Article publicat a Racó català
Diumenge 13 de novembre, la
ciutadania d’aquest país estem de nou convocats per manifestar-nos al carrer,
aquesta vegada en defensa de les nostres institucions i de la mateixa
democràcia.
En els darrers anys ens hem
acostumat a parlar de dies i de manifestacions decisives, de dies i de
manifestacions històriques. Sembla que, una vegada més, hem de tornar a
qualificar la concentració de diumenge amb els mateixos adjectius. Potser
perquè de fet és així; potser perquè, de fet, totes i cadascuna de les accions,
manifestacions i concentracions que hem fet, estem fent i que ens queden per
fer fins a assolir l’objectiu final són això: decisives i històriques.
La de diumenge també ho és,
possiblement perquè és força diferent de les anteriors. La judicialització cada
vegada més intensa de la política, amb l’augment de les mesures repressives per
part de l’Estat espanyol contra, principalment, els càrrecs electes catalans
per complir estrictament el mandat democràtic rebut de les urnes, obliguen la
ciutadania a demostrar el suport incondicional als nostres representants i a
les nostres institucions.
La causa que ha originat aquesta
concentració, doncs, va molt més enllà d’independència si o no. Es tracta de
manifestar el suport a uns determinats representants polítics escollits
democràticament per la ciutadania. Es tracta, doncs, de defensar els valors més
elementals de la democràcia.
Estem parlant de democràcia,
de llibertat d’expressió i de fidelitat a un mandat sorgit de les urnes. També,
però, seria bo que aquesta concentració recordés també el cas de Santiago
Espot, cridat a declarar per l’Audiència Nacional i acusat d’injúries a la
corona i d’ultratge als símbols d’Espanya.
I és per això també, perquè
estem parlant de democràcia, que aquesta convocatòria ha de reunir a l’avinguda
Maria Cristina demòcrates de signes i ideologies diferents. La defensa i el
suport a la democràcia ha de convocar, també, persones i càrrecs polítics
representants de l’ampli ventall del sobiranisme.
La concentració de diumenge
serà un pas més que ens aproparà al referèndum i a la independència. Un pas més
que ens ha d’anar preparant per passar de la il·lusió i el convenciment dels
darrers anys a la decisió i el coratge que necessitarem els propers mesos.
Res, però, serà possible sense
una direcció unificada del procés d’independència. Una única direcció evitaria
els problemes que es van generar el passat 4 de novembre amb la detenció de
Montserrat Venturós. Ara més que mai necessitem una fèrria unitat d’acció i una
sola estratègia comuna que impedeixi que nosaltres mateixos ens posem pals a
les rodes. Només una direcció nacional, on es trobin tots els partits i les
principals organitzacions de la societat civil, pot ser el garant del procés.
Una direcció unificada del
procés que, cal recordar-ho una vegada més, l’ANC ha proposat des de fa un
parell d’anys en els seus fulls de ruta. També en l’actual aprovat en
l’assemblea general del passat mes d’abril a Manresa:
“Ara,
més que mai, cal una coordinació del procés, tant a nivell polític com social, per
això és imprescindible, i urgent, que l'ANC reactivi la Taula de Forces Polítiques
i Socials per l’estat propi, per poder coordinar, efectivament i a nivell de
país i a nivell internacional, les principals actuacions polítiques i socials
durant tot el procés d’independència; donar suport a les iniciatives del
Parlament i del Govern encaminades a assolir la independència i afrontar amb
unitat i amb èxit els atacs de l’Estat Espanyol, tot evitant els partidismes.”
En l’horitzó més proper, però,
tenim el diumenge 13 de novembre. Caldrà que des de la societat civil continuem
demostrant la nostra determinació. Caldrà continuar demostrant que aquest és un
procés que va engegar la societat civil i que estem disposats a defensar-lo on
calgui, quan calgui i com calgui.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada