dissabte, 27 de març de 2021

"Si algú és capaç de controlar els records de les persones... (Reflexionant i interpretant entorn de la novel·la "Et recordaré". 3)

 

El títol mateix de, “Et recordaré”, expressa un dels punts més importants de la novel·la: el record.

La memòria, el record és el que em fa ser “jo”, el que ens fa ser “nosaltres”. Sense els records podem existir, però som un altre persona. Som passat, essencialment, passat. Som, essencialment, records.

Som, en els versos de Vicent Andrés Estellés, “Animal de records”:

Animal de records, lent i trist animal,

ja no vius, sols recordes. Ja no vius,

sols recordes

haver viscut alguna volta en alguna banda.

El record... Un record del qual ens nodrim i que és la base de la nostra vida. El present, gairebé no existeix. Tot és record o memòria, ja que el present –efímer- esdevé quasi instantàniament record. La vida, a mesura que passen els anys, ens queda reduïda bàsicament al record al qual ens aferrem per reviure moments feliços o de plaer, però també situacions dolentes, instants desagradables que, forçosament, hem acabat assumint i -per què no?- modificant o canviant. No hi ha futur sense el record.

La veritat i els records ens converteixen en qui som, res més ho farà, els nostres actes no són sinó un reflex de la nostra personalitat, una ombra del nostre caràcter que pot pesar o allargar-se amunt o avall, depenent la llum que hi hagi al nostre voltant. (“Et recordaré”. Alba, pàg. 606).                      

Qui sóc? Què sóc? [...] La vida, si existeix tal com la concebem, cosa poc probable, no només és allò que fem, hem fet o volem fer, el que ens considerem o el que ens considerin els altres. [...] El temps i els records ens formen com a criatures existents, pensants. La vida, si és tal com la concebo, són pensaments profunds, intrínsecament meus, indissolubles fermeses mentals que per molt que el temps avanci, sempre romanen dins meu i, impertèrrites, no defalleixen i es mantenen fermes davant ventades magnànimes o terratrèmols morals que intentaran fer-me replantejar els meus ideals. (“Et recordaré”. Lisa, pàg. 524).

El poder, sempre, busca el domini absolut dels ciutadans. També el poder de Crisol. Es poden emprar mètodes diferents per aconseguir l’alienament, el control mental, però sempre amb un sol objectiu: el domini:

Si algú és capaç de controlar els records de les persones... (“Et recordaré”. Lisa, pàg. 478). 

L’univers dels records em porta a Marcel Proust i la seva obra “A la recerca del temps perdut”. Aquest relat consta de set novel·les que, més enllà de ser el relat d’uns determinats esdeveniments, se sustenten en la memòria del narrador, en el seu món de records i de tots els vincles que s’hi relacionen. Proust ens fa veure que un record no és només un passatge de la teva vida, no és només un moment viscut, és molt més... és el temps aprofitat o el temps perdut, el temps viscut amb plenitud o el temps que s’ha escolat com l’aigua entre les mans, és la vinculació amb el món dels sentits, que fan que una i altra vegada qualsevol experiència visual, auditiva, tàctil, olfactiva, gustatòria faci reviure en nosaltres un moment, un episodi determinat de la nostra vida. Marcel Proust deia: “El que anomenem realitat és una certa relació entre els sentiments i els records que alhora ens envolten.”

Proust distingia entre dues memòries: la memòria voluntària i la involuntària. La intel·ligència i la sensibilitat. El món dual de les dues realitats. L’aliança entre els mots, les frases i els sentits. En aquest sentit és força conegut l’episodi de la magdalena. Proust es pregunta si hi ha moments en què pots arribar a pensar “Mort per sempre?” i a respondre’t “És possible”. Però la memòria involuntària, aquella que s’associa als sentits més metafòrics: el gust, l’olor, fa  que, en l’obra, Combray  revisqui en tota la seva amplitud. El record que esclata per casualitat a través del gust d’una magdalena sucada en una tassa de te il·lustra la concepció filosòfica de les dues memòries que conviuen en l’ésser humà: la voluntària i l’espontània. La memòria voluntària es remet tan sols a la intel·ligència. Però l’espontània, sorgida per atzar, fa que l’esperit se submergeixi en el més profund de l’inconscient que, immediatament, posa en joc el món dels sentits i la sensibilitat. El món de la metàfora:

Hi ha moltes possibilitats en tot això, i una segona oportunitat, la de la nostra mort, sovint no ens permet esperar molt els favors del primer [...] la imatge, la memòria visual, que, vinculat a aquest sabor, intenta seguir-me'l [...] de sobte em va aparèixer el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de la missa), quan vaig anar a saludar-la a la seva habitació, la meva tieta Léonie em va oferir després d’haver-la mullat. a la infusió de te o llima. (“A la recerca del temps perdut”).

La magdalena i el te són els desencadenaments aparents de l’eixamplament dels records del personatge. Hi ha, però, un element simbòlic amagat en aquesta escena. Tot comença quan la mare li ofereix el te i la pasta. La memòria del record involuntari va lligada, doncs, de manera directa, al personatge –tan important per al protagonista- de la mare:

[...] Quan un dia d'hivern, quan tornava a casa, la meva mare, en veure que tenia fred, em va suggerir de prendre un te, contra el meu hàbit [...]

Però tots els sentiments que ens fan sentir l'alegria o la desgràcia d'un personatge real només es produeixen en nosaltres per l'intermediari d'una imatge d'aquesta alegria o d'aquesta desgràcia [...] a l'aparell de les nostres emocions, essent la imatge l'únic element essencial [...] Un ésser real, tan profundament que simpatitzem amb ell, és percebut en gran mesura pels nostres sentits [...] (“A la recerca del temps perdut”).

La Lisa, a “Et recordaré”, experimenta una sensació similar quan entra a la discoteca Desig:

Tinc la sensació que aquesta no és la primera vegada que entro a Desig. Se’m fa tot molt familiar i sé on són les coses. Empasso saliva. (“Et recordaré”, pàg.61)

També sap que coneix en Joel, però no apareixen els records:

De fet és la segona vegada que et veig. Però tu estàs ben convençut que ens coneixem de molt abans, de fet tu creus que entre nosaltres hi ha, o hi ha hagut alguna cosa. Amistat o potser més... Si fos així per què ho recordes i jo no?. (“Et recordaré”, Lisa, pàg. 235).

Recordar... recordar...

M’assec al terra i deixo que la foscor m’engoleixi. Pensaments fluctuants, memòries enrevessades i barrejades, maldecaps i trencaclosques a mig resoldre reboten per les parets imaginàries de la meva ment. Altra vegada les mateixes preguntes, amb més motiu que mai. (“Et recordaré”, Lisa, pàg. 547).

Recordar... recordar... sigui bo o dolent, sigui esperançador o decebedor...però recordar. Joan Margarit deia: "els records guarden l'essència de la vida: ni són aleatoris ni la falsifiquen". I en els versos de Rosa Leveroni:

Si jo no fos per tu record amable,

fos almenys un neguit,

un odi o un dolor, una recança…

Ho fos tot, menys l’oblit.

Ben aviat intentaré endreçar una mica les idees i reflexions que m’han vingut al cap sobre la vida i la mort després de la lectura de “Et recordaré”.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada