divendres, 20 de setembre de 2019

"Enyor la mar..." Narcís Oller i Carme Riera (El mar i la literatura. 4)

Un fragment de "La febre d'or", de Narcís Oller, considerat per molts el creador de la novel·la catalana moderna:  

La mar era plana com una planxa d'acer. El sol, ja molt decantat, llepava l'aigua amb matisos d'estany, daurava el moll de la Capitania, s'escarxava en sa llanterna i en els balcons de la Barceloneta, que brillejaven entre un bosc de pals. Eren innombrables les barquetes que es creuaven en totes direccions, plenes de gent; les gavines que es llençaven com sagetes damunt la presa, batent les corbes ales sobre l'immens mirall, per a tornar a emprendre el vol tot seguit, dibuixant en l'espai lluminós noves paràboles. En Foix i sos companys van col·locar-se, fent tentines, dins la llanxa. Ja acomodats, comença aquesta a obrir-se pas per entre la negror de petites embarcacions que la voltaven, i s'allunyà seguida d'una doble estela ar­gentada, que frisejava a moments, i altres cops s'estenia llisa i tranquil·la damunt la massa alenant de l'aigua. 

"Te deix, amor, la mar com a penyora" és un recull de narracions de Carme Riera. És el seu primer llibre de contes que destaca pel fet que fa servir la parla col·loquial mallorquina i que aborda uns temes, en aquells temps, tabú com l'ampor entre dones. Som davant d'unes narracions amb una prosa poètica magnífica.  

“Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar. Només uns níguls de mal color, desfent-se, i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol. 

No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, a l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa, quasi pudent, agombolada, com una dida, vaixells de càrrega, iots i “golondrinas” ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra. És una llenca metàl.lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, endurida. Però l’enyor. L’enyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l’altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat. 

Enyor la mar, enyor la immensitat blavosa, la petita immensitat blavosa que semblava entrar-se’n a la cabina per l’ull de bou aquell migdia de primavera, camí de l’illa. Perdona’m. Anava a demanar-te si te’n recordes, pel gust que em diguis que sí, que tot sovint els ulls se t’amaren del blau encisador d’aquella mar nostra, i et perds en una bafarada de records llunyans i un poc estantissos. Quants anys fa d’aquell viatge? Em renec de comptar-los perquè tal volta pugui, encara, donar-te la mida exacta d’hores, minuts i segons, com si es tractés d’un problema de matemàtiques elementals. No te n’estranyis, vaig fabricar-me un calendari d’ús personal a on els anys, els mesos, els dies, començaven al mateix instant, al punt exacte en què la blavor era perfecta, el teu cos de seda, tèbia, dolça, suau la llum que s’escolava …

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada