El triomf del nacionalisme cors

La segona volta de les eleccions franceses ens han portat, pel cap baix, dos motius d’alegria.

El primer, que l’ultradretà Front Nacional ha vist com s’esfumaven les seves expectatives d’obtenir el triomf i de poder governar en alguna de les sis regions en què havien guanyat en la primera volta. El poble francès ha reaccionat, ha superat la participació de fa una setmana i ha pogut frenar, momentàniament, el perillós ascens de la formació d’ultradreta.

El segon motiu d'alegria ha estat la clara victòria a Còrsega de la candidatura nacionalista Pè a Corsica, resultat de l’aliança estratègica, en aquesta segona volta, entre els nacionalistes autonomistes de Femu a Corsica i els independentistes de Corsica Libera.

Pè a Corsica s’ha imposat amb un 35,34% dels vots, ha superat clarament la fins ara hegemonia de l'esquerra i la dreta francesa i ha pogut reduir a només un 9% els vots obtinguts pel Front Nacional de Le Pen. Els resultats  electorals donaran una nova composició de l’Assembleade Còrsega en què els sobiranistes hi tindran 24 escons, els socialistes 12, la dreta francesa 11 i el Front National només 4. Els sobiranistes han passat dels 15 escons que van sumar el 2010 als 24 actuals, 

La unió del sobiranisme cors ha estat clau per obtenir la victòria. La proposta electoral de Pè a Corsica s'ha dirigit, no únicament als sobiranistes de l’illa, sinó a tothom que estigués disposat a trencar amb les velles polítiques, les que han conduït Còrsega a la ruïna econòmica i social. Pè a Corsica vol implantar una nova política que, al costat de la reivindicació i la salvaguarda de la identitat nacional, posi l’èmfasi en una dinàmica de construcció social, política i econòmica del país.

El canvi polític que es va iniciar el juny de 2014, quan el Front d'Alliberament Nacional de Còrsega (FLNC) anunciava la fi de la lluita armada, ha acabat conduint el nacionalisme cors a la victòria. El comunicat del FLNC posava les bases de la nova política corsa quan afirmava que era el moment de construir una força política capaç de governar a Còrsega i conduir el país cap a la independència.

Semblava impossible, però el canvi s'ha produït i en molt. És cert que encara els queda un llarg camí per recórrer. Un camí complicat i difícil en què hauran de superar amb urgència la greu situació social i econòmica que pateix l'illa, sense oblidar el problema dels presos, un problema de primer ordre al qual caldrà trobar també una solució.

No serà gens fàcil, però, la unitat d’acció dels sobiranistes, la renovació política que es reflecteix en els nous dirigents que encapçalen el moviment nacionalista, un programa obert a tothom i basat en la regeneració cívica, econòmica i cultural de Còrsega, fan albirar un futur carregat d’il·lusió i esperança.

La CUP davant el 20-D. Votem independència!

Cada dia una frase que et permet que mai no te'n vagis a dormir sense continuar el teu aprenentatge diari.

Vilaweb, 11 de desembre de 2015, Quim Arrufat: "Si voto el 20-D, votaré En Comú Podem"

L'opció de vot, si l'acaba fent realitat, d'en Quim Arrufat, totalment legítima (només faltaria!), és un altra raó, un altre argument per anar a votar el 20-D i per votar opcions independentistes.

La revolució i la ideologia abans de res... 

La CUP va obtenir el 27-S uns 300.000 vots. La meva opinió és que la gran majoria no practicaran l'abstenció que els recomana la seva organització i crec que és molt possible que es distribueixin de la següent manera: 

Un bon percentatge d'aquests 300.000 vots tornarà al lloc d'on van sortir: ERC. Aquelles persones de bona fe, votants habituals d'ERC, amb un perfil socioeconòmic a anys llum de la formació anticapitalista que representa la CUP i que el 27-S van decidir votar-la perquè... horror!, ERC feia coalició amb CDC!, com a bons fills pròdigs, tornaran a casa seva. (i si m'ho permeteu, d'on mai haurien d'haver marxat).  

Un altra bon percentatge estic convençut que seguirà l'opció de Quim Arrufat. De cap manera podran resisitir-se a la temptació de votar la candidatura més "revolucionària".

I altres, segurament una minoria, optaran per abstenir-se.

Mentre, el moviment independentista, continua desorientat, confós i desunit. Cal que reaccionem! Queda poc més d'una setmana i es multipliquen els arguments perquè el 20-D anem a votar i votem, de nou independència. N'he comentat algun en aquest mateix espai.

El 20-D és necessari que torni a guanyar la independència!

La memòria, el record, la vida (Marcel Proust 7. La magdalena i el te)

L’inconscient. La memòria voluntària i la involuntària. La intel·ligència i la sensibilitat. El món dual de les dues realitats. L’aliança entre els mots, les frases i els sentits.

Mentre recorda, el personatge es diu a si mateix que tot, doncs, sembla mort: Mort à jamais? C'était possible. Però la memòria involuntària, aquella que s’associa als sentits més metafòrics: el gust, l’olor, fa  que Combray  revisqui en tota la seva amplitud. El record que esclata per casualitat a través del gust d’una magdalena sucada en una tassa de te il·lustra la concepció filosòfica de les dues memòries que conviuen en l’ésser humà: la voluntària i l’espontània. La memòria voluntària es remet tan sols a la intel·ligència. Però l’espontània, sorgida per atzar, fa que l’esperit se submergeixi en el més profund de l’inconscient que, immediatament, posa en joc el món dels sentits i la sensibilitat. El món de la metàfora:

Il y a beaucoup de hasard en tout ceci, et un second hasard, celui de notre mort, souvent ne nous permet pas d'attendre longtemps les faveurs du premier…/…Certes, ce qui palpite ainsi au fond de moi, ce doit être l'image, le souvenir visuel, qui, lié à cette saveur, tente de la suivre jusqu'à moi…/…Et tout d'un coup le souvenir m'est apparu. Ce goût c'était celui du petit morceau de madeleine que le dimanche matin à Combray (parce que ce jour-là je ne sortais pas avant l'heure de la messe), quand j'allais lui dire bonjour dans sa chambre, ma tante Léonie m'offrait après l'avoir trempé dans son infusion de thé ou de tilleul.

La magdalena i el te són els desencadenaments aparents de l’eixamplament dels records del personatge. Hi ha, però, un element simbòlic amagat en aquesta escena. Tot comença quan la mare li ofereix el te i la pasta. La memòria del record involuntari va lligada, doncs, de manera directa, al personatge –tan important per al protagonista- de la mare:

…/… quand un jour d'hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j'avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thé.

La metàfora de la metàfora…

L’autor ens ofereix una anàlisi del procés de lectura:

Mais tous les sentiments que nous font éprouver la joie ou l'infortune d'un personnage réel ne se produisent en nous que par l'intermédiaire d'une image de cette joie ou de cette infortune…/… dans l'appareil de nos émotions, l'image étant le seul élément essentiel…/… Un être réel, si profondément que nous sympathisions avec lui, pour une grande part est perçu par nos sens…/…

L’autor hi retorna vers el final del capítol, quan es planteja les qualitats d’escriptor que pot tenir, quan s’esforça per recordar imatges que, sense saber ben bé per què, l’han impactat, l’han trasbalsat.

Alors je ne m'occupais plus de cette chose inconnue qui s'enveloppait d'une forme ou d'un parfum, bien tranquille puisque je la ramenais à la maison, protégée par le revêtement d'images sous lesquelles je la trouverais vivante, comme les poissons que les jours où on m'avait laissé aller à la pêche, je rapportais dans mon panier couverts par une couche d'herbe qui préservait leur fraîcheur.

20-D L'independentisme desmobilitzat?

Article publicat a Tribuna.cat

Estic llegint l’article d’en David Fernández que sembla albirar una mica d’esperança pel que fa a desencallar aquesta paràlisi absurda i irresponsable en què ens trobem des de fa més de 2 mesos. Malgrat aquesta petita dosi d’optimisme, suposant que arribi a bon terme, això no es produirà abans del 27 de desembre, tres mesos després de les eleccions, i amb un nou Congrés espanyol sorgit de les eleccions del 20-N.

No és, però, sobre aquest article que voldria opinar, sinó sobre el nou escenari polític que se’ns obrirà a partir de la matinada d’aquest dijous a divendres, que és quan s’inicia la cursa electoral cap a les eleccions espanyoles al Congrés dels Diputats i al Senat. La situació del procés d’independència, amb article o sense, fa que aquestes eleccions tinguin una importància extraordinària per al propi procés .

Com afronta el moviment independentista aquestes eleccions?

Tot sembla indicar, malgrat les paraules d’en David, que el 20-D Catalunya continuarà sense govern i en una situació política, en una situació econòmica insegura i inestable. El que és més greu encara, amb l’enorme dubte que molts ens plantegem: ¿en l’escenari actual és desitjable que s’acabi arribant a un acord de darrera hora, únicament forçat pels esdeveniments i per la incertesa d’unes noves eleccions?

David Fernández diu en el seu article:  “potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret”. Crec que Junts pel Sí hauria d’afegir-hi: “i un pacte entre formacions que garanteixi l’estabilitat parlamentària”. Si no, l’acord forçat de darrera hora i amb un company de legislatura com la CUP, després del que hem pogut veure en aquests darrers dos mesos, no garanteix de cap manera ni un govern fort ni molt menys l’estabilitat política, social i econòmica indispensable per afrontar el procés de transició cap al nou Estat independent. Una legislatura en què precisarem d’una fèrria unitat i lleialtat per tal de poder resistir i respondre de manera activa, políticament, però també des de la societat civil, les agressions múltiples i dures que vindran des de l’Estat espanyol.

Les eleccions del 20-D arriben en el moment de més desunió del moviment independentista. Més enllà del trencament entre la CUP i Junts pel Sí, els dos principals actors d’aquesta darrera candidatura, ERC i CDC, han decidit tornar a imposar el vell i conegut partidisme del “cadascú per la seva banda”. Més enllà de la pugna electoral que això significa, el resultat final és que un dels dos guanyarà i l’altre perdrà i el que tant va costar, que els dos partits apleguessin forces per guanyar la independència, quedarà reduït a un no res i la desunió estarà més que servida. Segons quins siguin els resultats, es pot afegir un nou problema per formar govern i un nou element de divisió.

Anar separats a les eleccions, segons pronostiquen algunes enquestes, farà perdre també representació independentista a Madrid. Si trespoléssim els resultats del 27-S de Junts pel Sí al 20-N, la coalició podria obtenir fins a 23 diputats. Anant per separat, pot representar una pèrdua d’entre 4 i 5 diputats. A més, la no participació de la CUP pot fer que una bona part del vot cupaire vagi a parar a “En comú podem” i potenciar aquesta candidatura (no oblidem que la revolució passa per sobre de la independència i més si aquesta la defensen CDC o ERC).

El perill és, encara, més gran perquè Ciudadanos o En Comú Podem estan en condicions de guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya. I pitjor encara: el vot independentista representat per ERC i Democràcia i llibertat  no obtindria més del 36% dels vots.

Arribem, doncs, a aquestes properes eleccions amb una forta divisió interna que afecta al país i als partits independentistes. Però que afecta també a l’ANC, l’organització que durant aquests darrers anys ha estat al capdavant i liderant el procés d’independència. L’Assemblea travessa per uns moments complicats i difícils en què el silenci i la inhibició poden ser molt perjudicials, per al procés i per a la mateixa Assemblea.  

La solució només pot passar per la mobilització de l’independentisme i del vot independentista.

En primer lloc, urgeix un pacte entre ERC i Democràcia i llibertat que expliciti clarament què és el que van a fer a Madrid i que ho faran junts, sense fissures de cap tipus. D’aquesta manera visualitzarem la unitat que no s’ha aconseguit formant una sola candidatura.

En segon lloc, potser abans de res, cal exigir a l’ANC un posicionament clar, responsable i conseqüent davant de la paràlisi institucional i de les properes eleccions espanyoles. Des de la concentració del passat 22 de novembre es llençava un ultimàtum a les forces polítiques i els donava 5 dies com a termini per aconseguir un acord. No pot ser que, ara, una setmana després, l’única resposta de l’ANC sigui: “l’escenari que desitgem i pel qual treballem és el de l’acord i la formació d’un govern fort i estable.” A més, torna a repetir l’error del 27-S i, amb l’argument de la transversalitat, s’inhibeix una vegada més davant de les eleccions espanyoles.

Aquesta no és l’ANC que volem i que necessitem. Centenars de milers de ciutadans confien únicament en l’Assemblea. Necessitem l’ANC de sempre, la que ha sabut liderar el procés des del 2012, l’ANC combativa, l’ANC disposada a tot, l’ANC que té com a únic objectiu la independència. L’ANC que és capaç de mobilitzar l’independentisme.

És urgent, és indispensable, que recobrem la il·lusió i el convenciment. És imprescindible que l’independentisme es mobilitzi per poder guanyar de nou, i en el seu terreny, el terreny espanyol, unes altres eleccions. 

La memòria, el record, la vida (Marcel Proust 6. L'Església)

Dos móns. Dos costats. Swan, la casa, l’església, la família, Combray, Méséglise, Gourmantes.

El personatge de Swann representa l’estrany que irromp en un món arrelat als seus costums i a les seves tradicions. Un món elitista, clos en ell mateix. Un món representat pels dos timbres de la mansió: el que serveix per als de casa i el dels estranys:

…nous entendions au bout du jardin, non pas le grelot profus et criard qui arrosait, qui étourdissait au passage de son bruit ferrugineux, intarissable et glacé, toute personne de la maison qui le déclenchait en entrant " sans sonner", mais le double tintement timide, ovale et doré de la clochette pour les étrangers…

Un món que es reforça a través de la idea de les castes hindús:

…mais aussi à ce que les bourgeois d'alors se faisaient de la société une idée un peu hindoue et la considéraient comme composée de castes fermées où chacun, dès sa naissance, se trouvait placé dans le rang qu'occupaient ses parents, et d'où rien, à moins des hasards d'une carrière exceptionnelle ou d'un mariage inespéré, ne pouvait vous tirer pour vous faire pénétrer dans une caste supérieure…/… Ma grand-tante au contraire interpréta cette nouvelle dans un sens défavorable à Swann: quelqu'un qui choisissait ses fréquentations en dehors de la caste où il était né, en dehors de sa "classe" sociale, subissait à ses yeux un fâcheux déclassement.

Un Swann que coneixem mitjançant els epítets que l’acompanyen. El personatge el podrem veure des de diferents punts de vista, segons siguin els ulls de qui l’observa (notre personnalité sociale est une création de la pensée des autres). L’autor desenvolupa les metàfores aplicades a la percepció que es té de Swan. En el fons, una metàfora general sobre la concepció filosòfica de la vida. El món existeix en tant –i a través de- la percepció que en tenim:

Elles finissent par gonfler si parfaitement les joues, par suivre en une adhérence si exacte la ligne du nez, elles se mêlent si bien de nuancer la sonorité de la voix comme si celle-ci n'était qu'une transparente enveloppe, que chaque fois que nous voyons ce visage et que nous entendons cette voix, ce sont ces notions que nous retrouvons, que nous écoutons…/… et que j'ai l'impression de quitter une personne pour aller vers une autre qui en est distincte, quand, dans ma mémoire, du Swann que j'ai connu plus tard avec exactitude je passe à ce premier Swann - à ce premier Swann dans lequel je retrouve les erreurs charmantes de ma jeunesse, et qui d'ailleurs ressemble moins à l'autre qu'aux personnes que j'ai connues à la même époque comme s'il en était de notre vie ainsi que d'un musée où tous les portraits d'un même temps ont un air de famille, une même tonalité - à ce premier Swann rempli de loisir, parfumé par l'odeur du grand marronnier, des paniers de framboises et d'un brin d'estragon.

L’Église, escrit així, en majúscula, és un element simbòlic que ens és presentat com  una imatge col·lectiva, del centre, de l’element central de la vila. L’església fa de contrapès a la casa, el centre de la vida personal i familiar. Les imatges poètiques se succeeixen en la descripció de l’interior de l’església. Unes imatges suggerents i que ens fan retornar a l’episodi de la llanterna màgica:

Son vieux porche par lequel nous entrions, noir, grêlé comme une écumoire…/… Ses vitraux ne chatoyaient jamais tant que les jours où le soleil se montrait peu…/… l'un était rempli dans toute sa grandeur par un seul personnage pareil à un Roi de jeu de cartes, qui vivait là-haut, sous un dais architectural, entre ciel et terre…/… dans un autre une montagne de neige rose…/… et tous étaient si anciens qu'on voyait çà et là leur vieillesse argentée étinceler de la poussière des siècles…/… Il y en avait un qui était un haut compartiment divisé en une centaine de petits vitraux rectangulaires où dominait le bleu…/… mais soit qu'un rayon eût brillé, soit que mon regard en bougeant eût promené à travers la verrière tour à tour éteinte et rallumée, un mouvant et précieux incendie, l'instant d'après elle avait pris l'éclat changeant d'une traîne de paon, puis elle tremblait et ondulait en une pluie flamboyante et fantastique qui dégouttait du haut de la voûte sombre et rocheuse, le long des parois humides…/… un instant après les petits vitraux en losange avaient pris la transparence profonde, l'infrangible dureté de saphirs qui eussent été juxtaposés sur quelque immense pectoral…/…

L'article de David Fernàndez i André Breton

“Us desitjo que sigueu bojament estimats”

El darrer article d’en David Fernández, “Sortim-nos-en”, em va recordar, entre altres, el personatge d’André Breton. Breton va ser un poeta i crític francès ideòleg i principal teòric del moviment surrealista en la seva expressió literària.

La frase amb què he iniciat aquest article és el desig, transformat en plural, que André Breton dedicava a la seva filla i que jo us desitjo a tots vosaltres.

El personatge d’André Breton, com el d’Alexander Pope, el mateix  Beckett o el mateix Josep Maria Esquirol són personatges desconeguts per a una gran majoria de gent. El text mateix està farcit de de metàfores, cites, frases en llatí i algunes paraules (corol·lari, exordi...) de difícil comprensió per a aquesta majoria de persones que citàvem. Resumint, per a mi és un article amarat d’una excessiva càrrega intel·lectual.

No és el meu objectiu, però, carregar-me l’estil literari d’en David Fernández, cadascú escriu com bonament sap i pot. El que vull és fer arribar a tothom una frase d’un dels personatges citats en l’article i que en David també deu conèixer. El meu desig seria que reflexionés, que reflexionessin, que reflexionéssim a l’entorn d’aquesta cita d’André Breton:

“No s’han de carregar els nostres pensaments

amb el pes de les nostres sabates”

La meva lliure interpretació d’aquesta frase no és altra que la concreció i la solució als nostre problemes només les podem trobar en el nostre cervell, en la nostra ment. És únicament allí, en el reducte de les idees, en l’espai dels pensaments, on es couen les decisions on podem, on devem, on ens cal processar-ho tot perquè porti la marca inconfusible del raciocini i del nostre intel·lecte.

Hi ha persones que construeixen amb les seves mans i que tot seguit, allò que amb tanta cura havien construït, ho enderroquen i ho destrueixen amb els peus.

No enderroquem, doncs, allò que tant ens ha costat construir. Utilitzem el raciocini i l’intel·lecte per acabar definitivament de bastir l’edifici de la llibertat.

La memòria, el record, la vida (Marcel Proust 5. Les habitacions-3)

Les habitacions són una evocació metafòrica de la vida i de la mort. L’inici de l’habitació-niu representen l’estat prenatal del personatge, l’inici de la vida. Ell s’hi troba bé, tot és dolç, confortable, agradable. Els seus pensaments també. L’herós comença el seu camí en aquest món i sembla suportar-ho prou bé en les habitacions següents. El transcurs de la vida fa, però que el personatge hagi de passar a l’altra habitació, l’habitació angulosa, geomètrica, hostil, dura. L’habitació-vida i l’habitació-mort. L’experiència és traumatitzant. Només el costum, l’hàbit, la tradició, allò que és l’espai interior de l’habitació i del personatge -l'habitude ! aménageuse habile- pot permetre que l’esperit s’amolli i s’adapti: car sans l'habitude et réduit à ses seuls moyens il serait impuissant à nous rendre un logis habitable.

Més endavant, ja amb la visió ampliada de Combray, el protagonista recorda les habitacions de la seva tia Léonie. Aquelles habitacions que emanen tota mena de flaires i olors. Un paisatge olfactiu que, mitjançant la metàfora i la comparació, estableix un paral·lelisme descriptiu de totes les característiques d’un poble, d’una vila com Combray:

C'étaient de ces chambres de province qui…/… nous enchantent des mille odeurs qu'y dégagent les vertus, la sagesse, les habitudes, toute une vie secrète, invisible, surabondante et morale que l'atmosphère y tient en suspens ; odeurs naturelles encore, certes, et couleur du temps comme celles de la campagne voisine, mais déjà casanières, humaines et renfermées, gelée exquise industrieuse et limpide de tous les fruits de l'année qui ont quitté le verger pour l'armoire ; saisonnières, mais mobilières et domestiques, corrigeant le piquant de la gelée blanche par la douceur du pain chaud, oisives et ponctuelles comme une horloge de village, flâneuses et rangées, insoucieuses et prévoyantes, lingères, matinales, dévotes, heureuses d'une paix qui n'apporte qu'un surcroît d'anxiété et d'un prosaïsme qui sert de grand réservoir de poésie à celui qui la traverse sans y avoir vécu…/…

…/… et qui badigeonnait toute la chambre d'une odeur de suie…/…

…/… et le feu cuisant comme une pâte les appétissantes odeurs dont l'air de la chambre était tout grumeleux et qu'avait déjà fait travailler et " lever " la fraîcheur humide et ensoleillée du matin, il les feuilletait, les dorait, les godait, les boursouflait, en faisant un invisible et palpable gâteau provincial, un immense "chausson" où, à peine goûtés les arômes plus croustillants, plus fins, plus réputés, mais plus secs aussi du placard, de la commode, du papier à ramages, je revenais toujours avec une convoitise inavouée m'engluer dans l'odeur médiane, poisseuse, fade, indigeste et fruitée du couvre-lit à fleurs.

L’herós recorda com gaudia de tot allò. Com, de manera figurada, ho engolia tot.

L'air y était saturé de la fine fleur d'un silence si nourricier, si succulent que je ne m'y avançais qu'avec une sorte de gourmandise, surtout par ces premiers matins encore froids de la semaine de Pâques où je le goûtais mieux parce que je venais seulement d'arriver à Combray.

Un univers –el de les habitacions- que el narrador reforça mitjançant l’episodi de la llanterna màgica. Podem copsar la importància que l’hàbit i el costum  tenen per al nostre personatge.

Els efectes de llum que produeix no fan més que canviar els objectes que coneix i als quals el personatge està habituat. El costum, l’adaptació, que és l’única forma que ha trobat l’esperit per habituar-se a l’habitació (per poder viure en un món hostil) ara es difumina fins a desaparèixer. L’herós i el seu esperit es troben, doncs, perduts enmig d’un món –ara- desconegut:

…de me donner une lanterne magique…/… Mais ma tristesse n’en était qu’accrue, parce que rien que le changement d’éclairage détruisait l’habitude que j’avais de ma chambre et grâce à quoi, sauf le supplice du coucher, elle m’était devenue supportable.

El jo i l’habitació-món, que eren un element unit i indissoluble, es trenquen en dos fragments. L’anestèsia adormidora de pensaments desapareix i aquests –trists i desoladors- envaeixen de nou el seu esperit:

Mais je ne peux dire quel malaise me causait pourtant cette intrusion du mystère et de la beauté dans une chambre que j’avais fini par remplir de mon moi au point de ne pas faire plus attention à elle qu’à lui-même. L’influence anesthésiante de l’habitude ayant cessé, je me mettais à penser, à sentir, choses si tristes.

Ha de tornar a cercar la seguretat del niu, la seguretat –la pau i el consol- de la mare. L’absoluta necessitat del bes maternal de bona nit. Un amor sublim, gairebé místic, que arriba a establir una comparació entre la necessitat que ell té del bes de la mare amb el que significa per a un cristià el fet de combregar:

…quand elle avait penché vers mon lit sa figure aimante, et me l’avait tendue comme une hostie pour une communion de paix où mes lèvres puiseraient sa présence réelle et le pouvoir de m’endormir.