El català: llengua oficial, llengua nacional, llengua pròpia...? (1)

Reflexions a l'entorn de la llengua catalana en un Estat independent

Fa temps vaig llegir una conferència d’en Gabriel Bibiloni, recollida en el llibre “Fer una llengua és fer una nació” publicat fa prop de 20 anys. El títol de la conferència era suggestiu i engrescador: “La llengua catalana, un futur esplendorós”. 

En Bibiloni s’endinsava en el túnel del temps i imaginava una Catalunya independent en ple segle XXI. Això, fa 20 anys, coincidiríem tots plegats que formava part del món dels desitjos i dels somnis.

Començava la seva conferència dient: “avancem algunes dècades els nostres rellotges i situem-nos en la Catalunya del segle XXI, unificada, sobirana entre les nacions sobiranes, articulada solidàriament amb els altres estats europeus i amb un pal de bandera a les Nacions Unides. Per primera vegada parlem de la llengua amb l'esperit descansat i els llavis somrients.”

M'agradaria també reflexionar a la manera d’en Gabriel Bibiloni, que és també la manera de l’Assemblea Nacional Catalana, "amb els llavis somrients..."

Parlar de llengua és sempre complicat. És un tema extremadament sensible... El debat sovint és controvertit i algunes vegades pot esdevenir polèmic i fins i tot aspre.

I això és així perquè la llengua forma part del món dels sentiments, del món interior, individual, propi i íntim de cadascú. Un món únicament nostre, ben nostre que cal tractar amb molt de respecte i, sobretot,  amb molta empatia...

A mi no em cal fer avançar gaire el rellotge del temps. Som a prop, ben a prop de la Catalunya independent... I ara que som en l’avantsala de la independència, és el moment de preguntar-nos com serà, des del punt de vista social i lingüístic, l’endemà de la proclamació de Catalunya com a Estat independent.

Ens trobem ja, doncs, en paraules de Bibiloni en una “Catalunya sobirana entre les nacions sobiranes, articulada solidàriament amb els altres estats europeus i amb un pal de bandera a les Nacions Unides...”

Llengua nacional... comunitat nacional... Estat polític... són termes interrelacionats. Existeix una relació directa entre l’espai que ocupa una llengua en una societat determinada i les condicions polítiques establertes en relació a aquesta llengua.

En el món hi ha o hi ha hagut en marxa diversos processos de normalització lingüística. N’hi ha hagut que han reeixit i d’altres que no... o potser no tant....

En Bernat Joan ha estudiat alguns d’aquest processos i estableix que, si hi ha algun punt comú entre els que se n’han sortit, aquest és el de la independència nacional. Això és així perquè la construcció de la llengua nacional només es produeix en el context de la construcció nacional.

Com a norma general, doncs, la independència, la creació d’un nou Estat,  constitueix una condició necessària i indispensable per a la normalització lingüística, si bé no és suficient en ella mateixa.

L'edat d'or. 4 (Francesc Parcerisas)

Dins del poemari L'edat d'or, el poema que millor evoca -potser- el pas del temps és el titulat Afaita’t

Contempla’t al mirall, desconegut i igual,

ensopit pel son, sorprès de veure’t.

Aquests solcs o aquesta grisor a les temples

ja els has anat acceptant de grat

--hoste feliç, quasi imprevist,

que no recordes quin dia va aparèixer.

És el preu descarat que et cal pagar

per la fictícia intimitat del cos.

I, ara, comença a afaitar-te.

La fulla, abans ràpida i freda,

ja no llisca, tensa, per la pell

amb frec plaent d’esquí jovenívol:

has de tibar la galta flàccida

amb els dits. No desesperis.

Potser si evites, astut per força,

la marca vergonyant d’un tall

podràs oblidar que l’aliança amb el cos

ja ha començat a dissoldre’s.

El poeta estableix un diàleg amb ell mateix, -home conegut i tanmateix ignorat-, a través de la pròpia imatge que reflecteix el mirall. De nou, el pas del temps i les seves conseqüències se’ns fan evidents a través de la pèrdua de la pròpia joventut. L’home es contempla, és a dir, s’absorbeix d’ell mateix, des de la maduresa. Per uns moments, resta atònit, fins i tot desconcertat, i experimenta una sensació barreja de sorpresa i incomprensió. Aquell igual, comença a ser un desconegut, perquè els anys han creat un profund desconeixement, una profunda ignorància sobre el propi jo.

La vida, les diferents etapes de la vida, se succeeixen unes a altres amb gran rapidesa i un dia qualsevol, quan deixem de mirar-nos per passar a observar-nos, ens adonem de la fugacitat del temps. La joventut comença a quedar enrere i la maduresa, en forma de senyals inequívocs damunt del propi cos, inicia la seva plenitud. Una maduresa que s’entesta en imposar-nos els nous límits i que, tanmateix potser obligats, ens ha fet, ens ha forçat a canviar. Una maduresa que, innocentment, intentem esquivar, intentem negar, malgrat que som nosaltres mateixos els que, constantment, ens la fem recordar.

Si voleu, podeu visitar l'espai de Lletra on trobareu un col·loqui virtual amb en Francesc Parcerisas.

Josep Planchart... Bon viatge per als guerrers....

Josep Planchart i Martori serà un altre lluitador que no podrà veure la independència. Nascut l'any 1918, ha mort avui a l'edat de 96 anys.

Conegut com a Pepitu, va ser militant d’Estat Català des del 1936. Va lluitar a la Guerra Civil espanyola i en els Fets de Maig de 1937. Durant la Segona Guerra Mundial va passar informació als aliats i va combatre el franquisme des de les files d’Estat Català i del Front Nacional de Catalunya.

Serveixin aquestes ratlles com a record i homenatge a Josep Planchart, independentista i lluitador per la llibertat.

Serà blava i tranquil.la la mar. 

Serà espessa i verda la vall. 

Serà gran i dolça la muntanya. 

Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes, 

Tindran mar i prats i rius i boscos. 

Tindran tot. I es parlarà de vida. 

Les ciutats seran rius plens de gent. 

Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules. 

En el dia que durarà anys, 

braços lliures i boques i mans.

Fent possible allò que semblava impossible

Molts deien que era impossible. Alguns la van negar des del primer moment i uns quants hi van posar totes les dificultats possibles perquè no fos realitat. Malgrat tot, ahir es va presentar la candidatura unitària (que no pas única) “Junts pel sí”.

Malgrat tot, el 27 de setembre, el votant que cregui en la independència com la millor i, el que és més important encara, l’única eina possible per canviar i millorar la societat catalana, disposarà pel cap baix de dues opcions: podrà votar la candidatura unitària formada, de moment, per CDC, ERC, l’ANC i Òmnium o, si ho prefereix, podrà votar la candidatura de la CUP.

Som en una cursa d'obstacles i per etapes en què, només la victòria en cada una d’elles, ens pot conduir a la victòria final en la carrera. Ens hem preparat a consciència. Durant anys hem fet múscul i ens hem entrenat físicament i mental. Som ja a la línia de sortida de la primera etapa, com totes les que vindran, decisiva, perquè perdre-la significaria quedar-nos sense opcions de guanyar la cursa.

Aquesta vegada no hi ha marxa enrere. Aquesta vegada va de debò. Aquesta vegada la història ens espera al tombar de la cantonada.

27 de setembre, final de la primera etapa per guanyar el futur. Ningú dels que hem arribat fins aquí pot ara defallir. No sé si, d’aquí al 27-S, serem capaços de sumar més gent al procés d’independència. És complicat, però farem tot el que estigui a les nostres mans.  Ara bé, el que cal, per damunt de tot és mantenir intacta la nostra força actual. Cap del milió nou-cents mil vots del doble sí del 9 de novembre es pot perdre o malmetre en opcions que no siguin clarament, nítidament independentistes.

I el primer dia de la campanya electoral, l'11 de setembre, demostrarem al món sencer la nostra decisió i convenciment, demostrarem a tothom la nostra força. Convertirem la Meridiana de Barcelona en la Via Lliure cap a la República catalana. La Via Lliure cap a un nou país, cap a un país millor, cap a un país per a tothom. 

I aquesta vegada, quan arribi el 27-S, no fallarem. Perquè estem preparats; perquè tenim la il·lusió, la força i el convenciment que ens cal; perquè sabem que el futur només depèn de nosaltres.

Perquè som la força de la gent, que està fent possible allò que semblava impossible. 

L'edat d'or. 3 (Francesc Parcerisas)

L’amor a la paraula, a la llengua, al poema. Un amor entrelligat, formant un tot amb la paraula, en el poema Un dia com aquest. El poeta intenta recuperar un amor a través del record i no té altra eina que l’escriptura, que el poema, que la paraula; i, només amb aquesta unió entre amor, record i paraula, podrà –podrem- viure el present.

Voldria saber amb quines paraules

poder escriure aquell record,

[...]

Potser fou un dia com aquest

que comença allò que el manté

pertorbadorament viu: el seu record.

Fins les olors semblen les mateixes.

I torna a seure i a lluitar amb les paraules...

L’amor a la vida en els poemes Paisatge i Magnolier a Hammersmith. En el primer, el poeta s’extasia en la contemplació de la vida en ella mateixa. Les figures, els gestos, els fets més quotidians d’un dia qualsevol a la platja són observats –els observem- des d’una posició privilegiada.

I encara, al fons de tot, sota l’arbreda,

vora el got escumós que es vessa

tacant aquests papers, vosaltres mateixos,

incrèduls, misteriosos, potser escèptics,

gaudint amb mi d’aquest excés de vida.

En el segon, els sentits fan sobresortir la imatge de la bellesa de dins d’un mar de vida. Per damunt d’adversitats, infortunis i mort, emergeix el símbol lluminós de la vida.

¿Què importa que aquí tot siguin parets esfondrades,

llaunes, taulons vells, signes i cendres d’una pols efímera?

Tot aquell que hi passa només veu aquest magnolier

magnífic

que embauma l’aire blavenc d’un carrer sense sortida:

rebel entre runes, dreçat amb l’orgull altiu del jovençà. 

Sabem que, en un i altre poema, el que tenim davant dels ulls és Vida. Una vida que, malgrat totes les adversitats, estimem. Una vida de la qual –afortunats-, tenim la sort de gaudir-ne.

L'edat d'or. 2 (Francesc Parcerisas)

L’amor de Epístola per a unes noces.

El sentiment que aboca el camí fet en companyia. Anys, temps, records, poden enfortir també l’amor. La quotidianitat, les coses més senzilles, el conviure –que no és el mateix que viure- poden també consolidar, refermar i intensificar l’amor.

Vull que aleshores recordem, sense esforç,

el que hem anat aprenent, com infants, dia

a dia: la placidesa de l’abraçada,

la seducció dels mots i el confort callat

d’anar creixent en uns temps que són els nostres

perquè hem volgut acceptar-ne les tristeses,

les passions, l’espai fosc i el lent oregi

càlid del repte amable de viure junts.

Un sentiment, però, que com retrata el poema Pluja, si bé pot resultar enfortit amb el pas del temps, també, embolicat en la fina i tensa teranyina teixida pels anys, pot esdevenir fugisser, temporal i, com tot, arribar a la mort.

Que aquest xàfec lletós, fred, gris,

abans que el dia fosc s’ajaci

serà la gota suspesa del fullam convuls

on veurem, nítida sota la claror que mor,
la fragilitat del temps que ens arrossega.

L'edat d'or. 1 (Francesc Parcerisas)

El poemari L'edat d'or, de Francesc Parcerisas, ens parla del pas del temps, del record, de la vida i de la mort. Ens parla també de l'amor... de l'amor divers... de diversos amors...

En els poemes Triomf del present i Retrobament hi podem trobar el triomf d’un determinat tipus d’amor: l’amor que respira valentia, gosadia, audàcia; l’amor que és atrevit, que s’arrisca.

Només a la cambra anònima

d’un hotel, al llit on jeuen,

com si justament avui

acabessin de trobar-se,

llurs cossos evocaran,

sense vergonya, els anys

que, d’amagat d’ells mateixos,

gairebé sense saber-ho,

no han fet res més que esperar-se.

En canvi, en el poema Matí al bar, hi trobem l’antítesi d’aquest amor. És l’amor ple de dubtes, d’indecisions. L’amor poruc. El primer, és un amor que s’ha fet fort en el record. No en un record enyoradís, nostàlgic de temps “sempre millors”, sinó un record que enforteix, perquè forma part de la mateixa vida i perquè ens ajuda a configurar-nos com a éssers humans. Aquest tipus d’amor redescobreix la vida contínuament, sempre, i ho fa amb, contra i malgrat el temps. Un amor per al qual el passat només existeix en tant que esdevé present i, per tant, també futur. El segon amor, en canvi, és feliç només en una distància que ha estat creada pels propis amants. Una barrera infranquejable, sí, però perquè ells així ho han volgut.

No hi ha hagut mai res.

Mai no han creuat una paraula.

I encara seguiran així dies i dies,

tot observant-se de lluny, indecisos,

canviant només la timidesa del somrís

per aquesta felicitat de la distància:

un fil a punt de trencar-se