Davantal
Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 212.
Aquest 2022, s’han complert 25 anys de la mort del lingüista Joan
Coromines, una figura només homologable a dos “monstres” més de la llengua
catalana: Pompeu Fabra i Joan Solà.
La vida de Coromines és la d’un home de llegenda, la d’un
personatge extraordinari. Una combinació sorprenent entre un científic i
un lingüista de primera fila i un patriota, un activista que va participar en
el complot de Garraf i en els fets de Prats de Motlló al costat d’en Macià; que
va ser militant de l’organització Palestra fundada per Josep Maria Batista i
Roca; que va disparar trets i que va sortir al carrer en l’alçament del 15
d’octubre de 1934.
Joan Coromines ens oferira al llarg de la seva vida mostres
inequívoques de la seva gran i irreductible personalitat.El 1973, en plena
vigència del franquisme amb Carrero Blanco vicepresident del govern espanyol,
Coromines rebutja formar part de la Real Academia de la Lengua Española: “Honores,
viniendo de la lengua castellana, no quiero ninguno”.
El 1982, retorna la Gran Cruz de la Orden Civil de Alfonso
X el Sabio. El 1984, el Ministerio de Cultura li atorga el Premio
Nacional de las Letras Españolas. Coromines, sempre tan astut, accepta la
dotació econòmica (la necessitava per acabar la seva gran obra) però censura el
Govern que li atorga el premi: “L’única Nació i l’única llengua a les quals
reto incondicional obediència i pleitesia, són la nació i la llengua catalanes.
I veig amb tristesa que l’Estat i el Govern que me’l confereixen (el premi),
encara neguen o regategen els drets deguts a les dues...”
En la seva gran obra el Diccionari etimològic, a la
lletra S, Coromines introdueix un mot que no té res a veure
amb el nostre lèxic, però l’introdueix com si fos català perquè voldria que ens
el féssim nostre, com a sintetitzador del desig que el poble català s’alliberi
d’una vegada de la secular subordinació a què es veu sotmès. De ben segur, és el cas més
espectacular que puguem trobar en cap diccionari de cap llengua i de cap segle;
molt pocs serien capaços de prendre’s una tal llibertat impunement.
La
paraula és SATIÀGRAHA i aquesta n’és la definició que
fa Coromines:
SATIÀGRAHA: Desobediència civil, resistència cívica, del sànscrit
satyagraha compost de agraha (el qui aferra enèrgicament) i satyam (recerca
obstinada de la veritat). Procedir que posà en marxa l’Índia el 1919 sota la
direcció de Ghandi i Nehru. I que fóra vital per als catalans d’imitar, puix
que tenim el seny de no usar bombes ni pistoles per aconseguir la llibertat.
Final
La
frase de la setmana del que va ser president dels Estats Units John Fitzgerald
Kennedy
Perdona els teus enemics, però no
oblidis mai els seus noms.
Tornem
la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la
nostra història.
Que
passeu una molt bona setmana!
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada