dimarts, 3 de setembre de 2019

"Tanta llum de mar arreu"...Joyce i T.S. Elliot (El mar i la literatura. 1)



Tanta llum, tanta llum de mar arreu,
com un cos de vent que fuig del temps,
[...]
Estendrem les mans damunt el mar
de cara a aquell futur
que en somnis hem forjat.
(Miquel Martí i Pol/Lluís Llach.
Un pont de mar blava)
Tots, un moment o altra, ens hem quedat extasiats, pensant, reflexionant o, simplement, badant davant del mar. Segurament, el mar és l’únic element capaç de transformar-se contínuament. El mar en calma on les onades gairebé ni existeixen i l’escuma és quasi invisible, El mar embravit pel vent i la tempesta. El mar que t’omple de sensacions i sentiments: basarda, temor, por...tranquil·litat, tendresa, amor...
Si algun tema ha proliferat en la literatura, ja sigui en prosa o poesia, aquest ha estat sens dubte el mar. M’ha vingut de gust, doncs, fer una petita i modesta recerca en el món literari per veure què hi trobava. Tant de bo us animi per llegir l'obra completa.
Una de les millors descripcions del que significa el mar des del punt de vista de les sensacions i els sentiments l’he trobat en aquest text “La poesia del mar” de Rosa Maria Martínez Ascaso:
Qualsevol pot constatar que el mar, aquest immens ésser viu, pot desvetllar en qui el contempla sensacions molt intenses. Fins al punt que la persona més prosaica no pot substreure’s a la seducció de la seva feréstega bellesa. Una atracció que penetra els sentits de forma silenciosa, però impactant. Com quan les onades fugen del vent que, entremaliat, les empaita i, en arribar a la platja, ofereixen un espectacle excepcional: deixen anar bombolles d’escuma que esclaten, esquitxant polsim de sal, en una mena de boira màgica. Aquest gust salobre és l’ADN del mar, allò que, junt amb el seu moviment continu, l’identifica universalment. A més, per aquells que saben escoltar, el mar parla, canta o xiuxiueja amb veu sedosa i suau o amb to fosc i empipat. Són aquestes veus, remoroses o irades, les que interpreten els poetes i les eternitzen en paper imprès. Moltes d’aquestes reflexions individuals, en ser publicades, han ofert al món pàgines poètiques sublims, d’una transcendència perdurable.
La varietat de pensaments sobre el mar i el seu tractament en els poemes és infinita.

Comencem aquest petit recorregut amb el primer capítol d’Ulisses, de James Joyce, en traducció de Joaquim Mallafré

Ombres boscanes suraven en silenci per la pau del matí des de dalt de l’escala fins al mar, en el qual tenia la vista perduda. A la riba, i més enllà, el mirall de l’aigua blanquejava, esperonat per peus lleugers calçats de llum. Pitrera blanca del mar ombrívol. Ritmes entrellaçats de dos en dos. Una mà polsant les cordes de l’arpa, fonent els seus acords aparellats. Cants d’esposalles blanques d’escuma fent pampallugues enmig de la fosca marea.
Un núvol començà a cobrir el sol lentament, enfosquint la badia amb un verd més fosc. S’estenia darrere d’ell, bol d’aigües amargues.
I continuem amb un poema de T. S. Elliot titulat The Dry Salvages 
  
"The Dry Salvages" (El Salvatges sec) és el tercer poema que compon els "Quatre quartets. El títol prové del nom d'una formació de roques marines a la costa de Cape Ann, Massachusetts, on el poeta passava temps de petit:.

l riu és endins nostre, el mar ens envolta per tot arreu;
El mar és la vora de la terra també, el granit
Fins al qual arriba, les platges on tira
Les seves mostres d'una altra creació més primitiva
L'estrella de mar, el límul, l'espinada de balena;
Les piques on brinda a la nostra curiositat
Les algues més delicades i l'anèmona marina.
Llança a l'aire les nostres pèrdues, la xarxa esquinçada,
Trossos d'olla per a llagosta, el rem trencat
I els equips d'estrangers morts. El mar té moltes veus,
Molts déus i moltes veus.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada