Quatre ratlles per reflexionar una mica sobre el fet greu que hem viscut avui: la detenció de l’alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós.
La detenció d’avui era més que
previsible i esperada. ¿Per què, doncs, la reacció dels nostres representants
polítics sembla que els hagi agafat per sorpresa i han actuat, de nou, cadascú
per la seva banda?
Les declaracions de Benet Salellas no poden ser més desafortunades: “Volem deixar clar que discrepem amb
l’estratègia del govern de la Generalitat a l’hora d’implementar les detencions
de matinada, i al domicili de la batllessa, quan estava sola. Què farà el
govern en les pròximes detencions que hi haurà? Està amb la justícia espanyola
o per defensar els càrrecs electes del país?”
En la seva dèria per atacar el Govern i els Mossos, utilitxza unes paraules que estableixen una mena de comparació entre aquesta detenció i les patides durant el franquisme i el postfranquisme, “de
matinada” “estava sola”... I ho acaba amb una pregunta final que hauria estat millor que s'hagués estalviat.
Dubtes i interrogants que se’m
plantegen:
¿És possible que a aquestes
alçades del procés els partits polítics, el Govern i el Parlament no estiguin
preparats per donar una resposta unitària a aquesta repressió més que esperada?
¿A hores d’ara encara no existeix
una estratègia comuna i compartida entre les forces independentistes per
encarar aquests propers mesos que seran decisius?
¿Com és que, a la primera de
canvi, de nou i una vegada més, el primer que fem els independentistes és
acusar-nos, fer-nos retrets i barallar-nos els uns contra els altres?
¿No n’hem après de les situacions
viscudes en els darrers temps? ¿Encara no sabem que l’única manera d’acabar
proclamant la independència és la unitat d’acció entre les institucions, els
partits i la societat civil?
Sóc dels que sempre he opinat que
amb la “desobediència per la desobediència” només se’n poden obtenir resultats
escarransits. Només hi haurà una oportunitat de fer la “desobediència” (a mi m’agrada
més dir-ne “exercir la sobirania”) de la qual s'acabi derivant la proclamació de la
República catalana.
Amb tot això, en cap cas estic
insinuant que no hàgim d’estar al costat de qualsevol càrrec electe, de qualsevol
persona a qui s’imputi, es vulgui jutjar o es detingui per les seves accions en
pro de la independència i de la democràcia. Hi hem estat i continuarem sent-hi,
però valdria la pena acumular forces, unificar esforços, actuar units sense cap
mena d’esquerda.
El primer pas en aquest sentit el
podem donar el proper 13 de novembre. La
convocatòria del diumenge va molt més enllà del clam per la
independència. El 13 de novembre és un clam a favor de la democràcia i en
contra de la judicialització de la política. Hi som cridats, no només els
independentistes, sinó tots aquells que es diguin demòcrates.
Estratègia comuna, unitat d’acció
i una única direcció nacional del procés d’independència.
El 2 de maig de 2015, en un altre context, escrivia un
article titulat "Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre".
El títol reprodueix una frase d'en Vicent Partal: “Espanya ja no ens pot guanyar,
però nosaltres encara podem perdre”. La recordo sovint i la tinc ben present.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada