Se n’ha anat un altre
company, El Josep Maria... Espluguí, casteller, gran persona, bon amic... La família Tarrés ha
d’afegir aquesta tristesa d’avui a la que ja mantenen des que el més jove, l’Adri,
es va haver d’exiliar.
En Joan Margarit deia que “cal tenir baluards per a la
tristesa”, i va escriure aquest meravellós poema:
Cal tenir baluards per a la tristesa.
Per exemple, poder sentir en la fusta
damunt de la cabina, en la coberta,
com cau a un port deshabitat la pluja.
La llum de boira matisada i freda
en l'ull de bou ens mira com la lluna
mentre la mar d'hivern ens balanceja.
L'amor, que no és d'enlloc pot ser una
fuga
entre iots deserts. Quan ve el retorn
cal tenir baluards per a la tristesa.
Per exemple tu i jo mirant la pluja
des d'una taula vora la finestra
d'un solitari restaurant marítim:
dos velers a recer de la tempesta.
El desembre de 2014, en
Josep M. Tarrès em va enviar un escrit tot demanant-me que el pengés en aquest
blog. Així ho vaig fer.
Us reprodueixo tot seguit
aquell escrit perquè serveixi de record i també d’homenatge al Josep Maria i
que tant de bo, manllevant les paraules de Charles Bukowski “coincidim en
altres vides, ja no tan tossuts, ja no tan joves, ja no tan cecs ni obstinats,
ja sense raons ni passions, ja sense orgull ni pretensions.”
Bon viatge per als guerrers....
El
procés d’independència vist per un casteller
Un
bon amic, a qui conec des de fa molts anys, em va fer arribar una carta en què
explicava el seu punt de vista sobre la situació actual que està travessant el
procés d'independència. L'havia fet arribar als principals diaris catalans
sense cap mena de sort, ja que no li han publicat -diuen- per ser massa
extensa.
El
meu amic es diu Josep M. Tarrés i Campreciós, és casteller des de fa una pila
d'anys, de la colla "Cargolins" d'Esplugues de Llobregat. Els
castellers, tradicionalment, consideren l'anonimat com una característica força
apreciada en el seu món.Tenen el convenciment que no es pot singularitzar una
activitat en què els objectius s'aconsegueixen gràcies a la participació de
molta gent i que tota col·labora a assolir l'objectiu amb un grau d'implicació
i d'importància extraordinari.
El
meu amic ha volgut retratar la situació política actual i ho ha fet des de la
seva visió de casteller. No només és un punt de vista original, sinó que sens
dubte és un punt de vista que s'ajusta molt a la realitat.
M'ha
semblat molt interessant que, si més no els lectors habituals d'aquest bloc,
puguin gaudir-ne de la lectura. Crec que us agradarà:
Carta
als nostres polítics
Josep Maria Tarrés
Abans
de res vull aclarir que políticament no sóc ningú. No sóc militant de cap
partit, ni soci de l’ANC ni d’Òmnium Cultural. De fet el mes rellevant que he
fet políticament és fer de voluntari al 9N, perquè estimo el meu país i la
democràcia. El que si sóc, és casteller des de fa molts anys i no puc deixar de
veure la independència com un castell límit, un gamma extra que mai ningú ha
gosat intentar.
I
el que veig hores d’ara és que malgrat que tenim el més difícil d’aconseguir,
com és una colla enorme, d’un milió nou-centes mil persones aproximadament, amb
una il·lusió fenomenal i disposada a fer el que calgui, fins i tot a saltar-se
la llei per tal de descarregar el castell somiat, NO EL FAREM.
I
sabeu per què? Doncs per que el President, el Cap de Colla i els Caps de
Canalla estan fent el pitjor que es pot fer, s’estan barallant per atribuir-se
el mèrit del castell davant de tota la colla. I com tots els castellers sabem
el més important per a fer un castell és que tota la colla se’l senti seu, des
de l’anxaneta fins al vintè cordó de la soca, el mèrit o és de tots o no és de
ningú.
Malament
President Mas que, si volies una proposta unitària, el que havies de fer és
primer parlar amb els altres i després sortir tots junts a explicar-ho a la
colla. Malament cap de Colla Junqueras, per empipar-te amb el president i
magnificar el seu error. I, per acabar-ho d’adobar, els caps de canalla Arrufat
i Fernández, surten recordant que sense canalla no hi ha castells. Ja tenim
mitja colla emprenyada amb l’altre mitja i fent-se retrets. En deu dies us heu
carregat molta de la feina que ha fet tanta gent, inclosos vosaltres. A hores
d’ara el somni s’està esvaint, mentre les colles rivals se’n foten de
nosaltres.
A
hores d’ara, l’única solució que hi veig és que sortiu plegats davant la colla
i els demaneu disculpes perquè ho heu fet fatal. Digueu a tothom que callin i
els informeu que marxeu plegats de COLÒNIES A MONTSERRAT. A més, us emportareu
a tothom que calgui per a triar l’opció millor i més àmplia possible, i que
només tornareu quan tingueu un pla comú i clar, en primer lloc, de com i quan
intentarem el gamma extra i, en segon lloc, un compromís solemne d’aparcar les
vostres diferencies fins que haguem descarregat amb èxit el castell.
El
destí i la història us han portat fins aquí. De vosaltres depèn ser herois o
traïdors. Mai heu tingut i mai més tindreu tanta colla i tan engrescada. Si us
plau, marxeu de Colònies a Montserrat i torneu com a Herois... la Colla, el
País ho necessita.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada