dijous, 22 de juny de 2017

Serveixi d'abraçada virtual (L'esperit del paper)


L'altre dia escrivia un article que titulava "Algú, algun dia..." en reconeixement a la meva gent, la gent de l'Assemblea, els voluntaris i voluntàries de l'ANC.

Quan el 2015 vaig haver de deixar el Secretariat Nacional de l'ANC, vaig escriure una carta de comiat en què, entre altres coses deia: 

"No tinc cap dubte, però, a l’hora de destacar quina ha estat la millor experiència durant aquests anys: la gent, conèixer i compartir tantes hores amb gent d’arreu del país i també de fora de Catalunya. He tingut l’immens plaer de conèixer molts de vosaltres personalment i, gairebé a tothom, a través del correu de comunicació interna. [...] .

El meu agraïment a tots els que , en un moment o altre, hem coincidit en aquest camí cap a la independència. [...] I, especialment i per damunt de tots, gràcies a vosaltres, a la gent de les AT, de les AS i de les AE i a tots els associats i simpatitzants d’aquesta gran organització que és l’Assemblea. El meu més profund agraïment i reconeixement. Sou vosaltres els que heu fet possible allò que semblava impossible! "

Una d'aquestes persones extraordinàries que he tingut l'honor de conèixer durant aquests anys ha estat l'Eduard Casas. Si la memòria no em falla, crec que ens vam conèixer personalment el juliol de 2013, en les Jornades sobiranistes “Rius de Llibertat-Jornades per un Nou Estat”, de les quals va ser organitzador i impulsor. 

L'Eduard, a més de la seva feina d'activista a l'ANC, és moltes coses més. Entre altres, forma part d'un col·lectiu gironí de poetes, pintors  i artesans, que van pels pobles, convidats pels ajuntaments, i mostren la seva feina artística. Treballen conjuntament un tema i l'expliquen des de l'òptica de cadascú.

Vull compartir, amb els que de tant en tant em llegiu, un magnífic poema que m'ha fet arribar. En podeu trobar molts altres al seu bloc.

Serveixi d'abraçada virtual per a l'Eduard i per a tots vosaltres. 

L’esperit del paper 

He mirat, un altre cop,
darrere  els fulls que escric,
i sempre  t’hi trobo. 

Sojornes altívament
entre lletres i frases disposades
en aparent  ritme
i convincents significats.

Em mires i vigiles
en  cada nou mot que hi escric,
saps de cert, on rau la línia
d’allò possible,
i allò desitjable,
i menystens tota la resta
amb un despit humiliant. 

Perquè no he sabut
trobar encara la raó
de tot allò que estimo,
entre el que és
i entre el que sé.

1 comentari :