dilluns, 20 de novembre de 2017

Reflexionem amb Hamlet?


Hamlet és, sens dubte, una de les tragèdies (i un dels personatges) més conegudes de Shakespeare. La va escriure tot just iniciat el segle XVII, segurament l’any 1600. Malgrat ser una obra escrita fa més de 400 anys, els sentiments que s’hi barregen continuen sent d’actualitat. És la grandesa dels clàssics.

L’amor, a la mare i a Ofèlia; la lleialtat al pare, als amics; el sentit del deure i l’obligació; la renúncia; la venjança; el dubte intern entre uns i altres sentiments; el sentit de la vida i de la mort i de com, tant l’una com l’altra, el poden canviar la visió del món, de les persones i dels fets.

Hamlet ens proposa un procés de reflexió sobre tots aquests temes i,  malauradament ens diu que les seves accions serveixen de ben poc per solucionar res. Tal com apuntava Nietzsche, “ell mateix és conscient que res del que faci no podria canviar la naturalesa eterna de les coses.”

Rellegint Hamlet, m’he sentit atret per algun dels fragments. Probablement, producte de les meves pròpies cabòries i del fixament en la situació política que estem vivint (o patint) des de fa anys, m’ha semblat veure-hi més d’una relació. I, sobretot, com en són d’actuals, aquests versos.

Si més no, recollir algun d’aquests fragment i reflexionar-hi una mica és un bon exercici de salut mental.

Comencem pel primer acte, escena III. Poloni dóna uns consells al seu fill Laertes abans que parteixi de viatge:

[...] i mira de gravar a la memòria aquests preceptes:
No prestis la paraula al pensament
ni l’acció a pensaments desordenats [...]
[...] Guarda’t d’entrar en baralles, però si ho fas
que sigui el teu rival qui s’hagi de guardar de tu.
Presta l’orella a tots, i a pocs la veu.
Escolta sempre l’opinió dels altres,
Pro reservat la teva [...]
[...] I, per damunt de tot: si ets franc amb tu mateix,
és tan segur com que la nit segueix el dia
que amb els altres tampoc no seràs fals.

Més endavant, a l’escena I del segon acte, torna a ser Poloni qui, parlant ara amb el rei i la reina ens diu:
[...] I ara, senyor, senyora...especular
què ha de ser la majestat, o què és el deure,
o per què el dia és dia, la nit, nit,
o el temps és temps, seria perdre dia, nit
i temps [...] 

En el proper post, el soliloqui més famós de la literatura universal: el cèlebre monòleg de Hamlet que s’inicia amb el conegut "Ser o no ser".

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada