"La ville du Barcelona", estàtues i franquisme

Article publicat a Racó Català

El destí ha fet que coincidissin en una mateixa setmana tres fets molt importants: els 30 anys de la concessió a Barcelona dels Jocs Olímpics del 92, la inauguració de l’exposició  ‘Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà’, amb la provocativa exposició de les estàtues del dictador i de la Victòria a l’entrada del Born, i el plenari del Parlament del 19 d'octubre per l'anul·lació de les sentències polítiques del franquisme.

Fa trenta anys, aquell 17 d’octubre de 1986, haig de reconèixer que formava part d’una minoria que no veia amb bons ulls la celebració d’unes olimpíades a Barcelona. Segurament, aquells pocs, qualificats de tocats de l’ala per la immensa majoria de gent, teníem motius diversos, i no necessàriament compartits, per ser reticents a unes olimpíades que semblaven alegrar tothom. Els meus eren, principalment, que veia les olimpíades com una eina al servei de l’espanyolització de Catalunya, que els Jocs serien utilitzats per enfonsar encara més la incipient conscienciació nacional que intentava ressorgir aleshores. Al costat d’això, el tema més preocupant era el de l’especulació que segurament es derivaria de la gran quantitat d’obres que caldria fer en els propers sis anys.

És cert que els Jocs van tenir el seu vessant altament positiu per a Barcelona i per Catalunya. Negar-ho seria absurd. També van ser positives moltes de les obres realitzades i que van representar una avenç per la ciutat.

Malgrat aquests aspectes positius, és mentalment i políticament sa recordar els punts més negatius d’aquells Jocs. Per una banda, la gran especulació i l’enderrocament una mica indiscriminat d’alguns edificis que, de ben segur, es podrien haver conservat d’alguna manera. D’altra banda, si bé l’intent d’espanyolització no va ser tan fort com s’esperava, tot i així va fer el seu forat.

L’episodi més trist i tràgic, però, va ser la denominada “Operación Garzón”. Un atac directe a l’independentisme de l’època i un dels episodis més greus de repressió política contra un moviment, en aquells anys, encara minoritari a Catalunya. Cal recordar les detencions i tortures d’independentistes,  la posterior presó per a molts, i tot això amb un silenci gairebé total de les institucions catalanes i dels mitjans de comunicació.

El 1986 l’ombra del franquisme encara planejava ostensiblement sobre la feble democràcia sorgida de la transició. Ara i avui, el 2016, no és la seva ombra, sinó la mateixa estàtua de Franco (encara que sense cap) muntat a cavall i la de la Victòria franquista, que s’exposen, sense cap mena de vergonya ni de pudor, al bell mig d’un dels carrers de Barcelona, davant del Born.

Calia situar aquestes estàtues al carrer? Calia fer-ho, estàtues i exposició, a l’edifici del Born? No hauria estat millor i molt més simbòlic situar una exposició d’aquesta mena a Montjuïc, a la presó Model o al Camp de la Bota?

Tot i així, el problema principal no radica en el fet de les estàtues, que evidentment es podrien haver estalviat, sinó en unes intencions, ja convertides en fets, molt més importants, transcendents i perverses, políticament parlant.

El 2005, després de molts esforços i sota el govern municipal del tripartit, es va tirar endavant la remodelació del Born per convertir-lo en un referent permanent de la memòria històrica nacional. I no una memòria qualsevol, sinó la que representava la Guerra de Successió i  el setge de Barcelona que va representar, el 1714,  la fi de l’Estat català.

La importància de la memòria històrica per a un país és cabdal, perquè un país sense història pròpia no és un país, és un apèndix. Catalunya està força orfe de memòria històrica, sobretot, de la que es remunta a segles obscurs com el XVI i el XVII, en què la censura i la Inquisició es van encarregar de manipular, tergiversar i ocultar la realitat catalana. I no es pot construir un Estat lliure amb una història segrestada.

Ara hi ha la voluntat d’acabar amb el Born tal com es va dissenyar. L’Ajuntament intenta empetitir el significat del Born entès com el punt zero de la reivindicació nacional catalana. I el que és pitjor encara, fa la sensació com si es volguessin enfrontar dues memòries, la del 1714 (nobles, burgesos, independència) amb la derivada de la guerra i la postguerra del 1936-1939 (esquerra, classes populars, lluita social). Una fal·làcia totalment absurda.

I mentre l’estàtua del dictador cavalca davant del Born i ens recorda la permanent ombra allargada del franquisme, el Parlament aprovarà dimecres una proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme i, d’aquesta manera, es pugin declara nuls judicis sumaríssims com els del mateix president Companys.

Cap govern de l’Estat espanyol, ni UCD, ni el PSOE, ni el PP. Ni centres, ni esquerres, ni dretes han fet absolutament res ni per demanar perdó, ni per reparar el mal causat, ni per fer justícia amb les víctimes d’una dictadura feixista.

Els Jocs del 92, l’estàtua de Franco i l’anul·lació dels judicis franquistes ens recorden, una vegada més, la importància de la memòria històrica com a element permanent de recerca de la justícia i la llibertat.