Ja no és cap secret.... 66 és la xifra (i 2)

El pas del temps no impedeix de cap manera el triomf exuberant del present (Parcerisas). 

Per això, i en paral·lel al poema anterior i a les seves reflexions cal recordar també el gran i incomparable Ausiàs Marc:

Malament viu qui delit perd de viure

O el mateix Parcerisas, el poeta del record:

I mentre riuen i s'estimen

van gravant, amb el foc de l'amor,

que de nou els ha lligat, cegament,

a despit del curs fatal del temps

- a despit de la por i de l'experiència -

aquest triomf exuberant del present,

un goig que ja mai més podrà exhaurir-se.

I, evidentment en Miquel Martí i Pol:

Se'ns omplen massa de presències inertes

aquests capvespres flonjos

amb pols de temps perdut que dilueix

el perfil dels objectes.

Tensem bé l'arc del gest,

perquè el cos, pacient, retrobi la perduda

cadència, l'afany de restablir,

mot rera mot,

el foc de tots els horitzons possibles.

Perquè, malgrat el pas del temps encara som capaços de ballar sols al ritme de la pluja:

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample gira-sol.

Es quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata

I també ens queda molta feina per fer:

Ara faig d’angle estèril de la llum.

Si em criden, tanmateix, diré que encara

no estic a punt, que tinc certes foteses

per endegar, mig de nit, mig de dia,

que de moment, sisplau, amb mi no hi comptin

que encara em queda molt passat per viure.

I aquest passat que hem de viure, el viurem a la manera també de Martí i Pol: 

Pledejo amb mi mateix i mai no sé

si guanyo o si perdo. Ja fa més

de no sé pas quants anys que dura el joc

i cada nit hi ha uns ulls que m’interroguen.

Onsevulla que vaig m’enduré

l’ombra estrafeta i el farcell dels dubtes

i els desenganys, perquè el blau dels miratges

no em faci perdre el nord i si envelleixo

sigui a ritme de plets amb mi mateix

per entendre, si puc, quin vent m’impulsa:

moriré més tranquil, quan sigui l’hora

Ja no és cap secret.... 66 és la xifra (1)

Ja no és cap secret...

Els bons amics i amigues ho han desvetllat.... 

Sí... avui compleixo anys amb una xifra repetida... 66 (només li falta un 6 més perquè esdevingui una xifra amb reminiscències satàniques... res a veure amb mi, evidentment!).

Reflexionem una mica...?

La vida -deia John Lennon-  és tot el que ens passa mentre fem altres plans. 

Francesc Parcerisas relatava a la perfecció el pas del temps en el seu poema Afaita't, del llibre L'edat d'or: 

Contempla’t al mirall, desconegut i igual,

ensopit pel son, sorprès de veure’t.

Aquests solcs o aquesta grisor a les temples

ja els has anat acceptant de grat

--hoste feliç, quasi imprevist,

que no recordes quin dia va aparèixer.

És el preu descarat que et cal pagar

per la fictícia intimitat del cos.

I, ara, comença a afaitar-te.

La fulla, abans ràpida i freda,

ja no llisca, tensa, per la pell

amb frec plaent d’esquí jovenívol:

has de tibar la galta flàccida

amb els dits. No desesperis.

Potser si evites, astut per força,

la marca vergonyant d’un tall

podràs oblidar que l’aliança amb el cos

ja ha començat a dissoldre’s.

La vida, les diferents etapes de la vida, se succeeixen unes a altres amb gran rapidesa i un dia qualsevol, quan deixem de mirar-nos per passar a observar-nos, ens adonem de la fugacitat del temps. La joventut comença a quedar enrere i la maduresa, en forma de senyals inequívocs damunt del propi cos, inicia la seva plenitud. Una maduresa que s’entesta a imposar-nos els nous límits i que, tanmateix potser obligats, ens ha fet, ens ha forçat a canviar. Una maduresa que, innocentment, intentem esquivar, intentem negar, malgrat que som nosaltres mateixos els que, constantment, ens la fem recordar.

Hem de viure amb les reflexions del poema d'en Parcerisas? Sí... sí... Ajuden a tocar de peus a terra, a resituar-se en el món.

Hem de viure NOMÉS amb les reflexions d'en Parcerisas? No... Per què a mi també m'exalta el nou i m'enamora el vell

Maria-Mercè Marçal: Raó del cos (2)

En aquesta etapa de la seva malaltia, Marçal entra en un fort procés d’interiorització que la condueix fins als inicis de tot. En paraules de Laia Climent:

La poeta se’n torna úter endins, cap a la seva mare, tot deixant molt d’espai en blanc en un poemari que no pot omplir de paraules. En efecte, el cos d’ella, com a filla, és transportat cap a l’interior de l’espai matern on va néixer.

Ara, en aquest procés de retorn al principi, de retorn a l’úter matern, se sent potser més filla que mare:

Mare, no ploris per mi, mare.

No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa

sota els meus peus vacil·lants

en el trapezi

on em contorsiono

agafada a la mà de l’esglai

de l’ombra.

Continua, però, la recerca del llenguatge femení i, davant la contradicció del femení “pàtria”, mare amb nom de pare, crea una nova paraula:

Amb el cos empalat
en eix de fosques pàtries
fugen i arriben
a pàtries més benignes.
Però els ulls, orfes
de llum, percacen àvids
l’engruna verge
d’una màtria abolida.

A la recerca de (re)construir la història femenina, manté viu el record de les dones que la precediren i, sobretot, el de la poeta Renée Vivien:

Dues dones: un pacte
més enllà del desig,
inscrit arreu i enlloc.

Dues dones: alhora
fer néixer i néixer, vives
en el nom i en la carn.

Un pacte: més enllà
ençà i en el desig.

Com en tota la seva obra, Marçal segueix fidel fins al final al compromís que significa l’expressió literària des del propi cos com a element reivindicatiu del gènere femení:

Cos meu: què em dius?
Com un crucificat
parles per boca de ferida
que no vols pellar
fins a cloure en la mudesa:
inarticulada paraula viva.

Parlem de literatura.... digital? (3.- Obres en català)

Cada vegada són més els autors que creen i impulsen les seves obres digitals. Un bon lloc per visionar-ne la gran majoria el trobem a Hermeneia, on podem trobar una més que bona antologia de la literatura digital.

Em permeto recomanar-vos algun enllaç perquè pugueu començar a conèixer aquesta nova modalitat de fer literatura. Començarem per algunes obres digitals en català:

Projecte 8, una novel·la d'Albert Ginestà en forma de joc de recerca. A més, n'existeix una edició escolar amb una guia didàctica i activitats. 

La casa sota el temps, d'Isaies Herrero, un dels millors autors d'obres digitals en català. La casa sota el temps va ser 1r Premi Ciutat de Vinaròs de 2007 en narrativa digital.

Retorn a la Comallega i Fugue book, ambdues de Ton Ferret, són dues obres de literatura digital guanyadores de la menció especial del Ciutat de Vinaròs dels anys 2007 i 2008, respectivament. La trama argumental es desenvolupa, en el cas de Retorn a la Comallega, a través dels enllaços que amaguen relats i d'artificis que recreen situacions "reals". The Fugue book, en canvi, funciona com una aplicació de la xarxa social Facebook que ha d'interactuar amb el correu electrònic del lector per poder ser llegida. 

En el proper post veurem algunes obres d'autors estrangers.

Parlem de literatura... digital? (2)

Què és el que fa que classifiquem una text literari dins del terme literatura digital?

A l’hora d’enfrontar-nos amb un relat digital ens trobem amb tot un seguit d’elements identificadors i que, alhora, esdevenen integradors i integrants del relat.

La interfície, entesa com el conjunt d’utilitats que ha de permetre al lector navegar lliurement i de manera interactiva pels continguts narratius del relat. La multimedialitat o la combinació de tota mena d’elements textuals, gràfics, sonors, animats o audiovisuals. El paper del joc dins del relat. La multilinealitat, o sigui els diferents camins narratius que ens pot oferir un text digital i que ens porten directament a un dels elements més importants dins de la narrativa digital: la interactivitat, la possibilitat que el lector esdevingui un subjecte actiu dins del relat.

Tots aquests elements obren noves perspectives propiciades per les noves tecnologies al servei de la literatura. Els elements textuals, sumats a tot el seguit de components audiovisuals que es troben avui al nostre abast, creen un nou univers literari compost de tot aquest seguit d’elements integrants i alhora integradors que han de permetre anar molt més enllà en la construcció de relats digitals.

El relat digital...som davant d'un nou llenguatge?

La paraula, el llenguatge, és l’element central i cabdal d’una obra literària. També és així en una obra digital?

L’obra literària digital l’hem de veure com el resultat de la suma de diversos llenguatges: paraula, so, imatge, informàtica... Sobretot l’hem d’entendre principalment com la suma d’un primer llenguatge, l’informàtic, que roman ocult, amagat, i d’un segon que se’ns fa més visible que és el de la paraula escrita, acompanyada dels elements visuals i sonors.. No hi ha necessàriament una subordinació de l’un a l’altre.

La literatura digital és un nou camp literari, del tot obert. Un nou suport on continuar projectant experiències d’escriptura, on continuar treballant experiències comunicatives. Situant-nos en el món de les metàfores, un immens oceà encara per explorar i que espera aquells navegants que s'hi vulguin aventurar. Navegar en aquest oceà serà, sens dubte, apassionant. De fet, és el mateix que, des de sempre, des dels inicis de la narració oral, ha estat i continuarà sent la literatura i qualsevol forma d’expressió literària: apassionant, interessant, il•lustrativa, formadora i educadora.

I ara què? Sensacions agredolces (i 2)

Davant de totes aquestes perspectives, cal evitar que el procés caigui totalment  en mans dels partits polítics. Evidentment que els partits tenen la seva funció, i molt important, per conduir aquesta etapa final del procés fins a la independència. Seran els escollits pel poble, a través d’unes eleccions avançades (espero!), seran els que hauran de governar el país i, alhora, liderar el procés de transició fins a la declaració d’independència.

El 9N hem clos una etapa important. Hem demostrat la nostra capacitat de mobilització i la nostra força, la força de la gent, que ha desafiat l’Estat espanyol, l’ha desobeït i ha estat el protagonista del primer gran acte de sobirania.

L’etapa post 9n és la fase política decisiva que ens ha de portar a la independència i a construir les bases de la futura República catalana. El camí no pot ser un altre que el d’obtenir la majoria absoluta en les properes eleccions plebiscitàries, guanyar el referèndum d’independència i el reconeixement internacional de Catalunya com a nou Estat d’Europa.

I això només serà possible si tenim eleccions en un màxim de tres mesos. Allargar el procés ens situa en unes eleccions municipals el maig de 2015 i les generals a la tardor. El debat passarà de situar-se en el marc nacional català a centrar-se en problemes i temes locals i en interessos partidistes estatals.

Entre aquestes sensacions agredolces que m’envaeixen durant aquests dies, n’hi ha una que afecta directament l’Assemblea.

Són només sensacions, intuïcions, si ho voleu... però crec que més d’un voldria que l’ANC abandonés la seva posició d’actor polític en tot aquest procés. Crec que més d’un desitjaria que l’ANC es dediqués exclusivament a una feina de dinamització per aconseguir aquest mig milió de vots que encara ens falten per anar del tot tranquils. Crec que més d’un voldria que la feina de l’ANC en aquest post 9N fos simplement això i deixés que la política la fessin els polítics.

Avui mateix, Salvador Cardús en el seu article titulat Ha arribat el temps del com, diu que “s’ha entrat en un període d’una enorme complexitat, les regnes del qual estan més en mans de les institucions polítiques democràtiques que no pas en les de la societat civil, que ha de mantenir la seva solidesa però ocupant un lloc més discret.”

És aquest el paper que alguns volen ara que tingui l’ANC? Un paper “més discret” i que deixem la feina política als polítics?

Una vegada més necessitem cap fred i cor calent...però, sobretot, ulls ben oberts i oïdes ben atentes.

Fem el nostre debat intern entre totes les Assemblees territorials, sectorials i exteriors. Extraguem-ne les conclusions que calgui i fem un pas endavant ferm i decidit amb la nostra proposta i amb el convenciment i la fermesa que la tirarem endavant fins al final.

No hem arribat fins aquí, no hem arribat tan lluny perquè el procés caigui ara exclusivament en mans dels partits polítics. L’Assemblea som un actor principal, conjuntament amb altres, en tot aquest procés i en cap cas abandonarem aquesta posició que hem mantingut en els darrers dos anys.

He trobat la millor frase per acabar aquest article en les paraules del periodista Jordi Grau que, en un article recent, afirmava:

“Que el partidisme no ens faci traïdors. Evidentment li dec la idea original a Jordi Carbonell, el patriota d'ERC que ens va advertir en la Transició que la prudència no ens faci traïdors. 

La classe periodística, interessada en molts casos (en tots, potser), va donant missatges d'uns polítics que juguen al partidisme perquè és el que els interessa i perquè és lògic que sigui així. Però que no s'equivoqui. La gent, els que vam anar a votar i a votar sí, els passaran pel damunt si el partidisme els fa traïdors.”

Tinguem-ho ben present… Nosaltres som la força de la gent.

I ara què? Sensacions agredolces (1)

Una setmana després del 9N, l’ambient polític em provoca sensacions agredolces.

Hem fet un curt, però intens camí i hem arribat fins aquí gràcies a molta gent. Gràcies a alguns partits polítics, a moltes entitats i organitzacions, al President Mas… però sobretot hem arribat fins aquí gràcies a la força de la gent que, potser cal recordar-ho, ha estat principalment vehiculada a través de l’Assemblea Nacional Catalana.

Durant aquesta darrera setmana l’ANC ha pràcticament desaparegut del món mediàtic. Titulars, articles, entrevistes i reportatges estan plenament ocupats i dominats pels partits polítics i, no cal ni dir-ho, pel propi President Mas.

I d’aquí és d’on em vénen aquestes sensacions agredolces. El partidisme, els interessos legítims del partits, tornen a surar a la superfície del procés. Agustí Colomines ho reflectia molt bé en un article de fa uns dies i que comparteixo íntegrament:

“Em fa l’efecte que els partits catalans encara actuen amb mentalitat autonomista, com si no haguéssim encetat el camí cap a la sobirania, cap a la independència. El que vull dir és que els dirigents d’aquests partits, i molts dels altres que els secunden, encara pensen en termes de qui guanyarà les pròximes eleccions al Parlament, o les municipals, que segur que seran abans, i no pas en l’endemà de tot plegat, quan se suposa que hauríem de plantejar la batalla final a l’Estat.”

En el meu modest entendre, això és el que està passant. Alguns, com en Joan Herrera, ho manifesten clarament: [...] encarar i guanyar la consulta definitiva mitjançant cada un dels processos electorals que han de venir, és a dir, les municipals del mes de maig i, després, les catalanes, quan arribin...”

Altres, com ERC, ens diuen que no volen cap llista unitària... o les CUP que, evidentment, anifesten de forma clara i rotunda que no aniran junts, mai dels mai, amb CiU

Mentrestant, el líder de Podemos, Pablo Iglesias, que també ens estima molt, argumenta que Jo no vull que Catalunya se'n vagi, jo vull que construïm un país junts. Espanya és un país de països i si discutim tots junts un procés constituent que obri el cadenat del 78 crec que podrem decidir sobre moltes coses"

A més d'estimar-nos, però, Pablo Iglesias es despenja amb unes declaracions que ratllen l'absurd: "el Govern de la Generalitat -diu- no té competències per dur a terme una declaració unilateral d'independència (DUI)", i insisteix que "els processos han de respondre a la legalitat i la democràcia". (!!??)

Altres, afirmen que existeix un possible marge de maniobra entre PSC i CiU per aconseguir un acord de Govern. El PSC facilitaria l’aprovació dels pressupostos i també garantiria l’estabilitat parlamentària per tal d’evitar un es eleccions anticipades.

I tots plegats, amb una barreja de nerviosisme, ansietat, expectació i preocupació, estem a l’espera d’aquest  24 de novembre, en què el President convocarà la societat civil catalana per anunciar-nos el seu Full de ruta.