dimarts, 22 de gener de 2019

ANC: feblesa, motí, crisi, partidista, discrepàncies intestines, desenfocada...


No volies caldo? Aquí en tens dues (o tres) tasses...

Després dels titulars de dissabte i diumenge del diari Nació Digital, força conegut per la seva adscripció política, el diari hi torna, ara en forma d’article del seu redactor en cap Joan Serra. El periodista ens explica per què l’ANC ja no és el que havia estat, ens diu que ha perdut el rumb, la transversalitat  i que s’ha tornat partidista i, agafeu-vos fort!, ha format un quart espai independentista amb Demòcrates i Solidaritat!!!!

El redactor en cap de Nació Digital ha descobert que, per entendre millor la complexitat del moment polític i comprendre els errors i també les indecisions de partits i entitats... només cal analitzar l’Assemblea...

I tot seguit, s’hi posa...  L’ANC, (com moltes de les meves fotografies) s’ha desenfocat perquè està desgastada per les discrepàncies” intestines” (el periodista fa demostració dels seus coneixements lingüístics fent servir aquest sinònim d’internes, cosa que jo mai faria). Sobre el tema de les lluites internes i les "crisis" de l’Assemblea us remeto al meu article anterior. Set anys, ja cansen una mica per continuar parlant sobre aquest tema.

L’ANC, escriu, és feble. Es constata en les bases independentistes (quines?) i en les “patacades que rep el “bon periodisme” (aquest qualificatiu és meu) el  que escriu el que no agrada llegir.”  És cert que l’Assemblea es va equivocar, per exemple, en la convocatòria per commemorar l’1-0. Ara bé, tant l’11-S com en les convocatòries posteriors i les campanyes que s’han presentat no acabo de veure aquesta feblesa. En tot cas, és cert que les bases de l’ANC, com la majoria de l’independentisme  vivim moments de confusió  per la manca de direcció, lideratge i estratègia polítiques, però prop de 50.000 associats i més de 80.000 simpatitzants, així com les directrius de presidència i del SN, no són indicadors de cap feblesa. I avui, precisament, ens arriba la notícia que en els darrers mesos l’ANC ha crescut en 6.600 associats més.... Deu tractar-se d’una mala salut de ferro.

L’anàlisi del periodista continua amb la reproducció de les tesis i l’estratègia que tots hem sentit una o altra vegada en boca de dirigents d’ERC.  La coneguda estratègia de, primer de tot, ampliar la base. En paraules de Marta Rovira (març de 2018): ‘Hem de ser-ne molts més per guanyar-nos una república’. Totalment lícit i honrat que cadascú defensi el que cregui millor per al país, ara bé, no titllem de feble, confús, desenfocat... el que no pensa igual i manté una altre estratègia.

Argumenta que l’ANC “defensa la unilateralitat amb més unilateralitat”. Veiem, doncs, què diu exactament el pla estratègic que va aprovar l’Assemblea el mes d’octubre de 2018:

L’ANC, identifica només 3 escenaris que ens portarien a la independència efectiva: Referèndum pactat amb l’Estat espanyol a resultes d’una negociació directa bilateral; referèndum pactat amb l’Estat espanyol forçat per algun organisme internacional i la via unilateral.
En referència a l’escenari de referèndum pactat forçat per algun organisme internacional, el considera poc probable atesos els fets d’octubre, però sí que creu que hi ha un llindar màxim de vulneració de drets o inestabilitat econòmica que podria fer que aquest escenari es produís. Per tant, l’Assemblea considera la via unilateral com l’escenari més probable i l’únic que depèn de nosaltres i ens permet ser proactius.
De fet, és exactament el mateix que sempre ha defensat i ha format part dels diferents fulls de ruta de l’Assemblea; començant per la seva Declaració Fundacional de l’any 2012. En el punt tercer dels seus ojectius fundacionals deia:

Formar una majoria al Parlament de Catalunya que encomani al Govern de la Generalitat la convocatòria d’un plebiscit d’autodeterminació nacional sota garanties internacionals, i, si el poble català s’hi pronuncia favorablement, o bé si l’Estat espanyol no permetia el lliure exercici d’aquest dret, que proclami la independència nacional i constitueixi l’Estat català sobirà.
Continuem llegint... Arribo a un fragment que posa els ulls com a taronges... i em quedo esmaperdut i garratibat ... El periodista afirma que, davant el desenfocament , feblesa i el partidisme de l’ANC, “no és estrany, doncs, que avui sigui Òmnium qui estiri del carro, també quan es tracta de mostrar capacitat organitzativa  . (!!!!???) Valoro en el que val la feina que ha fet i fa Òmnium, però amb tots els meus respectes.... em quedo amb la boca oberta i sense paraules.

L’anàlisi el condueix a escriure que l’ANC “mai no s’ha pogut desempallegar de la pressió dels partits” Em torno a remetre al meu escrit anterior...  I per “demostrar-ho” manipula el sentit d’una carta als associats, que ja va manipular en el seu moment i van escampar Sergi Sol i els seus acòlits.

El 15 de desembre de 2017, els socis i sòcies de l’Assemblea vam rebre un correu en què, entre altres coses, s’hi deia:

Atès que el president i el Govern legítim de Catalunya no ha acabat la seva legislatura ni ha dimitit voluntàriament, després del 21-D l’ANC reconeixerà únicament el president legítim sorgit de les urnes del 27S de 2015 i el Govern que aquest designi. En altres paraules, només reconeixerà aquell Govern format per forces independentistes, obert al suport d’altres candidatures que facin costat al projecte d’implementar la República Catalana. Només d’aquesta manera s’anul•larà l’acció il•legítima i il•legal que l’article 155 ha produït a les institucions catalanes.
Manipular aquest comunicat i titllar-lo de partidista, com si s’estigués demanant el vot per a la llista de Junts per Catalunya, és digne d’aprenents de Maquiavel. El que va dir l’ANC crec que era el sentir majoritari de la gent independentista, inclosos la majoria de votants de la llista d’ERC. En cap moment es deia a qui s’havia de votar, sinó que es deixava ben clar que el que es demanava era la restitució del Govern legítim. O no era això el que volíem?
I així arribem al final de l’article. El periodista ens aconsella i ens diu que encara som a temps d’agafar el bon camí:

L'ANC encara té marge de maniobra per trobar el rumb; s'ha guanyat credibilitat en anys de feina incansable. Però l'entitat ha de comprendre que l'independentisme potser no necessita ser més pur, necessita ser més ampli. 
Gràcies pels amables consells... De fet, l’independentisme si alguna cosa ha estat és impur... força impur...

Potser, només potser, si cadascú fa la feina que li pertoca i la fa bé, amb decisió i coratge, amb estratègia i direcció política, potser, només potser, arribarem, no només a ser més, sinó a ser un Estat independent.

Deixeu, doncs, que l’Assemblea faci la seva feina. La saben (sabem) fer.

2 comentaris :

  1. Gràcies, Jaume.
    Mai havia pensat que hauríem de menester algú que defensés els ideals i l'actuació de l'ANC davant, precisament, dels independentistes.
    És evident que a algú li fa nosa i vol minimitzar-la i, com diem a pagès, "fer-la malveure".

    ResponElimina