divendres, 28 de febrer de 2020

VÍDEO: Una taula de diàleg amb "mascareta? La República al centre del món. Independentistes d'esquerra. Jordi Sánchez carrega contra ERC (Darrer programa de Vull una resposta)


Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Maria Vidal,  politòloga
Ariadna Benet, consultora de sostenibilitat
Josep Pinyol, historiador
Francesc Abada, analista polític

Davantal

Comencem amb una bona notícia: L’Audiència Provincial de Barcelona ha absolt a totes les persones encausades arran de la concentració davant del TSJC el febrer del 2018, que estaven acusades de desordres públics, desobediència i resistència greu. El tribunal considera que la protesta d’aquell dia entra dins de la llibertat d’expressió i diu que els manifestants en tot moment van oposar una resistència passiva sense violència.  

Camilo José Cela va dir que “l’humor és la gran cuirassa amb què ens defensem en aquest avall de llàgrimes”. Els catalans, malgrat el que alguns pressuposen, tenim un gran sentit de l’humor. Així ens ho demostra Empar Moliner en una article titulat “Una negociació amb mascareta protectora” on, una vegada més, aprofitem una situació preocupant, com és el tema del corona virus, per amanir amb gràcia i ironia la constitució d’ahir de la Taula de diàleg .

Escriu Empar Moliner que parlar  amb la mascareta posada, no és el millor. Hi ha paraules o sintagmes com "referèndum", "rodalies", "finançament", "presó" i "sedició" que costen de dir amb la mascareta posada. Hi ha paraules  o sintagmes com " paciencia", " pronto, pronto", " presupuestos", " a mi también me sabe mal la cárcel" i " lo importante es que estamos aquí" que costen de dir amb la mascareta posada.

Dissabte passat, a l’Ateneu Barcelonès, es va presentar amb un gran èxit d’assistència, el col·lectiu  Independentistes d’esquerra que ha promogut un manifest de suport al president Puigdemont, al conseller Toni Comín, a la consellera Clara Ponsatí i al Consell Per la República. En menys de tres dies el web ha rebut més de 5.000 adhesions.

El 1965, Salvador Dalí va afirmar que l’estació de tren de Perpinyà era el centre del món. Parafrasejant aquesta cita del pintor català, el Consell per la República ha convocat els catalans a la capital de la Catalunya Nord sota el lema “La República al centre del món”. Es preveu que l’acte compti amb l’assistència de més de 80.000 persones.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

VÍDEO: L'origen de la indústria de l'automòbil a Catalunya (Programa 166 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 165 de
5a temporada

Oriol Casellas, llicenciat en Història per la UAB. Diplomat en Ciències Religioses per l'Institut Superior de Ciències Religioses de Vic, i Màster de formació del professorat per la Universitat de Girona.

Exerceix la docència a l'escola pública a tots els cursos de Secundària, des del 2012. Actualment porta quatre anys treballant a l'Institut de Vacarisses. Guia turístic de Vic.

Ha centrat els seus estudis i publicacions sobre la història local vigatana. Entre molts altres, ha publicat el llibre “Josep Colomer i Costa, vigatà pioner de l'automobilisme a Catalunya"

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 25 de febrer de 2020

La Catalunya que volem. Conclusions i propostes per al debat. Fase d'experts



Més de cent experts han participat en l’elaboració de les conclusions del Congrés Catalunya i Futur  que el proper dilluns 2 de març a les 17.30h es presentaran en roda de premsa a l’Auditori de la Cambra de Comerç. Posteriorment, a les 18.30h se’n farà la presentació pública.

Els treballs aprofundeixen en el reptes que tindrà davant la Catalunya actual els propers anys i en les estratègies més adequades per afrontar-los i convertir-los en oportunitats. Han estat elaborats en el transcurs de quasi cent taules rodones i debats celebrats arreu del territori i ara es recullen en un llibre que serà distribuït en el transcurs de l’acte del proper dimarts.

El Congrés Participatiu Catalunya i Futur pretén complir una feina similar a la que va representar el Congrés de Cultura Catalana entre 1975 i 1977. Ha ordenat les seves propostes en cinc apartats diferents:

1. Catalunya en el món del segle XXI
2. Economia
3. Educació, universitat, coneixement i recerca
4. Salut, estat del benestar, justícia social, cultura i mitjans de comunicació
5. L’equilibri de la natura

La segona fase del Congrés, en què ja s’està treballant, serà bàsicament participativa i se centrarà en l’elaboració i el debat d’una cinquantena de projectes, el desenvolupament dels quals es considera d’especial interès per als propers anys. El poble català, al llarg de la seva història ha superat moltes dificultats i amenaces i té la capacitat de seguir-ho fent afrontant amb confiança els nous desafiaments. En frase afortunada de Marina Subirats Catalunya és un laboratori del segle XXI.

Impulsat pel grup Exigents.cat el Consell Participatiu Catalunya i Futur va configurar el seu Consell Executiu amb Eudald Carbonell com a President i les vicepresidències de Joan Domènec Ros (president de l’IEC), Miquel Strubel (President de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana), Núria Carrera (vicepresidenta de la Intercol•legial del Col•legis Professionals), Josep Ferrer (vicepresident de l’Associació d’ex Rectors Laude) i Pere Pugès d’Exigents.cat

Les diferents àrees en què ha treballat el Congrés han estat coordinades per Josep Amat, Alícia Casals, Josep Ferrer, Montserrat Gimeno, Miquel Puig, Jordi Augusto, Pere-Oriol Costa, Ramón Font, Esteve León, Marina Subirats, Núria Carrera, Adelina Escandell, Marina Geli, Jaume Miranda i Imma Tubella.


dilluns, 24 de febrer de 2020

L'origen de la indústria de l'automòbil a Catalunya (DAVANTAL del programa 166 de LA CLAU de la nostra història)



El 1857, el Nuevo Vulcano, de la mà de l’enginyer Antoni Serrallarch,construir l’anomenat locomòbil, un vehicle accionat amb màquina de vapor. Ben aviat, però, el motor d’explosió desplaçaria el vapor en tots els camps.

L’any 1886, l’empresari alemany Karl Benz va obtenir una patent per a un vehicle amb motor de gas considerat el primer automòbil de la història. Els primers vehicles es van presentar a l’Exposició de París del 1889. Dos empresaris catalans, Francesc Bonet i Emilio de la Cuadra van quedar tan fascinats per l’invent que els va impulsar a fabricar els primers automòbils de Catalunya —i de l’Estat espanyol.

Bonet va construir i patentar, el 1890, el primer vehicle amb motor d’explosió català. El Tricicle Bonet va ser el primer automòbil que va circular a la Península.

De la Cuadra, militar i empresari valencià, va fundar, el 1898, la primera fàbrica d’automòbils de la península Ibèrica, situada a Barcelona. Com que Bonet tenia la patent i l’exclusiva del motor d’explosió, inicialment La Cuadra va optar per la fabricació de vehicles amb propulsió elèctrica, però els problemes amb les bateries eren insolubles. Més endavant es va centrar en la construcció d’automòbils amb motor d’explosió, amb la construcció de sis cotxes que van causar una gran sensació.

El 1904 neix la Hispano-Suiza Fábrica de Automóviles, empresa que és considerada la primera fàbrica automobilística d’Espanya i que aviat va assolir un gran prestigi internacional. Entre el 1914 i el 1951, va funcionar una altra empresa catalana d’automòbils destacada, Elizalde. La marca tenia la planta de producció al passeig de Sant Joan de Barcelona i, com la Hispano-Suiza, va destacar pels automòbils de luxe i esportius, fins que en esclatar la Primera Guerra Mundial es va especialitzar en els motors d’avions.

Fins aquí un breu resum dels inicis de l’automòbil a Catalunya. La història, però, és molt més densa i molt més llarga. En parlarem avui a LA CLAU de la nostra història amb el Sr. Oriol Casellas Domènech.

Indepedentistes d'esquerra. Per què som aquí?



Dissabte passat es va presentar en roda de premsa el manifest d'Independentistes d'esquerra en suport al president Puigdemont, Antoni Comín, Clara Ponsatí i el Consell per la República.

L'èxit va ser rotund. En poc més de 48 hores el manifesta ha estat signat per prop de 5.000 persones.

Alguns es pregunten per què sorgeix ara aquest col·lectiu?

Durant l'acte, alguns dels membres promotors del manifest van explicar els motius pels quals impulsaven Independentistes d'esquerra. Potser aquí trobareu més d'una resposta a la pregunta:  

La República som la gent i el territori on habitem. L’1-O vam decidir ser independents i crear el nostre propi Estat. La brutalitat policial d’aquell dia i la repressió posterior intenten impedir que fem efectiu el mandat d’aquell dia. El govern va haver de marxar a l’exili i una part va decidir anar a la presó. Són dues respostes igualment vàlides, amb objectius diferents: construir les institucions republicanes des de l’exili i denunciar l’actuació repressiva d’un règim que, més enllà de les reformes democràtiques en les institucions polítiques, manté moltes estructures i mentalitats anteriors. (Josep Andreu, Arqueòleg, Alcalde de Montblanc i exdiputat d’ERC) 

En una nació oprimida, com ara la nació catalana, una persona d'esquerres, si no vol fer-li el joc a l'oligarquia de l'estat opressor, ha d'esser necessàriament independentista. (Toni Strubell, Escriptor, president de la Comissió de la Dignitat i exdiputat SI) 

El Consell per la República és l’organisme provisional que ha de fer possible la constitució, a l’exili, de l’Assemblea i el Govern de la República. El President Puigdemont i els consellers a l’exili són el fil conductor de la legalitat anterior a l’1-O a la nova legalitat. La situació excepcional que estem vivint exigeix que el President sigui vist i acceptat com el President de tots i, per tant, estigui per damunt dels partits. Espero que a Perpinyà anunciï la seva desvinculació orgànica del partit en el que ha militat fins ara. (Ignasi Faura, Jurista, Exdirigent De Bandera Roja, Exmembre del SN de l'ANC). 

El poble català ha de mantenir la lluita contra la repressió en tots els fronts. El poble català ha donant, dona i seguirà donant suport, de tota mena, a tots els presos polítics,  reconeix la seva vàlua personal i professional, i els seguirà manifestant la seva estima i els seu respecte per la decisió que varen prendre. 
L’empresonament dels polítics independentistes és una venjança; i un empresonament llarg i injust és una venjança llarga i injusta  que  condiciona i limita la vida dels presos i de les seves famílies.  I també condiciona i limita les possibilitats de liderar, amb plenitud, la lluita política. En l’actual etapa del procés d’independència convé que els líders polítics empresonats facilitin el seu relleu a d’altres persones, avui encara lliures, tot i assumint que més d’hora o mes tard, puguin deixar de ser-ho. (Jordi Romeva Manadé de la sectorial de l’ANC de jubilats per la independència i pare del conseller Raül Romeva). 
           
La primera etapa del procés va estar carregada d’encerts però també d’errors. És imprescindible identificar-los i reconèixer-los per intentar no repetir-los. Un dels més importants potser ha estat el de concentrar la direcció política i institucional del procés en les mateixes persones. Frenar el procés era fàcil: només calia escapçar-lo. La pluralitat política de l’independentisme, vista sovint com una de les seves majors virtuts,  també ha estat la causa del major dels seus defectes: la lluita interna per l’hegemonia interna, que ha confós l’objectiu principal, que no pot ser altra que el de la lluita de l’independentisme per l’hegemonia política dins el país. (Jaume Renyer, Jurista, exmilitant del PSAN i d’ERC ). 

Hem de recuperar la iniciativa política i social que vam tenir durant bona part de la primera etapa del procés. Només així podrem seguir avançant i, de retruc, debilitar l’adversari, que no és altre que el règim del 78 i, fonamentalment, els poders econòmics, judicials, militars i funcionarials que el sustenten. Els diferents pobles avui sotmesos per aquest Estat pateixen altres formes d’opressió, en molts casos també nacionals, i objectivament són els nostres aliats. (Montserrat Manent. fotògrafa i escriptora. Cofundandora del PSAN). 

Les institucions republicanes a l’exili han de ser la mostra del que volem que siguin el futur, quan puguem instaurar-les definitivament en el país, quan el govern de la República tingui la seva seu al Palau de la Generalitat i quan l’Assemblea Nacional de la República ocupi l’edifici del Parlament, al Parc de la Ciutadella. (Joaquim Arenas Pedagog, exmilitant FNC i PSAN, cofundador Servei d’Ensenyament Cat). 

La instauració de la República en territori català i al més aviat possible és el nostre objectiu i no ens en podem oblidar en cap moment. Per aconseguir-ho, hem de treballar per crear les condicions polítiques, socials, econòmiques, culturals i d’altres que millor no esmentar, que ho facin irreversible. Per això estic aquí, per debatre-ho amb tots vosaltres i acordar una estratègia comuna de tot l’independentisme. (Joan Rendé Periodista i escriptor, exmilitant del PSAN). 

Durant aquesta segona etapa del procés, hem d’augmentar la nostra majoria al Parlament de Catalunya, essent conscients que mai més tindrem el nivell d’autonomia que vam tenir fins el 2010. Tenim i tindrem les nostres institucions vigilades políticament i ofegades econòmicament, però malgrat això encara són el millor instrument per millorar les condicions de vida de tots els catalans, per ajudar a la construcció de la República portant al límit el marc competencial que tenim i, sobretot, per denunciar les contradiccions polítiques del règim del 78. (Anna Grau, administrativa. Exgeren de la Fundació Malats Mentals, exmilitant de Bandera Roja). 

Durant aquesta etapa, hem de protegir els actuals partits independentistes dels intents d’il•legalització que patirien a mesura que avancem cap al nostre objectiu si són identificats com els principals impulsors del procés. La seva missió s’hauria de centrar en la gestió de les institucions autonòmiques i municipals i en debilitar el règim del 78 des de les institucions polítiques espanyoles i europees. (Jordi Pesarodona, comediant i pallasso. Exregidor d'ERC) 

La construcció de la República ha de ser de baix a dalt. La constitució de l’Assemblea de Representants del Consell per la República ha d’anar acompanyada de la creació de Consells locals de la República a totes les poblacions del país i als barris de les nostres ciutats, des don s’han d’impulsar les ILP que vagin conformant el marc legal de la nova República. És igual que algunes no prosperin perquè totes han de ser recollides en el Diari Oficial de la República i, d’aquesta manera, anar avançant feina. (Josep Pinyol, Historiador, exmilitant d’ERC i Rcat). 

Algun dia, arribarà el moment d'asseure's amb l’Estat Espanyol per negociar la separació. Hem de preparar molt bé aquest moment i hem de treballar fort per fer que arribi aviat. Mentrestant, els intents de negociació han de servir per desemmascarar l’oponent, per anar debilitant la seva posició i per fer sorgir les contradiccions internes entre els partits del règim. (Conxita Bosch Professora, executiva de la Federació d’Entitats de la Mediterrània). 

Per guanyar la independència, cal una entesa política d'ampli ventall ideològici social. Així ho han fet moltes altres nacions que han esdevingut lliure, i així ho hem de fer també el poble català. Això és la unitat estratègica d'un Bloc Republicà. Això és el que els clàssics anomenen Front d'Alliberament Nacional. (Josep Guia Professor i escriptor, dirigent del PSAN). 

Ha arribat l’hora de superar la confrontació fratricida en la que s’estan convertint les eleccions de tot tipus en el nostre país. Ens cal construir una Candidatura de país, construïda des de la radicalitat democràtica, de baix a dalt, a la que els partits i entitats hi donin suport sense condicions ni quotes. Hem de començar a construir el nou sistema polític des d’ara mateix. (Ferran Puig Arqueòleg, exmilitant PSAN-P, exalcalde de Torrelles de Llobregat). 

l nostre alliberament nacional és un imperatiu ètic, social i polític. Com escriví En Lluís Ma. Xirinacs en el seu ACTE DE SOBIRANIA: Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. 

Avui, el conjunt dels Països Catalans treballa i lluita per la independència del Principat. Demà, el Principat, ja independent, ho farà per la unitat i la independència del conjunt dels Països Catalans. (Blanca Serra Professora, exmilitant IPC, membre de la CUP). 

divendres, 21 de febrer de 2020

VÍDEO: On és el Tsunami? Moviments electorals. Independentistes d'esquerra (Darrer programa de Vull una resposta)


Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Montserrat Rossell,  empresària
Adrià Alsina, periodista i politòleg
Joan Puig redactor de republica.cat
Jordi Roset, membre del SN de l'ANC

Davantal

Ja tenim data per la Taula de negociació entre els Governs català i espanyol. Serà el dimecres 26 de febrer. La part catalana ha enviat al president Sánchez la proposta de punts que portarà a la primera reunió de la Taula: Fixar un calendari de treball. Que hi hagi un mediador internacional. Que es reconeguin totes les parts en conflicte, incloent-hi els presos i els exiliats. >I, finalment, els punts claus de la negociació: el reconeixement i exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya i la fi de la repressió, l’amnistia i la reparació de les víctimes d’aquesta repressió.

Mentrestant, aquesta repressió continua i aquesta setmana s’han produït més de dues-centes citacions. 138 persones identificades a la Jonquera i 61 a Salt. Se’ls imputen càrrecs de desordres públics, danys i delicte contra la seguretat en el trànsit, per haver tallat la AP-7 l’11 i el 12 de novembre. Segons informa Alerta Solidària, durant aquests darrers sis mesos s’han obert més de sis-cents casos contra ciutadans que s’havien mobilitzat al carrer.

El 14 de gener Tsunami Democràtica va emetre el seu darrer comunicat on deia que continuava actiu, reflexiu i propositiu i  anunciava una ‘segona onada’ de protestes que, després de 5 setmanes no ha començat. La gent es pregunta el perquè d’aquesta desaparició del Tsunami que ve acompanyada d’una molt baixa intensitat pel que fa a les mobilitzacions, tant de l’ANC com dels CDR.

Aquest dissabte, es presentarà a l’Ateneu de Barcelona el manifest de suport al president Puigdemont, al conseller Antoni Comín, la consellera Clara Ponsatí, i al Consell per la República. Els promotors, independentistes d’esquerra, son persones procedents del que podríem anomenar “l’independentisme històric” que es presenten com “som gent d’ara que, en ple franquisme, vam militar en diferents partits i moviments polítics, socials, sindicals, culturals..., que van lluitar per la democràcia, per les llibertats individuals, col•lectives i nacionals del nostre poble.” I continuen dient que fan “una crida a la gent de les generacions que ens han seguit per, entre tots, definir una estratègia compartida per tot l’independentisme, que dibuixi el camí en aquesta segona etapa del procés d’independència.”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

dijous, 20 de febrer de 2020

VÍDEO: El conjunt monumental de Centcelles (Programa 165 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 164 de
5a temporada


Josep Anton Remolà, professor de la URV de Tarragona.  

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

M.M.Marçal, poeta? Joan Fuster, assagista? Montserrat Roig, narradora? (4. Us proposo un joc)



Us proposo, doncs, un joc… Una recerca -alimentada pel desig i l’apassionament i, per tant, no gaire objectiva-,  de trobar, o més que trobar, de sentir, de copsar, de viure, lligams entre les diferents singularitats creadores dels nostres tres escriptors. Sentir com la poesia, l’assaig o la narració són només la forma de què cada un dels nostres literats s’ha servit per AMB ella transmetre’ns aquesta encarnació d’ell mateix –d’ella mateixa- que és la seva obra.

Per estructurar el seu univers literari, M. Mercè Marçal va haver d’articular de nou l’imaginari femení. Va haver de buscar noves maneres de dir, modelar sentits diferents per a les paraules ja existents, buscar metàfores distintes… La bruixa, la lluna, la sal, l’arcàngel, el drac… Tot havia de ser reelaborat. Calia crear un nou univers simbòlic. En les seves pròpies paraules: dir el part com a experiència de dona, presentar el pare i la mare des d’una percepció de filla, que no és la mateixa que la del fill… modelar sentits diferents per a les paraules desgastades per la tradició.

Crec que Montserrat Roig fa una cosa similar en el conte“El cant de la joventut”.[1] El vocabulari, la riquesa semàntica que conté és extraordinària i manté una estreta relació –diria que de simbolisme poètic- amb el que l’escriptora ens vol comunicar.[2]

L’autora va escollir, com a entrada del conte, un poema de Josep Carner. Un poema que manté un estret paral·lelisme, una intensa relació amb alguna de les imatges poètiques de la narració. Veiem-ho:

Poema                                                           Narració

Ans que la nit final em sigui a punt,               La pols dansa abans de convertir-se en cendra
Al fatídic avui tombo la cara                           pensà, tot girant la cara cap a l’altre costat
Tan envilit, em sembla ja difunt                      No volia veure el raig de sol. No volia veure el                                                                         paravent.
I un nou esclat de fe m’anima encara            Costava de pujar-hi, no hi havia aire,                                                                                         panteixava.
I torno, cor batent, a la llum clara,                 Ja no tenia el cor als peus, només al cervell.
Per galeries del record profund.                    Recordar. Recordar una paraula. Si no,                                                                                     moriria 
Potser –en el nostre apassionament- també podríem arribar a detectar-hi aforismes amagats, com aquells que a Fuster li encantava d’ocultar entre línies.

-Com hem passat la nit?
-Si m’ho pregunta a mi, li diré que encara no m’he mort. Ara, vostè, no sé pas com l’ha passada…És que li ho he de dir, jo?

-I si resulta que em vull morir?
-Ja saps que aquí no deixem morir ningú…

Aforismes amagats escampats al llarg de la seva obra:[3]  

Referint-se a la mort del marit de la princesa Carolina de Mònaco: 

Mireu per on, potser en aquest cas és millor ser la vídua d’aquest paleta que acaba de caure de la bastida. Les vídues pobres no tenen malalties dignes de la nostra consideració.

En relació a la poca afició dels adolescents per la lectura:

Hauríem de prohibir llegir. Aleshores, els adolescents, que viuen amb passió l’edat de la transgressió, buscarien amb delit els llibres i els llegirien d’amagat.

El tema de la mort d’un ésser humà a mans d’un altre ésser humà:

Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té.

L’obra poètica de M. Mercè Marçal –començant per les seves divises- és un camp abonat per veure-hi aforismes:

Drap de la pols, escombra, espolsadors…surt el guerrer vers el camp de batalla.

Hi havia una vegada, quan la lluna tenia llum pròpia…

La poesia no és sinó el mirall que em fa retornar un i altre cop a aquest escenari.

I, -per què no?- fins i tot podem trobar poesia en el microassaig que són els aforismes de Joan Fuster. Perquè, en paraules seves, “comptat i debatut, l’assaig literari no és més que una modalitat –probablement supèrflua- de l’assaig de què el poeta parlava[4]. I és causa d’esperar: una temptativa, un intent, una provatura.”

“Puix parla en català… vegem què ha dit.” El decasíl·lab és igualment correcte, i el contingut, més raonable.

A mode de conclusió

Segurament podríem estar trobant més punts de coincidència –i també d’originalitat- entre els tres escriptors. I entre els més importants, un de tant evident com la llengua. Aquesta eina meravellosa que en mans dels nostres escriptors va esdevenir El clar camí, el pregon idioma/un alfabet fosforescent de pedres,/un alfabet sempre amb la clau al pany,/el net destí, la sendera de llum, sempre, a la nit, il·luminat, enterc,/un bell futur, una augusta contrada.[5]

A mode de conclusió, voldria acabar amb un text de Maria Mercè Marçal. Un fragment d’un parlament que la nostra poeta va fer a París l’any 1990. Ens parla de la poesia…era el seu mitjà expressiu. Caldria, però, en un joc de paraules final, llegir-hi, amb els ulls del sentiment, també assaig o narració… veure-hi també, amb la mirada del cor, l’ànima literària de Montserrat Roig o de Joan Fuster:

Per a mi, la poesia és una mena de mirall que reflecteix una lluita interior entre aquest ésser entrebancant, colonitzat, mut o parlant a penes una llengua abolida, que em clava al passat, i l’impuls que m’allibera d’aquesta escena closa, moltes voltes, mitjançant la paraula. Dansa d’ombres i de màscares que els mots re-presenten, interpreten o juguen, quasi sense entreactes. I sense treva.



[1] Roig, Montserrat. El cant de la joventut. Edicions 62. Barcelona, 1998.
[2] Si us interessa... Vegeu l’annex.
[3] Roig, Montserrat. Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert, 1990-1991. Edicions 62. Barcelona, 1992.
[4] S’està referint al vers d’Ausiàs March: Car tot assaig és esperar.
[5] Estellés, Vicent Andrés. M’aclame a tu.

dilluns, 17 de febrer de 2020

La vil·la romana de Centcelles (DAVANTAL del programa 165 de LA CLAU de la nostra història)



Avui tenim una CLAU de la nostra història especial. Ens trobem a Constantí, a 6 Km de Tarragona, a la vil·la romana de Centcelles, un esplèndid conjunt arquitectònic que ens trasllada al final de l’època romana al nostre país.

La vil·la romana de Centcelles comprèn les restes d’una antiga vil·la rural del segle I A.C. S’hi conserva fonamentalment l’àrea termal i un magnífic mausoleu del segle IV, l’element més important de tot el conjunt. La importància de l'edifici rau en aquesta estança principal de la vil·la, un espai que durant molt anys s'ha pensat que fou habilitat, a mitjan segle IV, com a mausoleu. La seva cúpula presenta un revestiment de mosaic amb escenes de cacera, representacions de l'Antic i del Nou Testament, de les quatre estacions i de personatges entronitzats.

L'edifici és una obra declarada bé cultural d'interès nacional i és un dels  monuments romans conservats més importants dels Països Catalans i de la península Ibèrica.

Hi ha diferents interpretacions, tant cronològiques com funcionals, sobre l’edifici de Centcelles. Tot i això, Centcelles encara amaga molts enigmes per resoldre i continua sent objecte d’estudi de molts especialistes. Quan es va construir? Per a què? Quin és el veritable significat del mosaic? Qui hi va residir?

Avui en parlarem aquí, a la vil·la de Centcelles amb Josep Anton Remolà, professor de la URV de Tarragona. 


diumenge, 16 de febrer de 2020

M.M.Marçal, poeta? Joan Fuster, assagista? Montserrat Roig, narradora? (3. Singularitats... compartides?)



Fuster… assaig?

A fi de comptes, la poesia és un joc de mots. (Joan Fuster).

Que Fuster era un entusiasta del llenguatge poètic és cosa sabuda per tothom. Aforismes com: “Poesia és l’art  de dir bellament les coses… Hauríem de rectificar la definició: poesia és l’art –o la virtut- de dir exactament les coses…Exactament” ; o aquest altre: “Només en la poesia descobreix el llenguatge totes les seves possibilitats. La poesia esprem tots els sucs del llenguatge.”; ens ho fan evident.

L’aforisme fusterià –pensament interior, síntesi, metàfora, subjectivitat- és potser la forma d’expressió que més s’acosta a la poesia. El protagonisme del jo literari com a exaltació de la identitat individual, la gran part de confidència, de confessió íntima que el mateix gènere comporta, l’explorament interior previ que exigeix – l’assagista, Ulisses del seu jo [1]- són alguns dels punts que situen ambdós gèneres en un nivell dotat d’un cert paral·lelisme literari.

Montserrat Roig… narrativa?

En l’obra narrativa de Montserrat Roig, malgrat gaudir d’un lligam unitari, s’hi poden establir bàsicament dos cicles. El que han vingut a denominar-se com a “Cicle del temps” (que correspondria a la seva primera època narrativa) i el “Cicle del so” (on s’integraria la seva darrera producció literària).

Si en el primer cicle hi podríem veure reflectit un procés de recuperació del passat -de les veus del passat i de les veus silenciades- sempre a través de la mirada femenina, d’una certa cadència femenina a l’hora de narrar, en el segon, hi podem copsar una nova línia narrativa, de caire molt més poètica i simbòlica que l’anterior i molt més acostada, doncs, al llenguatge expressiu que defineix el gènere de la poesia.

 Necessito cada vegada més aquesta força dels poetes, perquè em fa redescobrir el valor i el so de les paraules. (Montserrat Roig).




[1] Salvador, Vicent. L’estratègia del centaure. Edicions del Bullent. València, 1994.

divendres, 14 de febrer de 2020

M.M.Marçal, poeta? Joan Fuster, assagista? Montserrat Roig, narradora? (2. L'obra, l'autor, el lector...)




M.M. Marçal se serveix del llenguatge poètic per mostrar-nos la seva concepció, conscientment militant, de la literatura. I, més que mostrar-nos la seva visió, vol comunicar-nos una nova manera de ser al món, una manera pròpiament femenina. 

La poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa… 

“Dir-se a si mateixa”, però dir, també, amb mirada de dona, amb una mirada femenina individual que es fa extensiva a totes les dones. Una mirada global dins de la seva pròpia singularitat. Els temes estan sempre relacionats amb la identitat femenina i el seu entorn: l’amor, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat, la rebel·lió… I els mots que utilitza són l’eina que articula la seva pròpia visió del món. La seva singularitat creadora radica precisament en el fet d’ésser, en  la seva obra, ella mateixa.  

L’apropiació de les paraules dels altres és també un treball creatiu. La preocupació no és l’autoria, sinó l’empremta, les petges que altres discursos, altres paraules, altres estils han deixat en un mateix. (Joan Fuster).

L’escriptor durà a terme una relectura, que serà alhora una reinterpretació dels textos que conformen la tradició a la qual s’inscriu i amb la qual dialoga… una mena de traducció a la contemporaneïtat. (Montserrat Roig).

Estic convençuda que només revisant els textos de les escriptores que ens han precedit amb una mirada altra podem desemmascarar i revelar tot allò que resta fora dels paradigmes crítiques pretesament neutres… Fer les preguntes adients al passat… (M. Mercè Marçal).

I per tal que l’escriptor o l’escriptora s’encarnin de manera perfecta en l’obra caldrà emprar el mot insubstituïble, el mot únic i singular per aconseguir l’expressió i la comunicació perfectes. Cadascú, doncs, haurà de confeccionar-se el seu vocabulari singular, bastir-se les formes apropiades construïdes amb els noms més escaients al seu projecte literari. És aquesta la tasca –per a Fuster- no finida mai de l’artista i de l’escriptor.

Cada home que expressa afaiçona el seu llenguatge per tal qu respongui ajustadament, a l’impuls que ha d’encarnar-s’hi. D’això se’n diu estil. (Joan Fuster).

Per tal de dir-se ella mateixa i anomenar les coses des de la seva situació en el món, l’escriptora ha de forjar-se un discurs, no només un lèxic, sinó rescatar moltes paraules de les connotacions habituals i marcar-les amb un altre punt de vista. (M. Mercè Marçal).

Un expressió verbal realment individual…. Heus aquí el somni de l’escriptora. (Montserrat Roig).

El procés es clou en si mateix 

En l’obra s’expressa l’artista. En l’obra s’encarna l’escriptor o l’escriptora.

Aquest procés d’encarnació no és complet, però, fins que intervé el tercer element imprescindible en aquest acte comunicatiu: el lector. Perquè, cal no oblidar-ho i Fuster s’encarrega de recordar-nos-ho en un dels seus aforismes: “La primera obligació d’un escriptor és fer-se llegir.” És llavors, i només llavors, quan podrem dir que allò que l’escriptor pretenia en iniciar la seva obra ha arribat al final d’un camí.

Només d’un camí, però, perquè el fenomen de l’encarnació literària continua endavant:

L’obra té una entitat autònoma, però alhora manté arrels en l’home de què procedeix i en l’home que, en assumir-la, torna a donar-li vida actual. (Joan Fuster).

La veritable encarnació es produirà en l’acte de lectura (Joan Fuster).

Intersubjectivitat femenina… interacció discursiva entre dones que parlen, que escriuen literatura…La dona que malda per dir-se ella mateixa amb mots plens d’un simbolisme diferent que s’haurà de nodrir en unes altres paraules de dona. (M. Mercè Marçal).

De la subjectivitat (idees, pensament) a l’objectivitat (llibre) per tornar de nou, a través dels lectors, a la subjectivitat. (Montserrat Roig).