La literatura en castellà a Catalunya és literatura catalana? (2)

És, aquesta, una antiga polèmica que ressorgeix una i altra vegada, sobretot en aquells períodes en què la societat catalana gaudeix d’uns certs marges de llibertat que faciliten el coneixement, l’ús  i l’expansió –amb més o menys èxit -del seu signe d’identitat i d’expressió més clar com és el de la llengua.

I volem remarcar l’expressió sobretot en aquells períodes, perquè en les èpoques plenes de foscor –lingüística, literària, democràtica -que sovint oblidem que han estat majoritàries des del segle XVI i gairebé úniques a partir del segle XVIII, en aquelles èpoques, ningú semblava preocupar-se pel fet de com anomenar la literatura que es feia en espanyol des de Catalunya. Ningú se’n preocupava, ja que tothom semblava força content i satisfet amb el fet que la seva literatura, aquella que utilitzava com a eina d’expressió el castellà, fos inclosa dins de l’àmbit de la literatura espanyola i com a tal coneguda i anomenada.

La inquietud de determinats intel·lectuals i escriptors es dispara, però, en el moment en què escassos oasis de llibertat apareixen, en lapsus històrics cada vegada més distanciats, dins dels deserts dels autoritarismes i de les ocupacions militars i lingüístiques. En aquests limitats períodes és quan, d’alguna manera, s’ha pogut establir una classificació literària, arbitrària, sí,  i a la vegada, lògica, si més no tant com ho pugui ser qualsevol de les classificacions –arbitràries i lògiques -que s’han estructurat en els diversos móns literaris del nostre planeta. Arreu, per establir si una literatura pertany o no a una determinada classificació s’ha pres sempre com a base el signe més clar de pertinença literària. Un signe de pertinença i de classificació d’una claredat tan diàfana, d’una lògica tan aclaparadora que cap ciutadà d’un país que disposi de literatura escrita gosaria contradir. Un signe tan evident per a una classificació literària com és el de l’eina, el mitjà amb que s’ha bastit tota aquesta obra; el signe amb què s’ha vehiculat i es vehicula tot el pensament i l’expressió literària escrita: la llengua. 

Cap literatura del món gosaria considerar com a pròpia una obra pensada i creada en una llengua aliena a aquesta mateixa literatura. Un novel·lista espanyol resident a Kabul, per molt que escrigui una obra literària protagonitzada per personatges afganesos, per molt que descrigui i retrati la vida i la cultura de la societat afganesa, si tota aquesta obra la pensa i l’escriu en espanyol, serà inclosa –i tant ell com tot el món cultural espanyol, ho voldrà així -com a pertanyent a la literatura espanyola o castellana. Si un assagista anglès resident a Moscou escriu una obra d’interès sociològic sobre la vida a la Rússia del segle XXI, per molt que parli de fets, situacions i personatges de la vida moscovita, per molt que ens endinsi en el món present i futur de la capital russa, per molt que ho faci, si aquesta obra de pensament ha estat creada en llengua anglesa, mai a ningú li passarà pel cap de considerar-la una obra d’assaig pertanyent a la literatura russa.

La literatura en castellà a Catalunya és literatura catalana? (1)

Aquests mesos d'estiu tan calorosos serveixen, sovint, per rellegir textos i lectures i, per què no?, reflexionar de nou sobre diferents temes. 

Rellegia un article de Xavier Bru de Sala, escriptor, poeta, dramaturg i fins fa uns anys president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts. En el seu article, de ja fa temps, Bru de Sala, demanava, en nom del realisme, la comunió entre el català, que necessita ser l’eix vertebrador d’un espai lingüístic comú, i el castellà,  que ha de formar i sentir-se part integrant d’aquest espai cultural.

Bru de Sala argumenta la seva exposició amb un text de Jordi Rubió i Balaguer que vol ser una defensa del fet que la literatura castellana feta des de Catalunya cal que sigui considerada, també, com a literatura catalana. Explica, amb tot un seguit de raonaments i exposicions l’estreta relació que sempre ha existit entre la llengua catalana i castellana, entre la literatura feta en una o altra llengua. Argumenta que cal saber diferenciar entre allò que és literatura en català i literatura catalana.

Demana un canvi en les actituds mentals del catalanisme polític i remarca la gran incidència, en els darrers anys, d’escriptors eminents de la literatura espanyola sorgits des de Catalunya i des de Barcelona i els contraposa a l’escassa qualitat actual de la literatura catalana.

Llença una crida final als escriptors i intel·lectuals catalans perquè, a través de la seva influència mediàtica, contribueixin a crear un país de tots, sense exclusions de cap tipus i acaba demanant un reconeixement oficial d’una literatura que, si bé no és la catalana, sí que també és tan pròpia de Catalunya com ho és aquella.

Aquesta crida sembla que va tenir els seus efectes. Així, per exemple, l'Institut Ramon Llull va convidar, el 2013, escriptors catalans que escriuen en castellà al Saló del Llibre de París. Eduardo Mendoza, Javier Cercas, Juan Gotysolo i Berta Marsé acompanyaren altres escriptors en llengua catalana. 

Aquest fet ja marcar una clara diferència respecte a la Fira del llibre de Frankfurt de 2007, quan la cultura convidada en va ser la convidada d'honor i només hi van ser presents escriptors que escriuen en català. 

Aquesta relectura, i les seves conseqüències posteriors, em porten a reflexionar una vegada més sobre la vella polèmica, que ressorgeix periòdicament, sobre com cal considerar la literatura que es fa en castellà des dels Països Catalans. 

El procés d'autodeterminació a Escòcia i a Catalunya (Jornades internacionals de Corti)

Aquest cap de setmana d'agost seré a Còrsega, convidat a participar en les 35a Jornades Internacionals de Corti.

Concretament intervindré el diumenge 9 d'agost en el debat:

"El procés d'autodeterminació a Escòcia i a Catalunya: 

Perspectives de creació de nous Estats a Europa”

Hi participaré com a exvicepresident de l'ANC i tindré com a companys de taula:

George Kerevan (Scottish National Party membre del Parlament d'Edimburg) 

Lloyd Quinan (Scottish National Party, cap del comitè Yes Scotland Glasgow) 

El programa complet de les Jornades el podeu trobar clicant aquí

L'edat d'or. 5 i final (Francesc Parcerisas)

Acabaré aquests articles dedicats a l’Edat d’or, d’en Francesc Parcerisas, faré referència al  poema amb què s'inicia  el recull: Variació sobre un poema de Lawrence Durrell. El poema en qüestió no és altra que Taormina.

El fet de localitzar aquest poema original de Durrell, m’ha permès, també, entrar en el joc de la traducció-variació, en el joc de la intertextualitat esdevinguda vers. He pogut observar amb fascinació la diferent manera com els dos poetes evoquen l’absència, la desolació o la pèrdua. Com ens descriuen el seu particular locus amuenus, aquest lloc plaent que es debat entre el somni i la realitat. Com el roseral, les roses, el vespre, la lluna del poeta anglès es transformen en el figueral, els grills, el cor de la nit, el cor de l’estiu del poeta català. Com invocar absències o el record esdevenen ella hauria xerrat o ella ens hauria encisat. O com, finalment, les legions del silenci volen ser el record mut, l’enyoradís silenci.

L’edat d’or és un recull de pomes que va ser editat l’any 1983. La crítica el va veure com un dels llibres de poesia que més van marcar la seva època: “A L'edat d'or, Francesc Parcerisas aconsegueix d'escriure, d'una manera extraordinàriament remarcable, el que Dolors Oller anomena "una poesia de l'experiència de la quotidianeïtat".

«L'edat d'or és el sediment dels anys seixanta i setanta convertits, no en novetat, no en descobriment, sinó en una experiencia acceptada i assumida. No és un llibre autocomplaent, però sí d'acontentament, de quan veus que has fet el que volies fer, no et penedeixes de res i aixó t'ha portat on ets ara. És una sedimentació del passat en un present, sense retrets ni greuges. El que és bo no és el passat, sinó el que el passat ha deixat en el present.» (Francesc Parcerisas).

M'entusiasma  aquest:

El que és bo no és el passat, sinó el que el passat ha deixat en el present.

És una afirmació que comparteixo totalment.

El català: llengua oficial, llengua nacional, llengua pròpia..? (4 i final)

La independència ens ha de permetre també l’autocentrament que Bernat Joan definia com el fet de mirar-se col·lectivament, des de la pròpia perspectiva i no des de la perspectiva dels altres. Podrem, doncs, canviar també el nostre imaginari col·lectiu, serem també independents mentalment. I aquest ser independents també mentalment ens ha d’ajudar a fer de la nostra llengua la llengua de relació habitual, la llengua comuna dels ciutadans del nou Estat català.

Un nou Estat, malgrat no ser-ne la garantia absoluta, reforçarà sens dubte el paper de la llengua catalana, tant interiorment com exteriorment. Si apliquem les polítiques adequades, i comptant amb la implicació i la participació de la ciutadania, el català anirà poc a poc consolidant-se en els diferents àmbits d’ús, anirà estenent-se en àmbits en què ara té una presència residual. Això farà que en, potser dues generacions, el català, més enllà de conceptes com el d’oficialitat, acabi esdevenint la llengua comuna d’aquest país.

Un nou Estat no és la solució de tots els problemes, tampoc del de la llengua. Un nou Estat és la gran oportunitat que tenim de canviar la societat, de construir un Estat més just, més democràtic. Un Estat que permeti construir un futur millor.

També és la gran oportunitat pel que fa a la llengua.

Aviat, n’estic segur, tindrem aquest nou Estat... Tindrem noves lleis, tindrem una política de normalització lingüística que serà respectuosa, però alhora decidida; aconseguirem en no gaire temps implantar unes polítiques de benestar que milloraran la vida de molts ciutadans per a qui ara, en aquests moments, la llengua, malauradament, no forma part de les seves prioritats.

Si a tot això li sumem uns ciutadans conscienciats de la importància que té la llengua per a una col·lectivitat, per a un país i si, a més, ho sabem fer amb tota la normalitat possible,  Normalitat.... La llengua pròpia d’aquest país, la llengua nacional és la llengua catalana... Cal parlar-ne amb total claredat i normalitat....

Si sabem preservar la nostra cohesió social... Si sabem fer-ho, que estic segur que en sabrem, l’Estat català independent serà també un model pel que fa a la llengua... Un model a imitar per molts.

I permeteu-me que acabi amb unes paraules d’en Xavier Vila:

“La creació d'un estat català independent constitueix una oportunitat per millorar tant en la posició del català com també en la qualitat democràtica de la política lingüística del país. Caldrà imaginació i audàcia per aconseguir totes dues coses. Però el repte de construir un país democràtic i nacionalment sostenible és, com a mínim, apassionant.”

Som uns afortunats de poder viure aquests moments històrics...

El català: llengua oficial, llengua nacional, llengua pròpia..? (3)

En aquest sentit, un dels punts més controvertits és el de si el català ha de ser declarat com a única llengua oficial a Catalunya.

Personalment, no sóc partidari d’usar aquest terme “oficial” per categoritzar la nostra llengua. Crec que és un terme més aviat fosc i amb regust colonial. Prefereixo usar termes més integradors, termes més proclius a la cohesió social, com poden ser el de llengua comuna o llengua nacional.

És possible que el terme llengua oficial podria ser necessari, en una Catalunya independent, per fer front a la situació d’inferioritat de què parteix la llengua catalana i també com a declaració d’intencions inequívoca davant les inquietuds i dubtes que desvetlla el propi procés de normalització lingüística.

Ara bé... comparteixo la idea de la Carme Junyent quan diu que l’etiqueta “d’oficial” soluciona poques coses i, en canvi, pot arribar a empitjorar-ne d’altres. Explica el cas sud-africà personificat en Nelson Mandela:

“Mandela va declarar 9 llengües bantu oficials. Que és tant com dir que no va fer res. Ell, com a president, mai va fer servir la seva llengua en públic, sempre va parlar en anglès. En els darrers anys s’han fet oficials més de 1.000 llengües... Els governs declaren oficial una llengua i els sembla que ja ho han fet tot i no se’n preocupen de res més...”

 Que el català sigui declarat llengua oficial no és per si sol la solució de res. Menys encara ho seria que el nou Estat institucionalitzés i beneís el bilingüisme i declarés català i castellà llengües oficials del nou Estat independent.

Continuo inclinant-me, doncs, per algun dels altres dos termes i amb preferència pel de llengua comuna.

Llengua nacional és una denominació que s’identifica clarament amb la nació, amb la història, amb els avantpassats. En canvi, el terme llengua comuna es relaciona molt més amb l’Estat, amb la idea de cohesió. Llengua comuna és la llengua compartida pels ciutadans, la llengua que els permet exercir precisament la seva ciutadania, els seus drets i deures civils i polítics. És, doncs i alhora, la llengua dels usos públics. 

Som un país, pel que fa la ciutadania, multilingüe. Això és així i ho continuarà sent. La clau, doncs, no està tant en l’oficialitat del català, -i molt menys de beneir el bilingüisme- sinó en les polítiques normalitzadores que sapiguem aplicar des del Nou Estat per tal que el català acabi esdevenint la llengua comuna del país: La llengua primera amb què ens identifiquem... la de les institucions públiques... la del sistema educatiu... i la primera llengua en la intercomunicació.

Les polítiques normalitzadores, el que coneixem com a normalització lingüística, no s’han de veure com un simple procés d’eixamplament de l’ús formal del català. Cal anar molt més enllà per tal d’invertir el procés actual... cal invertir tots els fenòmens, tendències, normes i hàbits en relació al procés de subordinació lingüística que pateix la llengua catalana. Per exemple, modificant l’unilingüisme dels castellanoparlants o el canvi sistemàtic de llengua dels catalanoparlants davant dels primers.

El català: llengua oficial, llengua nacional, llengua pròpia..? (2)

Ens trobem, doncs, davant d’una disjuntiva: és del tot imprescindible disposar d’un Estat propi per tal que el procés de normalització lingüística acabi assolint els seus objectius i, per una altra banda, el fet de disposar d’un Estat no representa, per si sol, cap garantia de res.

Hi ha un cas paradigmàtic que sempre esgrimeixen aquells que afirmen que no hi ha relació directa entre sobirania política i normalització lingüística: el cas d’Irlanda.

Per què a Irlanda, malgrat disposar d’un Estat propi, la llengua d’ús continua sent l’anglès? Hi ha molts factors que han provocat aquests situació i que no són en cap cas aplicables a la situació catalana. Tot i així ens han de servir per fer algunes reflexions:

El cas irlandès ens fa evident la premissa que qualsevol societat nacional usa només una eina lingüística de comunicació. Això remarca una vegada més que, malgrat que dues llengües puguin estar oficialment en igualtat de condicions, el que denominem “bilingüisme oficial”, sempre acaba dominant-ne una: la que resulti més útil i necessària per als diversos processos comunicatius.

L’altre punt important que podem extreure del cas irlandès és la importància de la immersió lingüística i que el català continuï sent, per damunt de tot, la llengua vehicular de l’ensenyament.

No cal anar gaire lluny per trobar un altre cas paradigmàtic: Andorra. Estat independent... única llengua oficial el català i, malgrat tot la llengua retrocedeix...

Un altre exemple.. A Letònia o a Estònia, 20 anys després de la independència el rus continua sent força freqüent en les relacions socials i això que ni és oficial ni és d’aprenentatge obligatori.

És evident, doncs, que cal tocar de peus a terra. La independència del país, malgrat ser un factor molt important, podria passar que no fos suficient de cara a l’assoliment de la normalització lingüística.

He promès, però, tenir el somriure als llavis... Parlem ni que sigui una mica dels casos en què s’ha assolit la plena normalització de la llengua nacional.

Bernat Joan va estudiar alguns casos de normalitzacions plenament reeixides: l’hebreu, el polonès, l’hongarès, el finès, l’islandès, el noruec.

Casos com el finès, que només parlava el 40% de la població l’any 1917 i que avui dia és una llengua plenament normalitzada. Una llengua que fins al segle XIX era bàsicament un vehicle de tradició només oral.

L’extraordinari cas de l’hebreu, que ens porta a parlar, més de que normalització, de resurrecció d’un idioma. També és un bon exemple d’establiment d’una llengua comuna, en aquest cas com a llengua d’intercomunicació entre els jueus procedents de diferents parts del món i, per tant, amb llengües pròpies molt diferents.

Hem dit, però, que tocaríem de peus a terra... Després d’assolir la independència com a país, hem de saber utilitzar-la i, a partir de la realitat sociolingüística catalana, veure quins poden ser els camins més adequats perquè el català esdevingui la llengua nacional, la llengua comuna de tots els ciutadans de la Catalunya independent.

Serà, doncs, l’Estat independent la garantia de la recuperació total de la llengua catalana? Serà la clau que obrirà la porta al català a tots els àmbits d’ús?