dimecres, 3 de març de 2021

Javier Cercas, les elits i la independència

Avui he escoltat, a RAC1, en Jordi Basté entrevistant a ‘escriptor Javier Cercas. Javier Cercas és un reconegut escriptor espanyol, professor de literatura espanyola a la Universitat de Girona i que col·labora habitualment al diari El País. Guanyador de diversos premis literaris.

No he llegit res d’en Cercas, per tant, no puc opinar sobre la seva obra ni sobre la seva vàlua com a escriptor. Reconec que tampoc no he estat a l’aguait de les seves intervencions públiques i, potser per això, avui m’ha sorprès el que he sentit quan parlava sobre la seva darrera novel·la “Independència.” El que ha dit a RAC1 veig que és el mateix que ha dit en alguna entrevista als diaris, per exemple a El Periódico.

[...] hay muchas clases de independència y todas son positives, excepto la política porque yo soy más biendependentista [...]

Una elit política, per sortir de la crisi econòmica de 2008, va fer tot el possible per treure a la gent al carrer amb l'esquer de la utopia disponible: un país meravellós on tots serem feliços. La idea era superar la crisi de la forma més còmoda pressionant el Govern central. El problema és que la gent s'ho va creure, les elits van perdre el control de la situació i ara estan espantades perquè treure a la gent al carrer és fàcil però tornar-la a ficar és molt difícil.

Després, tot llegint alguna de les seves “perles” antiindependentistes he pogut llegir coses més antigues:

Es imperdonable que la izquierda haya sido cómplice del independentismo solo para ir en contra del gobierno del PP.

El pueblo catalán ya está reconocido, dentro de la casa que es de todos, que es España [...] Si durante dos o tres legislaturas consecutivas pongamos que hay un 70% a favor de las opciones secesionistas, se inicia una negociación [...] comienzas a negociar, a buscar una solución, y lo decidimos entre todos. Porque una de las cosas peores que ha pasado es que se ha mentido en nombre de la verdad y se ha violado la democracia en nombre de la democracia.

Em referiré només al que avui he sentit. Concretament al fet que, segons Cercas, la gent va començar a sortir al carrer reivindicant la independència moguts per una elit política i perquè aquesta elit pogués sortir de la crisi econòmica.

He estat afortunat de poder viure en primera línia i en primera persona l’anomenat –massa vegades despectivament- “procés d’independència”. Més enllà d’estar d’acord que la lluita per la independència no va començar ni el 2009, ni el 2010, ni el 2012, sinó que ve de molt lluny (i alguns ho sabem molt bé), si que m’atreveixo a dir que l’impuls més fort i directe dels darrers decenis, va començar un 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt. Les consultes sobre la independència i els moviments “decideix” es van escampar com una taca d’oli pel país. Tot ho va fer la gent de a peu. Ni cap elit política ni de cap altra mena hi va tenir res a veure; en alguns casos fins i tot hi van actuar a la contra.

Segur que m’ho heu sentit dir més d’una vegada... A principis de 2010 vaig incorporar-me al llavors anomenat “Moviment per la Independència” que llavors estava format per 40 persones i que es va ampliar fis a 200. Gent molt diversa, vinguts de l’independentisme històric i, sobretot, del moviment de les Consultes per la Independència. Vam ser els que vam elaborar els primers documents, que vam preparar la Conferència Nacional per a l’Estat Propi de 2011, que va culminar amb el naixement de l’Assemblea Nacional Catalana el 2012. Vaig tenir l’honor de formar part del Secretariat Nacional durant 3 anys i vicepresident del 2013 al 2015.

Les Assemblees Territorials, Sectorials i Exteriors van començar a créixer a partit d’aquell 2012. Tot ho va fer possible la gent de a peu, la gent de base. Ni cap elit política ni de cap altra mena hi va tenir res a veure; en alguns casos fins i tot hi van actuar a la contra

A finals de juny, primers de juliol de 2012, l’ANC estava pràcticament sola organitzant i convocant al que després va ser la gran manifestació de l’11 de setembre, la Marxa cap a la Independència de 2012. Ni cap elit política, ni de cap altra mena hi donava suport ni hi col·laborava. El president Mas, aquell any, no va voler rebre cap delegació de l’ANC i, només després de la manifestació vam ser rebuts al Parlament per la llavors presidenta Núria de Gispert.

Els partits polítics van començar a tenir en compte l’Assemblea a partir de la gran cadena humana de l’11 de setembre de 2013. A tenir en compte i a intentar controlar l’ANC per als seus interessos partidistes.

L’Assemblea (i la CUP), no les elits polítiques, ni de cap altra mena van tenir un paper decisiu en la celebració de la Consulta sobre la Independència del 9 de novembre de 2014. Com també va ser decisiva en la proposta electoral de Junts pel Sí. Ni cap elit, ni política, ni de cap altra mena.

Fins aquí (2015) el que, tal com us he dit al principi, vaig poder viure en primera línia, de primera mà i en primera persona. Tot ho va fer la gent, gent de a peu, dels barris, dels pobles. No tots, però molts, integrats dins de l’Assemblea Nacional Catalana. Una ANC amb la qual cap formació política s’ha trobat a gust amb les decisions i les accions que ha anat prenent. Menys encara, les elits... Uns i altres voldrien una ANC que actués com un moviment popular al servei dels seus dictats, al servei de la seva estratègia. És per això que, de vegades a uns, de vegades als altres, de vegades a tots, l’ANC els ha fet nosa.  Sobretot quan les ideologies volen imposar-se als criteris d’unitat d’acció i d’independència per damunt de tot.

L’ANC, i amb ella tots els independentistes de a peu, sempre ha fet nosa... Tots els independentistes combatius, lluitadors. L’ANC, i amb ella tots els independentistes de base, capdavantera de la societat civil organitzada, autèntica impulsora del procés, que ha aconseguit en molts moments la tan desitjada unitat d’acció amb les institucions nacionals i els partits polítics. L’ANC, i els independentistes, sempre han fet nosa.

Tot el que vaig poder viure del 2009 al 2015 (i també d'abans) ho va fer la gent. Va ser la gent la que va fer possible allò que fa 12 anys ens semblava impossible.

La gent... No les elits polítiques, ni de cap altra mena

Cap comentari :

Publica un comentari