dijous, 31 d’octubre de 2019

VÍDEO: Desenterrar la memòria republicana del Valle de los Caídos (Programa 151 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 151 de
5a temporada
Emès el dimecres 30 d'octubre de 2019

Joan Pinyol, escriptor, llicenciat en Filologia Catalana i catedràtic d’ensenyament secundari. Ha publicat obres d’assaig i estudis en diverses revistes literàries, autor de diversos reculls de contes i ha guanyat uns quants premis per narracions publicades en antologies col·lectives. Autor del llibre “Avi et trauré d’aquí”.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 30 d’octubre de 2019

Desenterrar la memòria republicana del Valle de los Caídos (DAVANTAL del programa 151 de LA CLAU de la nostra història)



Benvingudes i benvinguts al programa 151 de LA CLAU de la nostra història.

La setmana passada, 44 anys després de la seva mort, es va fer realitat l’exhumació del Valle de los Caídos del dictador feixista Francisco Franco. L’acte va esdevenir esperpèntic i vergonyant amb la presència de la ministra de Justícia espanyola presidint la sortida del fèretre que convertia la cerimònia en un funeral d’estat. Els crits de Viva Franco i aparicions com la del colpista Antonio Tejero van convertir l’acte en una autèntica exaltació franquista.

El Valle de los Caídos es va començar a construir l’any 1940, No es va inaugurar fins al 9 d’abril de 1959. Un any abans, el 1958, va començar un moviment de terres que va abastar tot el territori espanyol per anar omplint d’antics “màrtirs” (civils represaliats a la reraguarda republicana) i “herois” (soldats de l’exèrcit rebel) a les cavitats construïdes expressament en els laterals de la basílica i l’altar major.

Al mausoleu franquista hi ha enterrats també soldats republicans. Als anys cinquanta, amb permís familiar o sense, es van traslladar les seves restes des de les fosses comunes on havien estat sepultats. Saber, però, quants catalans o republicans hi ha enterrats al Valle de los Caídos és gairebé impossible: Al Valle hi ha les restes d’un mínim de 33.847 persones]. No se sap, però, quants eren republicans o catalans.

Durant dècades, la família de Joan Colom havia anat a plorar el seu avi en una fossa comuna a Lleida. El 2008 van descobrir que els franquistes l'havien desenterrat per traslladar-lo al Valle de los Caídos. Aquest és l’origen del llibre “Avi, et trauré d’aquí.” El seu autor, Joan Pinyol, afirma: “Sé el lloc exacte on és el meu avi; només és qüestió de fer les anàlisis d’ADN i el podrien identificar avui mateix, però no hi ha voluntat política per treure’l del Valle de los Caídos”.

Avui parlarem de la lluita per desenterrar la memòria republicana del Valle de los Caídos amb Joan Pinyol.

diumenge, 27 d’octubre de 2019

"Necesito del mar porqué me enseña..." Neruda i Benedetti (El mar i la literatura. 7)



Pablo Neruda. El mar

Necesito del mar porque me enseña:
no sé si aprendo música o conciencia:
no sé si es ola sola o ser profundo
o sólo ronca voz o deslumbrante
suposición de peces y navios.
El hecho es que hasta cuando estoy dormido
de algún modo magnético circulo
en la universidad del oleaje.
No son sólo las conchas trituradas
como si algún planeta tembloroso
participara paulatina muerte,
no, del fragmento reconstruyo el día,
de una racha de sal la estalactita
y de una cucharada el dios inmenso.

Lo que antes me enseñó lo guardo! Es aire,
incesante viento, agua y arena.

Parece poco para el hombre joven
que aquí llegó a vivir con sus incendios,
y sin embargo el pulso que subía
y bajaba a su abismo,
el frío del azul que crepitaba,
el desmoronamiento de la estrella,
el tierno desplegarse de la ola
despilfarrando nieve con la espuma,
el poder quieto, allí, determinado
como un trono de piedra en lo profundo,
substituyó el recinto en que crecían
tristeza terca, amontonando olvido,
y cambió bruscamente mi existencia:
di mi adhesión al puro movimiento.

Mario Benedetti. Botella al mar

El mar es un azar
¡Qué tentación echar una botella al mar!

Poner en ella por ejemplo
un grillo, un barco sin velamen, y una espiga,
sobrantes de lujuria, algún milagro
Y un folio rebosante de noticias

Poner un verde, un duelo, una proclama,
dos rezos, y una cábala indecisa
El cable que jamás llegó a destino
Y la esperanza pródiga y cautiva

El mar es un azar
¡Qué tentación echar una botella al mar!

Poner en ella por ejemplo un tango
que enumerara todos los pretextos
para apiadarse a solas de uno mismo
y quedarse en el borde de otro sueño

Poner promesas como sobresaltos
Y el poquito de sol que da el invierno
y un olvido flamante y oneroso
y el rencor que nos sigue como un perro

El mar es un azar
¡Qué tentación echar una botella al mar!

Poner en ella por ejemplo un naipe,
un afiche de Dios, el de costumbre,
el tímpano banal del horizonte
el reino de los cielos y las nubes

Poner recortes de un asombro inútil,
un lindo vaticinio de agua dulce
una noche de rayos y centellas
y el saldo de veranos y de azules

El mar es un azar
¡Qué tentación echar una botella al mar!

Pero en esta botella navegante,
sólo pondré mis versos en desorden
en la espera confiada de que un día
llegue a una playa cándida y salobre

y un niño la descubra y la destape
y en lugar de estos versos halle flores
y alertas y corales y baladas
Y piedritas del mar y caracoles

El mar es un azar
¡Qué tentación echar una botella al mar!





dissabte, 26 d’octubre de 2019

VÍDEO: "Barça ou Barzakh" els MENA. 10 dies de respostes a la sentència (Darrer programa de Vull una resposta)


Presenta: Jaume Marfany i Clara Ardèvol
Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Joan Aldavert, escriptor. Autor de llibres com “Hereus del demà”, “Amb ulls de nen” i “Barça ou Barzakh”

Francesc Abad, analista polític

Joan Marc Jesús, SN de l’ANC

Davantal 

Dimarts, la llevantada va descarregar amb molta força sobre el país. Cases i negocis arrasats, carreteres tallades, arbres caiguts, un mort i cinc *desapareguts. Han caigut entre 200 i 300 litres per metre quadrat en algunes zones del país. Des del Vull una resposta volem maniestar la nostra solidaritat i suport amb tots els afectats.

Dos-cents dos detinguts, dels quals una trentena han ingressat a presó preventiva sota les imputacions de desordres públics, danys, atemptats contra l'autoritat, desobediència i resistència i setanta-sis han quedat en llibertat amb mesures cautelars. Prop de sis-centes persones ferides de diversa consideració. Tretze persones hospitalitzades, una en estat molt greu. Quatre persones han perdut la visió d’un ull. Seixanta-cinc periodistes ferits  mentre treballaven cobrint els disturbis... Aquestes són fins ara les xifres resultants de les diferents protestes ciutadanes contra la sentència del Tribunal Suprem.

Molts dels detinguts són joves, alguns menors d’edat. Aquest és segurament un canvi important de paradigma en el procés d’independència. Són els fills i els néts de la revolució dels somriures.

Fa un mes que la Guardia Civil va detenir 9 persones, set de la quals van ser empresonades. Actualment estan en mòduls separats i tenen grans dificultats per a rebre cartes i trucades. Xavier Duch i Jordi Ros són en un mòdul d'aïllament, només poden sortir de la cel•la tres hores al dia. Ahir mateix, Ferran va ser castigat amb més aïllament per les denúncies de maltractaments i li impedeixen de comunicar-se amb el seu pare i la seva parella.

Els darrers anys s’ha multiplicat el nombre de nois joves que emigren sols a Catalunya. És el que es coneix com a MENA (Menors emigrats no acompanyats). L’any 2015 en van arribar 377. El 2016 prop de 700. El 2017 1.500 i el 2018 3.600 adolescents.

El professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB diu: “Els MENA que ara són entre nosaltres i molts dels que vindran tenen mil i un perfils. Cadascú arrossega la seva història. Cal conèixer-la per entendre’ls perquè són com són i es comporten de la manera que ho fan.” Avui ho intentarem amb en Joan Aldavert, autor del llibre “Barça ou Barzakh”.

En parlem de tot plegat amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

divendres, 25 d’octubre de 2019

Adéu a l'Illa de Robinson. Adéu al Punt Avui TV. Ha estat un honor....

Farà ben aviat sis anys. Crec recordar que va ser sobre el gener de 2014, potser una mica abans. Era el meu primer any com a vicepresident de l’ANC i un bon dia el bon amic Oriol em va dir: “Jaume, el Punt Avui està intentant muntar una televisió amb una línia política que ens interessa molt. N’hem de parlar”. Aquí va començar tot plegat. Les primeres converses amb  en Xevi Xirgo, amb el gerent del Punt Avui.... i ja més tard amb l’Igor Llongueres.

Tenien en ment començar les emissions per Sant Jordi del 2014 amb un programa, sense nom encara, d’informació, entrevistes i tertúlia. Abans, però, havien pensat fer un mes d’emissió en proves i aquí hi entràvem nosaltres.

Després d’unes quantes converses, vam decidir que el Punt Avui TV emetria durant un més la famosa Gigafoto de la Via Catalana de 2013. Anunciaríem els trams que sortirien en l’emissió de cada dia i tot això aniria acompanyat d’un programa d’entrevistes a càrrec de l’Igor Llongueras. El nostre paper, a més de facilitar les imatges de la Gigafoto, era el de proporcionar els convidats per a les entrevistes. I així ho vam fer. Durant aquelles setmanes de març i abril de 2014 vam col·laborar en el programa “Fent Via”.

El dia de Sant Jordi de 2014 naixia El Punt Avui TV i el programa “L’Illa de Robinson”. Les primeres temporades es va emetre des d’uns estudis situats a Sant Just Desvern. Més tard, es van inaugurar uns nous estudis ubicats a Girona, al mateix lloc on hi havia la redacció del diari. El presentador de les primeres temporades va ser el gran professional Eduard Berraondo. També hi havia la participació de l’Igor Llongueres i la informació d’actualitat a càrrec d’Antònia Castelló. Inicialment, jo hi feia una intervenció setmanal en què parlava sobre l’Assemblea: actes, informació, etc.

Més endavant, si la memòria no em falla, el setembre de 2014, vaig començar a participar com a tertulià en el programa. Van ser unes tertúlies fantàstiques. Al costat d’uns autèntics “monstres” de la comunicació com Vicent Sanchis i Vicent Partal. Qui no recorda els davantals d’en Sanchis! O la pissarreta d’en Partal! Sempre aguts, sempre incisius, sempre interessants... Quan algú em preguntava pel programa, la meva resposta era “Jo hi vaig per aprendre”. I així era. Durant aquests anys he après molt en cada tertúlia de l’Illa de Robinson.
Va marxar en Berraondo. L’Igor, a qui ja havia conegut el 2013 quan estava a Canal Català, es va fer càrrec de la conducció del programa. Primer amb l’Antònia Castelló i tot sol quan l’Antònia va marxar. El programa continuava sempre endavant. Un programa clarament al servei del país. Una televisió que, com molts dèiem, aquesta sí que era la nostra!

El format de l’Illa de Robinson va anar canviant amb el temps. Van marxar primer en Sanchis i després en Partal. El programa es va suspendre temporalment durant els mesos que el Punt Avui TV va retransmetre íntegrament el judici. De fet, però, la meva vinculació amb la televisió va continuar perquè s’emetien tertúlies de petit format directament des del Parlament de Catalunya.
Fa uns mesos ja ens vam assabentar de la intenció de l’empresa de tancar el Punt Avui TV. Fins al final hem estat esperançats que això no passés i que es pogués trobar una solució que permetés continuar mantenint la televisió i, sobretot, el gran equip humà que hi ha estat sempre al darrere. Avui, però, he rebut una trucada de l’Igor: S’ha acabat l’Illa de Robinson. S’ha acabat el Punt Avui TV.

Com en un flashback, per la meva ment he visionat aquests gairebé sis anys amb el Punt Avui TV. Sis anys amb l’Illa de Robinson. Imatges de persones amb qui, d’una o altra manera hem anat compartint aquestes anys: l’Eduard Berraondo, l’Antònia, la Maria, en Martí i molts altres. La gent de les càmeres, de realització, de so... Els “mestres” Vicent Partal i Vicent Sanchis. Infinitat de companys de tertúlia.... I, evidentment, l’Igor Llongueres, extraordinari professional i millor persona encara.

El passat dimarts 22 d’octubre, el dia de la gran i tràgica llevantada, va ser, doncs, la meva darrera participació en el programa. Trobaré a faltar l’Illa de Robinson. Trobaré a faltar el Punt Avui TV. Trobaré a faltar les tertúlies, per a mi sempre intenses i interessants. Per damunt de tot, trobaré a faltar l’Igor, les trucades del Marti, el company de so que em col·locava el micro, l’entrada al plató saludant els càmeres... Fins i tot el viatge de l’AVE fins a Girona...Tantes coses!
El meu agraïment i reconeixement per tota la gran feina que ha fet el Punt Avui TV i especialment l’Illa de Robinson, que és el mateix que agrair i reconèixer tota la bona feina feta per aquest gran equip humà que ha fet possible la televisió durant tots aquests anys. Us desitjo el millor, perquè sou molt bons i perquè us ho mereixeu.

Umberto Eco va dir: “La civilització democràtica se salvarà únicament si fa del llenguatge de la imatge una provocació a la reflexió crítica i no una invitació a la hipnosi.”

Gràcies Illa de Robinson per la vostra provocació constant i diària que ens ha servit per aprendre moltes coses, que ens ha servit per aprendre a reflexionar.

Fins aviat...

dijous, 24 d’octubre de 2019

VÍDEO: El Raval de Barcelona furant el franquisme (Programa 150 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 150 de
5a temporada
Emès el dimecres 23 d'octubre de 2019

Josep Catà és catedràtic jubilat d’ensenyament secundari. Llicenciat en Història Moderna i Contemporània. Coautor amb Antoni Muñoz de cinc llibres sobre els segles XVII i XVIII a Catalunya. És també membre de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, del Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca, del Centre Català d'Història i del Memorial 1714.


Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 22 d’octubre de 2019

La repressió franquista al barri del Raval (DAVANTAL del programa 150 de LA CLAU de la nostra història)


El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes ocupaven la ciutat de Barcelona. Amb la fi de la guerra per als barcelonins no va arribar la pau a Barcelona, sinó que s’inicià una dura postguerra. La societat barcelonina quedà dividida entre vencedors i vençuts, i aquests darrers van patir una terrible repressió. Per a les noves autoritats feixistes, Barcelona simbolitzava la capital del front d’esquerres, del catalanisme i del republicanisme, tres punts pels quals les tropes rebels s’havien revoltat contra el poder legal republicà.

La dictadura franquista va posar en funcionament una xarxa repressiva repartida per tota la ciutat amb un sistema d’empresonament que es podia dividir en tres blocs: els camps de concentració, els batallons de treballs forçats i les presons. Els tres van estar en funcionament a la Barcelona de postguerra.

La repressió va anar des de perdre la feina per ser contraris al règim a ser empresonats i afusellats per defensar la legalitat republicana. Les persones que eren detingudes i acusades d’haver tingut càrrecs de responsabilitat política, sindical o militar durant la República, eren jutjades en judicis sumaríssims, sense cap mena de garantia jurídica, i condemnades a diverses penes de presó. En els pitjors dels casos eren sentenciades a mort i afusellades.

El 1941 es va crear la Brigada politicosocial. En els primers anys va estar molt centrada en la persecució dels nuclis de resistència estrictament política i de tots aquells que es considerava que havien tingut un paper destacat (militar o polític) durant la República i la guerra. Molt aviat, però, el seu cercle d’acció es va ampliar a tota mena d’àmbits, particularment l’activitat sindical clandestina, l’associacionisme i l’activisme cultural al marge de l’oficialitat, fins a tot allò que era considerat “antisocial”, com la prostitució o l’homosexualitat.

A LA CLAU de la nostra història d’avui ens endinsarem en el que va representar la repressió franquista a partir de l’any 1948, a través del llibre De la llarga nit a l'albada (1948-1971). Records d'un noi del Raval de Barcelona i amb el seu autor Josep Catà.

diumenge, 20 d’octubre de 2019

"Dientes de espuma, labios de cielo... Federico García Lorca (El mar i la literatura. 6)


Dos poemes de Federico García Lorca. 

El primer, "La balada del agua del mar" dins de Libro de poemas de 1921. 


1919
A Emilio Prados, cazador de nubes


El mar
sonríe a lo lejos.
Dientes de espuma,
labios de cielo.

-¿Qué vendes, oh joven turbia,
con los senos al aire?

-Vendo, señor, el agua
de los mares.

-¿Qué llevas, oh negro joven,
mezclado con tu sangre?

-Llevo, señor, el agua
de los mares.

-Esas lágrimas salobres
¿de dónde vienen, madre?

-Lloro, señor, el agua
de los mares.

-Corazón, y esta amargura
seria, ¿de dónde nace?

-¡Amarga mucho el agua
de los mares!

El mar
sonríe a lo lejos.
Dientes de espuma,
labios de cielo.

El segon, "Mar", també dins de Libro de poemas de 1921.

El mar es
el Lucifer del azul.
El cielo caído
por querer ser la luz.

¡Pobre mar condenado
a eterno movimiento,
habiendo antes estado
quieto en el firmamento!

Pero de tu amargura
te redimió el amor.
Pariste a Venus pura,
y quedose tu hondura
virgen y sin dolor.

Tus tristezas son bellas,
mar de espasmos gloriosos.
Mas hoy en vez de estrellas
tienes pulpos verdosos.

Aguanta tu sufrir,
formidable Satán.
Cristo anduvo por ti,
mas también lo hizo Pan.

La estrella Venus es
la armonía del mundo.
¡Calle el Eclesiastés!
Venus es lo profundo
del alma...

...Y el hombre miserable
es un ángel caído.
La tierra es el probable
Paraíso Perdido.

divendres, 18 d’octubre de 2019

Independència i lluita noviolenta (Algunes reflexions en dies convulsos)

Aquesta setmana ha estat extraordinària...i complicada  Hem viscut dies convulsos en què es barregen infinitat de sentiments i sensacions. Dies en què cal fer front a les pròpies contradiccions i en què costa molt trobar les paraules adequades que, alhora, siguin clares i encertades per definir el que hem viscut.

La condemna de prop de cent anys per als presos polítics catalans ha estat el desencadenat que ja feia temps que s’esperava. La gent ha ocupat el seu espai, el carrer, de mil maneres diferents. Les mobilitzacions espontànies de dilluns que van acabar amb l’ocupació, de manera totalment pacífica, de l’aeroport de Barcelona. Les Marxes per la Llibertat que han recorregut el país i han confluït a Barcelona en un dia de vaga general. Una vaga convocada per un sindicat encara minoritari però que ha tingut una gran resposta. Una vaga que ens ha fet recordar aquell poema de Joan Margarit:

La llibertat és la raó de viure
[...]
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general

Dies convulsos, extraordinaris, complicats... Les nits, en què hem hagut de viure i patir les confrontacions entre els manifestants i la policia. Les llargues nits amb multitud d’accions sobre les quals cal fer una reflexió personal i col·lectiva. En cap moment vull jutjar (no sóc ningú per fer-ho) algunes de les accions i formes de lluita que hem pogut veure durant aquests dies, res més lluny de la meva intenció. Sí però, que vull fer la meva pròpia reflexió i expressar el que penso.

Crec, sincerament, que algunes accions han traspassat les línies vermelles del que entenem per no violència. És impossible creure que cremar cotxes, llançar pedres, ampolles amb àcid, pirotècnia contra un helicòpter o còctels molotov (amb estratègies organitzades de guerrilla urbana) entri en els paràmetres de la lluita no violenta.

Dit això... què és violència i què no ho és? Aquí s’obre un ampli ventall de definicions, moltes, i sempre depenent del pensament, de la ideologia i del propi interès personal (social, polític, nacional...). No... no és la meva pretensió dir-vos que és o què no és violència.

És cert i cal no oblidar-ho que la violència primera sempre ha estat de part de l’Estat i que ve de molt lluny. En els darrers temps, prové de la repressió iniciada l’octubre de 2017 i que ha culminat, de moment, amb les dures sentències per als presos polítics, les darreres detencions i empresonaments, les càrregues policials o les agressions feixistes. És cert, i cal no oblidar-ho, que el cos de Mossos està farcit d’agents i també de comandaments, molts d’ells provinents dels cossos estatals, que no és que no estiguin amb nosaltres, és que estan radicalment en contra. És cert, i cal no oblidar-ho, que bona part d’aquesta policia, catalana i espanyola, acompanyen (i protegeixen) els provocadors habituals i policies encoberts que arrosseguen grups de gent molt jove, nois i noies que no són capaços d’adonar-se que els segueixen el joc, que no és altre que fomentar el relat de la violència. És cert, i cal no oblidar-ho, que determinades accions dels manifestants no poden excusar de cap manera l’actuació violenta dels cossos policials.

He començat parlant-vos de les pròpies contradiccions. Són les que es produeixen quan pots arribar a entendre determinades accions (inevitables, d’altra banda) que no formen part de la lluita no violenta. Contradiccions perquè entens què passa i què pot motivar les persones a actuar com actuen. Saps que hi ha una violència molt més dura, molt més radical, que és la violència de l’Estat i de les seves forces repressives.

Els que estem, però, per la desobediència civil i la lluita no violenta, malgrat tot, no podem acceptar les accions que s’allunyen d’aquest concepte. Perquè respondre a la violència amb violència només condueix a una espiral sense fi, negativa per al nostre objectiu d’assolir la independència.

Aquesta setmana, s’ha publicat un document titulat “Sobre la lluita no violenta contra la sentència” M’agradaria compartir amb tots vosaltres algun dels paràgrafs (el document complet el podeu veure aquí)

La lluita no violenta demana aprendre a gestionar la por, la ràbia, la tristesa, la impaciència... perquè cadascú pugui donar una resposta més intel·ligent que la resposta instintiva que vol provocar les violències estructurals, culturals i repressives.
La lluita noviolenta demana unes accions coherents amb aquesta estratègia que canalitzin aquestes actituds intel·ligents, que tinguin objectius concrets, assolibles que portin a l’objectiu final.
En l’actual context, la crida a la mobilització no pot ser només la crida a accions de carrer que fàcilment permeten construir relats d’enfrontaments i que poden fer confondre qui són els adversaris reals.
També us recomano la lectura d’aquestes reflexions de “En peu de pau”. Una mostra (el document complet aquí)

Cal agafar aire, això va per llarg. Ser no violent, com recorda la feminista Judith Butler, és tot just renunciar a la violència en un context de violència. Les estratègies de noviolència activa són el que més temen.
Què millor per acabar aquestes reflexions que una frase de José Saramago sobre les pròpies contradiccions:

Pretenem entendre la vida a través de les seves coherències i identitats, quan certament aquestes s’expliquen per si soles i no ens aporten res de nou. Hauríem de buscar la comprensió a partir de les contradiccions perquè aquestes sí que ens aporten informació de la vida i la realitat.

VÍDEO: Analitzem la sentència i la resposta de país. Marxes, incidents, vaga general (Darrer programa de Vull una resposta)


Presenta: Jaume Marfany 
Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Dolors Feliu, jurista i membre del Col·lectiu Praga

Roser Palol SN de la Intersindical

Jordi Domingo advocat i coordinador de l'advocacia de Catalunya

David Fernández SN de l’ANC i coordinador de Fem República 

Davantal 

En dies com avui, no és gens fàcil redactar el davantal del programa. Dies convulsos en què es barregen infinitat de sentiments i sensacions. Dies en què cal fer front a les pròpies contradiccions i en què costa molt trobar les paraules adequades que, alhora, siguin clares i encertades.

La condemna de prop de cent anys per als presos polítics catalans ha estat el desencadenat que ja feia temps que s’esperava. La gent ha ocupat el seu espai, el carrer, de mil maneres diferents. Les mobilitzacions espontànies de dilluns que van acabar amb l’ocupació, de manera totalment pacífica, de l’aeroport de Barcelona. Lles Marxes per la Llibertat que recorren el país per confluir a Barcelona, demà, divendres, en un dia de vaga general. Les nits de confrontacions entre els manifestants i la policia, on s’han traspassat algunes línies vermelles de la no violència.

Algunes de les accions que s’han viscut aquestes darreres nits, sobretot a Barcelona, em fan sentir, si més no, preocupat.  Abans d’ahir, fins a la matinada, va estar cremant el centre de Barcelona i altres localitats. Ahir, es van cremar alguns cotxes i es van llançar objectes, pedres, pirotècnia i alguns còctels molotov contra la policia.

És cert i cal no oblidar-ho que la violència primera sempre ha estat de part de l’Estat i que ve de molt lluny. En els darrers temps, de la repressió iniciada l’octubre de 2017 i que ha culminat, de moment, amb les dures sentències per als presos polítics. És cert, i cal no oblidar-ho, que el cos de Mossos està farcit d’agents i també de comandaments, molts d’ells provinents dels cossos estatals, que no és que no estiguin amb nosaltres, és que estan radicalment en contra. És cert, i cal no oblidar-ho, que bona part d’aquesta policia, catalana i espanyola, acompanyen els provocadors habituals que arrosseguen grups de gent molt jove que no són capaços d’adonar-se que els segueixen el joc, que no és altre que  fomentar el relat de la violència. És cert, i cal no oblidar-ho, que determinades accions dels manifestants no poden excusar de cap manera l’actuació violenta dels cossos policials.

Però també és cert, i aquí entren en joc les pròpies contradiccions, que tots els que estem per la desobediència civil i la lluita no violenta no podem acceptar, malgrat poder arribar a entendre-les, segons quines accions. Accions que creiem no afavoreixen de cap manera la lluita per la independència.

Aquesta setmana, s’ha publicat un document titulat “Sobre la lluita noviolenta contra la sentència” M’agradaria compartir amb tots vosaltres dos dels paràgrafs:

La lluita no violenta demana aprendre a gestionar la por, la ràbia, la tristesa, la impaciència... perquè cadascú pugui donar una resposta més intel·ligent que la resposta instintiva que vol provocar les violències estructurals, culturals i repressives.

La lluita noviolenta demana unes accions coherents amb aquesta estratègia que canalitzin aquestes actituds intel·ligents, que tinguin objectius concrets, assolibles que portin a l’objectiu final.

En l’actual context, la crida a la mobilització no pot ser només la crida a accions de carrer que fàcilment permeten construir relats d’enfrontaments i que poden fer confondre qui són els adversaris reals.

En parlem de tot plegat amb els nostres convidats.

Som-hi. Comencem!

VÍDEO: 2005-2019. El procés d'independència de Catalunya (Programa 149 de La CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 149 de
5a temporada

Emès el dimecres 16 d'octubre de 2019

Conversa entre Jaume Marfany i Víctor Cucurull 

dijous, 17 d’octubre de 2019

Preocupats... (Reflexions de Joan Guarch, exsecretari nacional ANC i membre d'exigents.cat)


Estic preocupat...
Algunes vegades he compartit en aquest espai digital alguns articles, reflexions del company Joan Guarch, com jo, ex-secretari nacional de l'ANC i membre d'exigents.cat

Avui torno a compartir, amb els que bonament ens vulgueu llegir, les reflexions d’en Joan Guarch sobre l'etapa post-sentència. Ho faig, perquè jo també estic preocupat.

Estic preocupadíssim. El que ha passat aquestes nits passades no té nom. Hem pogut estar a punt d’engegar a fer punyetes molta de la feina feta fins ara. Abans d’ahir, fins a la matinada, van estar cremant el centre de BCN i altres localitats, ahir ja es van cremar cotxes i es van llançar alguns còctels molotov. Són provocadors de les policies espanyoles organitzats  que arrosseguen grups de nois i noies molt joves que, amb poca responsabilitat, no s’adonen que els segueixen el joc.

Els mossos pressionats pels comandaments espanyols, en aquesta mena de juntes de seguretat, acaben de complicar-ho tot.. Quan no hi ha merder, com dilluns a l'aeroport, el provoquen ells, amb els unionistes de dins, perquè la reacció sigui clara :  conats de violència, que justifiquen la intervenció del cos dels mossos i el 155, encobert o no, control de TV3, etc.

L’única cosa que podem fer en els aldarulls és intentar impedir l’actuació poc responsable d’alguns dels nostres i identificar els provocadors que s’amaguen entre nosaltres.

Tant si té com si no té la responsabilitat, caldria el cessament del Conseller Buch i posar en el seu lloc algú que pugui donar directrius clares al cos de mossos i també de sancionar tots aquells que des de dins donin ordres desproporcionades contra les manifestacions.

Ara toca tancar files. Tots a una, si no, estem fotuts. A les eleccions espanyoles, només hi podem anar amb tres punts molt clars que ens semblen retornar 50 anys enrere:

1. Lluita per la Llibertat, els Drets Humans i la Democràcia.
2. Lluita per l'Amnistia dels nostres líders i tots els represaliats
3. Lluita per l’Autodeterminació de la Nació Catalana

És imprescindible fer una campanya per desmuntar jurídicament la sentència perquè no sols és una venjança sinó que pretén instaurar una retallada clara dels drets civils bàsics, com el dret a manifestació, el dret a reunió, el dret a opinar i defensar qualsevol idea política, criminalitzant-los com a  sedició i retrocedint als pitjors anys de la dictadura. I aquesta mesura afecta a tots els demòcrates, no solament als independentistes catalans.

Mentre, si podem:

A. Potenciar les inscripcions al Consell per la República
B. Potenciar la constitució pública, al territori, dels Consells Locals de la República Catalana
C. Constituir l'Assemblea de Càrrecs Electes
D. Construir totes les eines de país que puguem, fent mocions de censura i provocant eleccions amb llistes republicanes on sigui necessari, per exemple rectorats UB i UAB,  Col·legi d'Advocats de BCN, que mantenen posicions allunyades dels interessos del país, etc... Acabar de construir La Crida, també com a eina política, l’única, en aquests moments, amb possibilitats (poques) d'aglutinar una opció política unitària.

E. Les institucions catalanes hauran de tenir, de moment, un paper secundari, autonòmic, però sense baixar el cap. Per exemple, aprovant declaracions pel Parlament a favor de l'autodeterminació, de rebuig a la monarquia, restituint els drets del president Puigdemont i d’en Toni Comín i treballant, discretament, per consolidar les noves estructures d’estat.

F.  Posicionament públic i conjunt de la premsa catalana denunciant l'actuació de determinats mitjans de comunicació, amb falsos relats, perfectament orquestrats, en especial de dos diaris catalans: La Vanguardia i El Periódico.

A nivell de ciutadania:

G. Potenciar iniciatives com Consum Estratègic impulsada per l’ANC. Molt especialment companyies com Endesa, amb els seus comportaments antisocials...

H. Mentre preparem una llista unitària de país per les eleccions catalanes, continuem amb debats sobre el país que volem a través de plataformes com Catalunya i Futur.

I. Debats sobre principis constitucionals del Fòrum presidit per Lluís Llach

J. Eleccions catalanes: Proposta pública del president Puigdemont, l'ANC i La Crida, per formar una candidatura unitària amb elecció de les llistes per primàries en què votaran tots els inscrits al Consell per la República i on fins i tot  s'elegirà el candidat a President, també per primàries (és la única manera de prestigiar la llista unitària).

A veure si els partits entenen que ara no poden lluitar per aconseguir l’hegemonia en les eleccions perquè no es poden aplicar polítiques particulars, ni de dretes ni d’esquerres, perquè l’únic que es pot fer, amb aquest estat espanyol, es defensar la democràcia, els drets humans bàsics, l’1-O i la construcció de la República.

Mentrestant, continuem movent-nos i treballant per aconseguir-ho i demostrant la nostra determinació al carrer.