Punt i... final (?) d'aquestes reflexions en confinament (Joan Guarch)

Potser haureu trobat algun principi que repeteix algun concepte explicat en algun altre, però sempre és des d’una explicació i una visió una mica diferent. Sigueu benèvols amb l’escrit. 

Si aquestes reflexions us han ajudat a fer un pas endavant com a persones, a valorar-vos més, i ajudar-vos a connectar amb vosaltres mateixos, amb la part positiva del món i augmentar la vostra autoestima, en lloc de deprimir-vos, dir que no hi ha res a fer i concloure que la vida és una merda, haureu fet un pas inestimable per enviar un missatge positiu que us pot servir per fer front a la superació dels entrebancs en que us podeu trobar, com per exemple l’actual coronavirus Covid-19, que, en realitat haurà confirmat que no hi ha mal que per bé no vinga.

Amb quina actitud afronto la vida.-3- (12. Joan Guarch. Reflexions i confinament)

ESTIC RELAXAT I TRANQUIL

Aconseguir aquesta situació personal és un exercici bàsicament mental. Per arribar a moltes situacions diferents que ens presenta simultàniament la vida has d’estar en tensió i això realment és oposat a la relaxació, però no és irritació, intranquil·litat, etc... és estar atent per rendir millor, és un estat personal controlat del que pots passar fàcilment a un estat de relaxació. Especialment valorada és la situació de relaxació i tranquil·litat respecte a les persones. En qualsevol cas és important estar bé d’energia personal perquè si no tens energia personal, ets dominat per la situació.

GAUDEIXO

La vida és com una representació teatral. Se’ns dona un paper i el tenim que anar interpretant. Del que es tracta és intentar, sempre, gaudir-lo, encara que en ocasions tinguem que representar escenes dramàtiques, però, sense aquestes, no sabríem valorar les bones ocasions.

Gaudim de la natura, es tracte de gaudir de la feina, gaudim de la família, gaudim de les relacions, amics, parella i, sobretot, hem d’estar oberts a gaudir de les ocasions que ens presenta la vida, hem d’estar oberts a les oportunitats que se’ns creuen en el nostre camí. Perquè no les hem d’aprofitar?. GAUDIM-LES TOTALMENT.

SÓC INDEPENDENT

Es molt fàcil dir-ho però, en sabem ser?

Ser independent és bàsic, per exemple, en les relacions i especialment les de parella. És important que cadascú de la parella sigui fort, per entregar-se en total llibertat i no caure en les temibles possessions que fàcilment es produeixen. La relació de parella és compartir des de la llibertat individual, és entrega vers l’altre sense claudicació, per tant és molt important SER INDEPENDENT.

NO POSSEEIXO

Posseir és un signe de domini, de poder. Posseeixo béns materials, territoris, persones...

La persona no es mesura per les seves possessions, sinó pel que ÉS. Es pot ser molt ric i posseir molts bens materials i ser un  perfecte estúpid.

No posseir és bàsic quan parlem de relacions personals i, especialment, sentimentals. Si en una relació de parella un posseeix l’altre, la relació és un desastre.

NO ETIQUETO

Per senzill és obvi, però que difícil és anar per la vida sense etiquetar als demés. Etiquetar als demés normalment és un petit judici de la persona. A més quasi sempre és una etiqueta pejorativa, en certa manera desqualificant. En qualsevol cas és absolutament limitada i injusta per qui la rep, per tant...Visquem de la complexitat de cadascú dels que ens envolten i gaudim de les seves aportacions positives.

NO CRITICO. NO CONDEMNO. NO EM QUEIXO.

Guaaaauuuu!!!

Una explicació d’aquest principi es llarga de fer, però intentaré fer-ne uns apunts.

Aquest principi està relacionat amb algun altre que ja he explicat com NO JUTJO O CULPO ALS DEMÉS i EL PODER UNIVERSAL MAI NO EM JUTJA NI EM CRITICA..

La crítica s’ha convertit en una actitud destructiva. Es critica per desautoritzar. S’ha perdut la crítica constructiva, aquella en la que contraposem la posició de l’altre amb la nostra pròpia per tal de trobar una posició millor. En realitat dialogar per arribar a una entesa.

Per altra banda, si el poder universal mai no em jutja ni em critica a mi perquè puc fer-ho jo amb els altres? Fàcilment, amb molt poca informació a la ma, passem al judici de les accions dels demés i, ràpidament, del judici de les accions al judici de les pròpies persones. No donem ni el més mínim espai per a l’explicació.

Això és el que volem per nosaltres? Doncs si no ho volem,  tampoc ho tenim que fer amb els demés, perquè sempre tindran les seves raons, més o menys bones, però raons a la fi.

Per altra banda, de què serveix queixar-se?, només per no assumir la pròpia responsabilitat. Li dono la culpa a l’altre i jo tan tranquil.

Bé, aquest és un dels principis més difícils de portar a la pràctica.

FAIG FÀCIL EL QUE ÉS COMPLICAT

La gent tendeix, amb molta facilitat, a complicar les coses o ha fer diagnòstics complicats. Si no és complicada una situació sembla que no té gràcia resoldre-la.

Ho vaig comprendre al deixar d’estudiar medicina. Els estudiants de metge tenen aquesta tendència. En moltes ocasions fan diagnòstics complicats (perquè en aprendre en un hospital només veuen casos complicats). Per començar mai pensen en lo fàcil i, això, és aplicable a la vida quotidiana.

Aquest és un principi molt útil per aplicar en dos terrenys, la política i les relacions personals, especialment les sentimentals. Si s’aconsegueix aplicar, si s’aconsegueix fer les coses de forma senzilla, TOT és molt més fàcil.

Amb quina actitud afronto la vida.-2- (11. Joan Guarch. Reflexions i confinament)

ESTIMO, PERDONO. EL PERDÓ ÉS LA MEVA NATURA

Aquest és un principi molt potent.

El perdó no s’ha d’entendre com una benevolència cap el perdonat per part d’un ésser superior, magnànim cap a un d’inferior, poooobreeeet!!

El perdó s’ha d’entendre com donar les gràcies a aquell que, al fer-nos emprenyar, en realitat ens descobreix una debilitat nostra i, per tant, en realitat, li hem d’estar profundament agraïts per donar-nos la possibilitat de millorar personalment. En realitat ens fa ser millors.

Aquesta qualitat, en política, és difícil de dur a terme, perquè hom pensa que el perdó és sinònim de feblesa i, en canvi, la fortalesa no té res a veure amb la intransigència. Pots ser fort i saber perdonar a la gent. En realitat sols d’aquesta manera som capaços de treure les virtuts de cadascú a la superfície perquè tothom se’n beneficiï.

Un ha de ser capaç de perdonar fins i tot l’actitud del seu principal adversari (o enemic si es vol ser més contundent). Això no vol dir oblidar.

FAIG EL QUE ESTIMO. ESTIMO EL QUE FAIG

Intento fer sempre el que més m’agrada, el que més estimo, però, encara que no sigui així, intento estimar i fer el millor possible el que faig. Sols d’aquesta manera fas una gran aportació a la vida.

EL DEURE CASTRA. VISCA EL PLAER

Sembla molt contundent però a nivell concret en tenim un sens fi d’exemples. Quan fem  una afirmació del tipus: “quan em llevo al matí tinc ganes d’anar a treballar perquè em fa molta il·lusió”, estem donant la resposta. Si les coses es fan per obligació, no per plaer, acaben fent-se malament, sense iniciativa, sense creativitat.

No hi ha que confondre en fer les parts més rutinàries de les feines, que sempre hi son, i que, per tant, també s’han de fer, però aleshores saps que aquella part de la feina també et fa fort, saps vèncer les dificultats o les rutines. Per contra si una activitat, feina o el que sigui, es fa per obligació, perquè “s’ha de fer”, pel deure que s’ha de fer però no per voluntat pròpia, acaba essent odiada i per descomptat mal feta i al final acaba castrant a l’individu perquè li impedeix desplegar la seva il·lusionant creativitat.

L’ALEGRIA ÉS LA MEVA NORMA

L’alegria és expansiva, és una qualitat positiva, és beneficiosa pel propi cos. Avui en dia fins i tot es fan tractaments amb risoteràpia. Per contra la por o la tristesa és tot el contrari. La tristesa et surt de dins quan tens l’ànima encongida. S’ha de viure la tristesa però si busquem sempre el costat bo de cada esdeveniment podrem trobar l’alegria com a companya de viatge i ens ajudarà fins i tot a estar més sans. 

OBSERVO

Només fent això t’adones d’importants actituds de les persones, a vegades del que es vol dir i no es diu, etc... Aquesta peculiaritat et fa ser molt més atent i participatiu amb la pròpia vida, encara que a vegades sigui una actitud passiva i callada. Et permet gaudir més de lo que la vida t’aporta.

NO A LES PRESSES. PACIÈNCIA

Quan més presses tens pitjor es fan les coses, perquè estàs més pressionat. Amb paciència tot arriba. Lo bo tarda i es valora més.

La presa dona tensió, estrès, contracció. La paciència és distensió, relaxació, expansió.

Ja ho diu el refrany: Paciència, la mare de la ciència.

Paciència no vol dir adormir-se.

NO EM PREOCUPO. NO M’OBSSESSIONO

És un principi molt pràctic encara que difícil de fer. Intenta portar-lo a terme sempre. Uf!!! Que difícil. Aquí té sentit la dita “si té solució, perquè et preocupes, ja es solucionarà, si no té solució, perquè et preocupes, no hi ha res a fer per molt que vulguis. En qualsevol cas no val la pena preocupar-se.” La vida et dona l’experiència suficient per confiar en el que passa. Si estàs obert aprens a acceptar les coses tal com es presenten i a confiar en que això és el millor. Difícil, difícil fins que t’hi acostumes.

Amb quina actitud afronto la vida.-1- (10. Joan Guarch. Reflexions i confinament)

TRENCO LA RUTINA. DEIXO ESPAI A LA SORPRESA

Aquest és un dels meus preferits perquè les persones solem ser molt rutinàries i, de tant en tant, va molt bé donar sorpreses, t’alegren la vida. De tota manera una sorpresa és una incògnita, no saps mai quina reacció provocarà. A vegades agradable, a vegades no tant.

Una bona manera d’aixecar-se pel matí és preguntar-nos: Què (quina sorpresa) ens depararà la vida avui? Això ho fa molt més interessant i, a la vegada, actuem amb un esperit més obert, acceptant lo inhabitual. La sorpresa és el cant a la relativitat. Molts matrimonis es trenquen perquè s’instaura la rutina en la seva relació. En definitiva, la sorpresa és un arma de vida.

NO EM CREO EXPECTATIVES

És lícit il·lusionar-se pensant en un determinat resultat d’una situació de vida, però si volem que es doni un determinat resultat, en realitat el que volem és condicionar la vida, volem dominar-la i si no es dona l’expectativa que ens hem creat ens frustrem. En realitat no som capaços d’acceptar el resultat que ens proporciona l’univers i a partir d’ell continuar treballant, no som capaços d’acceptar que, aquest resultat diferent de l’esperat, és el que necessitem per créixer. Si no som capaços de deixar que les coses flueixin i nosaltres fluir amb elles, tampoc serem capaços de gaudir de la vida sinó que estarem en continua lluita contra ella. Recordem el corredor de marató que no aconsegueix els seus objectius?

ENFOCO LA VIDA CREATIVAMENT

Aquest principi li dona a la vida aquest toc d’emoció, perquè ens treu de la rutina. A més justifica el que estem fent aquí, d’alguna manera incidim sobre el mon i ajudem a transformar-lo. La creativitat no ha perquè ser la dels grans invents, també ha de ser la del dia a dia, la de les petites coses que ajuden a qui ens envolten i a nosaltres mateixos fent-nos sentir millor i, això, transforma el nostre entorn.

NO SÓC UN LLUITADOR CONTRA. SÓC UN AMANT

Sempre he tingut dificultats en expressar el que sento. Més ben dit, en comunicar als demés el que sento. Potser és herència de la meva mare.

Estimo el que faig. Estimo el meu poble. Estimo la gent que m’envolta, els meus amics. No m’agrada lluitar contra ningú, m’ho passo malament. Soc un amant de la vida, de la vida mentre duri, del paper que ens ha donat l’univers. Soc un col·laborador amb la vida.

SOC POSITIU. TROBO EL COSTAT BO DE CADA ESDEVENIMENT

És un dels principis importants, però dels pocs practicats, tot i que, darrerament, ja sembla que es va incorporant més al quefer diari, a l’actitud de moltes persones.

En definitiva ve a ser el del got mig ple o mig buit. No se’n treu res de veure el got mig buit, només, potser, que ens compadeixin per la desgracia que tenim i d’aquesta manera ni portem les regnes de la nostra vida ni extraiem experiències que ens ajudin a créixer.

ABANDONO LES ACTITUTS NEGATIVES. ESTIC A FAVOR DE...

Això és apostar per millorar, per avançar, és veure el món d’una manera positiva, creativa, és veure el got mig ple no mig buit. De tota manera no és gens fàcil. Tampoc hem d’oblidar que no existeix lo positiu sense lo negatiu.

ABANDONO L’ORGULL O IMPORTÀNCIA PERSONAL

Sols la humilitat porta al camí de la il·luminació.

Fixeu-vos quantes vegades ens sentim ofesos perquè ens han menyspreat, faltat a l’honor, insultat, etc...

Ara penseu que, precisament el que vol el qui això ens fa és, precisament, que ens emprenyem. D’alguna manera, en aquest moment, ell té un poder sobre nosaltres. Ens insulta i nosaltres ens emprenyem. En canvi, si ens insulta i nosaltres no tan sols no ens emprenyem sinó que a més sentim pena per aquest individu, pena per la seva baixesa, pena per la seva poca vàlua personal perquè té que recórrer a l’insult. Com que no ens emprenyem, automàticament és l’altre el que, o bé no fa res i s’acaba tot, o es el que acaba emprenyant-se perquè no ha aconseguit el que buscava.

Es una bona manera de donar la volta a una situació.

Sembla que un individu es poca cosa sinó té Orgull personal. En canvi l’orgull o importància personal signifiquen la potenciació de l’Ego de l’individu i, l’ego, (meu) és el contrari del despreniment (vostre).

En fi un dels principis més difícils de practicar.

Sota quins principis em relaciono .-2- (8. Joan Guarch. Confinament i reflexions)

NO CREC EN GURUS O GUIES ESPIRITUALS

Òbviament perquè, normalment, son uns farsants. Però això és aplicable a qualsevol àmbit de la vida, mestres, amics, companys de feina, caps, polítics, parella, llibres, etc...

Tot aquell que va per la vida de “mestre”, malament, especialment si s’ho creu i vol crear escola. En base a què?, creu que està en possessió de la veritat? Creu que ha tingut una revelació divina? Cap dels grans esperits universals ha volgut crear escola, tots l’han vist creada al seu voltant, a pesar seu. Cap dels grans esperits ha dit als que han estat al seu voltant que fessin això o allò. Les ensenyances dels grans esperits han estat recopilades i interpretades  per altres a posteriori i, normalment, per extreure’n algun profit o poder personal. No es tracte de creure el que diuen els altres sinó, aprofitar el que diuen aquests altres, l’experiència col·lectiva, per trobar el propi camí i la pròpia veritat.

EL QUE SAP, NO PARLA. EL QUE PARLA, NO SAP.

En realitat crec que és un proverbi xinès. Es una d’aquelles frases paradoxals, que a mi em sembla molt original. De l’estil d’aquella del maig francès: “prohibit, prohibir”. S’escau amb la manera com entenc el paper dels individus. Hi ha gent que xerra molt i en realitat son uns bocasses, no diuen res important i no fan res.

A mi no m’agrada xerrar molt, encara que quan parlo d’un tema que domino i m’atrau, no escatimo opinions. El paper d’un líder que no xerra es, si més no, peculiar. Un líder ha de saber comunicar, però la comunicació també es pot fer amb l’actitud, amb el gest, no solament amb la paraula, perquè, com he dit abans, amb la paraula s’expressen idees i, les idees es poden manipular, tergiversar, canviar.

Sempre recordaré que una professora, de mates de 2n de batxillerat, empipada perquè els alumnes xerraven a la classe, va dir que ella no explicava més la classe, que si algú volia, que ho fes ell. Un alumne es va aixecar i va anar a la pissarra i va explicar la classe. Tothom va escoltar i li preguntava coses que ell responia. La professora va quedar sorpresa i em va dir: “i a més l’ha explicat bé”. Aquell alumne sabia però no parlava, fins que va ser el moment.

TOT ALLÒ A QUÈ M’ENFRONTO SON IDEES. LES IDEES ES PODEN CANVIAR

La vida està plena de conceptes i d’un conjunt de definicions sobre les que ens hem posat d’acord. La realitat és un conjunt d’idees i, aquestes, com totes les idees, es poden canviar. No hi ha res que sigui immutable. Nosaltres podem canviar les idees i la interpretació que fem de la vida.

CADA DIA COMENÇA DE NOU

Una “perogrullada” però que ens convida a no sentir-nos condicionats pel passat i la nostra historia personal passada o recent. Cada dia es presenta amb una renovada il·lusió i por ser meravellós segons el vulguem viure. Cada dia és una nova oportunitat.

Sota quins principis em relaciono .-1- (7. Joan Guarch. Confinament i reflexions)

EL CANVI ES LA MEVA NORMA DE VIDA

No es tracta del canvi pel canvi. Es tracta de la convicció que la vida està en constant evolució. Hi ha molt poques coses que perdurin immutables en el temps. Sols sota aquest convenciment serem capaços de posar en dubte les nostres pròpies posicions al cap d’un temps i canviar-les si és necessari.

Avui res és igual a ahir i res serà igual a demà.

NO EXISTEIX LA VERITAT ABSOLUTA, NOMÉS VERITATS RELATIVES

Un mateix esdeveniment, vist des d’angles o punts de vista diferents, es veu de manera diferent, SEMBLA una realitat diferent, en canvi és el mateix esdeveniment. Sols existeixen veritats relatives, parcials. Nosaltres sols veiem realitats parcials.

Amb una experiència senzilla, en un estadi de futbol, es pot entendre. En un xut a porteria veus, des de la teva localitat, que la pilota surt desviada a dos metres del pal, però un sector del camp que està en un angle de 90º respecte a la meva posició i a la trajectòria de la pilota, no té la mateixa perspectiva i no aprecia la distància entre la pilota i el pal i CREU que la pilota passa molt a prop i xiscla “UUUUUIIII”.  El fet és el mateix i, en canvi, segons està situat l’observador respecta a aquesta realitat ho INTERPRETA  de manera diferent.

Els fets, en realitat, son un conjunt d’interpretacions. No parlem ja de les pròpies opinions, idees, imaginacions, suposicions, valoracions, etc...interpretacions d’interpretacions.

A part d’això, una situació de vida és interpretada per un individu segons la consciència que en té en aquell moment, però sobre la decisió que adoptarà hi poden estar incidint múltiples factors que ja estan presents en l’esperit de l’individu però encara no en la seva consciència , però que ajuden a prendre la decisió. A vegades, el propi individu no sap exactament perquè ha pres la decisió adoptada. Temps després, potser anys, de cop li ve a la consciència un altre raó que fins aleshores a estat oculta i que ara es desvetlla i fa que l’individu en aquest moment digui: “Aaah! Per això , també, vaig prendre aquella decisió en aquell moment, ara HO VEIG”

Això també fa que ningú pugui jutjar a un altre, perquè no hi ha ningú que tingui la veritat absoluta. Qualsevol judici pot ser discutit.

RES TÉ IMPORTÀNCIA. TOT ÉS IMPORTANT

La definició vol ressaltar la paradoxa i cridar-nos l’atenció. No hi ha categories de fets o  coses. Només les posem nosaltres. El principi vol destacar la relativitat de la vida. Ni el més gran esdeveniment és important, respecte a què? I, en canvi, la cosa més petita i insignificant mereix la nostre atenció i afecte. Per això m’encanta el joc que es juga amb entre dos ensenyant les mans a l’uníson com un puny o dos dits oberts com una tisora o amb la ma oberta. El puny és una roca i guanya a qui ensenya els dos dits oberts que son la tisora perquè amb un cop la trenca,, els dos dits oberts, la tisora, guanya a la ma oberta, que significa un paper,  perquè el pot tallar, per tant sembla que si la roca guanya a la tisora i aquesta guanya al paper, doncs la roca és la més poderosa, doncs resulta que el paper guanya a la roca perquè la pot embolcallar i d’aquesta manera la domina. Tothom té les mateixes possibilitats per gran o petit que sigui.

Com m'interrelaciono amb els altres (6. Joan Guarch. Confinament i reflexió)

GAUDEIXO DE LA SINGULARITAT DE TOTS

Soc capaç de gaudir d’algun aspecte de la personalitat, fins i tot del meu pitjor rival?

“Aquí queda eso”.

Tots, absolutament tots, poden aportar quelcom de positiu a la vida perquè fins i tot el ser més execrable em fa veure com no he de ser.

NO JUTJO O CULPO ELS ALTRES

Qualsevol actuació dels altres és una ocasió que se’m presenta per avançar. Els indígenes centreamericans, en concret els asteques, tenen una figura que aprecien molt, és el que anomenen El Pinche Tirano. Es aquella persona que es la més emprenyadora per a una altra, aquella que sempre la fa sortir de polleguera, doncs, bé, ells creuen que això és tenir una benedicció perquè aquesta persona l’obliga a millorar.

Ara, si en lloc d’això et dediques a donar-li la culpa als altres, no evoluciones gens. Només fas que compadir-te i això, canvia alguna cosa? No. Hem d’assumir la nostra responsabilitat.

NO CAPTO ALS ALTRES PER A LES MEVES IDEES.

Per a mi és molt important la llibertat dels altres. És molt irresponsable voler convèncer els altres perquè creguin el que tu penses. En realitat això seria una arrogància. És molt millor, fer, explicar la teva posició i, si algú vol compartir-la, gaudir-ne amb aquesta persona, però des de la seva absoluta llibertat. Quina responsabilitat voler que els altres facin o pensin el mateix que tu, perquè tu els hi has insistit. I si no surt bé?

De tota manera és quelcom que la gent fa sovint. Intentar captar els altres.

CREC EN L’INDIVIDUALISME SOLIDARI

És un dels principis que semblen contradictoris. La solidaritat moltes vegades dilueix a les pròpies persones que la practiquen. A vegades esperits porucs, amb poca personalitat, s’amaguen darrera de les actuacions del grup per justificar la seva poca empenta. Aquest principi el que vol ressaltar és la importància que té l’actuació individual, l’esforç personal,  la personalitat i, des d’aquesta força, aleshores practicar la solidaritat amb els demés. En primer lloc està el propi individu. Les coses es fan perquè a l’individu li agrada fer-les, no perquè el grup les imposi. Després d’acceptar això hi ha la consciència de pertinença a un col·lectiu del que val la pena, però mai abans. Hi ha moltes persones que això que dic no ho tenen gens clar.  

No desitjo ser, sóc. (5. Joan Guarch. Confinament i reflexions)

NO TEMO LA MEVA GRANDESA

Un ha de preparar-se pel seu moment. Sempre hi ha algun gran moment en la vida de cadascú. Si en el moment que es presenta ens espantem, el deixem passar, perdem una bona oportunitat de fer quelcom gran. Fracassem, NO!!!, però si que el nostre camí s’allarga més del compte.

En les relacions amb les persones també es presenta aquest moment. A vegades tenim algú al costat i ens costa decidir-nos. En aquestes situacions serveix un principi anterior i escoltar els sentiments. No se sap què pot passar , és una incògnita, però val la pena tirar-se a la piscina i provar-ho. 

NO DESITJO SER. SÓC

A vegades es planifica, es pensa, es desitja ser alguna cosa i, moltes vegades, el pla, el desig, el pensament es queden aquí, no van més enllà. Doncs no!!!. El més important és viure-ho, portar-ho a la pràctica, exercir-ho.

Així de senzill i així de difícil...

PRENC CONSCIÈNCIA DEL MEU PROPI CAMÍ A LA VIDA

Trobar un objectiu a vegades és una recerca que dura tota la vida, però no podem posposar-ho tot fins a trobar-ho. Hem de viure el que ens anem trobant. L’important no son els objectius o fins, sinó el propi camí.

S’ha d’estar disposat a explorar el què s’ha d’aprendre i el què s’ha de rebre.

S’ha d’estar disposat a donar tot el que un és.

Pot ser una experiència molt curta o molt llarga, molt intensa o molt light, molt agradable o molt avorrida. Aquest és el repte que hem de viure. Val la pena.

COL·LABORO ACTIVAMENT AMB LA VIDA

Hi ha un joc, que és un exercici físic, que demostra, en la pràctica i amb la sensació corporal, aquesta afirmació. La conclusió del joc és que hi ha tres actituds de la persona respecte a la vida. Una és la de lluitar contra la vida. Per les raons que vulguis, sempre s’està d’esquena o enfrontat. La sensació que et deixa el joc és molt desagradable. Un altre és deixar-se portar per la vida, la sensació és estranya, com un ninot, que va d’aquí cap allà sense sentit. La darrera és la col·laboració i, la sensació corporal que et deixa és molt bona, agradable, estàs connectat. Des de fa temps intento viure d’aquesta manera, és molt més agradable i, així, es poden descobrir i aprofitar molt més els moments agradables de la vida. A vegades aquesta connexió es perd i si ens desesperem encara és pitjor. Si ens relaxem sabrem tornar a connectar-nos.

NO EM LAMENTO DEL QUE NO TINC. GAUDEIXO EL QUE HE ACONSEGUIT

Això passa en tots els ordres de la vida. A nivell professional es tracta de gaudir de la ocupació que es té avui (i això no vol dir que no s’aspiri a millorar) i es tracta de fer la feina el millor possible gaudint d’ella tant com es pugui. Totes son dignes i son respectables. Això no ho sap fer gaire gent. Passa el mateix en tots els ordres de la vida. Es tracte de saber gestionar les expectatives que ens creem i no deixar-nos portar per elles. Si no aconsegueixo el que pensava, ja ho aconseguiré, però ara, gaudeixo del que he aconseguit.

NO M’AUTOCOMPADEIXO

Lliga amb l’acabament que feia de l’anterior. En una situació definida com a dolenta, de derrota, etc... és molt fàcil passar a justificar la situació: Quina mala sort”, “La culpa és de...”, etc... Amb una actitud d’autocompassió no s’aconsegueix mai avançar. Es tracte de fer tots els anàlisis necessaris i, a partir de l’assumpció de la responsabilitat, tirar endavant, perquè sinó, no es pot superar la situació. Solament a partir d’aquesta actitud un s’enforteix més, agafa experiència i creix a nivell personal o col·lectiu.

NOMÉS QUAN NO SÓC RES, EM CONVERTEIXO EN TOT

Sols així un pot merèixer el respecte de tothom i poden destacar les seves qualitats. Això és així en coses banals de la vida quotidiana com, per exemple l’actitud d’un esportista que, fins que no treballi com el més discret dels jugadors no podran triomfar les seves qualitats i esser reconegut pels demés,  o bé, qualsevol personatge mediàtic (de l’àmbit que sigui) que atresorant unes certes qualitats, li fan creure que està per damunt de tots els mortals i els tracta amb despit i com si fossin essers inferiors. En realitat aquest tipus de gent no es poden convertir en cap personatge important.

Sols si un creu que és el més humil dels mortals pot demostrar la seva grandesa.

CAP MALALTIA ÉS INCURABLE, PERÒ MOLTES PERSONES SI

Aquí a dins hi ha amagats molts dels meus punts de vista sobre la medicina i la malaltia.

Hi ha malalties que, en determinats estadis, encara no s’ha trobat el remei per guarir-les, però davant d’això només hi haurà una possibilitat de superació i és presentant un cert punt de rebel·lia per part del malalt.

Passa, sovint, que un malalt va al metge amb una malaltia greu i pregunta al metge quin pronòstic de vida li queda. El metge, per qüestions purament estadístiques, li diu que té tres mesos de vida. El malalt s’ho creu i al cap de tres mesos es mor. Si aquest malalt li contesta al metge: “Gràcies però aquesta és la seva opinió, que no és la meva i no necessàriament s’ha de complir”, amb aquesta actitud, té la possibilitat de tirar endavant i qui diu que no se’n pugui sortir. És tenir una actitud positiva i de lluita o negativa i de passivitat.

Com sóc jo? (4. Joan Guarch. Confinament i reflexions)

PER FORA TOTS SOM DIFERENTS. PER DINS TOTS SOM IGUALS: AMOR.

Realment un dels principis més difícils de compartir.

Aquest principi és, de tota manera, un dels meus convenciments. Accepto i crec en les persones profundament. Això no vol dir que comparteixi amb elles les seves actuacions. Quan discrepo profundament amb algú necessito un cert temps per tranquil·litzar les emocions, les sensacions, per després poder establir la relació sense condicionants. 

És important parlar dels fets que fan les persones, no de la seva idiosincràsia personal.

Es té que estar d’acord o no amb els actes que fan, no per aquests actes desqualificar-les a elles en si mateixes.

Crec que tothom en el seu moment i en les seves circumstàncies  fa el millor que pot decidir  en cada moment. No sé explicar perquè hi ha persones que en un moment maten a d’altres, ni explicar com, en aquella circumstància, allò és el millor; potser només tingui explicació en la globalitat del món que ens envolta, en fi, no ho sé.

En principi és una aposta decidida per les persones en sí mateixes. Total.

COMUNICO AMB EL MEU INTERIOR

El món no és, només el que passa al nostre exterior. El món interior és summament interessant i ens condiciona la manera com vivim l’altre. Per exemple els somnis son una finestra d’aquest món interior. Ara amb la informàtica ens podem arribar a confondre. Podem no saber si estem vivint un somni, una experiència virtual o la pròpia realitat.

Saber viure els somnis és molt enriquidor, ens dóna altres experiències. Per això s’ha de fer un treball d’interpretació. Els indígenes de molts continents han dedicat una gran part de les seves vivències a interpretar els somnis és part del seu substrat cultural. Els somnis poden ser molt agradables, d’aquí ve l’expressió “He passat una nit de somni” o molt desagradables “he tingut un malson”. De tota manera per entrar als somnis s’ha d’estar disposat a entrar en part a un cert mon de bogeria. La bogeria que ens permet realitzar un somni i aquest és un mon que s’ha d’agafar amb molt respecte i gens a la lleugera.

CONFIO EN LA MEVA INTUICIÓ. ESCOLTO ELS MEUS SENTIMENTS.

Es tracte d’escoltar el teu cor. Aquest és el principi. En moltes vegades la primera intenció és la que val, és la que surt de dins, del sentiment, de la intuïció. La segona sempre és la racional i està mediatitzada per tots els condicionants que un arrossega de la seva vida. És bàsic fer cas del que un vol fer no del que ha de fer. Per saber escoltar els sentiments moltes vegades cal fer un treball important quan a un el domina la racionalitat. Saber tornar al principi suposa un  esforç important de saber canviar molts hàbits de resposta (mal) adquirits.

RESPECTO I ESCOLTO EL MEU COS. TÉ CONSCIÈNCIA PRÒPIA

Aquesta consciència és independent de la ment racional. Un exercici que he practicat és anar en fila índia un grup de persones, a la nit, sense llums, només amb la claror de la lluna, caminant per un sender de bosc. El que va davant comença a córrer i els demés tenen que seguir en fila sense separar-se del de davant seu més enllà d’uns dos metres. Si segueixes, sense pensar en res, deixant-te guiar pel teu cos no passa res, però si t’entra el dubte, la por, i penses, et fots la gran castanya, perquè en un moment determinat en lloc de girar cap a un costat ho fas cap a l’altre perquè t’has imaginat, cregut, o, en definitiva, has pensat que era cap allà en lloc de deixar-te anar seguint les sensacions del teu cos. El cos té consciència pròpia i tenim  que escoltar el que ens vol dir en moltes ocasions. Si volem fer qualsevol cosa i no podem, perquè de cop i volta agafem un refredat que ens impedeix fer allò que havíem planificat, a lo millor és que el cos ens està dient que allò no ho teníem que fer. Hem de saber escoltar totes aquestes senyals.

CONFIO I M’APRECIO A MI MATEIX. M’HO MEREIXO

Son les gotetes de confiança en un  mateix, que donen el toc final agraciat al paper en l’obra teatral en la que un participa. Penso que soc un tipus interessant, amb una bona experiència de vida personal, treballador, amb una certa cultura, amb enginy, bon caràcter, afectuós, fidel, honest, en definitiva un tipus que no destaco en cap camp de la vida però que, en conjunt em fan ser una persona DIGNA amb qui val la pena relacionar-s’hi en tots el àmbits de la vida, personal, sentimental, professional, polític.

Aquesta confiança en un mateix és essencial per triomfar en la vida. No en el mon competitiu dels diners, etc, sinó en l’aspecte purament personal. I jo, confio i m’aprecio a mi mateix perquè m’ho mereixo. 

NO EM SENTO LIMITAT. TINC AMPLITUD DE MIRES.

No ens podem conformar amb aconseguir resultats dins d’un àmbit limitat. Podem desbordar qualsevol barrera. Hem d’anar més enllà del que tenim davant. L’arbre no ens ha de fer perdre de vista el bosc. No “abans de”, després sabrem acceptar els resultats aconseguits.

DESTERRO DE MI LA POR

Evidentment la por és un avís de protecció en situacions límit i de perill, és una defensa. La por es pot viure de dos maneres extremes diferents, aquella en la que en la situació de por ens quedem quiets, paralitzats, sense fer res, segurament per passar desapercebuts i l’altra, en la que reaccionem violentament atacant per intentar superar la situació, vencent-la. Però estem parlant de la por bàsicament física. El que tenim que desterrar de nosaltres és la por emocional, anímica. La por anímica sempre és castrant. Ens anul·la. Impedeix que surti la creativitat de dins nostre.

Existeixen pors a moltes coses, estar sols, el què diran, la frustració sentimental, etc... Eliminar la por de la nostra vida és un dels nostres més grans objectius, necessitats i èxits si ho aconseguim.

No tinguis por a res emocional. Viuràs la vida amb molta, i més gran, plenitud

L'univers, la bellesa, l'energia... (3. Joan Guarch. Confinament i reflexions)

L’UNIVERS EM PROPORCIONA TOT EL QUE NECESSITO. NO EL QUE VULL.

És ben cert que molta gent quan creu que parla amb Déu (el Ser Superior, l’Energia Universal o en diguem com en diguem) només fa que demanar, demanar, demanar. “Dona’m salut”, “dona’m diners”, “dona’m felicitat”....dona’m, dona’m, dona’m. Ben poca gent es dedica a agrair el que ja ens ha donat. Ara ens toca jugar aquest paper, per tant, gaudim-lo i creixem, evolucionem el màxim del que podem. En aquest moment de la nostra vida universal, encara que sembli difícil d’entendre, tenim el que necessitem per créixer i evolucionar, per ser millors, aprofitem-lo en lloc de demanar altres coses.

EL PODER UNIVERSAL MAI NO EM JUTJA NI EM CRITICA.

El judici i la crítica només es poden fer des del punt de vista d’un altre, diferent de nosaltres i, aquest, amb quina autoritat ho fa?, és que està en possessió de la veritat absoluta?, només es pot fer des del punt de vista dels codis que hem establert nosaltres mateixos aquí en la nostra experiència terrenal. La crítica d’un altre només es pot acceptar des del contrast de visions diferents d’una mateixa realitat i una experiència de vida diferent i que ens poden servir per millorar la posició d’ambdós i que ens fa millorar de manera conjunta. Però, el poder universal mai em critica perquè no té sentit. La millor crítica és la pròpia crítica, l’autocrítica, perquè la fem nosaltres mateixos en la recerca de la nostra excel·lència personal i és la única que realment podem admetre.

Bé, és bastant complicat d’expressar però en el fons vol manifestar que tots som iguals i que ningú té un poder, de cap tipus superior, sobre cap de nosaltres.

L’UNIVERS RESPON SUBTILMENT A L’ENERGIA MENTAL QUE LI PROJECTO.

Si creus que estàs malalt, l’univers t’enviarà una malaltia.  Si creus que el món que t’envolta està ple de persones meravelloses amb les que val la pena treballar, l’univers t’enviarà, tard o aviat, persones meravelloses amb les que val la pena relacionar-se. El que es tracte és de saber distingir entre els uns i els altres, els vertaders dels falsos. Aquesta energia que projecto és la que va transformant la meva realitat i el món. És la meva contribució a la historia.

Funciona millor quan ja s’ha experimentat i no es dubta del seu poder.

RETORNO A LES FONTS D’ENERGIA DE LA NATURA.

És important el contacte amb la natura. Un paisatge. El silenci. El cant dels ocells. Un clar de lluna. Un salt d’aigua. Un llac enmig de les muntanyes. Un prat verd. La immensitat del mar. Els raigs del sol, etc...Totes aquestes situacions aporten energia a l’ésser humà. Només cal saber-la aprofitar i omplir-se. Jo sempre he necessitat estar en contacte amb la natura i carregar-me de la seva energia. La natura ens equilibra. Per això he de fer aquest retorn a les fonts de la natura de tant en tant.

QUAN APRECÍO LA BELLESA M’OMPLO D’ENERGIA.

La bellesa en qualsevol de les seves manifestacions. A més, definir el que és bell és relatiu. Per a uns ho pot ser una cosa que per altres no té importància i, en canvi, en valoren una de diferent.

Especialment important és la bellesa que ens ofereix la natura. Uns núvols al cel, una posta de sol, una lluna radiant, uns arbres movent-se amb el vent, uns colors, unes flors, uns ocells cantant, un paisatge imponent, un llac tranquil, el salt d’una cascada, etc... però també té molta importància la bellesa personal, la innocència dels nens, l’espontaneïtat de les persones, la grandesa d’ànima, l’entrega en un treball, el somriure d’una cara, els ulls o els llavis de l’estimat, la manera de moure’s, o la bellesa de les coses i els objectes, una pintura, una obra arquitectònica, un recital de poesia, o una obra teatral, etc, etc...Totes aquestes situacions, circumstàncies, fan que el meu esperit (i en general el de totes les persones) es carregui de l’essència de la vida, del més pur, de l’energia vital que mou els individus. Per aquesta raó l’enamorament és una fase plena. Per això, l’enamorament et fa renàixer, et desperta parts potser adormides o no exterioritzades, d’un mateix, fa que l’energia personal es remunti, es recarregui. Això té el costat perillós. Si creus que és l’altra persona la que et fa renàixer, inconscientment passes a voler dominar-la perquè no se t’acabi aquesta remuntada que sens i, a partir d’aquesta posició has trencat ja la relació perquè aquesta no pot ser mai recarregant si no és lliure i si no entens que ets tu mateix el qui té la capacitat i que l’altre sols l’ha despertat al igual que ho pot fer la natura mateixa.

Una visió cosmològica i personal del món (2. Joan Guarch. Confinament i reflexió)

L’Univers, el macrocosmos, és un món energètic en íntima relació amb l’individu, el microcosmos, que continua essent un camp energètic. Des d’aquesta visió s’entenen molts dels principis filosòfics i religiosos de la vida i de moltes cultures. Aquesta visió coincideix en gran part amb els conceptes de la física quàntica d’avui. 

AMOR ÉS ENERGIA UNIVERSAL. L’ENERGIA UNIVERSAL (DEU) ÉS AMOR

Déu = Pare, Fill, Esperit Sant son tres parts de la mateixa essència.

Nosaltres som fills de Déu. Com a fills de Déu, SOM DÉU.

Som Déu experimentant la seva pròpia essència a la Terra.

Tenim una capacitat infinita i això és el que tindríem que saber trobar, descobrir i experimentar en aquesta nostra, seva, experiència terrenal.

Crec que tots els humans som una part de Déu mateix i, per tant, som Déu i Déu és Amor. Tots, per tant, per dins som iguals = Amor = Déu

I aquesta qualitat quan la deixes fluir des de dins cap a fora pot ser fantàstica en les relacions sentimentals, per exemple. Però l’amor no es pot gaudir dels altres, sinó d’un mateix. Només gaudeixo de l’amor de l’altre si dins meu he cultivat l’amor. Aleshores la comunicació és molt profunda, fructífera.

Bé, NO ESTIC BOIG. Una cosa és dir-ho i l’altre experimentar-ho.

Intento que la meva capacitat d’amar sigui cada cop més gran. 

SÓC UN CAMP D’ENERGIA

La pròpia física quàntica reconeix que els nostres cossos son camps d’energia. Si ho entenem així comprendrem millor, per exemple, el feeling que irradia entre dues persones. Molta de la comunicació entre les persones és transmissió energètica. La mateixa transmissió de sentiments i emocions és essencialment  transmissió d’energia. Perquè, sinó, s’acceleren les palpitacions del cor en estar al costat d’una persona amb qui “connectes”? 

Un altre tipus de connexió és la de sentir una pau, una tranquil·litat profunda, una espècie de relaxació en entrar en contacte íntim amb l’aura d’un altre. O al contrari, una gran agitació o intranquil·litat. Ve a ser com quan tens el mòbil al costat d’un magnetòfon o ràdio i, de cop i volta, la ràdio comença a fer un soroll terrible i després acaba sonant el telèfon (o fins i tot a vegades ni tan sols sona) però s’ha produït un camp magnètic pel telèfon que interfereix la radio. 

ACCEPTO EL MÓN TAL COM SE’M PRESENTA.

Acceptar el món tal com se’m presenta no és poca cosa. Acceptes les coses tal com vénen. Vénen per alguna raó. Esdeveniments, fets, persones, noves relacions. No és aconsellable defugir-ho. Cal enfrontar-s'hi i viure-ho. Segur que aprendrem i millorarem. Creixerem amb l’experiència  i a més, el món, el nostre i el dels altres que ens envolten canviarà.

El per què d'unes reflexions (1. Joan Guarch. Confinament i reflexió)

Avui, amb aquesta presentació, iniciem la publicació en aquest bloc d’un seguit d’articles en què Joan Guarch reflexiona, o més ben dit, reflexionava (els escrits tenen més de vint-i-cinc anys) sobre aquest gran i complex tema que és la vida. Seran un total de nou articles que estic segur que us agradaran i interessaran.

El per què d'unes reflexions

Estem en un moment crític per la pandèmia del coronavirus i estem passant a casa, confinats, aquesta primera fase per evitar que s’escampi la contaminació de manera molt més descontrolada. És un moment molt dur, però diuen que no hi ha mal que per bé no vingui. L’explicació que té aquest refrany és que d'un gran mal en surt un gran bé i el refrany proposa tenir una actitud optimista davant els problemes.

No sé quants béns ens podrà portar aquest virus, però un dels evidents, encara que no gaire apreciats, és que tenim temps per dedicar-nos a nosaltres, a pensar en com vivim i com afrontem la vida, quins neguits tenim per dins, quina autocrítica ens fem i com després d’aquestes reflexions podem canviar tot allò que no ens satisfà. Aquest temps per nosaltres, no el disposem fàcilment en les condicions normals del dia a dia. I, a més ara, amb les desgracies que hi ha, amb el patiment de tantes persones, sovint ens fa tenir una visió de la vida diferent. Valorem el més essencial i ho sabem diferenciar de les foteses materials amb què vivim, ens apropa, també, molt més als essers estimats del nostre entorn, en fi, es un bon moment per fer unes reflexions sobre la nostra vida.

He estat molt de temps  sense voler publicar aquestes reflexions i, ara, també m’ha costat prendre la decisió de publicar-les, però al final crec que és un moment idoni perquè li puguin servir a algú per clarificar coses. Si és així haurà valgut la pena.

El que és evident és que no tinc ganes de polemitzar amb ningú. Penseu que aquestes reflexions les vaig començar a fer i escriure a partir de l’any 1989, amb la crisi dels quaranta (en tenia 43) i les vaig acabar d’escriure el 1995, dos anys després de divorciar-me, alguna cosa així com un començar de nou. Per tant aquestes reflexions estan fetes i escrites com a mínim fa 25 anys. Alguna explicació segurament pot fer-se millor avui en dia. Però no he volgut canviar res.

El que si que m’agradaria és que, als qui li interessin, amb calma us les llegiu totes i, un cop vistes en la totalitat, en feu la primera avaluació. Després ja tindreu temps per deixar-ho, tornar-hi, mirar-ne cada una per si sola, veure en què no hi esteu d’acord, veure què us ha fet pensar i/o enfocar coses de manera diferent, en fi tot el que us hagi pogut despertar.

També us he de dir que ara tinc 73 anys, estic jubilat i la meva dedicació professional ha esta la fisioteràpia i l’acupuntura, per això, comencen les reflexions amb una visió energètica del món. També us he de dir que com la majoria de vosaltres vinc d’una formació catòlica del món i per això les primeres reflexions son molt més “espirituals” i les més difícils de comprendre. Que això no us desanimi. Espereu els propers fascicles.

Som-hi!

Reflexionem amb Hamlet?

Hamlet és, sens dubte, una de les tragèdies (i un dels personatges) més conegudes de Shakespeare. La va escriure tot just iniciat el segle XVII, segurament l’any 1600. Malgrat ser una obra escrita fa més de 400 anys, els sentiments que s’hi barregen continuen sent d’actualitat. És la grandesa dels clàssics.

L’amor, a la mare i a Ofèlia; la lleialtat al pare, als amics; el sentit del deure i l’obligació; la renúncia; la venjança; el dubte intern entre uns i altres sentiments; el sentit de la vida i de la mort i de com, tant l’una com l’altra, el poden canviar la visió del món, de les persones i dels fets.

Hamlet ens proposa un procés de reflexió sobre tots aquests temes i,  malauradament ens diu que les seves accions serveixen de ben poc per solucionar res. Tal com apuntava Nietzsche, “ell mateix és conscient que res del que faci no podria canviar la naturalesa eterna de les coses.”

Rellegint Hamlet, m’he sentit atret per algun dels fragments. Probablement, producte de les meves pròpies cabòries i del fixament en la situació política que estem vivint (o patint) des de fa anys, m’ha semblat veure-hi més d’una relació. I, sobretot, com en són d’actuals, aquests versos.

Si més no, recollir algun d’aquests fragment i reflexionar-hi una mica és un bon exercici de salut mental.

Comencem pel primer acte, escena III. Poloni dóna uns consells al seu fill Laertes abans que parteixi de viatge:

[...] i mira de gravar a la memòria aquests preceptes:

No prestis la paraula al pensament

ni l’acció a pensaments desordenats [...]

[...] Guarda’t d’entrar en baralles, però si ho fas

que sigui el teu rival qui s’hagi de guardar de tu.

Presta l’orella a tots, i a pocs la veu.

Escolta sempre l’opinió dels altres,

Pro reservat la teva [...]

[...] I, per damunt de tot: si ets franc amb tu mateix,

és tan segur com que la nit segueix el dia

que amb els altres tampoc no seràs fals.

Més endavant, a l’escena I del segon acte, torna a ser Poloni qui, parlant ara amb el rei i la reina ens diu:

[...] I ara, senyor, senyora...especular

què ha de ser la majestat, o què és el deure,

o per què el dia és dia, la nit, nit,

o el temps és temps, seria perdre dia, nit

i temps [...] 

En el proper post, el soliloqui més famós de la literatura universal: el cèlebre monòleg de Hamlet que s’inicia amb el conegut "Ser o no ser".