divendres, 27 de setembre del 2019

Agitada, convulsa, encrespada, inclement... Pere Gimferrer i Joan Borja (El mar i la literatura. 5)


Avui, un fragment del Segon dietari 1980-1982 de Pere Gimferrer en què descriu el Baluard de la punta de Sitges

Mireu: aquest altre canó sí que té vida. El veiem ja de lluny, retallant-se com una esgarrinxada en el tel de la celístia de la nit, o bé com una filigrana o una rúbrica al cim de l'escalinata que duu a l'església, quan el dia és més lluminós. Apunta cap a mar. Sota la gran conquilla del cel, al mar de Sitges no és el mar «vinós», el mar color de vi dels grecs, el que ens retreu L'Odissea; ni és, tampoc el mar que veia, en dies ferris de l'era medieval, un guerrer nòrdic, tot anomenant-lo, en antigues epopeies, «el mar que solquen les balenes». No: en aquest mar, no hi veiem ni la vermellor dels arxipèlags on potser el nauxer trobarà, com en un poema de Carles Riba, «l'illa inaudita», ni tampoc l'enlluernament del glaç i l'alè del cetaci que esbufega. Verd o blau, pur com un mirall, aquest mar s'arrissa sota la claror del jorn, fet un temple de llum i d'escuma.Un canó, davant del mar de Sitges. Un dia, l'any 1797, una fragata anglesa va acostar-s'hi. És la data de la batalla naval del cap de San Vicente, el record més antic que -als sis anys d'edat- té el protagonista de Trafalgar, de Galdós. Any d'incursions: el foc serpeja, el vent manxaire dilata les veles, el fum és tan blanc com el blanc del cel. Mig tancant els ulls, només veiem la ratlla de la mar a l'horitzó il·luminat i concís. Posem la mà en el metall del canó. Els ulls poden veure aquell dia llunyà, una fumera tan blanca com l'escuma, que esdevé escuma en la llum neta i blavejant; una fumera que surt del canó guerrejador de Sitges. Això que reverbera sota el sol d'estiu, és una fragata? Tornem a obrir els ulls. La batalla no hi és, la fragata no hi és. Perduren el canó, i el cel, i l'aigua.

I aquesta Rebolicada de mar, dins de Cafè del temps, de Joan Borja

És un fet: en segons quins ambients, els valencians -els valencians que parlem valencià- estem esdevenint una minoria esquifida dins mateix del nostre país. A la Marina hi ha llocs -com la meua cafeteria- on passa això: que et pots arribar a sentir exòtic sense necessitat d'eixir de casa.

Alce el cap. Mire la mar rebolicadíssima. Agitada, convulsa, encrespada, inclement. Color fangós, tèrbol, indeterminat. Sé segur que, de tots els qui ací hi ha, sóc l'únic que ha observat que les barques no han eixit del port. I sé, amb idèntica certesa, que les meues són, de totes, les paraules que millor reconeixeria aquella mar: perquè són les de la gent que durant segles l'ha admirada, la respectada, l'ha treballada, l'ha navegada i l'ha estimada. Les que millor expressen tots els colors de la mar

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada