Usuaris de xarxes socials qüestionen l'ANC (resposta a "Quo Vadis". 2)

En l’article d’avui intentaré donar resposta a Vicenç Valls i el seu QUO VADIS, Assemblea? (perquè deixo l’ANC) i a un parell de piulades que hi fan referència i que, perquè en tingueu coneixement, tot seguit us reprodueixo:

Fent referència a l’article, en Jaume Sans @jsanr diu “...és exactament el que penso. És molt possible que jo també els doni el plaer de la meva baixa”

En Vicenç Valls mateix respon: “Una llàstima. Tot plegat, vull dir. No sé si saben què ens passa o si se’ls fot.”

I en Jaume Sans finalitza dient: “Ho saben perfectament, però sembla que la consigna és donar suport a CiU i ERC facin el que facin.”

Anem pel “QUO VADIS...”

Em sap greu, molt de greu que en Vicenç Valls deixi l’ANC després de tant de temps i de tanta feina feta. Em sap greu, però no em preocupa perquè sé que continuarà, com tants, en la lluita per la independència. No em preocupa perquè, malgrat que voldria que continués amb nosaltres, ni el procés d’independència ni els independentistes van néixer amb l’Assemblea. Afortunadament, la lluita per la República catalana independent ve de molt lluny i d’independentistes n’ hi ha hagut des de fa segles.

Dit això, intentaré respondre algunes de les qüestions que ens planteja... Discrepo que el procés participatiu fos únicament per a “consum intern”. És cert que no va significar cap mandat democràtic, com tampoc ho hauria significat la consulta primera que es volia fer. Crec fermament que el procés del 9N va ser un èxit rotund, no només per als prop de 2.4 milions de persones que vam anar a votar, sinó pel que va significar com a acte de sobirania. El 9N tota aquella munió de gent vam sortir al carrer i vam votar desobeint l’Estat espanyol i el seu Tribunal Constitucional. Fent cas omís de les prohibicions i amenaces, amb decisió, convenciment i sense cap mena de por.

Diu en Vicenç que a partir d’aquí “es confirma un canvi de rumb del Secretariat Nacional. La màxima preocupació del qual sembla que passa a ser no incomodar els partits polítics”.

Anem a veure quina part de veritat hi ha en aquestes afirmacions. És cert que l’Assemblea (representada pel seu SN) cometem un greu error: cedim el lideratge del procés als polítics. Ho he reconegut públicament. Ara bé, és que era el moment dels partits polítics! La societat civil havíem conduït el procés fins a les portes de les plebiscitàries. Era l’hora, doncs, dels partits. Aquest error ens ha fet perdre dos mesos i ha provocat un sentiment de decepció entre força gent. No hi ha hagut, però, ni cansament ni desil·lusió en el procés, sinó únicament decepció, bàsicament amb l’actuació dels partits polítics.

Totalment d’acord amb què el debat que es va proposar a les assemblees estava mal estructurat. Això va produir confusió fins i tot en els propis resultats. Aquí també vam cometre un error.... Un altre tema és que aquest error, que assumeixo, sigui interpretat com la recerca, per part del SN, “d’una coartada” per a un pretès “canvi de rumb” vist com una subordinació als partits polítics i, més concretament (i es pot deduir de les piulades) a CiU i ERC. 

L'Assemblea fa una gran nosa als partits, a tots els partits. Si hi estiguéssim "subordinats" no farien el que fan per evitar que actuem com el que som, un actor polític implicat i amb responsabilitats en el procés. els partits i molts altres voldrien que ens limitéssim a organitzar 11 de setembre i que deixéssim la política "al qui entenen". No ho hem fet mai ni ho farem.

El 9N no va significar mai cap subordinació als partits polítics. Tothom és ben lliure d’interpretar la realitat com bonament li plagui, però el 9N, ja ho he dit abans, va ser un èxit de la societat civil que va portar el procés d’independència a tocar de les eleccions decisives.

“Paper galdós, inacció i silenci còmplice”. Així descriu en Vicenç la feina (la no feina per a ell) de l’ANC durant aquests dos darrers mesos. Una vegada reconegut l’error de deixar el procés en mans dels polítics (perquè, insisteixo, era el que tocava) només haig de dir que l’acció política moltes vegades no significa posar un milió de persones al carrer.

L’ANC va fer una gran feina des de l’11 de setembre fins, aproximadament, la segona quinzena de desembre. Va reconstruir la unitat perduda en el 9N i va dedicar tots els seus esforços a la Taula de Forces Polítiques i Socials. Una Taula que es va mantenir en secret fins que, alguna força política interessada, va filtrar-ne les reunions i el seu contingut, provocant-ne el trencament provisional.

En aquesta Taula i amb la mirada sempre posada en les eleccions al mes de març, es va fer un treball ingent per aconseguir unificar posicions entre set forces polítiques a l’entorn d’un Full de ruta comú cap a la independència. I ho estàvem aconseguint... fins a mitjans de desembre.

L’acord Mas-Junqueras ha sigut el mal menor. No hi havia una altra sortida. No és el nostre acord i, personalment, no m’hi sento vinculat. De l’acord, només n’extrec la part bona: que, malgrat totes les dificultats que pot representar l’endarreriment, disposem d’una data i de 7 mesos perquè la societat civil torni a liderar el procés, perquè la Taula torni a funcionar amb una orientació molt clara i decidida de cara que les eleccions del 27S esdevinguin plebiscitàries, esdevinguin les eleccions definitives.

Estic massa acostumat al fet que, dins del món independentista, s’usi amb massa lleugeresa, amb massa frivolitat i de manera massa habitual la paraula traïdor i traïció. Mai a la vida la utilitzaré contra companys i companyes que tenen el mateix objectiu que jo, malgrat que puguem ser dispars i contraris en l’estratègia i en la manera d’arribar-hi. Mai a la vida la faré servir contra companys i companyes que volen la independència, que treballen i lluiten per la independència i que ho fan des de la seva pròpia ideologia.  Un independentista, pensi com pensi, faci el que faci, no serà mai, per a mi, un traïdor.

Acabo de la mateixa manera que he iniciat aquest llarg escrit (disculpeu-me’n l’extensió) Vicenç i Jaume, em sap greu si deixeu l’ANC, però no em preocupa. Ens continuarem trobant en aquest camí cap a la llibertat, la democràcia i la justícia social.

Quo Vadis, Assemblea?: A guanyar la independència!

De moment, em queda un article per respondre, Pere Garriga, El vot municipal serveix per al que serveix.