dijous, 31 de desembre del 2015

Vaga de fam per l'acord


Informació sobre 24 hores de dejuni per l'acord

Les persones sotasignants, davant la situació de bloqueig, per la manca d'acord entre els 72 diputats electes, que impedeix l'acompliment del mandat democràtic sorgit de les eleccions del 27S.

HEM DECIDIT, tancar-nos sense menjar res, durant 24 hores, aquest dissabte, dia 2 de gener de 2016, a l’Escola Pia de Nostra Senyora, carrer Diputació, 277 de Barcelona.

Conscients de la complexitat de la situació i la dificultat del repte, sense voler aixecar cap dit acusador perquè entenem que no hi ha culpables, però atenent a la nostra responsabilitat individual com a ciutadans que vam donar un mandat clar als 72 diputats independentistes elegits el 27S.

Atès que sense investidura ni govern no és possible dur a terme aquest mandat, i que cal, a més, un govern fort per garantir que podrà desenvolupar amb agilitat i fermesa el mandat rebut per avançar en la construcció de la nova República Catalana.

Convençuts, finalment, que no podem restar passius i sentint el deure moral de reclamar urgentment l'acord polític imprescindible per avançar en l’únic objectiu d’aquest mandat que és la consecució de la sobirania nacional.

Aquest dissabte, ens TANQUEM, des de les dotze del migdia, fins diumenge a la mateixa hora. I us convidem a sumar-vos a aquest acte de dignitat i per respecte als gairebé dos milions de votants del 27S que han demanat acord per endegar el procés constituent de la nova República Catalana.

Primeres persones que convoquen:

Lídia Alberich, Víctor Cucurull, Àngels Folch, Daniela Grau, Joan Guarch, Manel Porta, Magdalena Sellés, Antoni Llimona, Rosa Planas.

IMPORTANT: per qüestions d'acolliment, sou pregats de comunicar-nos la vostra participació, a través del correu tancadadejuni@gmail.com

Barcelona, 31 de desembre de 2015

Per a vosaltres, el meu desig


Aquest 2015 ha estat un any extraordinari... un més...

Hem viscut moltes experiències, algunes que sempre guardarem com un bon record. D’altres, han representat una gran lliçó que ens ha de servir per continuar aprenent.

Diuen que, més tard o més d’hora, la vida ens acaba concedint allò que ens mereixem. Si és així, aquest 2016 Catalunya enfilarà definitivament el camí de la llibertat. Perquè aquest poble se la mereix.

Us desitjo el millor per a aquest any 2016. Li desitjo absolutament a  tothom, però especialment a 1.957.348 persones. Aquelles que el 27 de setembre vau votar independència.

Per a vosaltres, el meu desig en forma de cançó... L’any nou, del poeta i músic Jordi Guardans

Un any nou no és
més que recordar
l’any original
que volem somniar,
un any nou no és
més que un vell que ve
mentre anem mirant
de no fer malbé,
el vestit de mar
que portem a dins,
el xiulet intens
que fan els dofins.

Un any nou si us plau
per dansar la nit,
amb el cor ben nu,
el cor desvestit,
un any nou pregant
a les serps i els sants
que volem cantar
un nou can d’infants.

Un cant de coloms
morts a mitjanit,
els llençols més blancs
per vestir el seu crit.

Un any nou té por
del poder del sol,
l’home acovardit
la lluna de dol.

Volem construir
ben a poc a poc,
un estel més clar
fet de gel i foc.

Volem estimar
quasi d’amagat,
el planeta nou
que algú ens ha robat.

diumenge, 27 de desembre del 2015

Representants de JxS i CUP... Per dignitat i respecte...


Són les 20.53 del diumenge 27 de desembre. No vull esperar la roda de premsa(sense preguntes) de la CUP. 

Només escric quatre paraules des de la indignació i des de la vergonya.

Demano als responsables de Juns pel Sí de la CUP que, per dignitat i respecte, acabin amb aquest trist i decebedor sainet que porten tres mesos representant.

Per dignitat i respecta a l'independentisme en general.

Per dignitat i respecte als molts independentistes que durant anys i anys s'han jugat la llibertat i la vida per arribar on som ara.

Per dignitat i respecte a tota la gent que va organitzar i que va participar en les Consultes sobre la independència.

Per dignitat i respecte als milers i milers i milers de persones de la cadena humana del 2013, de la V baixa del 2014 i dels deu eixos de la República del 2015.

Per dignitat i respecte als més de 2.300.000 persones que el 9 de novembre de 2014 van desobeir l'Estat espanyol.

Per dignitat i respecte als prop de dos milions de vots que el 27 de setembre van decidir emprendre el camí de la independència.

Per dignitat i respecte als meus pares, i als meus avis i als meus besavis.... i als vostres pares, avis i besavis.

Per dignitat i respecte....

Senyors i senyores representants de Junts pel Sí i de la CUP, acabeu amb aquest ridícul i vergonyant espectacle que estem oferint a Espanya i al món sencer.

Acabeu-lo i acabeu-lo ràpid!

dissabte, 26 de desembre del 2015

27 de desembre, acord o eleccions


Article publica a Tribuna.cat

Aquest diumenge 27 de desembre, 3 mesos després de la victòria independentista a les eleccions plebiscitàries del 27-S, sabrem finalment si tindrem president i govern i si anirem a noves eleccions.

Passi el que passi, el mal ja està fet.

Durant aquests darrers mesos, les eternes negociacions entre JxS i la CUP, l’estratègia incomprensible de JxS i, especialment, les declaracions de membres destacats de les CUP han sembrat la llavor de la divisió dins de l’independentisme. Les xarxes han estat plenes a vessar de discussions, de vegades dures i agres, de vegades directament insultants, entre gent que fa poc més de 3 mesos manteníem una il·lusió, un convenciment i una unitat d’acció que es traduïa en una força increïble disposada a aconseguir el que es proposés.

La política maldestra, acompanyada de l’immobilisme de la societat civil i del silenci angoixant d’organitzacions com l’ANC o Òmnium, han provocat el desencís en bona part d’aquells que fins ara eren els protagonistes de la revolució dels somriures.    

Els resultats de les eleccions espanyoles ens mostren clarament aquesta divisió dins del moviment i el  desencís i la desil·lusió que ha fet forat entre molts independentistes. Ja ho vaig comentar abastament en el darrer article Eleccions espanyoles... el procés tocat?

El comunicat de la CUP, totalment precipitat, enviat a la una de la matinada, sense, evidentment, consultar cap assemblea, fa créixer el dubte sobre la  bondat de l’acord final a què es pugui arribar diumenge. La incoherència total de la CUP, o dels seus representants, manifestant-se obertament per no votar en les eleccions espanyoles perquè suposen una "legitimació" del marc polític que "encarna en si mateix la negació dels drets nacionals, polítics i socials dels Països Catalans queda en evidència quan, la nit de les eleccions demanen un candidat alternatiu al president Mas basant-se en els resultats obtinguts en unes eleccions que ells matreixos no reconeixen.

En el mateix comunicat i en tota l’actuació de la CUP durant aquests mesos queda molt clar el seu objectiu principal: acabar amb el president Mas i amb la dreta i el centre-dreta catalans. La seva prioritat no és la independència, sinó el triomf absolut de l’esquerra, com més radical i anticapitalista millor.

El dubte augmenta en la presentació del preacord d’ahir. Els representants de la CUP se’n desmarquen, diuen que no és el seu i ho acaben deixant tot en mans de l’assemblea.

I arribem a l’escena final. Diumenge poc més de 2.000 persones, alguns militants de la CUP, altres ni això, decidiran el futur de prop de dos milions de vots. De res hauran servit les eleccions del 27-S,  on la força majoritària va ser JxS que presentava com a candidat a la presidència de la Generalitat el Sr. Artur Mas i on aquesta força va obtenir més d’1.600.000 vots. De res serviran els tres mesos de negociacions nefastes perquè tot acabarà diumenge a Girona quan unes 2.000 persones siguin les que decideixin el camí a seguir.

Potser, diumenge, magnànimament, una majoria de l’assemblea de la CUP dirà sí a l’acord. Un acord que arribarà molt tard, després de moltes concessions i que no satisfarà ni a uns ni als altres. Un acord que no garantirà en cap cas ni un govern fort, ni molt menys l’estabilitat política, social i econòmica indispensable per afrontar el procés de transició cap al nou Estat independent. Una situació política inestable, precisament en una legislatura de transició en què precisarem d’una fèrria unitat i lleialtat per fer front a totes les dificultats que se’ns vindran al damunt.  

O potser, diumenge, serà una majoria que dirà no a l’acord. Ens veurem enfrontats a unes noves eleccions. Un escenari, ara per ara, totalment incert, que de ben segur no afavorirà l’independentisme i en el qual haurem de lluitar aferrissadament per assolir un gran resultat que realment sigui una victòria del procés d’independència.

En els dos escenaris tindrem moltes més dificultats de les que prevèiem abans del 27-S. Dificultats que nosaltres mateixos ens hem creat. Dificultats que ens veurem obligats a superar si no volem tornar a perdre una ocasió històrica.

Sigui quin sigui l’escenari que surti del 27 de desembre, el mal ja està fet.

dimarts, 22 de desembre del 2015

Especial La clau de la nostra història: 40 anys de l'afusellament de "Txiqui"

Demà, quan jo mori, no em vingueu a plorar. 
Mai estaré sota terra, sóc vent de llibertat.

Programa especial de “La clau de la nostra història” en record i homenatge a la figura de Jon Paredes Manot “Txiqui”, ara que es compleixen 40 anys del darrer crim del franquisme.

Convidats:

Magda Oranich... advocada . Va ser, conjuntament amb Marc Palmès, l’encarregada de defensar Txiqui en el Consell de Guerra

Martxelo Otamendi, periodista. Director del diari Egunkaria del 1993 fins al seu tancament el 2003. Actualment director del diari Berria

Joan Tardà, polític. Diputat a les Corts espanyoles per ERC

dilluns, 21 de desembre del 2015

Eleccions espanyoles... el procés tocat?


En Comú podem ha guanyat les eleccions espanyoles a Catalunya. Ho ha fet amb 927.940 vots. 

Mireu si n’era de fàcil i senzill... Si l’independentisme hagués mantingut la il·lusió i el convenciment i hagués anat a votar, la victòria hauria estat de les que fan època: 1.957.467 vots per la independència.

Malauradament això no ha passat.... per diferents motius, i ara som on som. Tots aquells que s’heu passat setmanes dient que aquestes eleccions no anaven amb nosaltres, ben aviat us en començareu a penedir. No només l’independentisme no ha guanyat, sinó que, deixant de banda En Comú podem,  s’ha vist superat per les forces clarament unionistes que han obtingut el suport de 1.545.780 ciutadans.

En el darrer article parlava del got mig buit i del  got mig ple.... Intentaré seguir en aquesta línia perquè sempre hi ha un cantó positiu.

Got mig ple...

L’any 2011, hi havia 3 diputats independentistes al Congrés de Madrid. Ara en tindrem disset.

Ciudadanos, el partit que va néixer per anar contra la normalització i la immersió lingüística, ha quedat molt per sota dels seus objectius, sobretot a Catalunya.

Unió Democràtica de Catalunya s’ha quedat sense cap escó. El seu líder, Duran i Lleida, deixarà de ser un punt de referència mediàtic en pro d’una tercera via que mai ha existit.

Els resultats electorals al conjunt de l’Estat auguren moltes dificultats per governar a Espanya. Els 17 diputats independentistes podrien tenir la clau de la governabilitat.

Got mig buit...

A la primera de canvi, l’independentisme ha fet evidents les seves febleses. La principal, la desunió dins del propi moviment independentista. 792.677 ciutadans que el 27-S van votar independència, han optat o bé per l’abstenció o bé per votar altres formacions no independentistes.

No és cert que tots els vots que ens falten hagin optat per l’abstenció, ja sigui seguint les instruccions de la CUP, totalment incoherents, mancades d’estratègia de país i òrfenes de sentit d’Estat, ja sigui perquè eren unes “eleccions estrangeres”. Mireu les dades de l’abstenció: tot i posant-nos en el límit més extrem i que tot l’augment d’abstenció entre el 27-S i el 20-D fos independentista, encara ens quedarien 424.136 vots que no sabríem on col·locar.

El 27-S, l’independentisme obtenia 1.957.467. Junts pel Sí n’obtenia 1.620.973. El 20-D ERC i Democràcia i Llibertat n'han sumat 1.164.790. Més enllà del que hauria pogut passar si s’hagués repetit la candidatura de JxS, la diferència és clara: 456.183 independentistes han decidit que ara no ho eren.

La victòria de En comú podem la volen interpretar com el triomf del dret a decidir, la victòria de la gent que vol un referèndum. Ben aviat s’hi sumaran altres veus perquè és la nova tercera via,  la de situar en l’imaginari col·lectiu que hi ha hagut un canvi a Espanya i que el referèndum pactat ara ja és possible. La situació pretén retornar a principis de 2013, vol recular pantalles ja superades i deixar aquests darrers tres anys de procés independentista en una simple anècdota.

Que la governabilitat a Espanya pugui dependre dels 17 diputats independentistes es converteix, doncs, en una arma de doble fil. A canvi de quines promeses podrien acabar cedint tots o alguns dels nostres representants?

El pacte amb la CUP torna de nou a radicalitzar-se. El seu comunicat d’avui no deixa espai per al dubte. Després de demanar l’abstenció en unes eleccions que “suposen una "legitimació" del marc polític que "encarna en si mateix la negació dels drets nacionals, polítics i socials dels Països Catalans", o bé de demanar el vot per opcions no independentistes, ara resulta que sí, que ens hem de fixar en els resultats d’aquestes eleccions “estrangeres”. De nou, veuen una escletxa que els pot permetre acabar amb Mas i de passada amb la dreta i el centre-dreta  catalans. Cal, doncs, afalagar ERC i aprofitar per demanar de nou un candidat que no sigui Mas i així tornar a sembrar la llavor de la desunió dins de JXS.

Érem conscients que el moviment independentista no ens podíem permetre cap error. Ni un pas enrere, dèiem... Cert, però les passes cap endavant havien de ser mesurades, conscients i segures. Des del 9 de novembre de 2014 hem comès errors, alguns molt importants, que ens han acabat situant en aquests escenari polític actual.

No voldria acabar aquest article sense intentar transmetre un missatge d’il·lusió, convenciment i confiança.

El procés d’independència, el got, més enllà de si està mig buit o mig ple, el que sabem amb certesa és que continua faltant-hi aigua per omplir-lo. Aquesta és la nostra gran responsabilitat. Sempre, sempre, sempre ha estat la nostra responsabilitat. El 9 de novembre, el 27 de setembre i també el darrer 20 de desembre sempre han depès de nosaltres.

El futur del procés d’independència també depèn de nosaltres. De la nostra il·lusió i convenciment. De la nostra fermesa en les decisions. De la nostra força i coratge.

Tots junts fins a la victòria final!

divendres, 18 de desembre del 2015

Em dirigeixo a 1.957.348 catalans i catalanes


Demà és jornada de reflexió....

Em dirigeixo a vosaltres, el 1.957.348 catalans i catalanes que el 27 de setembre vam votar independència. 

Em dirigeixo a vosaltres, el 1.957.348 catalans i catalanes que el 27 de setembre vam anar a les urnes amb la il·lusió i el convenciment que volem construir un país nou, un país de futur, un país amb futur. 

Em dirigeixo a vosaltres, el 1.957.348 catalans i catalanes que el 27 de setembre vam voler deixar ben clar que per poder construir aquest país que volem no hi ha un altre camí que la independència. Que l'Estat espanyol ja no pot continuar enganyant-nos ni un minut més perquè per molt que els de Podemos, els del PSOE, els de Ciudadanos, els d'Unió Democràtica ens diguin que encara hi ha una sortida per a Catalunya, tots sabem, el 1.957.348 ciutadans de Catalunya sabem que no és cert, que no hi ha cap intenció política d'oferir més marges de llibertat a Catalunya. I, més encara, que tampoc no existeix cap possibilitat ni tan sols d'intentar-ho.  

Em dirigeixo a vosaltres, el 1.957.348 catalans i catalanes que el 27 de setembre no vam tenir cap dubte, cap vacil·lació i que vam votar amb determinació i conscients de què fèiem i per què ho fèiem.

Em dirigeixo a vosaltres, el 1.957.348 catalans i catalanes, perquè aquest diumenge 20 de desembre actuem amb la mateixa il·lusió i convenciment, amb la mateixa determinació i consciència de la importància del nostre vot. Perquè aquest diumenge tots, absolutament tots, tornem a votar de nou independència.

Cal demostrar una vegada més que aquest país, quan vota, vota independència. Ho vam fer a les europees, ho vam fer a les municipals i ho vam fer a les plebiscitàries del 27 de setembre. Diumenge ho farem de nou i en el seu terreny, el de les eleccions espanyoles.

Si les dues forces independentistes que concorren a les eleccions del 20-D acaben sumant aquest 1.957.348 vots, haurem guanyat de nou, l'independentisme haurà guanyat de manera clara i inqüestionable. Espanya i el món sencer en seran testimonis.

És una victòria fàcil, que tenim a l'abast de la mà. Només cal que el 1.957.348 catalans i catalanes siguem ben conscients que només depèn de nosaltres. 

La memòria, el record, la vida (Marcel Proust 8. Els tres campanars)


La narració dins la narració. L’espectacular visió poètica dels tres campanars.

En la solitud d’un viatge, experimenta de nou aquest plaer -involuntari i desconegut- que ja l’havia trasbalsat, en veure els dos campanars de Martinville il·luminats  per la llum d’un sol a punt de pondre’s. A la visió dual, se li afegeix un tercer campanar. El de Vieuxvicq. L’herós, en la solitud del seu esperit, intenta recordar més tard les imatges. De sobte, allò que hi havia d’amagat, se li presenta amb nitidesa i claredat:  

Bientôt leurs lignes et leurs surfaces ensoleillées, comme si elles avaient été une sorte d'écorce se déchirèrent, un peu de ce qui m'était caché en elles m'apparut, j'eus une pensée qui n'existait pas pour moi l'instant avant, qui se formula en mots dans ma tête, et le plaisir que m'avait fait tout à l'heure éprouver leur vue s'en trouva tellement accru que, pris d'une sorte d'ivresse, je ne pus plus penser à autre chose. 

A partir d’aquí, l’autor ens ofereix un relat, una descripció poètica impressionant de la visió dels tres campanars. El text reposa directament sobre la transformació dels objectes i del paisatge a través de la imaginació de l’infant. Les comparacions i les metàfores se succeeixen i s’associen entre elles: els campanars esdevenen ara cavallers, ara ocells, ara éssers amb atributs humans, ara animals; en la imaginació de l’escrivent esdevenen tres pivots d’or, tres flors pintades o tres joves integrants d’una llegenda. L’autor ens comunica que cal sacsejar, fer sotragar la realitat per tal de fer sorgir, de fer brollar la imatge, la poesia.

En aquest passatge, l’autor ens ofereix la seva declaració de principis sobre la concepció que ell té de l’art d’escriure. Cal solitud i concentració; cal remoure, sotragar la realitat més pròxima; cal reconstruir el món a través de les imatges poètiques, de la metàfora generalitzada i encadenada.

Seuls, s'élevant du niveau de la plaine et comme perdus en rase campagne, montaient vers le ciel les deux clochers de Martinville. Bientôt nous en vîmes trois : venant se placer en face d'eux par une volte hardie, un clocher retardataire, celui de Vieux vicq, les avait rejoints. Les minutes passaient, nous allions vite et pourtant les trois clochers étaient toujours au loin devant nous, comme trois oiseaux posés sur la plaine, immobiles et qu'on distingue au soleil. Puis le clocher de Vieuxvicq s'écarta, prit ses distances, et les clochers de Martinville restèrent seuls, éclairés par la lumière du couchant que même à cette distance, sur leurs pentes, je voyais jouer et sourire. Nous avions été si longs à nous rapprocher d'eux, que je pensais au temps qu'il faudrait encore pour les atteindre quand, tout d'un coup, la voiture ayant tourné, elle nous déposa à leurs pieds; et ils s'étaient jetés si rudement au-devant d'elle, qu'on n'eut que le temps d'arrêter pour ne pas se heurter au porche. Nous poursuivîmes notre route; nous avions déjà quitté Martinville depuis un peu de temps et le village après nous avoir accompagnés quelques secondes avait disparu, que restés seuls à l'horizon à nous regarder fuir, ses clochers et celui de Vieux vicq agitaient encore en signe d'adieu leurs cimes ensoleillées. Parfois l'un s'effaçait pour que les deux autres pussent nous apercevoir un instant encore; mais la route changea de direction, ils virèrent dans la lumière comme trois pivots d'or et disparurent à mes yeux. Mais, un peu plus tard, comme nous étions déjà près de Combray, le soleil étant maintenant couché, je les aperçus une dernière fois de très loin qui n'étaient plus que comme trois fleurs peintes sur le ciel au-dessus de la ligne basse des champs.

Ils me faisaient penser aussi aux trois jeunes filles d'une légende, abandonnées dans une solitude où tombait déjà l'obscurité ; et tandis que nous nous éloignions au galop, je les vis timidement chercher leur chemin et après quelques gauches trébuchements de leurs nobles silhouettes, se serrer les uns contre les autres, glisser l'un derrière l'autre, ne plus faire sur le ciel encore rose qu'une seule forme noire, charmante et résignée, et s'effacer dans la nuit.

Et - à merveilleuse indépendance des regards humains, retenus au visage par une corde si lâche, si longue, si extensible qu'ils peuvent se promener seuls loin de lui…/… ses regards flânaient çà et là, montaient je long des piliers, s'arrêtaient même sur moi, comme un rayon de soleil errant dans la nef, mais un rayon de soleil qui, au moment où je reçus sa caresse, me sembla conscient…/… le vagabondage de ses regards…/… et je ne détachais pas mes yeux d'elle, comme si chacun de mes regards eût pu matériellement emporter et mettre en réserve en moi le souvenir du nez proéminent, des joues rouges, de toutes ces particularités…/… Et mes regards s'arrêtant à ses cheveux blonds, à ses yeux bleus, à l'attache de son cou…/… Et l'attention avec laquelle j'éclairais son visage l'isolait tellement…/… Mais elle, je la revois, surtout au moment du défilé dans la sacristie qu'éclairait le soleil intermittent et chaud d'un jour de vent et d'orage…/… Aussi, ne pouvant émettre ces regards volontaires, chargés d'une signification précise…/… Je revois encore…/… le doux étonnement de ses yeux …/… Ce sourire tomba sur moi qui ne la quittais pas des yeux. Alors me rappelant ce regard qu'elle avait laissé s'arrêter sur moi,…/…

Ses yeux bleuissaient comme une pervenche impossible à cueillir et que pourtant elle m'eût dédiée ; et le soleil menacé par un nuage, mais dardant encore de toute sa force sur la place et dans la sacristie, donnait une carnation de géranium aux tapis rouges qu'on y avait étendus par terre pour la solennité et sur lesquels s'avançait en souriant Mme de Guermantes, et ajoutait à leur lainage un velouté rose, un épiderme de lumière, cette sorte de tendresse de sérieuse douceur dans la pompe et dans la joie qui caractérisent certaines pages de Lohengrin, certaines peintures de Carpaccio, et qui font comprendre que Baudelaire ait pu appliquer au son de la trompette l'épithète de délicieux.

El procés... got mig buit, got mig ple


Article publicat a Tribuna.cat

Aquests darrers dies, la bona gent que teniu l’amabilitat i la paciència de llegir-me, m’heu manifestat que en els darrers articles m’he mostrat massa pessimista i que això ni anima ni ajuda gaire. Haig de dir que res més lluny de la meva intenció, no en sóc de pessimista i l’únic que volia era mostrar la realitat política actual a través de la meva perspectiva, evidentment subjectiva. Sempre he intentat no veure el got ni mig buit ni mig ple sinó, i alguns m’haureu sentit dir-ho més d’una vegada, dedicar-me a anar a buscar l’aigua que falta per omplir-lo.

Tot i així, voldria fer-vos arribar la meva visió més optimista sobre la situació del procés d’independència, la més actual i també la més immediata. Així que tot seguit us comento alguns dels fets que es produiran a curt termini i que faran que el procés avanci imparable cap a la proclamació de la nova República catalana independent.

Comencem pel més immediat: les eleccions del 20-D. L’independentisme, malgrat estar unes setmanes desorientat, acabarà mobilitzant-se. Tots els independentistes anirem a votar i tots els que el 27-S van votar Junts pel Sí (1.620.973) repetiran la votació, encara que aquesta vegada l’hagin de dividir entre dues formacions. De les més de 300.000 persones que el 27-S van votar la CUP, unes 100.000 pel cap baix se sumaran al vot independentista. La resta ja s’ho faran.

Si calculem que hi pot haver una participació de l’ordre del 71% (si el percentatge fos més baix en sortiríem afavorits) el total de 1.720.973 vots independentistes representaran un 47% del total de vots i entre les dues formacions que s’hi presenten trauran, com a mínim, 21 escons. Per tant, més enllà del que facin les altres formacions, l’independentisme haurà tornat a guanyar, després de les europees, les municipals i les plebiscitàries, unes noves eleccions a Catalunya.

La setmana del 21 al 27 serà la que marcarà l’acord d’investidura del president Mas i la consegüent i immediata formació de govern. L’acord entre Junts pel Sí i la CUP inclourà un pla de xoc realista i assumible per a les arques de la Generalitat i, sobretot, estarà complementat amb un pacte d’estabilitat parlamentària. Aquest pacte garantirà un govern fort que comptarà amb el suport de la majoria del Parlament, cosa que li permetrà estar en les millors condicions per tirar endavant el contingut de la Declaració del 9 de novembre.

Una vegada constituït el govern, la societat civil catalana, amb el reconeixement del Parlament, engegarà la part que li correspon del Procés constituent. Les organitzacions que ja fa temps que hi treballen, s’agruparan en una sola plataforma que iniciarà el gran debat de país: la Convenció Constitucional Ciutadana.

El mes de gener del nou any, l’ANC activarà quatre punts molt importants per tal de fer avançar el procés.

Convocarà de nou la Taula de Forces Polítiques i Socials per l’Estat propi en què hauran de participar, a més de l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI, tots els partits favorables a la constitució de la República Catalana com a estat independent.

Tal com diu el Full de ruta aprovat en assemblea general, impulsarà la constitució de l’Assemblea de càrrecs electes de Catalunya, com a òrgan de coordinació entre les institucions nacionals –Generalitat i ajuntaments- i,  perquè en cas de dissolució del Parlament, sigui l’òrgan democràtic que procedeixi a la declaració d’independència.

Obeint també el Full de ruta, l’Assemblea s’implicarà plenament en el procés constituent  i en la Convenció Constitucional Ciutadana a través de la plataforma impulsora que haurà de recollir totes les iniciatives populars encaminades a definir el país que volem.

El Full de ruta aprovat a Lleida diu que la societat catalana ha d’estar preparada i disposada a actuar, democràticament i pacífica, en qualsevol dels escenaris polítics que es puguin arribar a produir. L’ANC, doncs, organitzarà, conjuntament amb altres organitzacions de la societat civil, la resistència activa, que serà del tot necessària en aquest període de transició cap a la independència. Promourà i impulsarà accions concretes i eficaces, accions assumibles per a una bona part de la població, que permetin una resposta ràpida als possibles atacs de l’Estat espanyol o que serveixin de suport actiu i visible als actes de sobirania que puguin venir des del Parlament.

Aquests quatre punts permetran que la societat civil, amb l’ANC al capdavant, recuperi el lideratge polític i social que és el que, com també cita el Full de ruta, ens ha permès arribar fins aquí: escrivint el guió del procés i superant, quan ha fet falta, tots els entrebancs amb què ens hem anat trobant per poder reprendre el camí.

La victòria de l’independentisme el 20-D, l’acord per formar govern, un govern fort i estable que compti amb el suport d’una majoria parlamentària i les accions que emprengui la societat civil amb l’ANC com a impulsora i actor principal, faran que procés d’independència estigui en condicions de superar tots els esculls que es pugui trobar pel davant.  

Bé, em direu... però i si tot això que escrius no es compleix?

Doncs... tot plegat serà més lent, més llarg, més complicat, més difícil...  En el fons, però, el procés continuarà depenent del que fem nosaltres, de la gent, de la capacitat que tinguem per acabar d’omplir el got.


dilluns, 14 de desembre del 2015

El triomf del nacionalisme cors


La segona volta de les eleccions franceses ens han portat, pel cap baix, dos motius d’alegria.

El primer, que l’ultradretà Front Nacional ha vist com s’esfumaven les seves expectatives d’obtenir el triomf i de poder governar en alguna de les sis regions en què havien guanyat en la primera volta. El poble francès ha reaccionat, ha superat la participació de fa una setmana i ha pogut frenar, momentàniament, el perillós ascens de la formació d’ultradreta.

El segon motiu d'alegria ha estat la clara victòria a Còrsega de la candidatura nacionalista Pè a Corsica, resultat de l’aliança estratègica, en aquesta segona volta, entre els nacionalistes autonomistes de Femu a Corsica i els independentistes de Corsica Libera.

Pè a Corsica s’ha imposat amb un 35,34% dels vots, ha superat clarament la fins ara hegemonia de l'esquerra i la dreta francesa i ha pogut reduir a només un 9% els vots obtinguts pel Front Nacional de Le Pen. Els resultats  electorals donaran una nova composició de l’Assembleade Còrsega en què els sobiranistes hi tindran 24 escons, els socialistes 12, la dreta francesa 11 i el Front National només 4. Els sobiranistes han passat dels 15 escons que van sumar el 2010 als 24 actuals, 

La unió del sobiranisme cors ha estat clau per obtenir la victòria. La proposta electoral de Pè a Corsica s'ha dirigit, no únicament als sobiranistes de l’illa, sinó a tothom que estigués disposat a trencar amb les velles polítiques, les que han conduït Còrsega a la ruïna econòmica i social. Pè a Corsica vol implantar una nova política que, al costat de la reivindicació i la salvaguarda de la identitat nacional, posi l’èmfasi en una dinàmica de construcció social, política i econòmica del país.

El canvi polític que es va iniciar el juny de 2014, quan el Front d'Alliberament Nacional de Còrsega (FLNC) anunciava la fi de la lluita armada, ha acabat conduint el nacionalisme cors a la victòria. El comunicat del FLNC posava les bases de la nova política corsa quan afirmava que era el moment de construir una força política capaç de governar a Còrsega i conduir el país cap a la independència.

Semblava impossible, però el canvi s'ha produït i en molt. És cert que encara els queda un llarg camí per recórrer. Un camí complicat i difícil en què hauran de superar amb urgència la greu situació social i econòmica que pateix l'illa, sense oblidar el problema dels presos, un problema de primer ordre al qual caldrà trobar també una solució.

No serà gens fàcil, però, la unitat d’acció dels sobiranistes, la renovació política que es reflecteix en els nous dirigents que encapçalen el moviment nacionalista, un programa obert a tothom i basat en la regeneració cívica, econòmica i cultural de Còrsega, fan albirar un futur carregat d’il·lusió i esperança.

divendres, 11 de desembre del 2015

La CUP davant el 20-D. Votem independència!

Cada dia una frase que et permet que mai no te'n vagis a dormir sense continuar el teu aprenentatge diari.
Vilaweb, 11 de desembre de 2015, Quim Arrufat: "Si voto el 20-D, votaré En Comú Podem"
L'opció de vot, si l'acaba fent realitat, d'en Quim Arrufat, totalment legítima (només faltaria!), és un altra raó, un altre argument per anar a votar el 20-D i per votar opcions independentistes.
La revolució i la ideologia abans de res... 
La CUP va obtenir el 27-S uns 300.000 vots. La meva opinió és que la gran majoria no practicaran l'abstenció que els recomana la seva organització i crec que és molt possible que es distribueixin de la següent manera: 
Un bon percentatge d'aquests 300.000 vots tornarà al lloc d'on van sortir: ERC. Aquelles persones de bona fe, votants habituals d'ERC, amb un perfil socioeconòmic a anys llum de la formació anticapitalista que representa la CUP i que el 27-S van decidir votar-la perquè... horror!, ERC feia coalició amb CDC!, com a bons fills pròdigs, tornaran a casa seva. (i si m'ho permeteu, d'on mai haurien d'haver marxat).  
Un altra bon percentatge estic convençut que seguirà l'opció de Quim Arrufat. De cap manera podran resisitir-se a la temptació de votar la candidatura més "revolucionària".
I altres, segurament una minoria, optaran per abstenir-se.
Mentre, el moviment independentista, continua desorientat, confós i desunit. Cal que reaccionem! Queda poc més d'una setmana i es multipliquen els arguments perquè el 20-D anem a votar i votem, de nou independència. N'he comentat algun en aquest mateix espai.
El 20-D és necessari que torni a guanyar la independència!

La memòria, el record, la vida (Marcel Proust 7. La magdalena i el te)


L’inconscient. La memòria voluntària i la involuntària. La intel·ligència i la sensibilitat. El món dual de les dues realitats. L’aliança entre els mots, les frases i els sentits.

Mentre recorda, el personatge es diu a si mateix que tot, doncs, sembla mort: Mort à jamais? C'était possible. Però la memòria involuntària, aquella que s’associa als sentits més metafòrics: el gust, l’olor, fa  que Combray  revisqui en tota la seva amplitud. El record que esclata per casualitat a través del gust d’una magdalena sucada en una tassa de te il·lustra la concepció filosòfica de les dues memòries que conviuen en l’ésser humà: la voluntària i l’espontània. La memòria voluntària es remet tan sols a la intel·ligència. Però l’espontània, sorgida per atzar, fa que l’esperit se submergeixi en el més profund de l’inconscient que, immediatament, posa en joc el món dels sentits i la sensibilitat. El món de la metàfora:

Il y a beaucoup de hasard en tout ceci, et un second hasard, celui de notre mort, souvent ne nous permet pas d'attendre longtemps les faveurs du premier…/…Certes, ce qui palpite ainsi au fond de moi, ce doit être l'image, le souvenir visuel, qui, lié à cette saveur, tente de la suivre jusqu'à moi…/…Et tout d'un coup le souvenir m'est apparu. Ce goût c'était celui du petit morceau de madeleine que le dimanche matin à Combray (parce que ce jour-là je ne sortais pas avant l'heure de la messe), quand j'allais lui dire bonjour dans sa chambre, ma tante Léonie m'offrait après l'avoir trempé dans son infusion de thé ou de tilleul.

La magdalena i el te són els desencadenaments aparents de l’eixamplament dels records del personatge. Hi ha, però, un element simbòlic amagat en aquesta escena. Tot comença quan la mare li ofereix el te i la pasta. La memòria del record involuntari va lligada, doncs, de manera directa, al personatge –tan important per al protagonista- de la mare:

…/… quand un jour d'hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j'avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thé.

La metàfora de la metàfora…

L’autor ens ofereix una anàlisi del procés de lectura:

Mais tous les sentiments que nous font éprouver la joie ou l'infortune d'un personnage réel ne se produisent en nous que par l'intermédiaire d'une image de cette joie ou de cette infortune…/… dans l'appareil de nos émotions, l'image étant le seul élément essentiel…/… Un être réel, si profondément que nous sympathisions avec lui, pour une grande part est perçu par nos sens…/…

L’autor hi retorna vers el final del capítol, quan es planteja les qualitats d’escriptor que pot tenir, quan s’esforça per recordar imatges que, sense saber ben bé per què, l’han impactat, l’han trasbalsat.

Alors je ne m'occupais plus de cette chose inconnue qui s'enveloppait d'une forme ou d'un parfum, bien tranquille puisque je la ramenais à la maison, protégée par le revêtement d'images sous lesquelles je la trouverais vivante, comme les poissons que les jours où on m'avait laissé aller à la pêche, je rapportais dans mon panier couverts par une couche d'herbe qui préservait leur fraîcheur.

diumenge, 6 de desembre del 2015

20-D L'independentisme desmobilitzat?


Article publicat a Tribuna.cat

Estic llegint l’article d’en David Fernández que sembla albirar una mica d’esperança pel que fa a desencallar aquesta paràlisi absurda i irresponsable en què ens trobem des de fa més de 2 mesos. Malgrat aquesta petita dosi d’optimisme, suposant que arribi a bon terme, això no es produirà abans del 27 de desembre, tres mesos després de les eleccions, i amb un nou Congrés espanyol sorgit de les eleccions del 20-N.

No és, però, sobre aquest article que voldria opinar, sinó sobre el nou escenari polític que se’ns obrirà a partir de la matinada d’aquest dijous a divendres, que és quan s’inicia la cursa electoral cap a les eleccions espanyoles al Congrés dels Diputats i al Senat. La situació del procés d’independència, amb article o sense, fa que aquestes eleccions tinguin una importància extraordinària per al propi procés .

Com afronta el moviment independentista aquestes eleccions?

Tot sembla indicar, malgrat les paraules d’en David, que el 20-D Catalunya continuarà sense govern i en una situació política, en una situació econòmica insegura i inestable. El que és més greu encara, amb l’enorme dubte que molts ens plantegem: ¿en l’escenari actual és desitjable que s’acabi arribant a un acord de darrera hora, únicament forçat pels esdeveniments i per la incertesa d’unes noves eleccions?

David Fernández diu en el seu article:  “potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret”. Crec que Junts pel Sí hauria d’afegir-hi: “i un pacte entre formacions que garanteixi l’estabilitat parlamentària”. Si no, l’acord forçat de darrera hora i amb un company de legislatura com la CUP, després del que hem pogut veure en aquests darrers dos mesos, no garanteix de cap manera ni un govern fort ni molt menys l’estabilitat política, social i econòmica indispensable per afrontar el procés de transició cap al nou Estat independent. Una legislatura en què precisarem d’una fèrria unitat i lleialtat per tal de poder resistir i respondre de manera activa, políticament, però també des de la societat civil, les agressions múltiples i dures que vindran des de l’Estat espanyol.

Les eleccions del 20-D arriben en el moment de més desunió del moviment independentista. Més enllà del trencament entre la CUP i Junts pel Sí, els dos principals actors d’aquesta darrera candidatura, ERC i CDC, han decidit tornar a imposar el vell i conegut partidisme del “cadascú per la seva banda”. Més enllà de la pugna electoral que això significa, el resultat final és que un dels dos guanyarà i l’altre perdrà i el que tant va costar, que els dos partits apleguessin forces per guanyar la independència, quedarà reduït a un no res i la desunió estarà més que servida. Segons quins siguin els resultats, es pot afegir un nou problema per formar govern i un nou element de divisió.

Anar separats a les eleccions, segons pronostiquen algunes enquestes, farà perdre també representació independentista a Madrid. Si trespoléssim els resultats del 27-S de Junts pel Sí al 20-N, la coalició podria obtenir fins a 23 diputats. Anant per separat, pot representar una pèrdua d’entre 4 i 5 diputats. A més, la no participació de la CUP pot fer que una bona part del vot cupaire vagi a parar a “En comú podem” i potenciar aquesta candidatura (no oblidem que la revolució passa per sobre de la independència i més si aquesta la defensen CDC o ERC).

El perill és, encara, més gran perquè Ciudadanos o En Comú Podem estan en condicions de guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya. I pitjor encara: el vot independentista representat per ERC i Democràcia i llibertat  no obtindria més del 36% dels vots.

Arribem, doncs, a aquestes properes eleccions amb una forta divisió interna que afecta al país i als partits independentistes. Però que afecta també a l’ANC, l’organització que durant aquests darrers anys ha estat al capdavant i liderant el procés d’independència. L’Assemblea travessa per uns moments complicats i difícils en què el silenci i la inhibició poden ser molt perjudicials, per al procés i per a la mateixa Assemblea.  

La solució només pot passar per la mobilització de l’independentisme i del vot independentista.

En primer lloc, urgeix un pacte entre ERC i Democràcia i llibertat que expliciti clarament què és el que van a fer a Madrid i que ho faran junts, sense fissures de cap tipus. D’aquesta manera visualitzarem la unitat que no s’ha aconseguit formant una sola candidatura.

En segon lloc, potser abans de res, cal exigir a l’ANC un posicionament clar, responsable i conseqüent davant de la paràlisi institucional i de les properes eleccions espanyoles. Des de la concentració del passat 22 de novembre es llençava un ultimàtum a les forces polítiques i els donava 5 dies com a termini per aconseguir un acord. No pot ser que, ara, una setmana després, l’única resposta de l’ANC sigui: “l’escenari que desitgem i pel qual treballem és el de l’acord i la formació d’un govern fort i estable.” A més, torna a repetir l’error del 27-S i, amb l’argument de la transversalitat, s’inhibeix una vegada més davant de les eleccions espanyoles.

Aquesta no és l’ANC que volem i que necessitem. Centenars de milers de ciutadans confien únicament en l’Assemblea. Necessitem l’ANC de sempre, la que ha sabut liderar el procés des del 2012, l’ANC combativa, l’ANC disposada a tot, l’ANC que té com a únic objectiu la independència. L’ANC que és capaç de mobilitzar l’independentisme.

És urgent, és indispensable, que recobrem la il·lusió i el convenciment. És imprescindible que l’independentisme es mobilitzi per poder guanyar de nou, i en el seu terreny, el terreny espanyol, unes altres eleccions. 

dissabte, 5 de desembre del 2015

La memòria, el record, la vida (Marcel Proust 6. L'Església)


Dos móns. Dos costats. Swan, la casa, l’església, la família, Combray, Méséglise, Gourmantes.

El personatge de Swann representa l’estrany que irromp en un món arrelat als seus costums i a les seves tradicions. Un món elitista, clos en ell mateix. Un món representat pels dos timbres de la mansió: el que serveix per als de casa i el dels estranys:

…nous entendions au bout du jardin, non pas le grelot profus et criard qui arrosait, qui étourdissait au passage de son bruit ferrugineux, intarissable et glacé, toute personne de la maison qui le déclenchait en entrant " sans sonner", mais le double tintement timide, ovale et doré de la clochette pour les étrangers…

Un món que es reforça a través de la idea de les castes hindús:

…mais aussi à ce que les bourgeois d'alors se faisaient de la société une idée un peu hindoue et la considéraient comme composée de castes fermées où chacun, dès sa naissance, se trouvait placé dans le rang qu'occupaient ses parents, et d'où rien, à moins des hasards d'une carrière exceptionnelle ou d'un mariage inespéré, ne pouvait vous tirer pour vous faire pénétrer dans une caste supérieure…/… Ma grand-tante au contraire interpréta cette nouvelle dans un sens défavorable à Swann: quelqu'un qui choisissait ses fréquentations en dehors de la caste où il était né, en dehors de sa "classe" sociale, subissait à ses yeux un fâcheux déclassement.

Un Swann que coneixem mitjançant els epítets que l’acompanyen. El personatge el podrem veure des de diferents punts de vista, segons siguin els ulls de qui l’observa (notre personnalité sociale est une création de la pensée des autres). L’autor desenvolupa les metàfores aplicades a la percepció que es té de Swan. En el fons, una metàfora general sobre la concepció filosòfica de la vida. El món existeix en tant –i a través de- la percepció que en tenim:

Elles finissent par gonfler si parfaitement les joues, par suivre en une adhérence si exacte la ligne du nez, elles se mêlent si bien de nuancer la sonorité de la voix comme si celle-ci n'était qu'une transparente enveloppe, que chaque fois que nous voyons ce visage et que nous entendons cette voix, ce sont ces notions que nous retrouvons, que nous écoutons…/… et que j'ai l'impression de quitter une personne pour aller vers une autre qui en est distincte, quand, dans ma mémoire, du Swann que j'ai connu plus tard avec exactitude je passe à ce premier Swann - à ce premier Swann dans lequel je retrouve les erreurs charmantes de ma jeunesse, et qui d'ailleurs ressemble moins à l'autre qu'aux personnes que j'ai connues à la même époque comme s'il en était de notre vie ainsi que d'un musée où tous les portraits d'un même temps ont un air de famille, une même tonalité - à ce premier Swann rempli de loisir, parfumé par l'odeur du grand marronnier, des paniers de framboises et d'un brin d'estragon.

L’Église, escrit així, en majúscula, és un element simbòlic que ens és presentat com  una imatge col·lectiva, del centre, de l’element central de la vila. L’església fa de contrapès a la casa, el centre de la vida personal i familiar. Les imatges poètiques se succeeixen en la descripció de l’interior de l’església. Unes imatges suggerents i que ens fan retornar a l’episodi de la llanterna màgica:

Son vieux porche par lequel nous entrions, noir, grêlé comme une écumoire…/… Ses vitraux ne chatoyaient jamais tant que les jours où le soleil se montrait peu…/… l'un était rempli dans toute sa grandeur par un seul personnage pareil à un Roi de jeu de cartes, qui vivait là-haut, sous un dais architectural, entre ciel et terre…/… dans un autre une montagne de neige rose…/… et tous étaient si anciens qu'on voyait çà et là leur vieillesse argentée étinceler de la poussière des siècles…/… Il y en avait un qui était un haut compartiment divisé en une centaine de petits vitraux rectangulaires où dominait le bleu…/… mais soit qu'un rayon eût brillé, soit que mon regard en bougeant eût promené à travers la verrière tour à tour éteinte et rallumée, un mouvant et précieux incendie, l'instant d'après elle avait pris l'éclat changeant d'une traîne de paon, puis elle tremblait et ondulait en une pluie flamboyante et fantastique qui dégouttait du haut de la voûte sombre et rocheuse, le long des parois humides…/… un instant après les petits vitraux en losange avaient pris la transparence profonde, l'infrangible dureté de saphirs qui eussent été juxtaposés sur quelque immense pectoral…/…