Presos, repressió, fer República... (Reflexions de cap de setmana)

Reflexions de cap de setmana...

Resten 31 dies per investir President i formar govern. En cas contrari, aniríem a noves eleccions. Malgrat que és més que probable que el bloc independentista tornés a guanyar-les, la realitat és que no convenen i que ningú les vol, excepte, és clar, els nacionalistes espanyols.

Què pot passar d’aquí al 22 de maig?

Primer pas. Entenc que l’estratègia del president Puigdemont passa per tibar la corda al màxim. Això significa aprovar la Llei de presidència i intentar la investidura del president legítim. Això tothom, Puigdemont inclòs, sap que no serà possible. L’Estat espanyol, mitjançant la “justícia” ho impedirà, ja sigui portant al Constitucional la Llei de presidència, ja sigui amb inhabilitació del candidat. L’Estat espanyol quedarà en evidència una vegada més i el front internacional es reforçarà, i molt.

Segon pas abans del 22 de maig. Puigdemont proposarà un nou candidat lliure d’imputacions i “motxilles” judicials. A l’estil del pas al costat de Mas, segurament serà aquella persona que no entra, ara per ara, en cap de les travesses que tothom fa. El candidat farà un discurs d’investidura en què, d’una manera o altra, quedarà clar que ocupa la presidència de la Generalitat de manera provisional i que el president hauria d’haver estat Puigdemont. La fidelitat a l’1 d’octubre quedarà també clara i el ressò internacional serà important. El president podrà formar govern. Un govern en què s’intentarà que tingui cabuda algú proper al món sobiranista no-independentista. Un govern autonòmic que es limitarà, perquè poca cosa més podrà fer, a fer fora el 155 i a solucionar el dia a dia del país (i ja serà molt!). Un govern que haurà d’estar en perfecta sintonia i coordinació amb el Consell de la República a l’exterior.

Govern autonòmic a l’interior amb l’objectiu d’eliminar el 155 i treballar el dia a dia del país, i Consell de la República a l'exili. La doble legalitat ens permetria, d’una banda, recuperar l’administració de la Generalitat (i el control dels Mossos) i, alhora, mantenir el conflicte permanentment viu en l’àmbit internacional. Periòdicament, el govern autonòmic mantindria reunions de treball amb el govern a l’exili, augmentat així la tensió i l’evidència de trencament amb l’Estat espanyol.

Tercer pas. Els presos i la lluita antirepressiva. La repressió continuarà, amb o sense 155, amb o sense govern. Caldrà separar clarament els dos fronts: l’antirepressiu i el "fer República". Si barregem les dues lluites estarem condemnats al fracàs en els dos fronts. Ni l’ANC, ni Òmnium (o potser sí...), ni els partits independentistes poden liderar la lluita antirepressiva. Caldria crear una nova organització, a l’estil (per a "vells" independentistes) dels CSPC (Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans) dels anys 70 i 80 del segle passat –amb mètodes, estratègia, mitjans i eines del segle XXI- que tingués com a únic objectiu l’alliberament dels presos polítics (i tot el que s’hi relaciona) i la lluita contra la repressió. Evidentment caldrà una coordinació amb la resta del moviment independentista.

Quart pas. Una organització que assumeix la lluita antirepressiva n'allibera la resta, que pot dedicar tots els seus esforços, sense la càrrega emocional que representen els presos, a fer República. Abans de res, caldrà aclarir d’una vegada per totes què significa aquesta expressió “fer República”. Tot seguit és indispensable una única direcció política, una única estratègia que ens permeti avançar en aquest camí. 

Tres potes: partits polítics, institucions i societat civil. Hem de tenir molt clar que només serem República si les tres potes actuem coordinadament i sense fissures. Fins ara, la pota dèbil, la que no ha respost com calia, pels motius que sigui, ha estat la dels partits polítics. Cal, doncs, aprendre dels errors i esmenar-los.

Cinquè pas. A curt termini la mirada política ha d’estar posada en les municipals i les europees del 2019. Un únic objectiu: l’independentisme ha de guanyar les eleccions a la gran majoria de municipis catalans, sobretot a les grans ciutats. Com? Digueu-me pesat, però només serà possible amb candidatures unitàries. Operació Graupera o similars i, evidentment, candidatura unitària a les europees.

I hem de ser conscients que tot plegat es mourà en un context repressiu, judicial, polític i policial; amb un control absolut de la majoria de mitjans de comunicació; amb imputats, multes i presos polítics. Un context més propi d’una dictadura que no pas d’un Estat de dret, d’un estat europeu del segle XXI.

Una reflexió final... Els que ja tenim uns anys, els que portem unes quantes dècades en aquest llarg i tortuós camí cap a la independència, crec que hem après moltes coses. Alguna d’elles la veig reflectida en aquestes frases, també de reflexió, que algun dia van fer gent d'una certa rellevància en el seu camp d'acció. A mi m'ajuden...

Margaret Thatcher va dir “És possible que hagis de lluitar la mateixa batalla més d’una vegada per tal de guanyar-la.”

Si no us agrada la Thatcher (massa conservadora, potser?) penseu en aquesta del Che Guevara. “L’única lluita que es perd és la que s’abandona.”

Per als que (com jo mateix...) teniu pressa, molta pressa... “Camino lent, però mai camino enrere”. Aquesta és d’Abraham Lincoln.

I, per si creieu en l’existència de poders divins (qui sap?), us deixo amb una del gran pensador i literat alemany Johann Wolfgang Von Goethe: “Quan tens totes les forces en contra, cal perseverar. Mai doblegar-se. Si et mostres fort, atraus l’auxili dels déus.”

Si heu arribat fins aquí, us ho agraeixo i espero que us pugui servir també per reflexionar. Si ja heu plegat veles abans d’acabar... cap problema, només us heu perdut unes reflexions de cap de setmana.