part que li correspon del Procés constituent. Les organitzacions que ja fa temps que hi treballen, s’agruparan en una sola plataforma que iniciarà el gran debat de país: la Convenció Constitucional Ciutadana.

El mes de gener del nou any, l’ANC activarà quatre punts molt importants per tal de fer avançar el procés.

Convocarà de nou la Taula de Forces Polítiques i Socials per l’Estat propi en què hauran de participar, a més de l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI, tots els partits favorables a la constitució de la República Catalana com a estat independent.

Tal com diu el Full de ruta aprovat en assemblea general, impulsarà la constitució de l’Assemblea de càrrecs electes de Catalunya, com a òrgan de coordinació entre les institucions nacionals –Generalitat i ajuntaments- i,  perquè en cas de dissolució del Parlament, sigui l’òrgan democràtic que procedeixi a la declaració d’independència.

Obeint també el Full de ruta, l’Assemblea s’implicarà plenament en el procés constituent  i en la Convenció Constitucional Ciutadana a través de la plataforma impulsora que haurà de recollir totes les iniciatives populars encaminades a definir el país que volem.

El Full de ruta aprovat a Lleida diu que la societat catalana ha d’estar preparada i disposada a actuar, democràticament i pacífica, en qualsevol dels escenaris polítics que es puguin arribar a produir. L’ANC, doncs, organitzarà, conjuntament amb altres organitzacions de la societat civil, la resistència activa, que serà del tot necessària en aquest període de transició cap a la independència. Promourà i impulsarà accions concretes i eficaces, accions assumibles per a una bona part de la població, que permetin una resposta ràpida als possibles atacs de l’Estat espanyol o que serveixin de suport actiu i visible als actes de sobirania que puguin venir des del Parlament.

Aquests quatre punts permetran que la societat civil, amb l’ANC al capdavant, recuperi el lideratge polític i social que és el que, com també cita el Full de ruta, ens ha permès arribar fins aquí: escrivint el guió del procés i superant, quan ha fet falta, tots els entrebancs amb què ens hem anat trobant per poder reprendre el camí.

La victòria de l’independentisme el 20-D, l’acord per formar govern, un govern fort i estable que compti amb el suport d’una majoria parlamentària i les accions que emprengui la societat civil amb l’ANC com a impulsora i actor principal, faran que procés d’independència estigui en condicions de superar tots els esculls que es pugui trobar pel davant.  

Bé, em direu... però i si tot això que escrius no es compleix?

Doncs... tot plegat serà més lent, més llarg, més complicat, més difícil...  En el fons, però, el procés continuarà depenent del que fem nosaltres, de la gent, de la capacitat que tinguem per acabar d’omplir el got.

L'article de David Fernàndez i André Breton

“Us desitjo que sigueu bojament estimats”

El darrer article d’en David Fernández, “Sortim-nos-en”, em va recordar, entre altres, el personatge d’André Breton. Breton va ser un poeta i crític francès ideòleg i principal teòric del moviment surrealista en la seva expressió literària.

La frase amb què he iniciat aquest article és el desig, transformat en plural, que André Breton dedicava a la seva filla i que jo us desitjo a tots vosaltres.

El personatge d’André Breton, com el d’Alexander Pope, el mateix  Beckett o el mateix Josep Maria Esquirol són personatges desconeguts per a una gran majoria de gent. El text mateix està farcit de de metàfores, cites, frases en llatí i algunes paraules (corol·lari, exordi...) de difícil comprensió per a aquesta majoria de persones que citàvem. Resumint, per a mi és un article amarat d’una excessiva càrrega intel·lectual.

No és el meu objectiu, però, carregar-me l’estil literari d’en David Fernández, cadascú escriu com bonament sap i pot. El que vull és fer arribar a tothom una frase d’un dels personatges citats en l’article i que en David també deu conèixer. El meu desig seria que reflexionés, que reflexionessin, que reflexionéssim a l’entorn d’aquesta cita d’André Breton:

“No s’han de carregar els nostres pensaments

amb el pes de les nostres sabates”

La meva lliure interpretació d’aquesta frase no és altra que la concreció i la solució als nostre problemes només les podem trobar en el nostre cervell, en la nostra ment. És únicament allí, en el reducte de les idees, en l’espai dels pensaments, on es couen les decisions on podem, on devem, on ens cal processar-ho tot perquè porti la marca inconfusible del raciocini i del nostre intel·lecte.

Hi ha persones que construeixen amb les seves mans i que tot seguit, allò que amb tanta cura havien construït, ho enderroquen i ho destrueixen amb els peus.

No enderroquem, doncs, allò que tant ens ha costat construir. Utilitzem el raciocini i l’intel·lecte per acabar definitivament de bastir l’edifici de la llibertat.

El silenci de l'ANC

Dilluns al mati, si tot segueix l’ordre previst, s’aprovarà la declaració més transcendental en la història moderna d’aquest país. Podríem discutir-ne el redactat i el tempo amb què es produirà aquesta declaració, però és indubtable que marcarà un abans i un després, un punt de no retorn i que provocarà que es desencadeni tota la força política, jurídica i mediàtica d’un poderós Estat com és l’espanyol. Són un Estat i actuen amb sentit d’Estat. Han preparat molt intel·ligentment el camí (llei de seguretat ciutadana, reforma de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional, etc.) i, ara per ara, no podem mesurar quines en seran les conseqüències.

Dimarts al matí, segons totes les previsions, Artur Mas no serà investit president de la Generalitat perquè no obtindrà la majoria absoluta (68 diputats o més). Disposarà d’una nova oportunitat, dos dies després. Ens n’anem al dijous dia 12 en què en tindria prou amb la majoria simple (64 diputats). En aquests moments, res fa creure tampoc que Mas obtingui el vot dels dos diputats que necessita.

El dijous 12, doncs, ens podríem trobar en un escenari totalment kafkià: amb un parlament amb majoria absoluta de diputats independentistes; amb una declaració d’inici del procés d’independència absolutament transcendental; una declaració que, sens dubte, ja estarà en mans del TC des del mateix dilluns. El TC és més que probable que el mateix dijous, o potser abans, n’hagi ja dictaminat la suspensió i hagi situat l’espasa de Dàmocles sobre el cap del Parlament, representat per la seva presidenta, Carme Forcadell... I tot això aniria acompanyat d’una Generalitat de Catalunya encara amb un govern provisional, sense president i amb l’escenari a curt termini, cada vegada més que probable, d’haver d’anar a noves eleccions.

I al bell mig de tot aquest escenari, nosaltres, la gent, els votants... Dos milions de persones que podríem dividir entre els que estaran perplexos i atònits, els que es mostraran carregats de dubtes, un bon gruix de decebuts i desil·lusionats i també una bona part d’indignats.

¿Si els nostres representants polítics mostren la seva incapacitat de tirar endavant el procés, mitjançant els acords que tothom demana i exigeix, quina és la veu que millor pot representar, de manera transversal i políticament apartidista, aquesta massa silenciosa de votants?  

Crec que tots ho tenim molt clar: l’Asemblea Nacional Catalana.

Vagi per endavant que entenc perfectament els moments pels quals deu travessar el Secretariat Nacional de l’ANC. Sé, per experiència pròpia, que tot és molt complicat i que les dificultats i, sobretot, la responsabilitat són enormes. Per això mateix, com que en sóc conscient i perquè confio plenament en la gent que forma part d’aquest SN és el motiu pel qual em dirigeixo a tots vosaltres:

L’ANC no pot mantenir el seu silenci ni un minut més. L’ANC ha estat capdavantera de la societat civil i l’ànima del procés durant els darrers anys. L’ha comandat amb molts més encerts que no pas errors (que n’ha tingut) i, passades ja més de sis setmanes de les eleccions del 27-S, ha de tornar a liderar-lo.

En aquests moments carregats d’incertesa, avantsala d’uns escenaris que es preveuen durs i difícils, l’ANC ha de parlar, ha de definir clarament quina és la seva postura, la seva proposta per tal d’empènyer els diferents grups polítics (com gairebé sempre ha fet) a l’acord que permeti investir un president, formar govern i continuar amb el procés fins al final.

L’ANC ha de ser clara, però també contundent. Cal que prengui la responsabilitat, sense pors, arriscant, amb mentalitat de país, amb una declaració que només ha de respondre a la pregunta “què és ara el millor per al procés i per a Catalunya?”

I sé que això no és gens fàcil. Sé que el debat dins l’ANC serà dur i força incòmode. Sé que la resolució que s’acabi adoptant no serà del gust de tothom, però, com ja he manifestat moltes vegades, transversalitat no vol dir neutralitat i, sobretot, no vol dir inhibició.

Us encoratjo, doncs, a recuperar de nou el lideratge del procés i a ser fidels a la nostra Declaració Fundacional i al Full de Ruta 2015-2016 que, entre molts altres punts, afirma que:

“[...] és imprescindible fer l’exercici de dibuixar el camí que volem seguir, i fer-lo públic, per a tornar-lo a recuperar tan aviat com sigui possible. Aquest procés d’independència ha arribat fins aquí perquè hem estat capaços d’escriure’n el guió, superar els entrebancs que hem trobat i reprendre el camí.”

“[...] L’ANC considera que la societat catalana ha d’estar preparada i disposada a actuar, democràticament i pacífica, en qualsevol dels escenaris polítics que es puguin arribar a produir.”

Necessitem, una altra vegada i més que mai, el lideratge de l’ANC, que ens permeti continuar avançant cap a la proclamació de la República catalana.