diumenge, 7 de març de 2021

"D'ell sortien les naus cap a les conquestes, les sàvies lleis de tota la mar; la senyera orgullosa..." El país moribund (Tot passejant amb Salvador Espriu. 7)

 

Nois: Només feia poesia?

Salom: Era també un gran prosista i autor teatral. De fet, es va donar a conèixer amb llibres de prosa com El doctor RIP o Laia. També va escriure un llibre molt interessant: “Les roques i el mar, el blau” que es compon de cent proses sobre els mites grecs i el seu entorn. D’aquestes, quaranta-dues es van publicar a “Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics de Cèsar Estrany (1976).

Mireu, perquè pugueu assaborir millor la seva prosa, feu-me l’obsequi de llegir per a mi i per a vosaltres mateixos el relat “El país moribund”.

Escrit el 1935, aquest llibre tanca el recull “Ariadna en el laberint grotesc” en què fa una descripció al·legòrica sobre la terrible situació que en aquells temps vivia Catalunya i la resta de l’Estat espanyol. Ofereix una visió molt crítica i negativa del caràcter dels catalans, els seus escriptors i els seus dirigents.

Ei! Em dit llegir! Llegir, sí; i això vol dir llegir com cal, eh?

El país moribund (Ariadna en el laberint grotesc)

El país que havia perdut la seva ànima seia amb les mans buides vora el port i mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. «Seré aviat com elles. Ja ho veus, no expresso res, res de meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent», es va exclamar. «De cap manera!», li vaig respondre. «Ets un gran, un formidable país.» «En què ho coneixes?», s'escridassà el pobre vell país, una mica revifat, perquè no hi ha ningú més apte que els pobres vells països per a les revifalles efímeres. «En què ho coneixes?», va dir, caigut ualtra vegada en desesper. «Sóc una ombra, una carcassa. Ja ho veus, ell va ser el nucli i el camí de la meva glòria», va dir assenyalant el port. «D'ell sortien les naus cap a les conquestes, les sàvies lleis de tota la mar; la senyera orgullosa. Ara, en canvi, és vell i moribund com jo. I la seva senectut, disfressada, com la meva, amb un maquillatge d'adjectius de bambolina. S'ha perdut la cadència de la meva llengua imperial. Ara la parlen a crits, sense acabar els períodes, afermada a base de blasfèmies i de gestos paleolítics. Se m'ha convertit en un volapuk sense intimitat ni finor, sense matís, empedreït de paraules sibil·lines, fredes, pedants, insuportables. No la llegeix ningú, i la mica de literatura que cultiven, raquítica, amorfa, grisa, sense personalitat ni entusiasme, no té altre propòsit que servir finalitats electorals. Els meus fills no s'interessen per l'esperit i han perdut tota tradicció de cultura i de finesa. Materialistes com són, imiten la tècnica d'altri. Sóc, ja ho veus, un país sense ànima. I ara justament, moribund i cansat, visc a la força una mascarada grotesca, el somni d'una ment ambiciosa, una ganyota mesquina. Sóc tan sols una anacrònica silueta medieval.» «No, ets un gran país, un país d'esdevenidor, diantre!», el vaig interrompre. «Una silueta medieval? I què, saps la importància que et resulta d'això? No llegeixes Spengler, Berdiaev, la premsa, la gent que ha contemplat Déu cara a cara, els descendents universitaris dels profetes? És la teva hora, l'hora de la teva mar, de la teva llengua, del teu imperi, de la teva glòria, del teu seny.» «El millor del món», cridava un cor llunyà i patrioòtic. «Ets ric, ets culte», prosseguia jo. «Què me'n dius de la teva dansa?» «La més bella del món», deia el cor. «I de la teva cançó popular?» «No n'hi ha d'altra, la, la, la», cantà el cor. «I dels teus pròspers hospitals, de la teva pau pública, de la teva polidesa ciutadana, de la bonhomia de la gent del teu camp? No pots escopir més, no pots mobilitzar més captaires, no pots ignorar més del que ignores. Tot té un límit, l'has aconseguit, no ha d'exigir res més al teu esforç. Moribund? Qui tingués la teva salut, la teva empenta! En demanes proves? Quina altra que la de la teva gran ciutat, anàrquica modèlica, pretensiosa, nou rica, sense gens de confort?» «La millor de totes», exultava el cor. «Això sí, no es pot negar que cap altra no té el seu Palau de la Música ni el seu Gran Metro», va convenir el país. «Afegeix-hi també el sentit crític dels qui l'habiten, escolta'ls», li vaig dir. «No es pot viure en aquesta cabila», deia la veu del pedagog Efrem. «Què han de pensar de nosaltres Adler i els hongaresos?» «Hélas, hélas, la bêtise humaine!», recità l'harmoniosa gorja de Pulcre Trompelli. «Som d'un país de cinquena o potser de sisena categoria», afirmà amb una evident satisfacció Ecolampadi Miravitlles. «Els alemanys varen organitzar fa poc un concurs colossal. El tema a desenrotllar era: "Bases africanes de cretinisme en els homes i en els pobles." Nosaltres n'hem resultat guanyadors.» «Campions, nosaltres? L'agradable, l'única nova!», va dir, excitada, Aina Cohen, l'exímia poetessa. «No oïu com el rossinyol refila per la victòria? Allí, a la masia dels vellards, mentre el bon jai:

"Escolta el càntic dolç de l'ocelleta

i pesa figues al regne de la son.

La testa venerable es congestiona

al ritme del xup-xup de l'arrossada."

No oblideu, germans, que som els predilectes de Nostre Senyor», va afegir la suau recitadora, després de blasfemar i de rebre uns entusiastes aplaudiments. «Queno senties Aina, que no la senties? Te n'has convençut, ara?», vaig preguntar al país. «Sí», va dir ell, entendrit. «Però sóc tan ancià! Quin fred, tot em roda, em moro!», xiscla de sobte. La feridura va ser fulminant, i no vaig tenir temps d'auxiliar-lo. El cos queia amb clapoteig a les aigües encalmades, en un solitari indret, i jo n'era l'únic testimoni. «Mullar-me per ell?», vaig reflexionar. «Ja en trobarem un altre que ens pugui fer més peça. Vaig a telegrafiar la notícia, és més essencial que intentar salvar-lo. Quin èxit periodístic que serà!», vaig meditar, mentre m'allunyava. «Què diu aquest beneit?», preguntaven l'endemà els conciutadans, en llegir el telegrama. «Què diu? "Vell país ofegat ahir aigües port. No s'ha identificat cadàver." Té, el país es va morir, visca! Fins tenim un país que se'ns mor. Vejam, en volem detalls.» Aquell dia les redaccions varen treballar d'una manera febrosa i compensaven amb escreix la quotidiana penúria econòmica editorial: almenys es varen vendre una cinquantena de periòdics en llengua nostrada, en aquella llengua que amb tant de delicat amor n'han dit després vernacla.

Barcelona, 1934-1935

Revisades a Sinera agost 1949; juliol 1964

I a Lavínia octubre 1967; juliol 1974; desembre 1980

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada