Jordi Sánchez, president ANC?... I el Josep, i la Maria i....

Els mitjans de comunicació, sempre àvids de notícies publicaven ahir un gran titular. "Jordi Sánchez serà el nou president de l'ANC". El (o els) personatge filtrador de notícies de l'ANC s'havia donat pressa a facilitar un bon titular als seus amics periodistes. 

Serà en Jordi Sánchez, o el Josep, o el Manel, o la Maria, o l'Anna, o la...  la persona que rellevarà la Carme Forcadell? És possible.... i també no ho és. 

Abans de res, caldria que el bo d'en Jordi, del Josep, del Manel, de la Maria, de l'Anna, de la...  presentés la seva candidatura a membre del Secretariat Nacional, cosa que de moment encara no s'ha produït. Tot seguit, el 9 de maig, els més de 40.000 associats de l'Assemblea, haurien d'atorgar-li la seva confiança en forma de vot.

Si el Jordi, el Josep, el Manel, la Maria, l'Anna, la... obtenen la confiança suficient i necessària del territori, el 10 de maig podrien ser membres del SN de l'ANC.

El dia 16 de maig serà el plenari de constitució del nou SN de l'ANC. Serà aquell el moment en què en Jordi, o en Josep, o en Manel, o la Maria, o l'Anna, o... podran presentar la seva candidatura per algun dels càrrecs orgànics, entre ells, és clar, el de president/a. 

Els 75 membres escollits com a secretaris nacionals seran els que finalment decidiran, mitjançant el seu vot particular, qui serà el nou president/a, vicepresident/a, secretari/a i tresorer/a de l'Assemblea.

I fins aquí el camí que li caldrà recórrer al Jordi, al Josep, al Manel, a la Maria, a l'Anna, a... per poder aspirar a un dels càrrecs orgànics de l'ANC.

Conclusió: Pot ser en Jordi Sánchez president de l'ANC? 

I tant que sí! 

Si presenta candidatura, si el voten els associats del territori i si finalment el voten les dues terceres parts del Secretariat Nacional, si....

Més o menys el mateix que el Josep, el Manel, la Maria, l'Anna, la....

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (Spleen et l'ideal.5)

El paisatge, la natura, se’ns mostra, a través de la poesia de Baudelaire, com un art de viure. Els sentits, els elements, l’exotisme es fonen en una imatge única. 

El sonet La vie antérieure [1] se’ns presenta com el reflex d’un somni en un quadre pictòric. La sinestèsia, les expressions de les sensacions, les trobem reflectides en els 5 sentits i en els 4 elements integrats dins d’un paisatge exòtic i llunyà. Els perfums, els colors i els sons s’interaccionen. El poema és revestit d’una gran riquesa sensorial i els paisatges que s’hi descriuen són autèntics plaers visuals, com si d’un quadre es tractés. La música també hi és present en la remor de les ones reforçades per les aliteracions en “v ”. El món olfactiu també se’ns fa perceptible : 

Et des esclaves nus, tout imprégnés d’odeurs (V. 11) 

El poeta cerca el seu ideal de bellesa, però en el seu camí sempre hi és present el sentiment de nostàlgia. Així és com finalitza el sonet de La vie antérieure, amb un pas vers la nostàlgia, amarat d’un sentiment d’amargura profunda i inquietant: 

le secret douloureux qui me faisait languir (V. 14) 

Nostàlgia, amargura, inquietud, ombra. En el poema Harmonie du soir, podem percebre d’on provenen aquestes sensacions: de la correspondència entre la Natura, entre la persecució de l’Ideal i el món de l’esperit: 

Le ciel est triste et beau comme un grand reposoir (V. 11)

El poema s’imbueix de la filosofia de Plató (som en una gruta i no podem accedir a l’exterior on es troba la veritable vida. El que percebem no és només que una imatge de l’Ideal) [2]. Baudelaire ens diu com és d’inútil viure en el present perquè aquest és engolit per l’obscuritat. La dualitat sempre latent de l’autor: el plaer, l’Ideal, la Bellesa combinades amb les sensacions depressives. L’spleen ho domina tot: 

Un coeur tendre, qui hait le néant vaste et noir! (V. 10)

…où le ciel d’un azur plus transparent s’enfonce comme un abîme plus infini… 

El cel s’enfonsa com un abisme… Quand le ciel bas et lourd pèse comme un couvercle[3] El cel com a símbol de la presó. Baudelaire impregna la seva obra d’un sentiment que ell mateix anomena “spleen”. Un sentiment angoixant, en certa manera depressiu, que va estretament unit a la contemporaneïtat, a la modernitat. 

 -Oui, j'ai le spleen, compliqué de mélancolie, avec la nostalgie, plus l'hypocondrie, et je bisque, et je rage, et je bâille, et je m’ennuie, et je m’assomme, et je m’embête! [4] 

- Je sens depuis vingt ans un malaise général plus ou moins fâcheux, je n'ai jamais la tête libre . Elle est quelquefois si lourde que c'est comme un poids qui vous tient en devant. J'ai des idées noires, de la tristesse et de l'ennui: je me trouve mal partout, je ne veux rien , je ne saurais vouloir, je cherche à m'amuser et à m'occuper inutilement; la gaieté des autres m'afflige. Je souffre à les entendre rire ou parler Connaissez-vous cette espèce de stupidité ou de mauvaise humeur qu'on éprouve en se réveillant après avoir trop dormi ? Voilà mon état ordinaire, la vie m'est en dégoût..[5].

---

[1] La vie antérieure. Sonet XII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal

[2] La República. Plató (427 A.C.)

[3] Spleen, V.1. Poema LXXVIII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal

[4] Hugo, Víctor. Lés misérables.

[5] Diderot, Denis. Lettre à Sophie Volland.

Xarxes: Els malentesos sobre la llista unitària

El món de les xarxes socials no para de sorprendre’m... per molts motius positius i alguns de negatius. Twitter és un lloc especial. 140 caràcters obliguen a una capacitat de síntesi extraordinària que és molt sana i estimulant.

Ahir, l’editorial habitual d’en Vicent Partal a Vilaweb, es titulava “Ara ens tocarà fer orfebreria” i se centrava bàsicament en els problemes polítics que podria comportar el proper 11 de setembre. Per tal de fer-ne difusió, vaig recollir una frase de l’article que deia concretament: “Crec que la llista unitària és la millor opció per a guanyar i que això només es pot negar des del partidisme” hi vaig afegir l’enllaç i ho vaig piular al twitter.

Immediatament es va desplegar un cert allau de respostes. D’algunes de les “perles” que hi havia em centraré en la següent: “Deixa d'intoxicar i mira endavant com la resta. Sembla mentida amb la responsabilitat que tens a ANC.” És el que va enviar és el company del Baix Llobregat, crec que portaveu de les JERC de Sant Vicenç dels Horts, l’ArnauMdeC @arnaumatadc.

Entenc que el problema radica en el fet que ell creu que és una declaració meva. Són els problemes que comporten els 140 caràcters i, també, llegir massa precipitadament. Si s’hi hagués fixat només una mica, o simplement hagués clicat l’enllaç i llegit l’article, s’hauria adonat que era una frase d’en Vicent Partal i no pas meva.

Ara bé, com realment penso el mateix que l’admirat Partal, em sorprèn que per tenir aquesta opinió (que intueixo majoritària en el si de la societat catalana favorable a la independència) sigui titllat “d’intoxicador” que ha de mirar endavant (?) com la resta (quina resta?) i que, a més, sembla que no puc expressar el meu pensament de manera lliure a causa del meu càrrec dins de l’ANC.

Sóc partidari d’una candidatura unitària. Ho he dit sempre i ho mantinc. Voldria una candidatura unitària (que no pas única) a fi i efecte que les eleccions del 27S esdevinguessin clarament plebiscitàries (que ara per ara, no ho són). Voldria aquesta candidatura unitària perquè entenc que el 27S és el moment de tots, dels partits i de la societat civil. Voldria aquest tipus de candidatura perquè crec que és la millor forma d’assegurar que els resultats siguin molt clars, amb una sola lectura i inequívoca.  

Si els partits polítics assoleixen un acord sòlid per tal que les eleccions del 27S puguin ser llegides amb caràcter inequívocament plebiscitari, me'n congratularé i... endavant i bona feina!

Desitjo que no passi, però podria ser que, per un o altre motiu, això no es produís. En aquest cas, vull recordar que el Full de Ruta de l’ANC, aprovat per una immensa majoria de l’Assemblea General Ordinària del passat 12 d’abril a Lleida, manté el paràgraf en què es diu el següent:

Tanmateix, en el cas que en el marc de l’esmentada Taula no fos possible la configuració d’un pacte en la línia anterior, com també en el supòsit que les eleccions del 27S fossin ajornades per qualsevol motiu diferent d’una ingerència de l’Estat espanyol, l’ANC es plantejarà la possibilitat d’impulsar, des de la societat civil, una candidatura de país, representativa de totes les sensibilitats polítiques i socials de forma transversal, que doni prioritat absoluta a l’assoliment de la independència.

Per tant, company Arnau i piuladors que li vau donar tot el suport, us haig de dir que, a més de tenir la meva pròpia opinió sobre el tema, que si més no és tan respectable i apropiada com pugui ser la vostra, no faig res més que defensar i creure en allò que sempre, sempre ha defensat i cregut l’ANC.

I dormo molt tranquil cada nit. No sé si tothom podria dir el mateix. 

Amb això em dono per satisfet.

12 d'abril: fent camí cap a la independència

Article publicat a Tribuna.cat

El proper diumenge, 12 d’abril, a Lleida, l’ANC celebrarà la seva III Assemblea General. Han passat ja tres anys des d’aquell mes de març de 2012 al Palau Sant Jordi quan vam constituir oficialment l’Assemblea. Tres anys en què hem fet un llarg, ràpid i productiu recorregut.

L’Assemblea va néixer el 2012 en el marc d’una Catalunya autonòmica que tenia com a principal objectiu obtenir un pacte fiscal amb l’Estat espanyol. Diumenge, tindrà lloc la nostra III Assemblea General en una Catalunya que se sent plenament sobirana i que camina, des de fa temps i amb pas decidit, cap a la seva llibertat en el marc d’una futura República catalana independent.

Diumenge, ens tornarem a trobar els companys i companyes de l’ANC per, entre altres temes, aprovar la primera Ponència marc de l’Assemblea i el que serà el nostre Full de ruta per al 2015-2016.

Si en feu una lectura, encara que sigui ràpida, de la nostra Ponència marc, hi podreu llegir el que ha sigut la història de l’ANC durant aquests darrers tres anys. Els objectius que ens vam plantejar, els que hem assolit i també aquells altres que no hem pogut arribar a  aconseguir. Un autèntic relat que emmarca la història política de l’ANC per comprendre tot allò que hem fet i també el que encara hem de fer.

Aprovarem també el Full de ruta 2015-2016. El més decisiu en la història de l’Assemblea perquè marca el camí final que hem de seguir  per assolir la independència i per construir la nova República catalana independent. Podríem sintetitzar-lo d’aquesta manera:

Remarcar que ens ho juguem tot, absolutament tot, en les properes eleccions municipals del 24M i en les del 27S. Ambdues convocatòries electorals són del tot transcendentals i decisives. Cal que les forces independentistes guanyin en la majoria d’ajuntaments del país i que hi hagi també una majoria d’alcaldes i governs municipals compromesos amb la independència.

L’eix social i l’eix nacional són indestriables. Són un únic eix que ens ha de permetre construir un país nou, aquest país que construirem entre tots, entre la societat civil, els partits polítics, les forces socials i les nostres institucions.

Hem de guanyar el 24M i el 27S de manera inqüestionable. I, per fer-ho, només hi ha un camí, el mateix que ens ha dut fins aquí: la unitat d’acció. Aquesta unitat d’acció que s’ha començat a construir amb l’acord sobre el full de ruta per a després de les eleccions plebiscitàries, però que ha d’anar molt més enllà amb la incorporació de moltes més forces, tant polítiques com socials.

El Full de ruta 2015-2016 fa una crida a la mobilització del poble català i demana, gairebé exigeix, aquesta unitat d’acció entre la societat civil, les forces polítiques i les institucions per fer realitat la Catalunya independent.

La III Assemblea General de l’ANC serà també la darrera en què participaré com a membre del Secretariat Nacional. Ha arribat l’hora del relleu.

Això, però, forma part d’una altra història sobre la qual m’agradarà reflexionar més endavant. Una història plena d’experiències viscudes, d’il·lusió, d’alegries i també de responsabilitat, de tensió, de feina i d’hores i hores de reunions.

L’experiència més extraordinària que he tingut l’honor de poder viure en primera línia.

"Què hi pinta aquí la independència?" (Resposta a Pere Garriga)

Em quedava un article per respondre: el del 27 de febrer d'en Pere Garriga a Nació Digital titulat: “El vot municipals serveix per al que serveix”...

L'autor, tot comentant les properes eleccions municipals, es fa una pregunta “... què hi pinta aquí la independència?” I, més endavant, rebla el clau afirmant que "Hi ha qui es pensa que si no ens deixen fer eleccions el 27S, si tenim ajuntaments, ja tenim Independència."

És cert que les eleccions que ens han de conduir fins a la independència tindran lloc el 27 de setembre. Les eleccions del 24 de maig no poden ser el plebiscit que necessitem per obtenir el mandat democràtic clar, el mandat popular que ha d'iniciar el procés democràtic fins a la proclamació de la República catalana independent.

És cert també que no podrem extrapolar-ne resultats. Com molt bé diu en Pere Garriga, sobretot en els pobles petits, molts ciutadans acaben votant la persona o a les persones,  la tasca feta, determinats projectes...

Acceptem, doncs, que les eleccions municipals tenen la seva especificitat. Reconeixem que els problemes de cada municipi i les possibles solucions tenen un alt grau d'importància a l'hora de votar per una o altra candidatura... Ara bé, aquestes eleccions no les podem considerar com un parèntesi obligat dins del procés d'independència, ans al contrari cal convertir-les en una etapa més dins d'aquest procés. 

Tots podem estar plenament d’acord que la política municipal té com a eix bàsic garantir l’interès comú dels ciutadans en la gestió del seu poble o ciutat, la millora de la col·lectivitat i la participació en la resolució dels problemes comunitaris.

Avui, més que mai, però, aquesta millora està unida a la consecució de la independència nacional de Catalunya, perquè sense disposar plenament dels nostres recursos econòmics, sense capacitat per autogestionar el nostre benestar col·lectiu, ni poder decidir lliurament el futur, no podem construir un país al servei del nostre poble. Si no hi ha independència, hi haurà escanyament financer i retallades dràstiques pel que fa a l’autonomia municipal. Hi haurà l’aplicació contundent de la reforma de la Llei d’Autonomia Local, un reforma retrògrada que vulnera i ataca el principi d’autonomia de cada municipi.   

A Catalunya, el món local, davant les cruïlles històriques, ha estat fonamental i determinant. Els municipis han representat, en la nostra historia moderna, el centre de la lluita per les llibertats, la democràcia, la cultura, el benestar del poble i la independència.

Des de la Diputació de Barcelona, el 1873, el diputat republicà Baldomer Lostau declarava la constitució de l’Estat Català dins d'una República Federal.

Fa més de 100 anys, el 6 d’abril de 1914, es va viure una de les èpoques més transcendents de la història d’aquest país, la creació de la Mancomunitat de Catalunya. Un any abans, el 1913, més de mil ajuntaments catalans que representaven el 90% de la població van donar suport al Plebiscit Municipal que demanava la creació d'aquesta Mancomunitat.

Prat de la Riba deia: “Tenir els ajuntaments és tenir també Catalunya. Renovar la vida de les corporacions municipals, deslliurar-les de l’esclavitud de la vella política, fer-hi arribar la primavera de la nostra renaixença que vivifica i fecunda i regenera, és renovar i deslliurar i fecundar tot Catalunya”.

Un altre exemple de la lluita nacional des dels municipis ens porta a l'any 1931 quan, desprès de la victòria a les eleccions municipals, en Francesc Macià proclamava la República Catalana.

Molt més a prop tenim la data del 4 d’octubre de 2014. Aquell matí, el Palau de la Generalitat va ser escenari d’un acte històric per al municipalisme català. Més de 900 ajuntaments, que representaven el 88% de la població de Catalunya, les quatre Diputacions i les Entitats Municipals Descentralitzades van donar suport a la consulta del 9N sobre la independència.

Després d'aquesta gran demostració de força i unitat entorn del 9N, les properes eleccions municipals han d'evidenciar que aquesta força es manté o que encara és més gran. Com a primer graó que són de les nostres institucions nacionals, el compromís dels ajuntaments amb els anhels d'independència del nostre poble resulta essencial. Per això les candidatures que concorrin als comicis municipals han de fer explícit al seu programa la seva implicació amb el procés cap a la independència. Són unes eleccions especialment transcendents, ja que les hem de convertir en unes primàries de les plebiscitàries.

El municipalisme, com sempre que el país l'ha necessitat, estarà al servei de Catalunya. 

Eleccions plebiscitàries 27S. No en dubtem!

Acabo de sentir l'Oriol Junqueras, líder dc'ERC i cap de l'oposició dient que "dubta de tot allò que sigui convenient dubtar i que, per tant, dubta si hi haurà eleccions el 27S"

També l'expresident de la Generalitat, el Sr. José Montilla, s'ha expressat en uns termes similars: "no sé si es faran les eleccions del 27S". Haig de dir que les declaracions del Sr. Montilla no em preocupen gens ni mica. Formen part de la campanya del dubte, el desconcert i la por que alguns es dediquen a anar escampant a través dels mitjans de comunicació. 

Sí que em preocupen, però, la incertesa o el dubte que puguin arribar a transmetre persones per a qui la independència és el seu gran objectiu. Sobretot si aquestes persones gaudeixen d'una bona credibilitat entre la ciutadania i, a més, poden expressar-se en els principals mitjans de comunicació. 

No és el moment per anar estenent la llavor del dubte sobre un tema tan important com si hi haurà eleccions el 27S. Acabem de passar per uns mesos que han estat una mica com la travessia del desert de l'independentisme. Ens en tornem a sortir tots plegats fent despertar de nou la il·lusió i el convenciment entre la nostra gent. El convenciment que el 27S serà el dia on tot comença, perquè serà el dia que començarem a posar les  bases de la nova república catalana independent.

Divendres passat, a la Taula de Forces Polítiques i Socials tots vam fer un gran esforç per mirar d'arribar a un principi d'acord sobre un Full de ruta comú. Vam redactar un comunicat conjunt entre 5 forces polítiques i les tres entitats socials presents. Un full de ruta i un redactat que parla i dóna per segures les eleccions del 27S.

Crec que la ciutadania en general es va sentir lleugerament alleujada després d'aquest principi d'acord. El dubte i la incertesa començaven a esvair-se. Per tant...

El 27S hi haurà eleccions i seran plebiscitàries!

Portem 3 anys treballant-hi com a ANC. Ho hem dit i ho remarquem: queden 200 dies per a la independència. I, per si no va quedar clar en el seu moment, em repeteixo amb un avís per a navegants:  "a l’ANC en cap moment ens tremolaran les cames i farem el que la societat ens demani, el que calgui per fer possible la nova República catalana."

Il·lusió o resignació. Tu decideixes.

Jo també hi era: Història d'una pancarta (1982-2015)

Avui se'n compleixen 32 anys. Era el 14 de març de 1982. Feia poc més de 3 mesos de les detencions dels principals dirigents de l'IPC, entre ells, com molt bé recordareu alguns, Marcel Casellas, amic d'Esplugues de Llobregat. Feia poc s'havia promulgat la tristament famos LOAPA, que no era més que una llei producte del cop d'Estat del 23F i que era una mena de "basta!" de les forces nacionalistes espanyoles perquè -pensaven- que s'havia anat massa lluny pel que feia a les autonomies.

Aquell dia, les forces polítques catalanes (sobretot CiU) amb la clara absència i el silenci del PSC-PSOE, havien convocat una manifestació contra la LOAPA. L'independentisme d'aleshores va voler ser-hi present i fer sentir la seva veu.

Per primera (o potser segona...) vegada apareixia una gran pancartta que deia: independència. Darrera, en primer terme, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans amb les seves pancartes, darrera les diferents organitzacions sectorials i els partits IPC i PSAN."

El governador civil d'aquell temps, Jorge Fernández Díaz (us sona el nom?) va ordenar la detenció dels dirigents de l'IPC que estaven darrera la pancarta: Carles Castellanos, Ramon Pelegrí, Eva Serra, Teresa Lecha, Blanca Serra i Mait Carrasco van ser detingudes i empresonades durant un mes. El Sr. Jorge Fernández va aplicar-los una nova llei que es deia de "defensa de la democracia" creada després del 23F.

Recordo la gran campanya de suport que es va organitzar al carrer sota el lema de "jo també hi era". 

A mi, que també hi era, aquest aniversari em fa recordar que no tot va començar el 2009 a Arenys de Munt. Convé tenir memòria històrica i recordar aquella època en què et podien empresonar per dur una pancarta que digués "independència". 

Sí.... no tot va començar a Arenys de Munt... per això, és bo que des de l'Assemblea  Nacional Catalana recordem d¡on venim i qui som. No som res més que els hereus de tants i tantes patriotes que durant segles han lluitat per la nació catalana. L'ANC és hereva de la lluita i de la resistència catalana al llarg de la història. Molts i moltes patriotes no han pogut veure el dia d'avui. Alguns són persones anònimes per a molta gent, però molts són coneguts i estimats per molts de nosaltres. Ells i elles -com els de la pancarta del 14 de març de 1982- han estat els que han anat posant els fonaments de l'independentisme actual.

Avui, que tot sembla més fàcil, és bo, necessari i obligat recordar-ho.