Recordant Maria Mercè Marçal (13-11-1952/5-7-1988)

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.

Han canviat entre elles escombres i varetes.

I amb cucurull de nit i tarot de poetes

endevinen l'enllà, on les ombres s'animen

Amb totes dues mans

alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat

I em veureu caminar cap a l'atzur, asseure'm emmig dels déus, davant el festí d'estrelles...

 Una dona, ho sé prou, no ens oblidarà..

Maria Mercè Marçal

13-11-1952/5-07-1998

El castellà oficial en un Estat independent? (i 2)

Si finalment la Constitució de la nova República contemplés l’oficialitat del castellà, l’equipararia en drets i deures a l’altra llengua oficial i pròpia del país: el català.

Aquesta doble oficialitat constitucional dificultaria, sense cap mena de dubte, el desenvolupament i l’aplicació de les mesures que necessita imprescindiblement el català per tal de superar definitivament la situació actual i esdevenir, no només la llengua de les institucions i de l’administració, sinó també la llengua comuna  d’ús habitual i quotidià al país.

La llengua catalana necessita de manera urgent aquestes mesures que només poden arribar des d’un Estat independent. Unes mesures que no podrien ser aplicades si el castellà tingués el mateix rang oficial que el català.

¿Si el castellà és també la llengua oficial del nou Estat català, com podríem solucionar la situació de marginació de la llengua catalana, cada vegada més accentuada, en el món de la justícia?

¿Si el castellà és també la llengua oficial del nou Estat català, com podríem modificar els centenars de decrets i lleis que ara mateix requereixen l’ús del castellà en el món comercial, en el món socioeconòmic?

¿Si el castellà és també la llengua oficial del nou Estat català, com podríem canviar la minorització que pateix la llengua en el món audiovisual on, per exemple, l’oferta televisiva ha caigut per sota del 20%, amb tendència a anar baixant?

¿Si el castellà és també la llengua oficial del nou Estat català, com podríem integrar lingüísticament la població immigrada que ara mateix han fet augmentar el percentatge de residents a Catalunya que mai no diuen ni una paraula en català? Un percentatge que era d’un 14,2% l’any 2003, un 19,5 el 2008, i que el 2013 s’ha situat en un alarmant 25%.

El nom sí que fa la cosa. Jurídicament parlant, el fet que la Constitució declarés el castellà llengua oficial seria interpretada per les sentències dels tribunals com a fonts de nous drets a favor d’aquesta llengua, tant des de l’àmbit administratiu com des de l’àmbit col·lectiu i individual dels propis parlants.  

Us recomano la lectura d’un excel·lent i documentat treball de la professora de Dret Constitucional de la UB, Eva Pons, titulat L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques. En aquest intens estudi de més de 160 pàgines, en primer lloc fa un repàs a la noció d’oficialitat i d’altres concepte que qualifiquen l’estatus jurídic de les llengües. En aquest sentit,  la conclusió és que l’oficialitat, com a concepte jurídic, és un terme que connecta la llengua directament amb l’Estat. En canvi, l’ús d’altres termes —llengua originària, llengua equiparada, llengua comuna, llengua principal o, fins i tot, llengua pròpia—, d’acord amb l’anàlisi comparada, es troben força allunyats d’una concepció d’estatalitat.

En aquest mateix treball, podreu trobar també una molt interessant anàlisi del contingut i de les implicacions de l’oficialitat en nou estats occidentals i, finalment, després de les conclusions, un imprescindible annex en forma de taula sobre les implicacions de l’oficialitat si només hi ha una sola llengua oficial o si n’hi ha dues o més de dues. 

Simplement fent un repàs d’aquesta taula ens podrem adonar de les greus conseqüències que tindria per la llengua catalana el fet d’incloure també el castellà com a llengua oficial del nou Estat.

La conclusió a la qual arribem és força òbvia: el castellà no pot ser llengua oficial de la República catalana. La millor solució passa per declarar el català com a única llengua oficial i atorgar al castellà (i potser, en un nivell diferent, a alguna altra llengua) la categoria de llengua equiparada o llengua preferent, que vindria regulada en el pla legal, pràctic i simbòlic per garantir uns determinats drets lingüístics individuals.

Sens dubte, el camí per arribat fins aquí serà complicat i no exempt de grans dificultats. La lluita per la llengua, però, forma part també de la lluita per la independència i per una societat més justa, més democràtica i més lliure.  

El castellà oficial en un Estat independent? (1)

Divendres 6 de novembre vaig participar en les 11a Jornades de Juristes per la Llengua, que van tenir lloc al Centre d’Estudis Jurídics de Barcelona sota el títol de “La llengua catalana a l’Estat propi. Oficialitat o cooficialitat." Tot seguit intentaré exposar algunes de les reflexions a l’entorn d’aquest tema, tan important i transcendent com, alhora, sensible i complicat. 

El debat sobre l’estatuts de la llengua catalana –i de la castellana- en un Estat independent ha estat defugit de manera sistemàtica i habitual. Les declaracions de fa ja un temps, tant del líder de CDC com del d’ERC, afirmant que el castellà també seria llengua oficial en el nou Estat català, van desfermar algun debat, reduït, però, gairebé i en exclusiva a articles en els mitjans signats bàsicament per professionals o persones relacionades directament en temes de llengua.

El tema de la llengua és, ja ho sabeu, extremadament sensible. La llengua forma part del món dels sentiments, del món interior, individual, propi i íntim de cadascú. Un món únicament nostre, ben nostre que cal tractar amb molt de respecte i, sobretot,  amb molta empatia.

La primera reflexió que cal fer és si cal que en el text constitucional de la nova República catalana figuri el terme “oficial” per referir-se al català.   

És cert que el terme oficial no és cap garantia de la recuperació i de la normalitat de la llengua catalana. En tenim força, d’exemples de països que, malgrat especificar clarament quina és la llengua oficial del país, això no ha servit ni per millorar-ne l’estatuts ni tampoc per normalitzar-ne l’ús quotidià i habitual.  Podríem parlar del cas irlandès, tan conegut... Però en tenim un de més pròxim, que és Andorra. Estat independent, única llengua oficial el català i, malgrat aquestes disposicions institucionals, la salut de la llengua és força precària.

Exemples com els de Letònia o Estònia, en què vint anys després de la independència el rus continua sent força freqüent en les relacions socials, i això que ni és oficial ni és d’aprenentatge obligatori.

Els que mantenen que l’important no és el nom, el continent, sinó el contingut, diuen que podríem atorgar-li al català altres termes com el de llengua nacional, llengua pròpia, llengua comuna, o un redactat molt simple com el de “La llengua de Catalunya és el català”. Què solucionaríem amb això? Penso que res. En el fons, crec que hi ha un gran complex d’inferioritat i un cert estigma de la subordinació que patim des de fa segles i que fa que el terme “oficial” ens provoqui recances.

Arribat aquest moment ens hauríem de preguntar si coneixem plenament el que representa jurídicament el terme oficial. Segurament no en som del tot conscients i això és el que provoca que renunciem amb tanta tranquil·litat, però amb tant inconsciència, a l’estatus d’oficialitat per a la llengua catalana. En aquest cas, com en molts d’altres, el nom és molt important.

Especialistes com som de complicar les situacions, immediatament que parlem d’oficialitat del català, sorgeixen els que demanen també l’oficialitat del castellà. Alguns, ho sabem, per simples interessos electorals. Altres per ignorància del que això representaria i, uns quants més, perquè realment sí que són conscients de com seria de negativa per al català una situació d’oficialitat compartida amb el castellà.

Vegem-ne alguns detalls lingüístics. Fixem-nos en el redactat de l’actual Estatut d’autonomia: 

El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol [...]

Crec que queda molt clar que el castellà és llengua oficial a Catalunya perquè és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Si la nova constitució situés el castellà com a llengua oficial, seria, evidentment, la llengua de la República catalana i el seu estatuts –i els seus drets- s’equipararien als de la llengua catalana. 

El silenci de l'ANC

Dilluns al mati, si tot segueix l’ordre previst, s’aprovarà la declaració més transcendental en la història moderna d’aquest país. Podríem discutir-ne el redactat i el tempo amb què es produirà aquesta declaració, però és indubtable que marcarà un abans i un després, un punt de no retorn i que provocarà que es desencadeni tota la força política, jurídica i mediàtica d’un poderós Estat com és l’espanyol. Són un Estat i actuen amb sentit d’Estat. Han preparat molt intel·ligentment el camí (llei de seguretat ciutadana, reforma de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional, etc.) i, ara per ara, no podem mesurar quines en seran les conseqüències.

Dimarts al matí, segons totes les previsions, Artur Mas no serà investit president de la Generalitat perquè no obtindrà la majoria absoluta (68 diputats o més). Disposarà d’una nova oportunitat, dos dies després. Ens n’anem al dijous dia 12 en què en tindria prou amb la majoria simple (64 diputats). En aquests moments, res fa creure tampoc que Mas obtingui el vot dels dos diputats que necessita.

El dijous 12, doncs, ens podríem trobar en un escenari totalment kafkià: amb un parlament amb majoria absoluta de diputats independentistes; amb una declaració d’inici del procés d’independència absolutament transcendental; una declaració que, sens dubte, ja estarà en mans del TC des del mateix dilluns. El TC és més que probable que el mateix dijous, o potser abans, n’hagi ja dictaminat la suspensió i hagi situat l’espasa de Dàmocles sobre el cap del Parlament, representat per la seva presidenta, Carme Forcadell... I tot això aniria acompanyat d’una Generalitat de Catalunya encara amb un govern provisional, sense president i amb l’escenari a curt termini, cada vegada més que probable, d’haver d’anar a noves eleccions.

I al bell mig de tot aquest escenari, nosaltres, la gent, els votants... Dos milions de persones que podríem dividir entre els que estaran perplexos i atònits, els que es mostraran carregats de dubtes, un bon gruix de decebuts i desil·lusionats i també una bona part d’indignats.

¿Si els nostres representants polítics mostren la seva incapacitat de tirar endavant el procés, mitjançant els acords que tothom demana i exigeix, quina és la veu que millor pot representar, de manera transversal i políticament apartidista, aquesta massa silenciosa de votants?  

Crec que tots ho tenim molt clar: l’Asemblea Nacional Catalana.

Vagi per endavant que entenc perfectament els moments pels quals deu travessar el Secretariat Nacional de l’ANC. Sé, per experiència pròpia, que tot és molt complicat i que les dificultats i, sobretot, la responsabilitat són enormes. Per això mateix, com que en sóc conscient i perquè confio plenament en la gent que forma part d’aquest SN és el motiu pel qual em dirigeixo a tots vosaltres:

L’ANC no pot mantenir el seu silenci ni un minut més. L’ANC ha estat capdavantera de la societat civil i l’ànima del procés durant els darrers anys. L’ha comandat amb molts més encerts que no pas errors (que n’ha tingut) i, passades ja més de sis setmanes de les eleccions del 27-S, ha de tornar a liderar-lo.

En aquests moments carregats d’incertesa, avantsala d’uns escenaris que es preveuen durs i difícils, l’ANC ha de parlar, ha de definir clarament quina és la seva postura, la seva proposta per tal d’empènyer els diferents grups polítics (com gairebé sempre ha fet) a l’acord que permeti investir un president, formar govern i continuar amb el procés fins al final.

L’ANC ha de ser clara, però també contundent. Cal que prengui la responsabilitat, sense pors, arriscant, amb mentalitat de país, amb una declaració que només ha de respondre a la pregunta “què és ara el millor per al procés i per a Catalunya?”

I sé que això no és gens fàcil. Sé que el debat dins l’ANC serà dur i força incòmode. Sé que la resolució que s’acabi adoptant no serà del gust de tothom, però, com ja he manifestat moltes vegades, transversalitat no vol dir neutralitat i, sobretot, no vol dir inhibició.

Us encoratjo, doncs, a recuperar de nou el lideratge del procés i a ser fidels a la nostra Declaració Fundacional i al Full de Ruta 2015-2016 que, entre molts altres punts, afirma que:

“[...] és imprescindible fer l’exercici de dibuixar el camí que volem seguir, i fer-lo públic, per a tornar-lo a recuperar tan aviat com sigui possible. Aquest procés d’independència ha arribat fins aquí perquè hem estat capaços d’escriure’n el guió, superar els entrebancs que hem trobat i reprendre el camí.”

“[...] L’ANC considera que la societat catalana ha d’estar preparada i disposada a actuar, democràticament i pacífica, en qualsevol dels escenaris polítics que es puguin arribar a produir.”

Necessitem, una altra vegada i més que mai, el lideratge de l’ANC, que ens permeti continuar avançant cap a la proclamació de la República catalana.

Junts pel Si-CUP. Reflexions a l'entorn de "Identificar l'essencial"

Un bon company de la CUP, amb qui mantenim força batalles dialèctiques, m'envia, a través del Facebook, aquest article de Jordi Matas Dalmases, catedràtic de Ciència Política de la UB, i em demana la meva opinió... 

Per començar, estic pràcticament d'acord amb les reflexions que fa el Sr. Dalmases en els punts 1 i 2 del seu article. Penso que retrata força acuradament tant a la CUP com a CDC pel que fa al tema negociació. 

Punt 3... Aquí ja tenim força discrepàncies. No crec que ERC sigui un bon àrbitre en aquesta negociació. La seva “malaltia annticonvergent” presenta gairebé el mateix nivell de gravetat que la de les CUP. A més, si ERC trenqués de forma unilateral el pacte de Junts pel Sí, a més d’afectar negativament al procés, deixaria molt en evidència la vàlua política dels nostres representants.

Punt 4... És la clau del tema i on mantinc el meu total desacord. 

Primer, no és només per a CDC que Mas ha estat el que ha encapçalat, políticament parlant, el procés sobiranista, sinó que ho és per a la majoria, diria que per a una gran majoria dels prop del 48% de votants del 27-S. 

Segon, tothom sabia, i evidentment el 1.600.000 votants de la candidatura també, que Junts pel Sí es presentava a aquestes eleccions amb el nom d’Artur Mas com a candidat a president de la Generalitat. És cert que el president el tria el Parlament, però també és cert que el nom de Mas té l’aval d’1.600.000 vots.

L’augment de la majoria social favorable a la independència no creixerà ni minvarà perquè sigui president Artur Mas. La majoria social creixerà a través del procés constituent que ens ha de conduir a la proclamació de la nova República catalana independent. Aquest procés ha de venir precedit d’un ampli i gran debat ciutadà sobre el país que volem, sobre la Catalunya del futur, per tal que les conclusions que se’n puguin arribar a extreure representin la base sobre la qual el Parlament català redacti la nova Constitució. Aquí és on creixerà la majoria social, no perquè la presidència de la Generalitat recaigui en una o altra persona, sigui individual o "coral".

Ho deia en un recent article: “Des del món independentista, seria bo que veiéssim el procés no en clau interna, ni tampoc en clau espanyola, sinó en clau internacional. És més que probable que, perquè el procés d’independència arribi al final desitjat que és la creació d’un Estat independent, necessitem de la mediació internacional. La visió, la percepció, clara i diàfana que internacionalment han de tenir del procés de transició cap a la independència és absolutament clau de cara al resultat final.”

I, internacionalment parlant, no podem crear ni el més mínim dubte, ni la més mínima confusió en l’opinió internacional. El fet que Mas quedés relegat a una segona o tercera posició en aquesta etapa de transició, seria de molt difícil comprensió. Que la persona que va guanyar les eleccions del 25 de novembre de 2012, que va promoure la consulta del 9-N, que pateix una querella de l'Estat per desobediència i altres càrrecs, que ha tornat a guanyar les eleccions del 27-S, que és la figura política internacionalment més coneguda, restés fora del procés de transició és complicat d'entendre, Ja sé que a les CUP poc li deu importar una opinió internacional que es basa en els Estats que són membres de la UE. Ara bé, a mi, i estic segur que a la immensa majoria de l'independentisme, sí que ens preocupa i suposo que a aquestes alçades ningú es creurà que podem ser una República independent sense obtenir el reconeixement dels principals Estats europeus!

És evident que el procés, que l’objectiu final està per damunt de tot i, sobretot, per damunt de persones... però també hauria d’estar per damunt de partits i de partidismes, totalment legítims, però també totalment perjudicials per al procés...i només cal tenir una mica de memòria històrica.

En aquest sentit recordo amb tristesa, decepció els mesos posteriors al 9-N, en què uns i altres vam acabar fent-li el joc a l’Estat espanyol, van dilatar la data de les eleccions, van intentar impedir la candidatura unitària i van permetre que les organitzacions unionistes poguessin prendre aire i recuperar-se, ni que fos parcialment.

Ara, com a animals “racionals” que ensopeguem en la mateixa pedra una i altra vegada, tornem a jugar al mateix joc. El partidisme post 9-N s’ha convertit en el partidisme post 27-S. Dilatem la formació d’un nou govern i, encara que em costi de creure, potser siguem capaços d’anar a noves eleccions. Demostrem la unitat de l’independentisme posant la ideologia i les dèries, personals i col·lectives, de cadascú per davant del propi procés. Demostrem la unitat de l’independentisme no essent capaços ni de mantenir el Junts pel Sí de cara a les eleccions espanyoles i de defensar aquest trencament amb uns arguments de baixa qualitat política.

La pregunta que sento sovint al carrer és la de On és l’ANC?. Ja vam cometre un greu error després del 9-N, del qual haig d’assumir la meva part de responsabilitat perquè llavors n’era el vicepresident. A hores d’ara, espero que l’ANC no caigui en el mateix parany. Ha quedat més que demostrat: quan la societat civil ha comandat el procés, aquest ha avançat. Quan l’ANC ha actuat com l’actor polític que és, el procés ha avançat. Quan hi ha hagut inhibició el procés ha trontollat. Transversalitat no vol dir en cap cas neutralitat. Transversalitat no vol dir en cap cas inhibició. Transversalitat vol dir prendre les decisions que es creguin més convenients per al bon desenvolupament del procés, siguin les que siguin, assumir-ne els riscos i les responsabilitats que se'n derivin i defensar-les al màxim. 

Punt 5... Sé que la CUP no vol parcel·les de poder... Són temps de sumar... és cert... però això val per una i per a l’altra banda. I acabo amb una frase de l’article Una injustícia sempre serà una injustícia:

El procés està per damunt de tot. És cert. Per damunt també d’injustícies personals o col·lectives que es puguin arribar a cometre en nom i benefici del procés mateix. Una injustícia, però, malgrat els beneficis col·lectius que pugui arribar a comportar, serà sempre una injustícia.

Una resolució transcendent i decisiva

Article publicat a Tribuna.cat

Dimarts 27 d’octubre de 2015. Potser ens hem acostumat a batejar massa dies amb l’adjectiu “d’històrics”. Tant, que de vegades no arribem a copsar amb tota la seva magnitud la importància de cada jornada.

La proposta de resolució presentada aquest passat dimarts pels grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP és d’una gran transcendència històrica i política. Sense cap mena de dubte, estem parlant del fet polític més important i significat de la història del nostre país en les darreres dècades o segles.

Per si algú encara ho dubtava, després d’aquest text no hi ha marxa enrere  possible. Quan la proposta sigui aprovada per la majoria del Parlament de Catalunya -i això es produirà, més d’hora o més tard, per molts entrebancs i argúcies “legals” que hi posin les forces unionistes- el camí estarà més que traçat. Solemnement, el nostre parlament tindrà el mandat democràtic, el mateix que emana de les eleccions del 27-S, d’ iniciar “el procés de creació de l'estat català independent en forma de república.”

Aquesta declaració (de moment encara proposta de resolució), ho comentàvem l’altre dia a la tertúlia de l’Illa de Robinson a El Punt Avui TV: salvant totes les diferències i els contextos, és un fet més important, més històric i, sobretot, més decisiu que ho podien ser les anteriors declaracions de caire independentista. Fem-ne un breu repàs:

Baldomer Lostau, el 1873, va proclamar l’Estat català, sempre dins d’una hipotètica i inexistent “Federació espanyola”. La proclama va ser desconvocada ràpidament.

Francesc Macià, el 1931, proclamava l’Estat català que, novament, es pretenia integrar en una també inexistent “Federació de Repúbliques Ibèriques”. En pocs dies, s’hi va renunciar a favor de la reinstauració de la Generalitat.

Lluís Companys, el 1934, proclamava l'Estat Català, també, en una somiada per alguns, però irreal, República Federal Espanyola. Malauradament, tots coneixem com va acabar tot plegat.

L’actual proposta de resolució és d’una gran transcendència històrica i política perquè no deixa cap espai a equívocs o a falses interpretacions. No cita ni encaixos ni insercions en utòpics i inexistents estats federals o federacions de repúbliques. Serà una declaració senzilla i clara, però inqüestionable i directa que es basa en aquests punts clau:

Creació d’una República catalana independent; obertura d’un procés constituent per preparar les bases de la nova Constitució catalana; desobediència, si cal, a l'Estat espanyol i al seu Tribunal Constitucional i instar el Govern a complir exclusivament aquelles normes o mandats que sorgeixin del Parlament.

És d’una gran transcendència, històrica i política, perquè el seu origen el trobarem en els resultats d’unes eleccions estrictament i profundament democràtiques. Perquè serà el resultat d’una votació al si del Parlament sorgit d’aquestes eleccions. Perquè, com a mínim, hi haurà 72 escons sobre un total de 135 que hi votaran a favor. Perquè darrere d’aquests escons hi ha prop de dos milions de vots, que atorguen la força i la majoria parlamentària a les forces independentistes.

És d’una gran transcendència, històrica i política, perquè representa el primer gran acord a què han arribat les dues forces parlamentàries que representen l’independentisme. Un acord que no deu haver estat fàcil, però que presagia, més tard o més d’hora, una futura entesa de cara a la investidura del president de la Generalitat.

Gran transcendència, històrica i política.... No hi ha cap possibilitat de marxa enrere. A partir de l’aprovació d’aquesta declaració només tenim un autèntic futur: l’Estat independent. Qualsevol altre hipotètic futur dins de l’Estat espanyol, representaria el final de tots els somnis de canvi. El final de la gran oportunitat de viure en un país més democràtic, més just i més lliure. De viure en un país millor.

I cal que els ciutadans siguem conscients de la importància, de la transcendència i pel que representa de no retorn aquesta declaració que serà aprovada pel Parlament. N’hem de ser del tot conscients perquè, a partir d’aquí, com sempre hem dit, l’Estat independent només depèn de nosaltres. D’un nosaltres ampli, que inclou el Govern, les nostres institucions amb el Parlament al capdavant, i la força de la societat civil.

Junts ho hem començat i junts ho acabarem

Castanyada o Halloween?

Halloween o Castanyada?

Però... què carai és això del Halloween?

Halloween, és una paraula derivada de l’expressió anglesa All Hallow's Eve (vigília del Dia dels Sants). Sembla ser que la tradició és d’origen celta i que va ser exportada el segle XIX per emigrants irlandesos als Estats Units. Una tradició, doncs, molt remota, que els entesos diuen que prové de la festivitat de Samhain, el déu dels morts. Antigament, s’encenien grans fogueres per tal de fer fora els esperits malignes. Aquela nit, les ànimes dels morts, acompanyats de bruixes i esperits, visitaven les seves antigues cases i buscaven un cos on poder habitar de nou. Per evitar-los, no s’encenia cap llum a les cases i la gent es vestia com si fossin bruixes o dimonis a fi que cap ànima dels morts pogués introduir-se en el seu cos.

I la Castanyada? Per què ens dediquem aquesta nit del 31 d’octubre a menjar castanyes?

De la mateixa manera que el Halloween, la tradició prové d’una antiga festa ritual funerària. Hi ha moltes teories sobre l’origen de la festa, totes elles relacionades amb el culte als difunts. Una d’elles ens diu que el costum de menjar castanyes, fruit de l’època de tardor i altament energètic, prové del fet que, antigament, durant la nit del 31 d’octubre, vigília del dia dels difunts, les campanes de les esglésies tocaven a morts de manera seguida fins a la matinada. Els campaners tenien, doncs, una feina molt dura i amics i parents els ajudaven. Tots plegats consumien aquests aliments per recuperar forces i poder resistir durant tota la nit.

Són contraposades les festes del Halloween i la Castanyada? Potser hi ha algun punt de contacte? Doncs n'hi ha... i més dels que pot semblar a simple vista.

Una coincidència és clara: totes dues tradicions provenen del culte als difunts. Hi ha més coses, però...

Fixeu-vos en la teoria del Halloween sobre les ànimes dels morts que visiten les seves antigues llars. Doncs, és creença popular catalana que per Tots Sants, al punt del migdia, Els difunts que fa poc temps que han mort, surten del purgatori per anar a conviure unes hores en companyia dels seus familiars. Les seves ànimes invisibles es presenten a l’antiga casa on vivien i, durant un període curt de temps, tornen a fer vida amb els seus.

Més encara, si observen que els seus familiars encara estan tristos i compungits per la seva recent pèruda, se senten reconfortats i quan retornen al Purgatori se’ls eximeix de la pena i es dirigeixen directament cap al Cel. Si, contràriament, els familiars ja no senten cap tristor, si gairebé els han oblidat i se’ls veu alegres, les ànimes dels difunts continuaran encara al Purgatori a l’espera d’un altre any per poder redimir-se.

Una altra... Tots sabem que és tradició del Halloween col·locar una espelma dins de l’interior d’una carbassa prèviament buidada. Doncs bé... Fa molts anys, molt abans que arribessin les influències forànies d'aquesta festa anglosaxona, en alguns pobles de Catalunya (diuen que el Ripollès era una de les comarques on es feia), ja era tradició buidar carabasses o pebrots i guarnir-los amb una espelma encesa en el seu interior. Per tal de fer por a la gent, es penjaven dels balcons la nit del 31 d’octubre o bé es col·locaven llocs no gaire il·luminats on se sabia que hi passava gent aquella nit de Tots Sants.

Les dues són festes dedicades també als infants. La Castanyada... contalles a la vora del foc, tot menjant castanyes, amb un doble objectiu: entretenir la canalla i fer que s'endinsessin poc a poc en el misteriós món de la mort. I no cal explicar gaire sobre  el Halloween, en què els principals protagonistes de la jornada també són els infants.

Què fem, doncs... Halloween o Castanyada?

Les tradicions evolucionen i potser acabarem celebrant una festa que barregi ambdós costums. Per què no una castanyada terrorifica? Per què no un Halloween amb castanyes i panallets?