Les claus de Baudolino. (16. Capítols 36-40--El final del viatge: memòria, culpa i veritat)

LES CLAUS DE BAUDOLINO

El final del viatge: memòria, culpa i veritat

Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...

El resum

Els capítols 36-40 tanquen el recorregut de Baudolino i transformen l’aventura oriental en una reflexió final sobre la memòria, la culpa, la història i la veritat. Després de la derrota davant dels huns blancs, Baudolino i els seus companys aconsegueixen fugir de Pndapetzim amb l’ajuda dels ocells roq. El retorn, però, està marcat per les pèrdues, especialment per la separació d’Ipàzia, i mostra que el protagonista ja no és el mateix que havia emprès el viatge. L’experiència li ha fet descobrir altres formes de vida i l’ha obligat a qüestionar les categories amb què interpretava el món.

De nou a Constantinoble, Baudolino recupera les seves antigues activitats relacionades amb les relíquies i les falsificacions. Aquest episodi reprèn una de les idees centrals de la novel·la: una cosa pot ser falsa en el seu origen i, tanmateix, produir conseqüències completament reals quan les persones hi creuen. Les relíquies, les llegendes i els documents inventats poden acabar incorporant-se a la memòria col·lectiva.

La novel·la entra finalment en una dimensió més moral quan Baudolino afronta les conseqüències de les seves accions i busca una forma d’expiació. El desenllaç se centra sobretot en Niketas, que ha escoltat tota la seva història però no sap fins a quin punt pot considerar-la verídica.

Així, el final planteja la gran qüestió de l’obra: com distingir entre història, memòria i ficció quan el passat només ens arriba a través de relats? Baudolino desapareix de la història oficial, però la seva història continua viva.

Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens...

LA GUIA COMPLETA

VII. EL FINAL DEL VIATGE: MEMÒRIA, CULPA I VERITAT

Capítols 36-40

Els capítols 36-40 tanquen el llarg recorregut de Baudolino i, al mateix temps, recuperen alguns dels grans temes que han anat apareixent al llarg de la novel·la. Després de l’arribada a Pndapetzim i del descobriment d’un món que fins aleshores només existia en els llibres i en la imaginació dels protagonistes, la narració inicia el camí de retorn cap a Constantinoble. Aquest retorn, però, no representa simplement el final d’un viatge geogràfic. Baudolino torna carregat d’experiències, de pèrdues i de preguntes que transformen profundament la seva manera d’entendre el món i, sobretot, la seva pròpia responsabilitat en els esdeveniments que ha viscut.

La fugida de Pndapetzim, la separació d’Ipàzia, la mort de diversos companys, el retorn a Constantinoble, les noves falsificacions i el retrobament amb els personatges del passat condueixen progressivament la novel·la cap a una qüestió que ja no és només la de saber què és real i què és inventat. El problema passa a ser què fem amb les històries que hem construït i quina responsabilitat tenim sobre les conseqüències que poden produir. Baudolino ha passat bona part de la seva vida inventant relats, però ara ha de conviure amb els efectes d’aquestes invencions i amb la impossibilitat de controlar el que els altres han fet amb elles.

El darrer capítol trasllada definitivament aquesta qüestió al terreny de la historiografia. Niketas ha escoltat el relat de Baudolino, però no sap fins a quin punt pot considerar-lo verídic. El problema que se li planteja és, en el fons, el mateix que Eco ha plantejat al lector durant tota la novel·la: com podem distingir entre la història que ha passat, la història que recordem i la història que expliquem?

1. La fugida de Pndapetzim i el final de l’aventura oriental

El capítol 36 reprèn la situació després dels esdeveniments de Pndapetzim i de l’enfrontament amb els huns blancs. Baudolino i els seus companys han de fugir d’un territori que, després d’haver estat durant tant de temps l’objectiu dels seus desitjos, ha acabat convertint-se en un espai de perill i de pèrdua. La seva escapada mitjançant els ocells roq constitueix un dels episodis més extraordinàriament fantàstics de la novel·la, però Eco el narra amb una naturalitat que mostra fins a quin punt els protagonistes han acabat assumint com a quotidianes les meravelles que inicialment els semblaven impossibles.

Aquesta escena té una significació especial perquè els ocells roq havien pertangut fins aleshores al repertori de les criatures extraordinàries que Baudolino coneixia pels llibres i per les llegendes. Ara, però, un ésser procedent d’aquest univers meravellós es converteix en un mitjà concret de salvació. La llegenda deixa de ser simplement un objecte de coneixement i passa a formar part de l’experiència dels personatges. D’aquesta manera, Eco culmina un procés que havia començat molts capítols abans: el món imaginat a través dels llibres acaba convertint-se en el món físic en què els protagonistes han de sobreviure.

Tanmateix, aquesta fugida està molt lluny de representar un triomf. El grup ha perdut persones, ha patit fam i persecucions i ha descobert que la recerca del Preste Joan no podia proporcionar la resposta definitiva a totes les preguntes que havia generat. El viatge que havia començat com una aventura estimulada per la curiositat s’ha convertit en una experiència marcada per la pèrdua. Baudolino torna, per tant, cap al món conegut, però ja no és el mateix home que havia partit d’Europa.

2. La pèrdua d’Ipàzia i el final d’un món possible

La separació d’Ipàzia dona al retorn de Baudolino una dimensió especialment dolorosa. En els capítols anteriors, Ipàzia havia representat molt més que una aventura sentimental. El seu personatge havia obligat Baudolino a qüestionar les categories amb què havia après a distingir entre allò humà i allò monstruós, entre la normalitat i la diferència. L’amor que sent per ella havia estat precisament una forma de coneixement, perquè l’havia obligat a mirar més enllà de les classificacions que havia heretat.

La fugida implica ara la pèrdua d’aquesta possibilitat. Baudolino ha conegut un món diferent del seu i hi ha trobat una persona que estima, però no pot quedar-s’hi. Aquesta separació té una funció important dins de l’estructura de la novel·la perquè mostra que el viatge no ha servit només per ampliar els coneixements del protagonista, sinó que també l’ha obligat a deixar enrere persones i realitats que han adquirit un valor personal per a ell.

El retorn és, per tant, també una forma de renúncia. Baudolino recupera el món d’on havia sortit, però ja no pot contemplar-lo amb els mateixos ulls, perquè ara coneix altres formes d’existència i altres maneres d’organitzar la vida. El descobriment d’Orient no consisteix únicament en haver trobat terres desconegudes; consisteix també a haver descobert que el món que considerava normal només era una de les moltes maneres possibles d’organitzar la realitat.

3. Les pèrdues i el pes de la memòria

La mort de diversos companys durant el viatge accentua encara més aquesta transformació. Baudolino havia iniciat l’aventura envoltat d’amics que compartien amb ell el desig de trobar el Preste Joan i descobrir els misteris que els llibres havien descrit. Amb el pas del temps, però, aquest grup es va reduint i les experiències compartides es van convertir progressivament en records d’un passat que ja no podia recuperar.

Aquest procés introdueix un altre element essencial en el final de la novel·la: la memòria. Una vegada les persones han desaparegut, només queda el relat que els supervivents en poden conservar. La memòria no és, però, una reproducció exacta del passat. Cada persona recorda segons allò que ha viscut, segons les emocions que l’han afectat i segons la manera com interpreta retrospectivament els esdeveniments.

Així, la mort dels companys no representa només una pèrdua personal. També planteja una qüestió relacionada amb la construcció de la història. Quan desapareixen els testimonis directes, els fets només poden sobreviure a través dels relats dels altres. La memòria es converteix en la primera forma d’història, però també en una forma necessàriament parcial i subjectiva de reconstruir el passat.

4. El retorn a Constantinoble

Amb el retorn a Constantinoble, la novel·la recupera un espai que el lector ja coneix des del començament, però que ara apareix transformat pels esdeveniments que han tingut lloc durant els anys de viatge. La ciutat continua sent un lloc de contacte entre cultures, religions i interessos polítics, però també és una ciutat marcada per les tensions i per la fragilitat del poder.

Baudolino torna a un món en què les relíquies, les creences i els documents continuen tenint una enorme importància. Aquest aspecte permet recuperar una de les qüestions que havia recorregut la novel·la des dels primers capítols: el valor que les persones atribueixen als objectes i als relats depèn sovint de la confiança que hi dipositen.

Els protagonistes tornen a intervenir en el negoci de les relíquies falses, i aquesta activitat adquireix ara un significat diferent del que podia tenir en episodis anteriors. Baudolino ja ha comprovat personalment que el món està ple d’històries construïdes, documents dubtosos i tradicions que han adquirit una aparença de certesa. Quan torna a participar en la fabricació de falses relíquies, ho fa després d’haver experimentat fins a quin punt una falsificació pot arribar a produir efectes autèntics.

Aquesta és una de les paradoxes fonamentals de Baudolino: l’objecte pot ser fals, però la fe que desperta és real; el document pot ser inventat, però les conseqüències que provoca poden ser històriques.

5. El fals i la realitat

La qüestió de les relíquies permet recuperar una idea que ja havíem trobat en els capítols dedicats al Preste Joan i als Reis Mags. Una tradició pot començar a partir d’un element molt petit, créixer mitjançant interpretacions successives i acabar formant part de la cultura d’una comunitat. Quan això passa, la pregunta sobre el seu origen deixa de ser l’única qüestió important.

Eco no defensa que la falsedat i la veritat siguin equivalents. El que li interessa és mostrar que una cosa falsa pot produir conseqüències que ningú no podria considerar falses. Una relíquia inventada pot generar una devoció autèntica; una carta falsificada pot provocar decisions polítiques; una llegenda pot impulsar una expedició i un relat inventat pot acabar integrant-se en la memòria col·lectiva.

Aquesta perspectiva permet entendre retrospectivament moltes de les aventures de Baudolino. Les seves mentides no són simplement històries que algú inventa i després oblida. Quan entren en circulació, poden ser copiades, reinterpretades i utilitzades per altres persones, de manera que el creador inicial deixa de controlar el significat i les conseqüències de la seva pròpia invenció.

6. «A l’hora dels comptes»: el passat torna

El capítol 38, titulat «Baudolino a l’hora dels comptes», representa el moment en què el protagonista ha d’afrontar directament el seu passat. Després de tants anys de viatges i aventures, les històries que havia construït tornen a aparèixer relacionades amb els personatges que havia conegut anteriorment, i el lector comprova que cap de les seves accions ha quedat completament enrere.

El retrobament amb figures com Zòsim té una importància especial perquè torna a posar en primer pla la qüestió de les diferents versions dels fets. Baudolino havia estat durant tota la seva vida un gran narrador, però ara descobreix que també existeixen altres persones capaces d’explicar una història sobre ell i sobre els mateixos esdeveniments.

Aquesta inversió modifica la seva posició dins del relat. El narrador també pot convertir-se en personatge d’una narració aliena, i aquesta narració pot presentar-lo d’una manera completament diferent de com ell mateix s’ha descrit.

Eco introdueix així una de les qüestions més importants del final: no existeix una única memòria del passat. Hi ha memòries individuals, testimonis contradictoris, documents, rumors i interpretacions, i entre tots aquests materials es construeix allò que posteriorment anomenem història.

7. Frederic Barba-roja i la impossibilitat d’una única versió

La mort de Frederic Barba-roja torna a ocupar un lloc central en aquest tram final. Al llarg de la novel·la, Eco ha jugat diverses vegades amb les diferents versions de la seva desaparició, fins al punt que la figura de l’emperador sembla quedar atrapada entre el fet històric i les versions que els altres en fan.

Aquesta duplicació de la mort té una funció que va molt més enllà de l’humor o de la fantasia. Eco ens recorda que els grans personatges històrics no arriben fins a nosaltres directament, sinó a través de testimonis i narracions. Sabem que Frederic va existir i que va morir, però la manera com interpretem la seva vida depèn de les fonts que conservem i de les versions que han sobreviscut.

La història, per tant, no consisteix simplement a recuperar els fets tal com van succeir. Consisteix també a reconstruir-los a partir dels testimonis disponibles, i aquests testimonis poden ser incomplets, interessats o contradictoris.

Baudolino, que ha estat responsable de moltes invencions, es troba així davant d’un problema que també afecta l’historiador: com decidir quina versió dels fets mereix ser considerada més fiable?

8. La culpa i el desig d’expiació

El capítol 39 aprofundeix en la dimensió més íntima del protagonista. Baudolino ha acumulat massa morts, enganys i decisions difícils per continuar considerant-se simplement un aventurer que ha tingut bona o mala sort. El passat pesa sobre ell i la seva necessitat d’expiació mostra que la fabulació, malgrat haver estat sovint una font d’aventures, també ha tingut un cost moral.

La seva retirada com a estilita pot interpretar-se com l’intent d’allunyar-se d’un món en què les seves paraules i les seves accions han produït conseqüències que ja no pot controlar. Però aquesta retirada no resol el problema. El passat no desapareix perquè deixem de participar en el present, i la culpa tampoc no pot eliminar-se simplement mitjançant l’aïllament.

Aquesta part de la novel·la introdueix una dimensió que no havia tingut tanta força en els blocs anteriors: la responsabilitat del narrador davant les històries que explica. Baudolino pot haver mentit per curiositat, per diversió o per necessitat, però ara ha de preguntar-se què ha produït tot allò que ha explicat.

9. Niketas i el problema de la història

El capítol 40 trasllada finalment el conflicte al terreny de la historiografia. Durant tota la novel·la, Baudolino ha estat explicant la seva vida a Niketas, i aquest, com a historiador, es troba davant d’un problema difícil de resoldre: què pot fer amb una història tan extraordinària si no pot demostrar que sigui certa?

La situació té una extraordinària força simbòlica perquè Niketas representa exactament allò que Baudolino no és. Mentre el protagonista es mou en el terreny de la imaginació i de la fabulació, l’historiador necessita testimonis, documents i proves que permetin donar credibilitat al seu relat.

Però el problema és que la història de Baudolino conté també elements que poden ser impossibles de demostrar i, alhora, experiències que no es poden ignorar fàcilment. Si Niketas rebutja tota la narració perquè no pot verificar-la, perd una part de la informació que li ha arribat. Si l’accepta sense qüestionar-la, posa en perill la credibilitat de la seva obra.

Eco situa així el lector davant d’una qüestió essencial: la impossibilitat de demostrar una història significa necessàriament que aquesta no tingui cap valor?

10. «Baudolino ja no hi és»: desaparèixer de la història

El títol del darrer capítol, «Baudolino ja no hi és», adquireix tota la seva força quan s’entén en relació amb el problema de Niketas. Baudolino no desapareix simplement com a persona, sinó que queda fora de la història que l’historiador considera que pot explicar amb garanties.

D’aquesta manera, Eco tanca circularment la novel·la. Al començament, Baudolino explicava i escrivia històries; al final, ell mateix es converteix en objecte d’una història que un altre ha d’escriure o decidir no escriure. El narrador passa a ser narrat i, en aquest procés, perd el control sobre la seva pròpia representació.

Aquesta desaparició és profundament irònica perquè, encara que Baudolino no entri en la crònica oficial, la seva història continua existint. El lector l’ha coneguda i, a partir d’aquest moment, ja forma part de la seva memòria. La novel·la ens fa entendre així que la supervivència d’una història no depèn necessàriament de la seva incorporació als documents oficials.

11. El taller d’Eco: qui decideix què és història?

En aquests capítols finals, el procediment literari d’Eco queda especialment exposat. La novel·la havia començat amb un historiador que escoltava un protagonista fabulador i acaba amb aquest mateix historiador obligat a decidir què farà amb el relat que ha rebut.

Això converteix Baudolino en una reflexió sobre la mateixa naturalesa de la literatura històrica. Eco no vol simplement reconstruir el segle XII, sinó mostrar-nos com construïm les representacions que tenim del passat. Els cronistes seleccionen testimonis, els ordenen, estableixen relacions entre els esdeveniments i decideixen què mereix ser recordat. El novel·lista fa una operació diferent, perquè pot imaginar allò que els documents no expliquen, però tots dos treballen amb una mateixa necessitat: convertir una successió d’esdeveniments en un relat comprensible.

La diferència és que Baudolino reconeix la seva capacitat d’inventar, mentre que l’historiador està sotmès a l’obligació de justificar el que afirma. Aquesta diferència no elimina, però, la dimensió narrativa de la historiografia.

12. Fonts i tradicions

Els capítols finals recuperen pràcticament tot l’univers cultural que Eco ha anat construint al llarg de la novel·la. Les fonts relacionades amb Frederic Barba-roja i la història imperial, les tradicions bizantines vinculades a Constantinoble, els relats sobre el Preste Joan, les llegendes del Grial, les relíquies i les criatures extraordinàries conflueixen en aquest tram final i deixen de funcionar simplement com a materials d’aventura per convertir-se en elements d’una reflexió sobre la memòria i la veritat.

Les cròniques d’Otó de Freising i Rahewin continuen proporcionant el rerefons històric de Frederic, mentre que Nicetas Coniates és especialment important per al context bizantí. En paral·lel, les tradicions dels mirabilia, dels bestiaris i de les relíquies permeten entendre la procedència de bona part de l’univers llegendari que Eco ha incorporat a la novel·la.

Tanmateix, en aquest darrer bloc la qüestió fonamental ja no és identificar cada font, sinó comprendre què fa Eco amb totes aquestes tradicions. Les combina, les modifica, les posa en contacte i les converteix en una narració en què el document històric i la llegenda deixen de ser categories absolutament separades.

13. Per saber-ne més

Per aprofundir en els aspectes històrics i literaris que conflueixen en aquests capítols finals, són especialment útils Umberto Eco, Baudolino, com a font principal del nostre estudi; Otó de Freising i Rahewin, Gesta Friderici Imperatoris, per al context de Frederic Barba-roja; i Nicetas Coniates, Història, per a la realitat política i cultural de Bizanci.

També són recomanables Plini el Vell, Història natural, i Isidor de Sevilla, Etimologies, per entendre la tradició dels animals i pobles extraordinaris que Eco incorpora a la seva novel·la, mentre que Umberto Eco, Lector in fabula permet aprofundir en la relació entre autor, text i lector. Finalment, Jacques Le Goff, La civilització de l’Occident medieval ofereix un marc general especialment útil per comprendre l’univers mental i cultural en què es desenvolupa bona part de l’acció.

En aquest darrer bloc, aquesta bibliografia té una funció especialment important perquè ens ajuda a passar de la pregunta «d’on prové aquesta història?» a una altra de més profunda: «com es converteix una història en memòria i com arriba la memòria a convertir-se en història?»

14. Una lectura de conjunt

Els capítols 36-40 completen el procés de transformació de Baudolino. Al començament de la novel·la, la seva curiositat el porta a descobrir el poder dels llibres i de les històries; més endavant, la seva imaginació el converteix en creador de ficcions; després, aquestes ficcions entren en contacte amb la política, la religió i la història; finalment, el protagonista ha d’afrontar les conseqüències d’haver contribuït a construir una part d’aquest món de relats.

Aquesta evolució explica també per què el retorn té un caràcter tan diferent del viatge d’anada. Quan Baudolino parteix cap a Orient, busca respostes i vol confirmar les llegendes que ha après. Quan torna, porta amb ell la certesa que les respostes no són tan importants com havia imaginat. Ha descobert que les persones necessiten històries per entendre el món, però també que aquestes històries poden enganyar-les, manipular-les i fins i tot convertir-se en instruments de poder.

El seu viatge exterior ha estat, en aquest sentit, un viatge cap a una comprensió més complexa de la realitat. Ha après que no n’hi ha prou amb preguntar si una història és certa o falsa; també cal preguntar-se qui l’ha explicada, per què l’ha explicada, qui l’ha creguda i quines conseqüències ha produït.

15. La clau dels capítols 36-40

El final de Baudolino no ofereix una resposta definitiva sobre la veritat de tot allò que el protagonista ha explicat. Eco prefereix deixar el lector en una situació d’incertesa semblant a la de Niketas, que ha d’escoltar un relat extraordinari sense disposar de totes les proves necessàries per convertir-lo en història documentada.

Aquesta incertesa no és una mancança de la novel·la, sinó precisament una part essencial del seu sentit. Baudolino ha estat un mentider, però les seves mentides han produït conseqüències reals; ha inventat documents que altres han utilitzat; ha construït llegendes que han circulat més enllà del seu control i ha explicat una història que, encara que no pugui ser demostrada, ha arribat fins al lector.

Per això el final ens obliga a reconsiderar tot el que hem llegit. La pregunta ja no és simplement si Baudolino diu la veritat, sinó què significa dir la veritat quan només disposem de relats, testimonis i memòries per reconstruir el passat.

La resposta d’Eco és deliberadament ambigua, perquè la literatura pot fer-nos veure una cosa que la historiografia no sempre pot oferir: no només allò que sabem que va passar, sinó també allò que els homes van imaginar, van creure i van transmetre com si hagués passat.

Una última clau per a tot Baudolino

Amb aquests cinc capítols es tanca el recorregut de «Les claus de Baudolino». La novel·la havia començat amb un jove fascinat pels llibres i per les possibilitats infinites del món desconegut i acaba amb un home que ha descobert que els llibres no només expliquen el món, sinó que també poden contribuir a construir-lo.

El Preste Joan, els Reis Mags, les deu tribus perdudes, el Grial, les relíquies, els monstres de Pndapetzim i totes les altres meravelles que han aparegut al llarg del viatge tenen una funció comuna: mostren com els éssers humans omplen els buits del coneixement amb històries i com aquestes històries, quan són compartides i transmeses, poden acabar formant part de la realitat cultural d’una societat.

Baudolino és, en definitiva, tant un mentider com un creador de mons. La seva gran aventura no consisteix únicament a arribar fins al regne del Preste Joan, sinó a descobrir el poder que tenen les paraules per crear realitats, alimentar creences i conservar memòries.

I aquesta és probablement la paradoxa final que ens deixa Umberto Eco: Baudolino pot desaparèixer de la història, però no pot desaparèixer del relat, perquè mentre algú continuï explicant la seva història, continuarà existint.