El procés trontolla?

Article publicat a Tribuna Catalana  

La CUP no retira l’esmena a la totalitat dels pressupostos presentats pel govern. Som de nou, i no és la primera vegada, en un atzucac endimoniat.

El procés trontolla?

Deixo de banda la CUP. Ja s’ho faran. Només remarcar el gran error que vam cometre molts en pensar que el 27-S era el mateix votar uns o altres perquè tots teníem el mateix objectiu.

Després de l’experiència política viscuda (i patida) durant aquests darrers 9 mesos, que van des de la nit mateixa del 27-S al dia d’ahir, sembla que sí, que el procés trontolla. Si més no el procés que es preveia en el full de ruta de JxS aparentment acceptat per la CUP.

El full de ruta ens deia que hi hauria una declaració d’inici del procés d’independència, que es posaria en marxa el Procés Constituent en una primera fase de participació ciutadana i una segona institucional, que es treballaria en les tres lleis principals (Seguretat Social, Hisenda i transitorietat jurídica) i la legislatura acabaria 18 mesos després del seu inici en una convocatòria d’eleccions amb caràcter constituent.

De tot això, en 9 mesos només s’ha fet realitat la declaració del 9-N. El procés trontolla. 

Des de l’independentisme podem fer com si no passés res, amagar el cap sota l’ala, pronunciar les paraules màgiques “il·lusió, convenciment i confiança” i continuar la lenta, però constant, davallada anímica que s’està produint des d’aquell 9 de novembre de 2014.

Tenim un greu problema intern. Si ho voleu, uns quants problemes interns que només nosaltres podem solucionar. Des d’aquell il·lusionant 9 de novembre de 2014, els independentistes no som capaços de posar-nos d’acord en gairebé res. Candidatura unitària al 27-S? Baralla. Candidatura unitària a les eleccions espanyoles? Baralla i per partida doble (20-D i 26-J) Pacte per investir president Artur Mas. Baralla. Aprovació de pressupostos. Baralla.

Veient d’on venim és bastant fàcil augurar o podem anar: Procés constituent. Baralla. Avançament d’eleccions comptant vots. Baralla. Eleccions constituents? Baralla. Referèndum sobre un text constitucional. Baralla.

Cal trobar, doncs, aquella solució que uneixi al màxim l’independentisme i que elimini la confrontació interna, si no, el procés continuarà trontollant amb el perill que això significa.

Quina pot ser, doncs, aquesta solució que, en comptes de separar, faci apropar les diferents sensibilitats del moviment independentista?

Després de l'assemblea de la CUP del mes de maig, en el comunicat posterior l'organització esmenta el referèndum unilateral sobre la independència. Gairebé el mateix dia, Jordi Sànchez, president de l’ANC, veia el referèndum unilateral com una possible sortida exitosa per al procés d’independència.

En aquell moment la meva reacció va ser totalment contrària a la celebració d’un referèndum. Hi veia moltes dificultats gairebé insalvables: com acceptaria el conjunt de l’independentisme aquesta sortida? Quina seria la reacció dels funcionaris davant els preparatius i la celebració del referèndum? Podríem aconseguir una participació superior al 50%? Quina seria la reacció internacional?

La solució “referèndum unilateral” sembla, però, que es reforça més a mesura que passen els dies i que es postula com una proposta cada vegada més real, potser com LA PROPOSTA  que ens permeti avançar definitivament cap a la proclamació de la República catalana. 

En propers articles m’agradaria desenvolupar més aquesta proposta del referèndum analitzant-ne els pros i contres. M’agradaria escriure sobre el paper important i cabdal (com sempre, des del 2012) de l’ANC i de la transcendència, un any més, del proper 11 de setembre.

Aquest 11 de setembre no podem tornar a les grans diades festives i espectaculars, a pensar només en les diades de gran impacte visual. L’ANC ha d’organitzar i estructurar un 11 de setembre que ha de ser l’element que ens catapulti cap a la solució definitiva i cap al nou Estat independent.

El procés trontolla? Doncs, apuntalem-lo, reforcem-lo i endavant!

Les darreres enquestes o la feina a mig fer

Malgrat la distància prudent amb què hem de rebre les dades, malgrat que no sempre l’encerten de ple, malgrat tot, les darreres enquestes sobre possibles resultats electorals a Catalunya no són les que molts de nosaltres voldríem que fossin.

Junts pel Sí i la CUP podrien perdre la majoria absoluta al Parlament. La suma d’ambdues formacions podrien obtenir entre 60 i 65 diputats, lluny dels 72 de què disposen ara. Catalunya Sí que es Pot duplicaria el nombre de diputats actual.

Pel que fa a les eleccions espanyoles, En Comú Podem tornaria a guanyar-les de manera clara. Això vol dir que de nou més de 800.000 catalans votarien aquesta formació que encarna una nova tercera via espanyola.

I, per si no en tinguéssim prou amb tot això, pel que fa al tema de la independència, es produeix un empat tècnic. El 45,3% dels catalans vol que Catalunya sigui un Estat independent, mentre que un 45,5% no hi estaria d'acord.

Què en podem extreure d’aquestes dades?

Doncs que la feina encara està a mig fer. No podem oblidar que si s’acaba complint el full de ruta de Junts pel Sí i la CUP, d’aquí a 16, 18 o 20 mesos, hi hauria unes eleccions constituents que, evidentment, l’independentisme hauria de guanyar si volem proclamar la República Catalana com a Estat independent.

Les dades de les enquestes ens obliguen al que sempre hem dit i mantingut: ampliar la majoria social favorable a la independència. 

I això com s’aconsegueix?

Només hi ha una manera: apropant-nos al sector social que actualment vota Catalunya Sí que es Pot. Només si aconseguim l’apropament dels dos sectors socials aconseguirem créixer i trencar els mals auguris d’aquestes enquestes.

Com? A través d’allò que ens uneix i que és el desig de canviar moltes coses. Establir un símil com el de la doble pregunta del 9 de novembre.

Primer, preguntem-nos com volem que sigui la Catalunya del futur i, un cop hàgim obtingut les respostes, llavors els preguntarem a tots aquells que encara confien en una Espanya federal...

I aquesta Catalunya del futur com l’aconseguirem?

Si fem bé les coses, la resposta només pot ser una i llavors haurem guanyat definitivament.. 

L'ANC: il·lusió i força renovades

Ampliació de l'article publicat a Tribuna.cat

Som a dos, tres mesos màxim de les eleccions al Secretariat Nacional (SN) de l’ANC. Un any passa ràpid i, en el cas dels mandats de l’Assemblea, sembla passar més ràpid encara.

Dins dels àmbits propis, i també en els pròxims a l’ANC, ja es comencen a entreveure moviments diversos, destinats a encarar aquestes eleccions d’acord amb l’objectiu o objectius de cadascun dels interessats. No és endebades que l’Assemblea s’ha convertit al llarg d’aquests anys en una organització molt important, l’organització clau per garantir l’èxit del procés d’independència.

La importància de l’ANC provoca que, políticament parlant, tothom vulgui incidir-hi, tothom vulgui tenir-hi com més influència millor, per intentar conduir-la en la “bona” direcció dels seus propis interessos partidistes. La “politització”, en el sentit partidista del terme, és el principal mal a evitar dins de l’ANC.

Un altre mal important de l’ANC és que s’ha convertit en un caramel molt dolç per a determinades persones. Aquelles que poden voler fer servir l’Assemblea com un trampolí per al seus veritables objectius, que no són altres que el de fer la seva pròpia carrera política.   

Per evitar, d’una banda, aquestes desviacions en el si de l’ANC i, de l’altra per aconseguir un funcionament molt millor com a organització, en la propera Assemblea General s’abordaran, sens dubte, alguns canvis importants en els Estatuts i en el Reglament de Règim Intern.

Després vindran les eleccions, que configuraran el SN que haurà de fer front als reptes que sorgeixen el 2016-2017.  El nou SN haurà de tenir molt en compte les experiències viscudes durant els darrers mesos, algunes d’un regust força amarg, per no caure de nou en els mateixos errors fruit, gairebé sempre, de la dinàmica partidista de les diferents organitzacions i partits polítics.

L’ANC continua sent l’organització clau, decisiva, que ens ha de permetre enfrontar-nos amb garanties d’èxit a l’Estat espanyol i a tots els seus intents d’acabar amb el procés d’independència. El paper de l’Assemblea durant els propers mesos haurà de basar-se en uns punts fonamentals:

Política no partidista i unitat d’acció. A hores d’ara, L’ANC és l’única organització de la societat civil que té capacitat per aconseguir aquesta unitat d’acció tan necessària per fer avançar el procés amb pas ferm i segur. La seva capacitat de lideratge, el seu poder de convocatòria, la força que li concedeix la seva implantació en el territori i la confiança que hi diposita moltíssima gent d’ideologies diferents, l’obliguen a assumir la responsabilitat de ser, com fins ara, el garant del propi procés.

Per tal que el procés d’independència tiri endavant de manera ferma, i alhora segura, cal que hi hagi una direcció nacional del propi procés. A hores d’ara, el perill de divisió entre Junts x Sí i la CUP i, al mateix temps, dins del propi grup parlamentari de JxS (només cal llegir les darreres notícies: canvi en la persona que portava la hisenda pròpia; votacions diferents dins del grup parlamentari; dimissió del Germà Bel de la direcció de Tarragona....). Només una direcció nacional, l’antiga Taula de Forces Polítiques i Socials, on es trobin tots els partits i les principals organitzacions de la societat civil, pot ser el garant de la seguretat del procés.  

Hi ha una altra organització imprescindible: l’Assemblea de Càrrecs Electes. L’Assemblea, que ja figurava en el Full de Ruta 2015-2016 de l’ANC, hauria d’estar integrada pels parlamentaris i els representants municipals elegits directament i democràtica per tots els ciutadans. Aquesta Assemblea, mentre duri l’etapa de construcció de la sobirania nacional, haurà d’assumir la màxima representació legítima i institucional de Catalunya per completar amb èxit el procés d’independència. A més, cas de produir-se un buit institucional, seria l’òrgan que donaria legitimitat democràtica i continuïtat al procés.

Procés constituent i majoria social. L’ANC, durant els propers mesos, ha de ser un element cabdal també dins del Procés Constituent, posant totes les seves assemblees territorials, sectorials i exteriors al servei d’aquest procés de participació. Aquest és possiblement l’espai que ens ha de permetre ampliar de manera inqüestionable la majoria social favorable a la República catalana.

Societat civil organitzada i mobilitzada. L’Assemblea va néixer per aconseguir la independència. Les estratègies i les tàctiques per arribar-hi són diverses i, evidentment, la mobilització il·lusionant, festiva, i alhora reivindicativa, en forma part. Ha arribat, però, el moment d’organitzar com cal la ciutadania, d’estar preparats per quan calgui defensar o mostrar el nostre suport a les institucions i el Govern i mobilitzar la societat civil per exercir les accions de sobirania ciutadana quan sigui necessari.

Intensificar la projecció internacional. Més enllà del treball que en aquest sentit es pugui desenvolupar des del Govern i les altres institucions del país, L’ANC haurà d’incrementar encara més la seva tasca internacional, sobretot en aquells nivells on podem tenir accés i que són els propis de la societat civil de cada país i els mitjans de comunicació.

Després de l’Assemblea General i de les eleccions al Secretariat Nacional, l’ANC estarà a punt,  una vegada més, amb les forces i la il·lusió renovades, per assumir el seu paper capdavanter en el procés d’independència. 

Les pressions apareixen el 7 de gener

Tots hem rebut diferents convocatòries de concentracions per avui, a les 19.30h, ja sigui a la plaça Sant Jaume o davant dels respectius ajuntaments de cada població. S’estan produint també molts moviments polítics de darrera hora.

A risc, gairebé segur, de rebre crítiques des de totes bandes, i algun que altre insult des  de la xarxa, no em puc deixar d’estar de dir-hi la meva.

Les concentracions es faran després d’algunes reunions clau i, per tant, totalment decisòries.

La del grup parlamentari de Junts pel Sí.

De la reunió conjunta dels partits amb les entitats més representatives de la societat civil. 

De la roda de premsa de la CUP.

Malgrat el que diuen molts mitjans i de la mateixa ambigüitat de l’ANC, una de les concentracions no ha estat promoguda per l’Assemblea, sinó per algunes territorials del Barcelonès.

S’hi afegeix una altra concentració de signe completament diferent, promoguda per Arran.

Arriben altres convocatòries confuses perquè és impossible assegura qui hi ha al darrera.

Súmate es reuneix unilateralment amb la CUP i diu que han acordat una resolució conjunta, Súmate, per si no ho recordeu, és una de les entitats que va deixar sola l’ANC en la seva convocatòria de novembre, amb l’argument que no es podia interferir en les negociacions i que es podia entendre com una pressió sobre la CUP. 

Repasseu, si voleu, l'origen de Súmate.

Durant tres mesos moltes organitzacions entitats i partits han mantingut un immobilisme i un silenci total perquè no es podia pressionar la CUP. Ara, de sobte, en tres o quatre dies, es pot pressionar... i tots sabem molt bé a qui.

En aquests moments, el que més em preocupa no és si hi haurà acord o si hi haurà eleccions. El que més em preocupa és que s’està cuinant la divisió del moviment independentista, que va molt més enllà dels partidismes estèrils que ens han conduït a la situació actual.

La unitat del moviment independentista ha costat molts anys de construir i la podem destruir en quatre dies, si actuem de manera irreflexiva i al dictat dels interessos partidistes d’algunes organitzacions i partits polítics.

No provoquem ferides que, novament, costarien anys de cicatritzar.

27 de desembre, acord o eleccions

Article publica a Tribuna.cat

Aquest diumenge 27 de desembre, 3 mesos després de la victòria independentista a les eleccions plebiscitàries del 27-S, sabrem finalment si tindrem president i govern i si anirem a noves eleccions.

Passi el que passi, el mal ja està fet.

Durant aquests darrers mesos, les eternes negociacions entre JxS i la CUP, l’estratègia incomprensible de JxS i, especialment, les declaracions de membres destacats de les CUP han sembrat la llavor de la divisió dins de l’independentisme. Les xarxes han estat plenes a vessar de discussions, de vegades dures i agres, de vegades directament insultants, entre gent que fa poc més de 3 mesos manteníem una il·lusió, un convenciment i una unitat d’acció que es traduïa en una força increïble disposada a aconseguir el que es proposés.

La política maldestra, acompanyada de l’immobilisme de la societat civil i del silenci angoixant d’organitzacions com l’ANC o Òmnium, han provocat el desencís en bona part d’aquells que fins ara eren els protagonistes de la revolució dels somriures.    

Els resultats de les eleccions espanyoles ens mostren clarament aquesta divisió dins del moviment i el  desencís i la desil·lusió que ha fet forat entre molts independentistes. Ja ho vaig comentar abastament en el darrer article Eleccions espanyoles... el procés tocat?

El comunicat de la CUP, totalment precipitat, enviat a la una de la matinada, sense, evidentment, consultar cap assemblea, fa créixer el dubte sobre la  bondat de l’acord final a què es pugui arribar diumenge. La incoherència total de la CUP, o dels seus representants, manifestant-se obertament per no votar en les eleccions espanyoles perquè suposen una "legitimació" del marc polític que "encarna en si mateix la negació dels drets nacionals, polítics i socials dels Països Catalans queda en evidència quan, la nit de les eleccions demanen un candidat alternatiu al president Mas basant-se en els resultats obtinguts en unes eleccions que ells matreixos no reconeixen.

En el mateix comunicat i en tota l’actuació de la CUP durant aquests mesos queda molt clar el seu objectiu principal: acabar amb el president Mas i amb la dreta i el centre-dreta catalans. La seva prioritat no és la independència, sinó el triomf absolut de l’esquerra, com més radical i anticapitalista millor.

El dubte augmenta en la presentació del preacord d’ahir. Els representants de la CUP se’n desmarquen, diuen que no és el seu i ho acaben deixant tot en mans de l’assemblea.

I arribem a l’escena final. Diumenge poc més de 2.000 persones, alguns militants de la CUP, altres ni això, decidiran el futur de prop de dos milions de vots. De res hauran servit les eleccions del 27-S,  on la força majoritària va ser JxS que presentava com a candidat a la presidència de la Generalitat el Sr. Artur Mas i on aquesta força va obtenir més d’1.600.000 vots. De res serviran els tres mesos de negociacions nefastes perquè tot acabarà diumenge a Girona quan unes 2.000 persones siguin les que decideixin el camí a seguir.

Potser, diumenge, magnànimament, una majoria de l’assemblea de la CUP dirà sí a l’acord. Un acord que arribarà molt tard, després de moltes concessions i que no satisfarà ni a uns ni als altres. Un acord que no garantirà en cap cas ni un govern fort, ni molt menys l’estabilitat política, social i econòmica indispensable per afrontar el procés de transició cap al nou Estat independent. Una situació política inestable, precisament en una legislatura de transició en què precisarem d’una fèrria unitat i lleialtat per fer front a totes les dificultats que se’ns vindran al damunt.  

O potser, diumenge, serà una majoria que dirà no a l’acord. Ens veurem enfrontats a unes noves eleccions. Un escenari, ara per ara, totalment incert, que de ben segur no afavorirà l’independentisme i en el qual haurem de lluitar aferrissadament per assolir un gran resultat que realment sigui una victòria del procés d’independència.

En els dos escenaris tindrem moltes més dificultats de les que prevèiem abans del 27-S. Dificultats que nosaltres mateixos ens hem creat. Dificultats que ens veurem obligats a superar si no volem tornar a perdre una ocasió històrica.

Sigui quin sigui l’escenari que surti del 27 de desembre, el mal ja està fet.

El procés... got mig buit, got mig ple

Article publicat a Tribuna.cat

Aquests darrers dies, la bona gent que teniu l’amabilitat i la paciència de llegir-me, m’heu manifestat que en els darrers articles m’he mostrat massa pessimista i que això ni anima ni ajuda gaire. Haig de dir que res més lluny de la meva intenció, no en sóc de pessimista i l’únic que volia era mostrar la realitat política actual a través de la meva perspectiva, evidentment subjectiva. Sempre he intentat no veure el got ni mig buit ni mig ple sinó, i alguns m’haureu sentit dir-ho més d’una vegada, dedicar-me a anar a buscar l’aigua que falta per omplir-lo.

Tot i així, voldria fer-vos arribar la meva visió més optimista sobre la situació del procés d’independència, la més actual i també la més immediata. Així que tot seguit us comento alguns dels fets que es produiran a curt termini i que faran que el procés avanci imparable cap a la proclamació de la nova República catalana independent.

Comencem pel més immediat: les eleccions del 20-D. L’independentisme, malgrat estar unes setmanes desorientat, acabarà mobilitzant-se. Tots els independentistes anirem a votar i tots els que el 27-S van votar Junts pel Sí (1.620.973) repetiran la votació, encara que aquesta vegada l’hagin de dividir entre dues formacions. De les més de 300.000 persones que el 27-S van votar la CUP, unes 100.000 pel cap baix se sumaran al vot independentista. La resta ja s’ho faran.

Si calculem que hi pot haver una participació de l’ordre del 71% (si el percentatge fos més baix en sortiríem afavorits) el total de 1.720.973 vots independentistes representaran un 47% del total de vots i entre les dues formacions que s’hi presenten trauran, com a mínim, 21 escons. Per tant, més enllà del que facin les altres formacions, l’independentisme haurà tornat a guanyar, després de les europees, les municipals i les plebiscitàries, unes noves eleccions a Catalunya.

La setmana del 21 al 27 serà la que marcarà l’acord d’investidura del president Mas i la consegüent i immediata formació de govern. L’acord entre Junts pel Sí i la CUP inclourà un pla de xoc realista i assumible per a les arques de la Generalitat i, sobretot, estarà complementat amb un pacte d’estabilitat parlamentària. Aquest pacte garantirà un govern fort que comptarà amb el suport de la majoria del Parlament, cosa que li permetrà estar en les millors condicions per tirar endavant el contingut de la Declaració del 9 de novembre.

Una vegada constituït el govern, la societat civil catalana, amb el reconeixement del Parlament, engegarà la part que li correspon del Procés constituent. Les organitzacions que ja fa temps que hi treballen, s’agruparan en una sola plataforma que iniciarà el gran debat de país: la Convenció Constitucional Ciutadana.

El mes de gener del nou any, l’ANC activarà quatre punts molt importants per tal de fer avançar el procés.

Convocarà de nou la Taula de Forces Polítiques i Socials per l’Estat propi en què hauran de participar, a més de l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI, tots els partits favorables a la constitució de la República Catalana com a estat independent.

Tal com diu el Full de ruta aprovat en assemblea general, impulsarà la constitució de l’Assemblea de càrrecs electes de Catalunya, com a òrgan de coordinació entre les institucions nacionals –Generalitat i ajuntaments- i,  perquè en cas de dissolució del Parlament, sigui l’òrgan democràtic que procedeixi a la declaració d’independència.

Obeint també el Full de ruta, l’Assemblea s’implicarà plenament en el procés constituent  i en la Convenció Constitucional Ciutadana a través de la plataforma impulsora que haurà de recollir totes les iniciatives populars encaminades a definir el país que volem.

El Full de ruta aprovat a Lleida diu que la societat catalana ha d’estar preparada i disposada a actuar, democràticament i pacífica, en qualsevol dels escenaris polítics que es puguin arribar a produir. L’ANC, doncs, organitzarà, conjuntament amb altres organitzacions de la societat civil, la resistència activa, que serà del tot necessària en aquest període de transició cap a la independència. Promourà i impulsarà accions concretes i eficaces, accions assumibles per a una bona part de la població, que permetin una resposta ràpida als possibles atacs de l’Estat espanyol o que serveixin de suport actiu i visible als actes de sobirania que puguin venir des del Parlament.

Aquests quatre punts permetran que la societat civil, amb l’ANC al capdavant, recuperi el lideratge polític i social que és el que, com també cita el Full de ruta, ens ha permès arribar fins aquí: escrivint el guió del procés i superant, quan ha fet falta, tots els entrebancs amb què ens hem anat trobant per poder reprendre el camí.

La victòria de l’independentisme el 20-D, l’acord per formar govern, un govern fort i estable que compti amb el suport d’una majoria parlamentària i les accions que emprengui la societat civil amb l’ANC com a impulsora i actor principal, faran que procés d’independència estigui en condicions de superar tots els esculls que es pugui trobar pel davant.  

Bé, em direu... però i si tot això que escrius no es compleix?

Doncs... tot plegat serà més lent, més llarg, més complicat, més difícil...  En el fons, però, el procés continuarà depenent del que fem nosaltres, de la gent, de la capacitat que tinguem per acabar d’omplir el got.

El 27-S no vam guanyar

Tot s’ha complicat molt.

Ahir al vespre, si treies el so de la televisió i miraves únicament les imatges dels parlamentaris i membres de la CUP que presentaven davant els mitjans les conclusions del seu debat nacional, podia semblar que l’acord amb Junts pel Sí era imminent i que l’alegria, els somriures en els diferents rostres, l’eufòria dels assistents així ho confirmava. Sense so, podíem arribar a creure que el procés cap a la independència avançava sense més entrebancs.

El so, però, existeix... A les paraules de la CUP a Manresa, amb els seus crits de ‘Alerta, Convergència: se’ns acaba la paciència’ només els puc respondre que la meva sí, que la meva paciència ja s’ha esgotat. I com que ja no en tinc més, de paciència, intentaré deixar ben clara la meva opinió.

Els diferents mítings (que no pas discursos) dirigits única i exclusivament als 823 assistents que, tant sí com no, volen fora el president Mas del procés, van ser d’una virulència verbal que no recordava des de l’independentisme dels anys 60 i 70. Mítings que desprenen un excés de violència verbal, que desprenen una mena de superioritat moral i ètica sobre els altres, que desprenen, com feia ja temps que no sentia, el convenciment de disposar de l’única veritat, de la veritat absoluta.

Ahir, a Manresa, 823 persones van decidir que el milió sis-cents mil vots obtinguts per Junts pel Sí només són vàlids en la mesura que s’adaptin a les seves exigències.

Ahir, a Manresa, es va tornar a veure amb més claredat que mai, que això va molt més enllà d’un NO a Mas. La CUP, l’esquerra revolucionària i anticapitalista vol acabar amb CDC, vol acabar amb el centre-dreta català. La CUP, l’esquerra revolucionària i anticapitalista, vol que el procés el comandi i el dirigeixi de manera majoritària l’esquerra. La CUP només vol la independència si serveix per als seus objectius ideològics i revolucionaris.

Ahir, a Manresa, vam poder veure com es mou el partidisme en estat pur. Com les ideologies, com la imposició de l’eix social sobre el nacional, pot acabar amb un procés engegat i dut a terme per la societat civil, societat que, en cap moment, durant aquests darrers anys, no ha fet mai distincions entre dretes i esquerres.Com la idea d’una revolució marxista-leninista, la idea d’un “poder popular”, que en aquests moments només té el suport d’un 8,2% dels votants del 27-S, passa per damunt d’un procés d’independència que, fins ara, amb els seus alt i baixos, s’havia portat de manera exemplar.   

Ahir, a Manresa, es va demostrar que el 27-S no havia guanyat el procés. En tot cas van guanyar dues forces que volen la independència, però el procés va perdre. Sembla una paradoxa, però, avui, dos mesos després no és res més que una realitat. No som 72 diputats que volen iniciar el procés de transició cap a la República catalana independent. Som 62+10. Durant molt de temps vaig estar convençut que aquest 62+10 acabaria sumant. Sobretot després de l’aprovació de la Declaració del 9-N. Una declaració transcendental, però feta amb presses, sota pressió de la CUP, que instaura la confrontació directa i immediata amb l’Estat espanyol i que li posa en safata de plata agressions com les del FLA que ens agafen sense govern i sense cap capacitat de resposta, ni política ni ciutadana.

Com tants altres, em vaig deixar “enganyar” per la CUP. Vaig creure sincerament que l’abraçada entre Mas i David Fernández era molt més que una abraçada. Em vaig creure les paraules d’en Quim Arrufat: “Si CDC portés la seva “pressió” al límit, la CUP donaria suport a la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat per evitar que el procés descarrilés”. Vaig creure en la unitat d’acció, per damunt de tot de, l’independentisme.

Vaig fer ulls clucs a alguns aspectes del programa i ideari de les CUP, pensant que la unitat d’acció de l’independentisme prevaldria sobre les propostes legítimes, però no desitjables per a una gran majoria de població. Aspectes, internacionalment molt greus, com rebutjar formar part de la Unió Europea, l’Euro, l’OTAN i l’Euroexèrcit.  O també cap a quins països orienten la seva prioritària solidaritat internacionalista:  Veneçuela, Cuba i països de l’ALBA, Colòmbia, Sàhara, Palestina, Kurdistan i Euskal Herria. O la nacionalització de la banca, el no pagament del deute o la nacionalització d’empreses. O el mateix projecte de ruptura nacional i social que no expliquen com dur-lo a terme.

Vaig fer ulls clucs a idearis com els de la formació Endavant-OSAN, una de les integrants de la CUP que entre altres ens diu que vol “prioritzar les lluites populars per davant del front institucional” i que “dóna suport a totes les formes de lluita” . Els vells independentistes sabem molt bé què vol dir això.   

No som 72. Som 62+10. El procés va perdre el 27-S i la unitat de l’independentisme és, en aquests moments, només un miratge. Aquesta manca d’unitat fa que un pacte, un acord de darrera hora, forçat pels esdeveniments i per la incertesa d’unes noves eleccions, no sigui ja desitjable.

El procés de transició cap a la independència necessitat d’un govern fort, del màxim possible d’estabilitat política, social i econòmica. Necessita d’una fèrria unitat i lleialtat al procés per tal de poder resistir i respondre de manera activa, políticament, però també des de la societat civil, a les agressions múltiples i dures que vindran des de l’Estat espanyol.

No estem en condicions de garantir res del que necessitem. No estem en condicions de tirar endavant el procés amb les garanties imprescindibles d’unitat. Ho vaig dir pel dret i pel revés, les noves eleccions perjudicaran greument el procés d’independència... Ara per ara, però, les veig com un mal menor. Un escenari totalment incert en què ningú de nosaltres està en condicions de predir què passarà, però en el qual podem lluitar de nou per assolir un gran resultat que realment sigui una victòria del procés d’independència.

I enmig d’aquesta desorientació i desànim momentani (que no derrotisme), faig una crida a l’Assemblea Nacional Catalana perquè assumeixi la seva responsabilitat, perquè hi intervingui, perquè demostri ser un dels actors principals d’aquest procés, perquè torni a posar-s’hi al capdavant. L’ANC ha sigut durant aquests darrers anys la salvaguarda i el garant del procés. Si. L’ANC s’inhibeix , haurem perdut definitivament.

Anem inevitablement cap a noves eleccions. Hem perdut una ocasió històrica. Hem perdut l’ocasió més important i decisiva de la història d’aquest país en 300 anys.

El procés, però, és ben viu. Anem a eleccions i guanyem la independència!  

La soledat de l'Assemblea

Article publicat a Tribuna.cat

Mes de juny de 2012. Som a menys de tres mesos de l’11 de setembre. Una incipient ANC ha convocat una manifestació amb el lema “Catalunya nou Estat d’Europa” i, en aquells moments, és l’única organització convocant. El dubte sobre si la manifestació serà un èxit comença a prendre cos dins del Secretariat Nacional i en el si de les –encara escasses- assemblees territorials. Tampoc no ajudarà gens a generar confiança el lema escollit per al cartell: “Llibertat!”. Se’ns diu, des d’una i altra banda, que la manifestació és un error perquè, entre altres coses, ningú podrà superar la del 10 de juliol de 2010.

Mes de novembre de 2015. La història es repeteix. L’ANC ha convocat una concentració per al proper diumenge, 22 de novembre, amb dos objectius molt clars: el primer, donar suport a les nostres institucions escollides democràticament i, el segon,  demanar unitat als 72 diputats per concretar el nou govern abans del dia 27 de novembre, un govern que ens ha de permetre construir la nova República Catalana. Les tergiversacions malintencionades, les declaracions intempestives i els abandonaments inesperats intenten desvirtuar aquesta concentració.

Les negociacions per investir un president i formar govern es troben en un carreró sense sortida. Les declaracions i les preses de posició d’uns i altres no ajuden a desencallar el tema. La convocatòria de noves eleccions cada vegada pren més consistència davant de la situació política actual, que sembla enquistada definitivament.

L’ANC, ho tornarem a repetir, és un actor polític més i, sobretot, és un actor polític que ha estat decisiu en el desenvolupament del procés d’independència. Sempre hem intervingut en la política catalana; de vegades fent de mitjancers, de vegades negociant, de vegades empenyent, de vegades pressionant. L’any 2012 vam pressionar el president i el partit que en aquells moments governava a Catalunya. El resultat va ser la convocatòria de noves eleccions i la declaració de sobirania del 23 de gener de 2013. El 2014 vam negociar, vam empènyer, vam pressionar per aconseguir l’èxit de la consulta del 9-N. El 2014 i el 2015 vam fer l’impossible per aconseguir una candidatura unitària que ens permetés guanyar amb claredat  les eleccions plebiscitàries. Una candidatura unitària que sempre ha estat present en els documents i Fulls de ruta de l’ANC des de la seva assemblea constituent.   

En cadascun d’aquests moments, un o altre partit s’ha sentit més pressionat que els altres, però, no us càpiga cap dubte, en qualsevol d’aquests escenaris, cap formació política s’hi ha trobat a gust. Uns i altres voldrien una ANC que actués com un moviment popular al servei dels seus dictats, al servei de la seva estratègia. És per això que, de vegades a uns, de vegades als altres, de vegades a tots, l’ANC fa nosa.  

I ara, novembre de 2015, l’Assemblea torna a fer nosa. Les ideologies s’imposen de nou sobre els criteris d’unitat d’acció, sobre els criteris d’independència per damunt de tot. Ja ens va tocar viure una situació similar en el post 9-N. Es va intentar sembrar la llavor del dubte i de la divisió interna que, finalment, entre tots vam saber reconduir.

L’Assemblea afronta el 22 de novembre en soledat. Ni Òmnium Cultural, ni Súmate, ni cap altra organització s’ha afegit, de moment, a la convocatòria. La pròpia ERC presenta la seva candidatura a les eleccions espanyoles el mateix diumenge 22 al migdia. 

L’ANC, però, no pot romandre quieta i en silenci permetent que, per manca d’acord entre els nostres representants, anem a unes noves eleccions. Si això es produeix, entrarem en un nou escenari en què totes les formacions polítiques independentistes tenen els seus propis interessos que, no en dubteu, defensaran a mort. Les eleccions espanyoles es convertiran en el principal camp de batalla entre dos partits: CDC i ERC. Tots dos creuen poder sortir-ne guanyadors. Si és CDC, la candidatura de Mas sortirà més que reforçada. Si és ERC, podrà oferir un candidat alternatiu més del gust, potser, de la CUP. El més greu, però, és que la divisió en el si de l’independentisme estarà servida.

L’ANC fa nosa... si més no l’ANC combativa, lluitadora. L’ANC que només té un objectiu i és el d’assolir la independència. L’ANC, capdavantera de la societat civil organitzada, autèntica impulsora del procés, que ha aconseguit en molts moments la tan desitjada unitat d’acció amb les institucions nacionals i els partits polítics. Aquesta és l’ANC que fa nosa.

Del 2012 al 2015 la força de la gent ha fet possible molts impossibles. Us encoratjo a continuar demostrant-ho. Us encoratjo a demostrar que aquest és un procés que va engegar la societat civil i que estem disposats a defensar-lo on calgui, quan calgui i com calgui. Us encoratjo a fer sentir, una vegada més, el nostre clam d’unitat, repeteixo i remarco, el nostre clam d’unitat el proper diumenge 22 de novembre.

Junts pel Si-CUP. Reflexions a l'entorn de "Identificar l'essencial"

Un bon company de la CUP, amb qui mantenim força batalles dialèctiques, m'envia, a través del Facebook, aquest article de Jordi Matas Dalmases, catedràtic de Ciència Política de la UB, i em demana la meva opinió... 

Per començar, estic pràcticament d'acord amb les reflexions que fa el Sr. Dalmases en els punts 1 i 2 del seu article. Penso que retrata força acuradament tant a la CUP com a CDC pel que fa al tema negociació. 

Punt 3... Aquí ja tenim força discrepàncies. No crec que ERC sigui un bon àrbitre en aquesta negociació. La seva “malaltia annticonvergent” presenta gairebé el mateix nivell de gravetat que la de les CUP. A més, si ERC trenqués de forma unilateral el pacte de Junts pel Sí, a més d’afectar negativament al procés, deixaria molt en evidència la vàlua política dels nostres representants.

Punt 4... És la clau del tema i on mantinc el meu total desacord. 

Primer, no és només per a CDC que Mas ha estat el que ha encapçalat, políticament parlant, el procés sobiranista, sinó que ho és per a la majoria, diria que per a una gran majoria dels prop del 48% de votants del 27-S. 

Segon, tothom sabia, i evidentment el 1.600.000 votants de la candidatura també, que Junts pel Sí es presentava a aquestes eleccions amb el nom d’Artur Mas com a candidat a president de la Generalitat. És cert que el president el tria el Parlament, però també és cert que el nom de Mas té l’aval d’1.600.000 vots.

L’augment de la majoria social favorable a la independència no creixerà ni minvarà perquè sigui president Artur Mas. La majoria social creixerà a través del procés constituent que ens ha de conduir a la proclamació de la nova República catalana independent. Aquest procés ha de venir precedit d’un ampli i gran debat ciutadà sobre el país que volem, sobre la Catalunya del futur, per tal que les conclusions que se’n puguin arribar a extreure representin la base sobre la qual el Parlament català redacti la nova Constitució. Aquí és on creixerà la majoria social, no perquè la presidència de la Generalitat recaigui en una o altra persona, sigui individual o "coral".

Ho deia en un recent article: “Des del món independentista, seria bo que veiéssim el procés no en clau interna, ni tampoc en clau espanyola, sinó en clau internacional. És més que probable que, perquè el procés d’independència arribi al final desitjat que és la creació d’un Estat independent, necessitem de la mediació internacional. La visió, la percepció, clara i diàfana que internacionalment han de tenir del procés de transició cap a la independència és absolutament clau de cara al resultat final.”

I, internacionalment parlant, no podem crear ni el més mínim dubte, ni la més mínima confusió en l’opinió internacional. El fet que Mas quedés relegat a una segona o tercera posició en aquesta etapa de transició, seria de molt difícil comprensió. Que la persona que va guanyar les eleccions del 25 de novembre de 2012, que va promoure la consulta del 9-N, que pateix una querella de l'Estat per desobediència i altres càrrecs, que ha tornat a guanyar les eleccions del 27-S, que és la figura política internacionalment més coneguda, restés fora del procés de transició és complicat d'entendre, Ja sé que a les CUP poc li deu importar una opinió internacional que es basa en els Estats que són membres de la UE. Ara bé, a mi, i estic segur que a la immensa majoria de l'independentisme, sí que ens preocupa i suposo que a aquestes alçades ningú es creurà que podem ser una República independent sense obtenir el reconeixement dels principals Estats europeus!

És evident que el procés, que l’objectiu final està per damunt de tot i, sobretot, per damunt de persones... però també hauria d’estar per damunt de partits i de partidismes, totalment legítims, però també totalment perjudicials per al procés...i només cal tenir una mica de memòria històrica.

En aquest sentit recordo amb tristesa, decepció els mesos posteriors al 9-N, en què uns i altres vam acabar fent-li el joc a l’Estat espanyol, van dilatar la data de les eleccions, van intentar impedir la candidatura unitària i van permetre que les organitzacions unionistes poguessin prendre aire i recuperar-se, ni que fos parcialment.

Ara, com a animals “racionals” que ensopeguem en la mateixa pedra una i altra vegada, tornem a jugar al mateix joc. El partidisme post 9-N s’ha convertit en el partidisme post 27-S. Dilatem la formació d’un nou govern i, encara que em costi de creure, potser siguem capaços d’anar a noves eleccions. Demostrem la unitat de l’independentisme posant la ideologia i les dèries, personals i col·lectives, de cadascú per davant del propi procés. Demostrem la unitat de l’independentisme no essent capaços ni de mantenir el Junts pel Sí de cara a les eleccions espanyoles i de defensar aquest trencament amb uns arguments de baixa qualitat política.

La pregunta que sento sovint al carrer és la de On és l’ANC?. Ja vam cometre un greu error després del 9-N, del qual haig d’assumir la meva part de responsabilitat perquè llavors n’era el vicepresident. A hores d’ara, espero que l’ANC no caigui en el mateix parany. Ha quedat més que demostrat: quan la societat civil ha comandat el procés, aquest ha avançat. Quan l’ANC ha actuat com l’actor polític que és, el procés ha avançat. Quan hi ha hagut inhibició el procés ha trontollat. Transversalitat no vol dir en cap cas neutralitat. Transversalitat no vol dir en cap cas inhibició. Transversalitat vol dir prendre les decisions que es creguin més convenients per al bon desenvolupament del procés, siguin les que siguin, assumir-ne els riscos i les responsabilitats que se'n derivin i defensar-les al màxim. 

Punt 5... Sé que la CUP no vol parcel·les de poder... Són temps de sumar... és cert... però això val per una i per a l’altra banda. I acabo amb una frase de l’article Una injustícia sempre serà una injustícia:

El procés està per damunt de tot. És cert. Per damunt també d’injustícies personals o col·lectives que es puguin arribar a cometre en nom i benefici del procés mateix. Una injustícia, però, malgrat els beneficis col·lectius que pugui arribar a comportar, serà sempre una injustícia.

Una resolució transcendent i decisiva

Article publicat a Tribuna.cat

Dimarts 27 d’octubre de 2015. Potser ens hem acostumat a batejar massa dies amb l’adjectiu “d’històrics”. Tant, que de vegades no arribem a copsar amb tota la seva magnitud la importància de cada jornada.

La proposta de resolució presentada aquest passat dimarts pels grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP és d’una gran transcendència històrica i política. Sense cap mena de dubte, estem parlant del fet polític més important i significat de la història del nostre país en les darreres dècades o segles.

Per si algú encara ho dubtava, després d’aquest text no hi ha marxa enrere  possible. Quan la proposta sigui aprovada per la majoria del Parlament de Catalunya -i això es produirà, més d’hora o més tard, per molts entrebancs i argúcies “legals” que hi posin les forces unionistes- el camí estarà més que traçat. Solemnement, el nostre parlament tindrà el mandat democràtic, el mateix que emana de les eleccions del 27-S, d’ iniciar “el procés de creació de l'estat català independent en forma de república.”

Aquesta declaració (de moment encara proposta de resolució), ho comentàvem l’altre dia a la tertúlia de l’Illa de Robinson a El Punt Avui TV: salvant totes les diferències i els contextos, és un fet més important, més històric i, sobretot, més decisiu que ho podien ser les anteriors declaracions de caire independentista. Fem-ne un breu repàs:

Baldomer Lostau, el 1873, va proclamar l’Estat català, sempre dins d’una hipotètica i inexistent “Federació espanyola”. La proclama va ser desconvocada ràpidament.

Francesc Macià, el 1931, proclamava l’Estat català que, novament, es pretenia integrar en una també inexistent “Federació de Repúbliques Ibèriques”. En pocs dies, s’hi va renunciar a favor de la reinstauració de la Generalitat.

Lluís Companys, el 1934, proclamava l'Estat Català, també, en una somiada per alguns, però irreal, República Federal Espanyola. Malauradament, tots coneixem com va acabar tot plegat.

L’actual proposta de resolució és d’una gran transcendència històrica i política perquè no deixa cap espai a equívocs o a falses interpretacions. No cita ni encaixos ni insercions en utòpics i inexistents estats federals o federacions de repúbliques. Serà una declaració senzilla i clara, però inqüestionable i directa que es basa en aquests punts clau:

Creació d’una República catalana independent; obertura d’un procés constituent per preparar les bases de la nova Constitució catalana; desobediència, si cal, a l'Estat espanyol i al seu Tribunal Constitucional i instar el Govern a complir exclusivament aquelles normes o mandats que sorgeixin del Parlament.

És d’una gran transcendència, històrica i política, perquè el seu origen el trobarem en els resultats d’unes eleccions estrictament i profundament democràtiques. Perquè serà el resultat d’una votació al si del Parlament sorgit d’aquestes eleccions. Perquè, com a mínim, hi haurà 72 escons sobre un total de 135 que hi votaran a favor. Perquè darrere d’aquests escons hi ha prop de dos milions de vots, que atorguen la força i la majoria parlamentària a les forces independentistes.

És d’una gran transcendència, històrica i política, perquè representa el primer gran acord a què han arribat les dues forces parlamentàries que representen l’independentisme. Un acord que no deu haver estat fàcil, però que presagia, més tard o més d’hora, una futura entesa de cara a la investidura del president de la Generalitat.

Gran transcendència, històrica i política.... No hi ha cap possibilitat de marxa enrere. A partir de l’aprovació d’aquesta declaració només tenim un autèntic futur: l’Estat independent. Qualsevol altre hipotètic futur dins de l’Estat espanyol, representaria el final de tots els somnis de canvi. El final de la gran oportunitat de viure en un país més democràtic, més just i més lliure. De viure en un país millor.

I cal que els ciutadans siguem conscients de la importància, de la transcendència i pel que representa de no retorn aquesta declaració que serà aprovada pel Parlament. N’hem de ser del tot conscients perquè, a partir d’aquí, com sempre hem dit, l’Estat independent només depèn de nosaltres. D’un nosaltres ampli, que inclou el Govern, les nostres institucions amb el Parlament al capdavant, i la força de la societat civil.

Junts ho hem començat i junts ho acabarem