La xarxa viària espanyola. Un estudi del CCN. (Darrer programa de la temporada de Vull una resposta)

¿Sabies que els peatges de les autopistes catalanes són un 40% més cars que els de les autopistes espanyoles?

Entre moltes altres dades, l’estudi revela que en 50 anys les autopistes catalanes han generat més de 20.600 M€ d’ingressos per a les concessionàries, mentre que les autopistes radials de Madrid han generat més de 8.000 M€ de deute a les arques de l’Estat, en els primers deu anys de funcionament.

L’estudi també revela que 6.950 Km d’autopistes i autovies de la xarxa viària espanyola són injustificables per que tenen una intensitat mitjana de circulació (IMD) inferior als 5.000 vehicles diaris, quan es requereix una IMD superior als 10.000 vehicles diaris per que estigui justificat el desdoblament de les vies convencionals.Aquesta situació contrasta amb la de les autopistes catalanes ja que tenen una IMD de 54.000 vehicles davant els 13.400 de la resta d’autopistes espanyoles.

Tot això i molt més ho podeu trobar en el darrer programa de la cinquena temporada de VULL UNA RESPOSTA

LA XARXA VIÀRIA ESPANYOLA. Un estudi del Cercle Català de Negocis

Emès el divendres 29 de juliol de 2016

Convidats: 

Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis

David Fernández, vicepresident del Cercle Català de Negocis

Montserrat Rossell, empresària

Bernat Surroca, politòleg

Jaume Marfany, membre REINCIA Catalunya i exvicepresident ANC

Josep... Maria Victòria... Santi... Ni que només fos...

Josep... Maria Victòria...

No puc trobar paraules pròpies. No puc... Només se m’ha acut cercar el refugi, l’aixopluc, la serenor, el crit silenciós de les paraules d’altres. És complicat i difícil  expressar la barreja de sensacions i sentiments que en aquests moments s’agiten dins meu, com onades violentes en un mar en calma.

Josep... Maria Victòria....

Carlos Fuentes, escriptor i intel·lectual mexicà, expressa cruament el que significa la mort de les persones estimades per a aquells que continuem el camí: “Qué injusta, qué maldita, qué cabrona la muerte que no nos mata a nosotros sino a los que amamos.”

Som conscients que tant com hi ha vida hi ha mort. Que la mort és la fi d’un camí que iniciem en el moment del naixement i que ignorem on i quan n’és el final. La mort, però, acostuma ser molt injusta, sobretot quan arriba a la infantesa o a la joventut. És la injustícia d’aquesta mort la que et fa elevar als cels el crit silenciós de la indignada impotència. 

Josep... Maria Victòria... vosaltres que vau haver de patir en la pròpia carn i en l’esperit, on fa més mal, el dard enverinat que us va llençar la Mort quan va apartar de vosaltres el vostre fill, en Santi.

“La muerte para los jóvenes es naufragio y para los viejos es llegar a puerto.” Les paraules de Baltasar Gracián són clares i colpidores. Cap de vosaltres havia arribat encara a port. Tots tres, Josep, Maria Victòria, Santi, heu patit el naufragi més dolorós que una família pot arribar a imaginar.

Josep... Maria Victòria....

No es hem pogut dir adéu com calia. La Dama Blanca de cor negre i sense sentiments se us ha endut maldestrament i amb massa pressa: 

Ni que només fos

poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos

perquè sentissis com t’enyoro.

Ni que només fos

per riure junts la mort

A mi, a la gent que us estimava, només ens queden les paraules d'Isabel Allende: “La muerte no existe, la gente sólo muere cuando la olvidan; si puedes recordarme, siempre estaré contigo.”

Em queda només el quadre que em vas fer, Maria Victòria, i que penja ostentós i amb orgull a la paret de casa meva. El nostre símbol de llibertat amb les paraules profètiques d’en Francesc Pujols: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”

Josep... Maria Victòria... Santi

Us recordarem i us enyorarem sempre.

  

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi

vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;

vull el silenci dolç del vol de la gavina

dibuixant el contorn d'una cala ben fina.

L'olivera d'argent, un xiprer més ardit

i la rosa florint al bell punt de la nit.

La bandera d'oblit d'una vela ben blanca

fent més neta i ardent la blancor de la tanca.

I saber-me que sóc en el redós suau

un bri d'herba només de la divina pau.

                                                                                      (Rosa Leveroni)

L'Espill de Jaume Roig (4. Misogínia i comicitat)

Observem com l’autor, a través d’aquesta declaració de principis, ens avança el triple significat que hem de trobar en l’obra. Un triple significat que es mou entre el divertiment i l’ensenyament moral per una banda, i per l’altra, en un clar posicionament de caire estilístic i lingüístic.

Per dur a terme el seu ideari, l’autor utilitzarà, com a fil conductor de tota l’obra, la tècnica de la narració en primera persona com a valor didàctic. El jo narratiu –individual- implica la identificació -col·lectiva- del lector que se sentirà, d’aquesta manera, directament involucrat i copartícip dels fets viscuts i sentits pel protagonista. Uns fets que l’autor ens narrarà en vers i que li serviran, d’una banda per conferir un to seriós a les seves experiències, i d’una altra per establir una distància literària amb l’estil de la “valenciana prosa”.

Roig, però, ja ens ho ha advertit: les noves rimades seran amphorismals i ffaçessials. La seva proposta ètica vol també divertir i per això aglutinarà en la seva obra les dues formes més tradicionals de comicitat anteriors al segle XV. Així, podrem trobar sobretot en els llibres primer i segon un sentit de l’humor basat sobretot en els personatges, en les històries que s’hi presenten i que poden arribar a la grolleria. Les situacions són, en determinats moments exagerades i, en alguns casos, grotesques. És el tipus de comicitat més acostada al gènere dels fabliaux, definits com a “contes per riure en vers”.

Així, hi podem veure el tema recorrent de “l’engany”, a través de l’habilitat de les dones, autèntiques expertes en el tema; o diferents personatges relacionats amb l’estament religiós que, a fi de provocar la rialla, han de ser caricaturitzats al màxim per tal de mostrar-los com a éssers carregats de vicis i depravació; o també altres personatges extrets de la cultura popular i que se’ns presenten a través de l’exageració i la deformació grotesca; o l’aspecte eròtic o escatològic que es recull en alguna de les experiències presenciades pel protagonista narrador.

L’autor, però, forçat pel seu ideari misogin, tergiversa intencionadament aquest tipus de textos. Si en els fabliaux, la dona era astuta, mestra en l’art de l’engany i de la seducció, la dona de l’Espill és només una dona cruel i malvada en qui la seducció i la sexualitat no representen ja una certa virtut, sinó un gran vici. La línia argumental dels fabliaux conduïa sempre a un final feliç, impossible ja en les històries de l’Espill en què la dona sempre acaba rebent un càstig exemplar i cruel.

En canvi, en el llibre tercer, que conté l’apartat apologètic i doctrinal de l’obra, la comicitat latent és tractada, a través de l’estil de Roig, de manera molt més subtil. L’autor ja no busca la gran riallada que pot comportar la lectura de les facècies dels altres llibres, ara està cercant el somriure còmplice d’aquell que és capaç d’entendre, de copsar i de valorar l’habilitat retòrica de l’autor. S’ha de produir una simbiosi entre autor i lector, de tal manera que les facècies de l’Espill puguin ser enteses des d’un punt de vista satíric i mai, doncs, des d’un sentit literal o de persona sensibilitzada contra o a favor de determinades ideologies.

Desobediència i procés constituent

Avui ha tornat a ser un d'aquells dies històrics als quals ens anem acostumant des de l'any 2012.

La declaració del 9-N va ser d'una gran transcendència com també ho ha estat avui la votació i aprovació de les conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent. Representa una declaració molt clara, enèrgica i decidida d'intencions i un acte de desobediència al Tribunal Constitucional i, per tant, també d'enfrontament i desobediència directa a l'Estat espanyol.

Tot i així, estic a punt d'escriure, en forma de dubtes i interrogants, unes reflexions que, segur, resultaran políticament incorrectes a molta gent, segurament a una gran majoria del moviment independentista.

Els moments que vivim i els que ens tocarà viure ben aviat exigeixen d'una unitat d'acció fèrria en el si dels responsables que el procés independentista aconsegueixi el seu objectiu. Unitat dins dels partits polítics i, sobretot, dins del moviment independentista. Unitat entre els tres pilars sobre els quals se sustenta tot el procés: els partits, la societat civil organitzada i les institucions.

Dit això, i en aquests moments d'una certa eufòria independentista, em permeto expressar els meus dubtes, que també han estat reflectits en l'article "Per un procés constituent, participatiu, inclusiu i transversal" publicat a Tribuna Catalana.

El punt 4 de les conclusions, aprovat conjuntament amb CSQP, diu textualment: "Cal vetllar perquè el marc metodològic del procés constituent sigui consensuat, conegut, transparent i compartit amb tota la societat i les institucions que l'avalen. El procés constituent ha de tenir la capacitat d'encabir totes les sensibilitats ideològiques i socials des del primer moment també alhora de fixar els indicadors, el calendari i totes aquelles qüestions que afectin al mètode per avançar." Algú creu que el procés constituent que s'engegarà "encabirà totes les sensibilitats ideològiques i socials" quan és un procés encaminat únicament a elaborar la Constitució de la República catalana?

Avui s'ha fet un pas de gegant en el camí de la desobediència a l'Estat espanyol. Si aquest era l'objectiu de la Comissió, s'ha acomplert abastament. 

Ara bé, si l'objectiu de la Comissió era NOMÉS el d'engegar un Procés Constituent, com diu el punt 4, "consensuat, conegut, transparent i compartit amb tota la societat..." o, com diu el punt 2: "un procés de base ciutadana, transversal..." crec que no se n'han sortit.

El passat, però, passat està. A partir de demà, esforcem-nos en assolir la indispensable unitat d'acció entre forces polítiques, societat civil i institucions.

L'Espill de Jaume Roig (3. Alliçonar i distreure)

En les tres primeres parts del prefaci, el narrador ha fet una presentació de l’obra i comença la quarta part queixant-se del seu discurs que és, diu: curt, flach, fallent. Ara, ens presentarà les característiques que reunirà aquesta obra i ho farà mitjançant l’ús de determinats adjectius qualificatius.

Ens diu que serà en romanç i en noves rimades/comediades. En un principi, aquest adjectiu de comediades es va atribuir a la mètrica del vers, en el sentit de “disminuïdes de la meitat”. Aquesta teoria es basava en el fet que les noves rimades se solien compondre en versos octosíl·labs, mentre que els de l’Espill són tetrasíl·labs, és a dir, la meitat.

Sembla clar, però, que aquest adjectiu es refereix al terme “comèdia” en el sentit que aquest gènere tenia a l’edat mitjana: personatges de baix nivell, llenguatge popular i una línia argumental que s’iniciava amb la desgràcia dels protagonistes i que acabava, però, en un final feliç. Tot plegat, doncs, se situava al costat oposat de l’estil tràgic –la tragèdia- imperant a l’època. Tots aquests ingredients característics del gènere medieval de la comèdia els podem trobar abastament en la narració de Jaume Roig. 

Roig utilitza amb molta intenció i amb un alt nivell de significació retòrica l’adjectiu comediades per mostrar  als seus lectors contemporanis una clara intenció de debatre i polemitzar amb tot un seguit d’estils i de maneres de fer literatura a l’època.

L’autor continua dient que les noves seran també amphorismals i ffaçessials,  és a dir, que contenen, d’una banda, màximes, aforismes i de l’altra, facècies. Roig ens diu, doncs, que es tracta d’un discurs que ensenyarà, que adoctrinarà, però que també divertirà. Les màximes, els aforismes eren un gènere de caràcter moral ben conegut a l’edat mitjana i en trobem bons exemples en els proverbis morals del trobador Cerverí de Girona o en les metàfores de caire moral del Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull. La facècia, en canvi, tenia com a objectiu divertir el públic amb una certa elegància literària. L’autor ens manifesta de manera evident dos dels seus propòsits: alliçonar i distreure.

L’autor ens comunica el seu tercer propòsit en els versos finals del fragment. Les noves rimades estaran “teixides” amb el registre i el llenguatge popular de la València de l’època. Vol, no només allunyar-se’n, sinó enfrontar-se directament amb l’estil carregat de la “valenciana prosa” que conreava el seu coetani Joan Roís de Corella. Podem deduir que hi havia establerts dos sectors literaris a la València de l’edat mitjana. Dos sectors que rivalitzarien, sobretot, en qüestions d’estil. Per l’ús del vers i del registre lingüístic emprat sembla clar que podem situar Jaume Roig en el sector totalment oposat al de Roís de Corella.

L'Espill de Jaume Roig (2. Passeig per un fragment)

L’Espill és una obra que consta de 16359 versos apariats, de quatre síl·labes i que està estructurada en una consulta que conté l’endreça, la tornada i l’entrada. Els segueix després un prefaci dividit en quatre parts i en quatre llibres dividits en quatre parts més cadascun d’ells. La consulta i el prefaci fan el paper d’introducció i de declaració de principis, tant ètics com d’estil. Les parts inicials de l’obra –consulta i prefaci- presenten una ordenació escolàstica quant a les parts del discurs. 

Farem un petit passeig pels versos 626 al 644 on l’autor ens mostra de manera clara el Modus agendi, és a dir, les característiques estilístiques i retòriques del text.  

    626    Haure ordir,
    627    puix me n’enpaig,
    628    aquest meu scaig
    629    de parlament,
    630    curt, flach, fallent,
    631    a fil per pua;
    632    la forga sua,
    633    stil e balanç,
    634    sera ’n romanç:
    635    noves rimades
    636    comediades,
    637    amphorismals,
    638    ffaçessials,
    639    no prim scandides;
    640    al pla texides
    641    de l’algemia
    642    he parleria
    643    dels de Paterna,
    644    Torrent, Soterna.

VÍDEO "La democràcia participativa. Un nou país on el poble decideix"

El dimecres passat, 20 de juliol, va tenir lloc el debat obert "La democràcia participativa. Un nou país on el poble decideix" i que estava emmarcat en els diversos debats que es realitzen arreu del país mitjançant la Marxa SOM.

Convidats: 

Jaume López, politòleg i portaveu de Reinicia Catalunya

Martí Olivella: Director de NOVA. Innovació social

Us oferim el vídeo de l'acte. El nostre agraïment a la Montserrat Jacas que va fer tota la feina de filmació i muntatge.