Davantal
Benvingudes
i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 217
Hem de cantar cançons, però nostres i
fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres.
Us imagineu si com a França tinguéssim
aquesta mena de trobadors com són els chansonniers, que anessin pels pobles i
per tot el país cantant cançons nostres?. Potser amb el temps ho aconseguirem.
De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?
Aquestes
paraules formen part de l’article “Ens calen cançons d’ara” que Lluís Serrahima
va publicar el gener de 1959 a la pàgina 15 del número 58 de la revista
“Germinabit”. Va acabar sent un article clau, un article fonamental, el manifest
fundacional que va engegar el moviment cultural, polític i musical que hem
conegut amb el nom de la “Nova Cançó”.
Serrahima,
advocat i escriptor, va ser el promotor del grup “Els setze jutges” fundat el
1961 per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. Ell mateix
va actuar alguna vegada en públic interpretant temes propis, encara que no va
enregistrar cap cançó. Sí, però, que va escriure algunes lletres molt conegudes
que van ser interpretades per Miquel Porter (“Sóc un burgès”); Pi de la Serra
(“Cla i Cat”) o segurament la més popular “Què volen aquesta gent” cantada per
Maria del Mar Bonet.
El
1961 naixia la discogràfica Edigsa que va tenir una importància cabdal en
l’impuls dels diferents intèrprets de la Nova Canço, sobretot en els seus
inicis.
Els
intèrprets, cantautors, compositors que van fer possible la Nova Cançó és
interminable: Jaume Picas, el compositor Francesc Burrull ,Salvador Escamilla, i
el seu programa Radioscope de Ràdio Barcelona ,Guillem d’Efak i Núria Feliu, Lluís
Llach, Raimon, Joan Manuel Serrat, el primer membre de la Nova Cançó a optar
pel bilingüisme, Pi de la Serra, Ovidi Montllor... Amb el pas del temps van
sorgir altres intèrprets, com Pau Riba, Jaume Sisa, el Grup de Folk, Jaume
Arnella...que tenien com a referents tradicions musicals molt diferents als de
la cançó francesa. Pere Tàpies i la Trinca en el vessant humorístic. Més
endavant, Ramon Muntaner, Joan Isaac, Marina Rossell. Al País Valencià, Al Tall
i Els Pavesos. A les Illes Balears el grup Uc d’Eivissa. A la Catalunya del
Nord, Jordi Barre, Toni Montané, Gisela Bellsolà, Teresa Rebull...
La
Nova Cançó forma part de la història d’aquest país. Un fenomen musical polític
i social, un moviment reivindicatiu que va esdevenir un crit de llibertat col·lectiva.
Final
La
frase de la setmana de l’escriptor, orador i humorista dels Estats Units
conegut amb el pseudònim de Mark Twain
El cel es guanya amb favors. Si fos per
mèrits, vostè es quedaria a fora i el seu gos hi entraria.
Tornem
la setmana que ve per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.
Que
passeu una molt bona setmana!
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada