Eleccions espanyoles... el procés tocat?

En Comú podem ha guanyat les eleccions espanyoles a Catalunya. Ho ha fet amb 927.940 vots. 

Mireu si n’era de fàcil i senzill... Si l’independentisme hagués mantingut la il·lusió i el convenciment i hagués anat a votar, la victòria hauria estat de les que fan època: 1.957.467 vots per la independència.

Malauradament això no ha passat.... per diferents motius, i ara som on som. Tots aquells que s’heu passat setmanes dient que aquestes eleccions no anaven amb nosaltres, ben aviat us en començareu a penedir. No només l’independentisme no ha guanyat, sinó que, deixant de banda En Comú podem,  s’ha vist superat per les forces clarament unionistes que han obtingut el suport de 1.545.780 ciutadans.

En el darrer article parlava del got mig buit i del  got mig ple.... Intentaré seguir en aquesta línia perquè sempre hi ha un cantó positiu.

Got mig ple...

L’any 2011, hi havia 3 diputats independentistes al Congrés de Madrid. Ara en tindrem disset.

Ciudadanos, el partit que va néixer per anar contra la normalització i la immersió lingüística, ha quedat molt per sota dels seus objectius, sobretot a Catalunya.

Unió Democràtica de Catalunya s’ha quedat sense cap escó. El seu líder, Duran i Lleida, deixarà de ser un punt de referència mediàtic en pro d’una tercera via que mai ha existit.

Els resultats electorals al conjunt de l’Estat auguren moltes dificultats per governar a Espanya. Els 17 diputats independentistes podrien tenir la clau de la governabilitat.

Got mig buit...

A la primera de canvi, l’independentisme ha fet evidents les seves febleses. La principal, la desunió dins del propi moviment independentista. 792.677 ciutadans que el 27-S van votar independència, han optat o bé per l’abstenció o bé per votar altres formacions no independentistes.

No és cert que tots els vots que ens falten hagin optat per l’abstenció, ja sigui seguint les instruccions de la CUP, totalment incoherents, mancades d’estratègia de país i òrfenes de sentit d’Estat, ja sigui perquè eren unes “eleccions estrangeres”. Mireu les dades de l’abstenció: tot i posant-nos en el límit més extrem i que tot l’augment d’abstenció entre el 27-S i el 20-D fos independentista, encara ens quedarien 424.136 vots que no sabríem on col·locar.

El 27-S, l’independentisme obtenia 1.957.467. Junts pel Sí n’obtenia 1.620.973. El 20-D ERC i Democràcia i Llibertat n'han sumat 1.164.790. Més enllà del que hauria pogut passar si s’hagués repetit la candidatura de JxS, la diferència és clara: 456.183 independentistes han decidit que ara no ho eren.

La victòria de En comú podem la volen interpretar com el triomf del dret a decidir, la victòria de la gent que vol un referèndum. Ben aviat s’hi sumaran altres veus perquè és la nova tercera via,  la de situar en l’imaginari col·lectiu que hi ha hagut un canvi a Espanya i que el referèndum pactat ara ja és possible. La situació pretén retornar a principis de 2013, vol recular pantalles ja superades i deixar aquests darrers tres anys de procés independentista en una simple anècdota.

Que la governabilitat a Espanya pugui dependre dels 17 diputats independentistes es converteix, doncs, en una arma de doble fil. A canvi de quines promeses podrien acabar cedint tots o alguns dels nostres representants?

El pacte amb la CUP torna de nou a radicalitzar-se. El seu comunicat d’avui no deixa espai per al dubte. Després de demanar l’abstenció en unes eleccions que “suposen una "legitimació" del marc polític que "encarna en si mateix la negació dels drets nacionals, polítics i socials dels Països Catalans", o bé de demanar el vot per opcions no independentistes, ara resulta que sí, que ens hem de fixar en els resultats d’aquestes eleccions “estrangeres”. De nou, veuen una escletxa que els pot permetre acabar amb Mas i de passada amb la dreta i el centre-dreta  catalans. Cal, doncs, afalagar ERC i aprofitar per demanar de nou un candidat que no sigui Mas i així tornar a sembrar la llavor de la desunió dins de JXS.

Érem conscients que el moviment independentista no ens podíem permetre cap error. Ni un pas enrere, dèiem... Cert, però les passes cap endavant havien de ser mesurades, conscients i segures. Des del 9 de novembre de 2014 hem comès errors, alguns molt importants, que ens han acabat situant en aquests escenari polític actual.

No voldria acabar aquest article sense intentar transmetre un missatge d’il·lusió, convenciment i confiança.

El procés d’independència, el got, més enllà de si està mig buit o mig ple, el que sabem amb certesa és que continua faltant-hi aigua per omplir-lo. Aquesta és la nostra gran responsabilitat. Sempre, sempre, sempre ha estat la nostra responsabilitat. El 9 de novembre, el 27 de setembre i també el darrer 20 de desembre sempre han depès de nosaltres.

El futur del procés d’independència també depèn de nosaltres. De la nostra il·lusió i convenciment. De la nostra fermesa en les decisions. De la nostra força i coratge.

Tots junts fins a la victòria final!

Em dirigeixo a 1.957.348 catalans i catalanes

Demà és jornada de reflexió....

Em dirigeixo a vosaltres, el 1.957.348 catalans i catalanes que el 27 de setembre vam votar independència. 

Em dirigeixo a vosaltres, el 1.957.348 catalans i catalanes que el 27 de setembre vam anar a les urnes amb la il·lusió i el convenciment que volem construir un país nou, un país de futur, un país amb futur. 

Em dirigeixo a vosaltres, el 1.957.348 catalans i catalanes que el 27 de setembre vam voler deixar ben clar que per poder construir aquest país que volem no hi ha un altre camí que la independència. Que l'Estat espanyol ja no pot continuar enganyant-nos ni un minut més perquè per molt que els de Podemos, els del PSOE, els de Ciudadanos, els d'Unió Democràtica ens diguin que encara hi ha una sortida per a Catalunya, tots sabem, el 1.957.348 ciutadans de Catalunya sabem que no és cert, que no hi ha cap intenció política d'oferir més marges de llibertat a Catalunya. I, més encara, que tampoc no existeix cap possibilitat ni tan sols d'intentar-ho.  

Em dirigeixo a vosaltres, el 1.957.348 catalans i catalanes que el 27 de setembre no vam tenir cap dubte, cap vacil·lació i que vam votar amb determinació i conscients de què fèiem i per què ho fèiem.

Em dirigeixo a vosaltres, el 1.957.348 catalans i catalanes, perquè aquest diumenge 20 de desembre actuem amb la mateixa il·lusió i convenciment, amb la mateixa determinació i consciència de la importància del nostre vot. Perquè aquest diumenge tots, absolutament tots, tornem a votar de nou independència.

Cal demostrar una vegada més que aquest país, quan vota, vota independència. Ho vam fer a les europees, ho vam fer a les municipals i ho vam fer a les plebiscitàries del 27 de setembre. Diumenge ho farem de nou i en el seu terreny, el de les eleccions espanyoles.

Si les dues forces independentistes que concorren a les eleccions del 20-D acaben sumant aquest 1.957.348 vots, haurem guanyat de nou, l'independentisme haurà guanyat de manera clara i inqüestionable. Espanya i el món sencer en seran testimonis.

És una victòria fàcil, que tenim a l'abast de la mà. Només cal que el 1.957.348 catalans i catalanes siguem ben conscients que només depèn de nosaltres. 

El procés... got mig buit, got mig ple

Article publicat a Tribuna.cat

Aquests darrers dies, la bona gent que teniu l’amabilitat i la paciència de llegir-me, m’heu manifestat que en els darrers articles m’he mostrat massa pessimista i que això ni anima ni ajuda gaire. Haig de dir que res més lluny de la meva intenció, no en sóc de pessimista i l’únic que volia era mostrar la realitat política actual a través de la meva perspectiva, evidentment subjectiva. Sempre he intentat no veure el got ni mig buit ni mig ple sinó, i alguns m’haureu sentit dir-ho més d’una vegada, dedicar-me a anar a buscar l’aigua que falta per omplir-lo.

Tot i així, voldria fer-vos arribar la meva visió més optimista sobre la situació del procés d’independència, la més actual i també la més immediata. Així que tot seguit us comento alguns dels fets que es produiran a curt termini i que faran que el procés avanci imparable cap a la proclamació de la nova República catalana independent.

Comencem pel més immediat: les eleccions del 20-D. L’independentisme, malgrat estar unes setmanes desorientat, acabarà mobilitzant-se. Tots els independentistes anirem a votar i tots els que el 27-S van votar Junts pel Sí (1.620.973) repetiran la votació, encara que aquesta vegada l’hagin de dividir entre dues formacions. De les més de 300.000 persones que el 27-S van votar la CUP, unes 100.000 pel cap baix se sumaran al vot independentista. La resta ja s’ho faran.

Si calculem que hi pot haver una participació de l’ordre del 71% (si el percentatge fos més baix en sortiríem afavorits) el total de 1.720.973 vots independentistes representaran un 47% del total de vots i entre les dues formacions que s’hi presenten trauran, com a mínim, 21 escons. Per tant, més enllà del que facin les altres formacions, l’independentisme haurà tornat a guanyar, després de les europees, les municipals i les plebiscitàries, unes noves eleccions a Catalunya.

La setmana del 21 al 27 serà la que marcarà l’acord d’investidura del president Mas i la consegüent i immediata formació de govern. L’acord entre Junts pel Sí i la CUP inclourà un pla de xoc realista i assumible per a les arques de la Generalitat i, sobretot, estarà complementat amb un pacte d’estabilitat parlamentària. Aquest pacte garantirà un govern fort que comptarà amb el suport de la majoria del Parlament, cosa que li permetrà estar en les millors condicions per tirar endavant el contingut de la Declaració del 9 de novembre.

Una vegada constituït el govern, la societat civil catalana, amb el reconeixement del Parlament, engegarà la part que li correspon del Procés constituent. Les organitzacions que ja fa temps que hi treballen, s’agruparan en una sola plataforma que iniciarà el gran debat de país: la Convenció Constitucional Ciutadana.

El mes de gener del nou any, l’ANC activarà quatre punts molt importants per tal de fer avançar el procés.

Convocarà de nou la Taula de Forces Polítiques i Socials per l’Estat propi en què hauran de participar, a més de l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI, tots els partits favorables a la constitució de la República Catalana com a estat independent.

Tal com diu el Full de ruta aprovat en assemblea general, impulsarà la constitució de l’Assemblea de càrrecs electes de Catalunya, com a òrgan de coordinació entre les institucions nacionals –Generalitat i ajuntaments- i,  perquè en cas de dissolució del Parlament, sigui l’òrgan democràtic que procedeixi a la declaració d’independència.

Obeint també el Full de ruta, l’Assemblea s’implicarà plenament en el procés constituent  i en la Convenció Constitucional Ciutadana a través de la plataforma impulsora que haurà de recollir totes les iniciatives populars encaminades a definir el país que volem.

El Full de ruta aprovat a Lleida diu que la societat catalana ha d’estar preparada i disposada a actuar, democràticament i pacífica, en qualsevol dels escenaris polítics que es puguin arribar a produir. L’ANC, doncs, organitzarà, conjuntament amb altres organitzacions de la societat civil, la resistència activa, que serà del tot necessària en aquest període de transició cap a la independència. Promourà i impulsarà accions concretes i eficaces, accions assumibles per a una bona part de la població, que permetin una resposta ràpida als possibles atacs de l’Estat espanyol o que serveixin de suport actiu i visible als actes de sobirania que puguin venir des del Parlament.

Aquests quatre punts permetran que la societat civil, amb l’ANC al capdavant, recuperi el lideratge polític i social que és el que, com també cita el Full de ruta, ens ha permès arribar fins aquí: escrivint el guió del procés i superant, quan ha fet falta, tots els entrebancs amb què ens hem anat trobant per poder reprendre el camí.

La victòria de l’independentisme el 20-D, l’acord per formar govern, un govern fort i estable que compti amb el suport d’una majoria parlamentària i les accions que emprengui la societat civil amb l’ANC com a impulsora i actor principal, faran que procés d’independència estigui en condicions de superar tots els esculls que es pugui trobar pel davant.  

Bé, em direu... però i si tot això que escrius no es compleix?

Doncs... tot plegat serà més lent, més llarg, més complicat, més difícil...  En el fons, però, el procés continuarà depenent del que fem nosaltres, de la gent, de la capacitat que tinguem per acabar d’omplir el got.

La CUP davant el 20-D. Votem independència!

Cada dia una frase que et permet que mai no te'n vagis a dormir sense continuar el teu aprenentatge diari.

Vilaweb, 11 de desembre de 2015, Quim Arrufat: "Si voto el 20-D, votaré En Comú Podem"

L'opció de vot, si l'acaba fent realitat, d'en Quim Arrufat, totalment legítima (només faltaria!), és un altra raó, un altre argument per anar a votar el 20-D i per votar opcions independentistes.

La revolució i la ideologia abans de res... 

La CUP va obtenir el 27-S uns 300.000 vots. La meva opinió és que la gran majoria no practicaran l'abstenció que els recomana la seva organització i crec que és molt possible que es distribueixin de la següent manera: 

Un bon percentatge d'aquests 300.000 vots tornarà al lloc d'on van sortir: ERC. Aquelles persones de bona fe, votants habituals d'ERC, amb un perfil socioeconòmic a anys llum de la formació anticapitalista que representa la CUP i que el 27-S van decidir votar-la perquè... horror!, ERC feia coalició amb CDC!, com a bons fills pròdigs, tornaran a casa seva. (i si m'ho permeteu, d'on mai haurien d'haver marxat).  

Un altra bon percentatge estic convençut que seguirà l'opció de Quim Arrufat. De cap manera podran resisitir-se a la temptació de votar la candidatura més "revolucionària".

I altres, segurament una minoria, optaran per abstenir-se.

Mentre, el moviment independentista, continua desorientat, confós i desunit. Cal que reaccionem! Queda poc més d'una setmana i es multipliquen els arguments perquè el 20-D anem a votar i votem, de nou independència. N'he comentat algun en aquest mateix espai.

El 20-D és necessari que torni a guanyar la independència!

20-D L'independentisme desmobilitzat?

Article publicat a Tribuna.cat

Estic llegint l’article d’en David Fernández que sembla albirar una mica d’esperança pel que fa a desencallar aquesta paràlisi absurda i irresponsable en què ens trobem des de fa més de 2 mesos. Malgrat aquesta petita dosi d’optimisme, suposant que arribi a bon terme, això no es produirà abans del 27 de desembre, tres mesos després de les eleccions, i amb un nou Congrés espanyol sorgit de les eleccions del 20-N.

No és, però, sobre aquest article que voldria opinar, sinó sobre el nou escenari polític que se’ns obrirà a partir de la matinada d’aquest dijous a divendres, que és quan s’inicia la cursa electoral cap a les eleccions espanyoles al Congrés dels Diputats i al Senat. La situació del procés d’independència, amb article o sense, fa que aquestes eleccions tinguin una importància extraordinària per al propi procés .

Com afronta el moviment independentista aquestes eleccions?

Tot sembla indicar, malgrat les paraules d’en David, que el 20-D Catalunya continuarà sense govern i en una situació política, en una situació econòmica insegura i inestable. El que és més greu encara, amb l’enorme dubte que molts ens plantegem: ¿en l’escenari actual és desitjable que s’acabi arribant a un acord de darrera hora, únicament forçat pels esdeveniments i per la incertesa d’unes noves eleccions?

David Fernández diu en el seu article:  “potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret”. Crec que Junts pel Sí hauria d’afegir-hi: “i un pacte entre formacions que garanteixi l’estabilitat parlamentària”. Si no, l’acord forçat de darrera hora i amb un company de legislatura com la CUP, després del que hem pogut veure en aquests darrers dos mesos, no garanteix de cap manera ni un govern fort ni molt menys l’estabilitat política, social i econòmica indispensable per afrontar el procés de transició cap al nou Estat independent. Una legislatura en què precisarem d’una fèrria unitat i lleialtat per tal de poder resistir i respondre de manera activa, políticament, però també des de la societat civil, les agressions múltiples i dures que vindran des de l’Estat espanyol.

Les eleccions del 20-D arriben en el moment de més desunió del moviment independentista. Més enllà del trencament entre la CUP i Junts pel Sí, els dos principals actors d’aquesta darrera candidatura, ERC i CDC, han decidit tornar a imposar el vell i conegut partidisme del “cadascú per la seva banda”. Més enllà de la pugna electoral que això significa, el resultat final és que un dels dos guanyarà i l’altre perdrà i el que tant va costar, que els dos partits apleguessin forces per guanyar la independència, quedarà reduït a un no res i la desunió estarà més que servida. Segons quins siguin els resultats, es pot afegir un nou problema per formar govern i un nou element de divisió.

Anar separats a les eleccions, segons pronostiquen algunes enquestes, farà perdre també representació independentista a Madrid. Si trespoléssim els resultats del 27-S de Junts pel Sí al 20-N, la coalició podria obtenir fins a 23 diputats. Anant per separat, pot representar una pèrdua d’entre 4 i 5 diputats. A més, la no participació de la CUP pot fer que una bona part del vot cupaire vagi a parar a “En comú podem” i potenciar aquesta candidatura (no oblidem que la revolució passa per sobre de la independència i més si aquesta la defensen CDC o ERC).

El perill és, encara, més gran perquè Ciudadanos o En Comú Podem estan en condicions de guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya. I pitjor encara: el vot independentista representat per ERC i Democràcia i llibertat  no obtindria més del 36% dels vots.

Arribem, doncs, a aquestes properes eleccions amb una forta divisió interna que afecta al país i als partits independentistes. Però que afecta també a l’ANC, l’organització que durant aquests darrers anys ha estat al capdavant i liderant el procés d’independència. L’Assemblea travessa per uns moments complicats i difícils en què el silenci i la inhibició poden ser molt perjudicials, per al procés i per a la mateixa Assemblea.  

La solució només pot passar per la mobilització de l’independentisme i del vot independentista.

En primer lloc, urgeix un pacte entre ERC i Democràcia i llibertat que expliciti clarament què és el que van a fer a Madrid i que ho faran junts, sense fissures de cap tipus. D’aquesta manera visualitzarem la unitat que no s’ha aconseguit formant una sola candidatura.

En segon lloc, potser abans de res, cal exigir a l’ANC un posicionament clar, responsable i conseqüent davant de la paràlisi institucional i de les properes eleccions espanyoles. Des de la concentració del passat 22 de novembre es llençava un ultimàtum a les forces polítiques i els donava 5 dies com a termini per aconseguir un acord. No pot ser que, ara, una setmana després, l’única resposta de l’ANC sigui: “l’escenari que desitgem i pel qual treballem és el de l’acord i la formació d’un govern fort i estable.” A més, torna a repetir l’error del 27-S i, amb l’argument de la transversalitat, s’inhibeix una vegada més davant de les eleccions espanyoles.

Aquesta no és l’ANC que volem i que necessitem. Centenars de milers de ciutadans confien únicament en l’Assemblea. Necessitem l’ANC de sempre, la que ha sabut liderar el procés des del 2012, l’ANC combativa, l’ANC disposada a tot, l’ANC que té com a únic objectiu la independència. L’ANC que és capaç de mobilitzar l’independentisme.

És urgent, és indispensable, que recobrem la il·lusió i el convenciment. És imprescindible que l’independentisme es mobilitzi per poder guanyar de nou, i en el seu terreny, el terreny espanyol, unes altres eleccions.