Acabaré aquests articles
dedicats a l’Edat d’or, d’en Francesc Parcerisas, faré referència al poema amb què s'inicia el recull: Variació sobre un poema de Lawrence Durrell. El poema en qüestió no
és altra que Taormina.
El fet de localitzar aquest
poema original de Durrell, m’ha permès, també, entrar en el joc de la
traducció-variació, en el joc de la intertextualitat esdevinguda vers. He pogut
observar amb fascinació la diferent manera com els dos poetes evoquen
l’absència, la desolació o la pèrdua. Com ens descriuen el seu particular locus amuenus, aquest lloc plaent que es
debat entre el somni i la realitat. Com el roseral, les roses, el vespre, la
lluna del poeta anglès es transformen en el figueral, els grills, el cor de la
nit, el cor de l’estiu del poeta català. Com invocar absències o el record
esdevenen ella hauria xerrat o ella ens hauria encisat. O com, finalment, les
legions del silenci volen ser el record mut, l’enyoradís silenci.
L’edat d’or és un recull de
pomes que va ser editat l’any 1983. La crítica el va veure com un dels llibres
de poesia que més van marcar la seva època: “A L'edat d'or, Francesc Parcerisas
aconsegueix d'escriure, d'una manera extraordinàriament remarcable, el que
Dolors Oller anomena "una poesia de l'experiència de la
quotidianeïtat".
«L'edat
d'or és el sediment dels anys seixanta i setanta convertits, no en novetat, no
en descobriment, sinó en una experiencia acceptada i assumida. No és un llibre
autocomplaent, però sí d'acontentament, de quan veus que has fet el que volies
fer, no et penedeixes de res i aixó t'ha portat on ets ara. És una sedimentació
del passat en un present, sense retrets ni greuges. El que és bo no és el
passat, sinó el que el passat ha deixat en el present.» (Francesc Parcerisas).
M'entusiasma aquest:
El
que és bo no és el passat, sinó el que el passat ha deixat en el present.
És una afirmació que
comparteixo totalment.
