diumenge, 15 de setembre de 2019

"Cal ser-hi sempre..." (Intervenció al Fossar de les Moreres. 11-09-2019)


L’escriptora britànica Catherine O’Flynn deia que “No és bo estar sempre mirant enrere, perquè les coses canvien.” Permeteu-me començar, però, amb una petita mirada al nostre passat més recent.

L’1 i el 3 d’octubre de 2017, van ser una gran victòria. Una victòria de la gent. Un gran acte de desobediència civil. El relat d’aquells dies, però, es desdibuixa amb els fets posteriors que ens porten fins al 27 d’octubre i amb la proclamació, fallida, de la República catalana. Aquell dia es tancava la primera etapa del procés d’independència que havia començat un 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt.

La via que els polítics havien traçat, la de la llei a la llei, va fracassar. No hem sabut, però construir el relat  Ens hem entestat a buscar culpables i traïdors en comptes de veure-ho com el que va ser: una batalla molt important en aquesta gran guerra amb l’Estat. Una batalla molt important i perduda, però que ha de marcar l’inici de la segona fase del procés d’independència. Una batalla perduda, però que va situar el procés i el conflicte a un nivell a què mai no havia arribat.

El mes d’octubre de 2017 ens va portar la repressió i els empresonaments. Objectiu: deixar el moviment sense lideratge ni direcció política. En això se n’han sortit. Des de finals de 2017, enfrontament partidista; manca de lideratge; manca d’estratègia unitària; excessiva dependència dels líders empresonats o a l’exili. La repressió ha introduït un factor nou en el procés que ha provocat un canvi important en els objectius del moviment. La lluita antirepressiva i per la llibertat dels presos ens ha desbordat i ha deixat en un segon pla la lluita per la independència.

No podem canviar el passat, però podem aprendre d’ell.

Després de l’etapa 2009-2017, i sobretot després dels fets succeïts des de l’octubre de 2017, som ben conscients del que significa enfrontar-se a l’Estat espanyol, un Estat antidemocràtic i repressor on no existeix una autentica separació de poders. Un Estat que està disposat a fer el que calgui, sigui o no democràtic, sigui o no legal, per evitar la independència de Catalunya. La lluita contra l’Estat espanyol significa també la lluita contra bona part dels que componen els seus tres poders, legislatiu, executiu i judicial, i significa també la lluita contra l’oligarquia i les elits espanyoles, contra determinats mitjans de comunicació, contra determinats poders eclesiàstics i, evidentment contra la seva policia i l’exèrcit.

L’11 de setembre sempre ha estat una data clau, sobretot des de 2012. L’11 de setembre ha estat el punt d’inici, el punt de sortida que ens ha permès assolir diferents objectius (el gir cap a l’independentisme de CiU; eleccions, el 9-N; l’1 d’octubre...). Abans de guanyar cadascun dels objectius ha calgut guanyar l’11 de setembre.

Enguany, en aquest sentit, res ha canviat. El 2018 ha estat un any de transició, de desconcert i de confusió. El suport i la solidaritat amb els presos ha arraconat la lluita per la independència.

Ara i avui, el 2019, cal guanyar una vegada més l’’11 de setembre que marcarà l’inici de la segona fase del procés d’independència. Poc després, vindrà una data clau, que serà quan es faci pública la sentència del Suprem contra els presos independentistes. Serà el primer gran envit d’aquesta segona fase que hem d’afrontar amb decisió i coratge i, sobretot, de manera unitària.

L’estratègia que caldrà aplicar en aquesta segona fase ha de ser completament diferent de l’anterior. Ha d’estar estructurada a l’entorn del principi de legitimitat democràtica i de la desobediència civil.

Quins haurien de ser els punts clau d’aquesta segona fase?

Primer. Amb tot el respecte, la solidaritat, el suport, l’estimació cap als nostres presos i preses... El procés d’independència no es pot dirigir des de la presó.

Segon. Els partits polítics són la baula feble del procés. Això no significa en cap cas estar contra els partits perquè són també una eina necessària per un procés com el nostre que es basa en la legitimitat i en la majoria democràtica. En tot cas cal exigir-los sempre que estiguin a l’alçada de la gent i que tinguin molt clar quin és l’objectiu: independència i República catalana. 

Tercer. L'espai lliure de Brussel•les amb un impuls definitiu al Consell per la República com a instrument cabdal, d’una banda, en l’àmbit internacional i, de l’altra, com a òrgan màxim de direcció col•legiada d’aquesta segona etapa del procés.

Quart. El paper dels parlamentaris a Madrid. L’únic objectiu ha de ser el de debilitar el Govern de torn i l’Estat espanyol. Desgastar-lo al màxim i guanyar legitimitat internacional. 

Cinquè. La societat civil, la força de la gent, que és la que ha d’acabar decantant la balança per aconseguir la independència.

No cooperació i desobediència civil.

I n’hem d’aprendre. Hem d’aprendre a fer servir com cal aquestes dues armes tan potents de la no violència.

Howard Zinn,  historiador social, politòleg i anarquista estatunidenc va dir: “Si la gent pogués veure el canvi que es pot produir amb el resultat de milions de petites accions que poden semblar totalment insignificants, no tindrien cap mena de dubte a realitzar aquests petits.”

Avui, a prop d’aquí, al Pla de Palau tenim una bona mostra de com pot ser d’important i decisiu el paper de cadascun de nosaltres: eines de país l’empodarament de la ciutadania en el procés d’independència. Cadascun de nosaltres és una eina de país perquè els petits canvis, si esdevenen col•lectius, transformen la realitat.

Consum estratègic. Ocupar espais de poder. Com s’ha fet recentment amb les Cambres de Comerç i més concretament amb la de Barcelona. Són  una bona mostra de l’estratègia de no cooperació.

L’escriptor britànic Aldous Huxley deia que “Els únics procediments amb què compta un poble, per autoprotegir-se contra la tirania de governants que compten amb forces modernes de policia, són els procediments no violents, com la no cooperació en massa i la desobediència civil.”

Ser activista no violent a través de la desobediència civil no és gens fàcil, cal estar ben preparat i assumir molts riscos. Pepe Beunza va ser el primer objector de consciència al servei militar de caràcter polític. Des de l’any 1963 es va estar preparant i el 1971 es va negar a fer el servei militar, llavors obligatori. Va estar un total de gairebé tres anys a la presó i després se’l va enviar durant 18 mesos a un batalló disciplinari de la legió al Sàhara.

En unes declaracions molt recents Beúnza explicava que en l’acció no violenta has de tenir molt clar el risc. Cal planificar bé les accions i valorar-ne el risc de cadascuna. Els activistes només han de participar-hi segons els riscos que volen assumir.

Les campanyes de desobediència civil han de ser compartides per les organitzacions cíviques i les formacions polítiques, sobretot perquè s’ha d’aplegar la insubmissió amb la legitimitat democràtica de les institucions.

I aquí és on es podrà saber si som febles o som forts. La desobediència civil comporta més repressió, més detinguts, més empresonaments. Tothom n’ha de ser conscient, polítics, dirigents i l’avantguarda civil que haurà de suportar el vessant més dur de la repressió. Demostrarem que som forts i guanyarem la independència si ens sentim i som capaços de tirar endavant aquesta estratègia basada en la legitimitat i la desobediència civil. Serem febles i haurem d’esperar temps millors si no ens sentim amb forces per combatre l’Estat d’aquesta manera.

I abans d’acabar, com sempre, un record per a tots els que ens han precedit en aquesta lluita per la independència. Una llarga llista de patriotes... des dels Angelets de la Terra, al Rosselló, a finals del segle XVII fins a Enric Riverola, company de lluita de l'ANC Pallejà, que va morir fa dos dies... Passant pels que van lluitar a Almansa, a Xàtiva, a Cardona, a Barcelona... els patriotes dels anys 70 i 80 del segle passat, els detinguts l’any 92 en l’operación Garzón. Tanta i tanta gent que ha lluitat per la llibertat de la nació completa. 

El nostre record i el nostre reconeixement en les paraules d’Antoni Massaguer, militant d’EPOCA que ens va dir:

Per vèncer, cal ser-hi sempre. Per vèncer, cal anar-hi sempre.

Anar-hi, anar-hi, anar-hi sempre.

Llibertat presos polítics!

Visca la terra!

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada