dijous, 31 de gener de 2019

VÍDEO: Cent anys de la vaga de La Canadenca (Programa 125 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 125 de
4a temporada
Emès el dimecres 30 de gener de 2019

Joaquim Montclús és historiador, escriptor, periodista i activista cultural. Ha publicat més de 20 llibres, articles en revistes especialitzades i diverses biografies de personatges cabdals de la política i la història catalanes.

Col•labora habitualment en publicacions com ara Temps de Franja, El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Ara o La Manyana. Treballa en recerca a l’Institut d’Estudis Catalans i està escrivint una biografia de Carles Emili Montañés, una de les persones cabdals en el tema de La Canadenca.

A la Magda Gregori, amb respecte, admiració i, sobretot, estima ("Som-hi. Comencem!")



El Vull una resposta d’avui dijous, 31 de gener, serà un programa diferent.  El viuré envaït de tot un seguit de sensacions i sentiments, alguns difícils d’explicar. El viuré amb una certa tristor i amb molta enyorança. El viure, també, amb una certa alegria i esperança en el futur. Avui, serà el darrer Vull una resposta que presentarà Magda Gregori.

El novembre de 2012, emetíem el primer programa de Vull una resposta dedicat al tema de les pensions. No va ser gens fàcil configurar l’estructura definitiva del programa. Les primeres emissions les feia gairebé en solitari i fent tots els papers de l’auca, de director a presentador passant per la producció i els guions. Era evident i necessari que si volíem fer un programa interessant i digne calia comptar amb col·laboradors que aportessin la seva feina per llençar definitivament el programa.

Tot va començar a canviar per millorar a partir de la incorporació a l’equip de Josep Pedrol que en va assumir les feines de producció i coordinació... i del que calgués. El van seguir en Jaume Antoni Morell, la Xènia Serrat i la Núria Orriols, que s’hi van incorporar en les tasques de guió i presentació. També vam poder comptar durant una temporada amb l’assessorament d’en Jordi Daroca.

Finalment, crec que va ser el 3 de juliol de 2014, quan estàvem acabant la segona temporada del programa, que va arribar la Magda...  la Magda Gregori.
S’hi va incorporar com a redactora i va començar a presentar algun dels programes, ja fos amb mi mateix o amb la Núria Orriols. Recordo que, al principi, li tenia força respecte a les càmeres i no acabava d’atrevir-se a presentar un programa en solitari. Poc a poc, però, va anar apareixent la Magda que tots coneixem: decidida, forta, valenta, periodista de pedra picada, excel·lent professional... I fins ara...

Recordo sovint l’Antoni Morell, la Xènia Serrat, la Núria Orriols... Tots van col·laborar a consolidar el Vull una resposta. Tots, també, van haver de deixar-nos per seguir el seu camí, que auguro ple d’èxits, tant per la seva vàlua professional com humana.

La Magda és la persona amb qui hem compartit més temps el Vull una resposta: 5 temporades. Des del 2014 fins ara. Cada setmana ens hem retrobat als estudis d’ETV (amb en Josep Pedrol, amb en Xavi Portet). Cada setmana hem comentat i reviscut junts l’actualitat política del país. Hem caminat pelgatss amb l’evolució del procés independentista, de la revolució del somriure a la declaració d’independència, els empresonaments i la repressió. De les alegries i les esperances als moments de tristor i decepció. 
El treball que ha fet la Magda i la personalitat que ha sabut donar al Vull una resposta ens constarà molt de substituir. Tot serà diferent. La trobarem molt a faltar, com a professional, però, sobretot, i especialment per a mi, com a persona.

Vull remarcar un aspecte que cal tenir molt clar i que no fa més que augmentar aquesta vàlua personal de la Magda i de tots els que han treballat i treballen per fer cada setmana el Vull una resposta. El pressupost del programa és zero. L’equip del programa, des de sempre, del primer a l’últim, dediquem el nostre temps i la nostra feina al Vull una resposta de manera totalment voluntària, i només amb un interès: oferir un programa digne i de qualitat que ens permeti revisar cada setmana l’actualitat política del país i seguir l’evolució del procés independentista en tots els seus vessants.

Magda...  Sóc enyoradís de mena i em costarà molt acostumar-me a no retrobar-te cada setmana a ETV. Trobaré a faltar les teves introduccions al programa del dia, sempre d’actualitat, sempre clares, sempre lúcides... Les frases que, de tant en tant, hi afegies... El teu “Som-hi! Comencem!” ... Com vam mostrar davant les càmeres la manera de trencar els ous per fer una truita... La teva manera de fer i de ser. El teu feminisme, com quan en el programa del 8 de març de 2018 vas trobar la manera de reivindicar els drets de les dones, vas decidir fer vaga i no presentar el programa. Ho vas fer amb aquesta frase:

Com deixa Rosa Luxemburg, cal que treballem, també des dels mitjans de comunicació, "per un món on ser totalment iguals, humanament diferents i plenament lliures". Avui, les dones, ens aturem.
Et trobaré a faltar.... però estic content perquè sé que ja has començat a menjar-te el món i... que te l’acabaràs menjant del tot! Mirra de deixar-ne una mica per a la resta de mortals.

Molta sort, Magda. Sé que, en un moment o altre, ens retrobarem per aquests camins, de vegades coincidents, de les nostres particulars Ítaques. Ha estat un plaer compartir amb tu aquests 5 anys inoblidables. Cinc anys d’aprenentatge,  també per a mi.

Acabo amb un poema per a tu. Un poema molt antic, d’un poeta de l’antiga Pèrsia. Un poema que té 700 anys i que va compondre Yalāl ad-Dīn Muhammad Balkhi, més conegut com a Radi. Fes-li cas. Fes cas a  la saviesa oriental del principis del segle XIII

Balla, com si ningú no et mirés
Estima, com si mai no t’haguessin fet mal,
Canta, com si ningú no t’estigués escoltant
Treballa, com si no et fessin falta els diners,
Viu, com si el cel fos a la terra.

dimecres, 30 de gener de 2019

La Pau i Treva de Déu (3 i final. El moviment per la pau)


El moviment per la pau va assolir un gran èxit entre els anys 990 i 1020 i això va animar els estaments eclesiàstics a aprofundir i anar més lluny encara. Poc a poc, l’estabilització de la societat i de la nova classe dirigent, així com la proximitat de l’any 1000, van permetre a l’Església incrementar les seves exigències i va proposar a tots els fidels un ideal de purificació. Calia sofrir privacions tots junts per tal de lliurar-se de la còlera divina. En aquest context, el clergat demana als cavallers que s’abstinguin de fer allò que més els agrada: fer la guerra. Ja no es tracta de fer una pacte social, sinó de fer un pacte amb Déu que permeti allunyar el pecat del món mitjançant la penitència generalitzada. Aquest, segons alguns experts, és el sentit de la Treva de Déu.[1]
Per tal d’imposar la seva llei, els clergues van recórrer, d’una banda, a la fe dels fidels respecte dels sants i les relíquies (d’aquí que el jurament es realitzés sobre algun d’aquests objectes) i, de l’altra, a la por i a les amenaces de càstigs infernals i de la negació de la vida eterna.
Si ens fixem en el text del jurament de la pau, podem observar diferents aspectes remarcables de la societat feudal de l’època: a) el jurament reflecteix les intencions de reforma que ja s’albiraven a mitjan segle XI, ja que col·loca sota la Pau de Déu els béns dels eclesiàstics; b) el text confereix especial importància a la protecció dels ramats, i del seu pastor, i del bestiar en general, que deurien ser objecte especial de rapinya durant els segles X i XI; c) el jurament col·loca sota la Pau de Déu a tots els membres de la societat que no portaven armes i que, per tant, es trobaven desemparats davant la violència dels cavallers; d) podem observar com comença ja a estructurar-se l’esquema tradicional d’una societat dividida en tres estaments: els oratores, els bellatores i els laboratores. Els primers que cal protegir són els oratores ( “No atacaré al clérigo o al monje...”); després, als laboratores (“no asaltaré al campesino ni a la campesina...”) i, finalment, als mercaders i peregrins (“[...] a los guardias i a los mercaderes...”). [2] 
Alguns d’aquests preceptes es reproduiran més endavant en les regles fixades durant el Concili de Narbona de 1054. Concretament, els apartats citats figuren en els cànons XIV, XV, XVI, XIX  i XXIV. [3]
La Pau de Déu castigava amb l’excomunió l’incompliment o la transgressió de qualsevol dels actes tipificats en el jurament.
El document de la institució de la Treva de Déu del Concili de Narbona de 1054, incloïa tant cànons relatius a la Pau de Déu com a la Treva de Déu. Concretament, els cànons IX i X, a més dels abans ja esmentats, són exemples de la Pau de Déu, i els tres que recull el text que comentem (II, III, i IV) corresponen a exemples de la Treva de Déu.
En els cànons II i III, observem l’ampliació temporal que, amb el temps, va anar adquirint la treva. En un principi, la treva només durava des del dissabte fins al dilluns i el seu objectiu era la celebració de la festa dominical. Després es va ampliar aquest marge i així van reflectir-ho les disposicions del Concili de Narbona
El cànon II recorda la prohibició de la lluita entre cristians i reflecteix l’augment dels dies de treva que van des de la posta de sol del dimecres fins a la matinada del dilluns següent. Són quatre dies de treva a la setmana que signifiquen uns 192 dies a l’any. Incideix en el fet que la pau ja estava instituïda i que “alguns homes perversos” l’havien trencada. De fet, alguns bisbes, com va succeir a Bourges el 1038, van arribar fins i tot a assaltar  els castells d’aquells que havien infringit els pactes per tal d’obligar-los a respectar-los.[4]
El cànon III detalla les festivitats i cicles litúrgics en què calia guardar la treva. Totes aquestes celebracions augmentaven en 145 els dies de treva a l’any. Aquest cànon també ens permet obtenir una visió general de la vida en aquella època i de com estava marcada per la litúrgia.
El cànon IV reflecteix, d’una banda, el premi per a tots aquells que compleixin els cànons establerts (la vida eterna) i, de l’altra, el càstig per als infractors, que continua sent el de l’excomunió.[5]
Les assemblees de pau i treva col·laboren en l’establiment de la nova estructura social feudal. Obliguen els cavallers a controlar la violència i, per tant, els situa en un lloc i amb unes funcions determinades. En el nou ordre social que es configura, cadascú ha de conformar-se amb el paper que Déu li ha assignat: resar, lluitar o treballar. Un sistema trifuncional que, acompanyat dels principis de “desigualtat necessària”, va servir, entre altres coses, per justificar l’explotació senyorial.
BIBLIOGRAFIA
POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000. (Pàg. 11-49 i pàg. 74-84).
RIU, M. (coord,) Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975. (Pàg. 716-725).
FERRER, M. Teresa (coord.). Història medieval europea. (Mòduls didàctics). Barcelona: UOC, 1997.


[1] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 78.
[2] RIU, M. (coord,), Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975, pàg.  724
[3] Íd. Pàg. 721-724.
[4] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 78.
[5] RIU, M. (coord,), Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975, pàg. 718-719.

dimarts, 29 de gener de 2019

Cent anys de la vaga de La Canadenca (DAVANTAL del programa 125 de LA CLAU de la nostra història)


L’any 1911, Fred Stark Pearson fundava, a Toronto, El Canadà, l’empresa Barcelona Traction (Companyia Limitada de Tracció, Llum i Energia de Bacelona). El 1951 va ser liquidada per fallida després d’una conspiració de l’empresari Joan March. A causa del seu origen canadenc, l’empresa va ser coneguda popularment com La Canadenca i va arribar a controlar el 90% de la distribució elèctrica de Catalunya.

El febrer de 1919, anys convulsos, en plena efervescència del pistolerisme i amb el rerefons internacional de la Revolució Russsa, l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de La Canadenca, va voler acomiada  8 treballadors administratius de les seves oficines. Tots els treballadors del ram laboral de l’empresa van anar a la vaga convocat per la CNT, sindicat majoritari a Catalunya en aquell època i que, a partir del 5 de febrer, van paralitzar pràcticament la ciutat de Barcelona.

La resposta a la vaga va ser una dura repressió, la detenció de dirigents obrers i sindicals i la declaració de l’Estat de Guerra, que suposava la suspensió de les garanties constitucionals.

El 19 de març, Salvador Seguí (El Noi del Sucre) va arribar a un acord amb els representants patronals que preveia la readmissió dels treballadors acomiadats i la millora  en les condicions laborals. L’acord només va durar 4 dies, ja que els militars es van negar a alliberar els 79 vaguistes empresonats. Davant d’això, els sindicats van respondre amb la vaga general que es va estendre a tot Catalunya.

Finalment, el 3 d’abril de 1919 el govern central va aprovar l’establiment de la jornada màxima de vuit hores (una llarga reivindicació obrera). El governador civil de Barcelona i el cap de policia van presentar la dimissió, així com el cap de Govern, el comte de Romanones que va acabar provocant la caiguda de tot l’executiu. Al llarg de la primera setmana d’abril es va normalitzar tota la situació i els obrers van tornar als seus llocs de feina.

Enguany, es compleixen cent anys de la famosa vaga de La Canadenca que va representar la primera gran victòria obrera de la història de Catalunya.

dilluns, 28 de gener de 2019

Recordant Mary Oliver (1. "Tot el que sé per saber una mica del que ignoro")


No coneixia Mary Oliver, ni la persona ni l’obra poètica. Va ser Descartes que va dir “Donaria tot el que sé per la meitat del que ignoro”. I no sé si ho he somiat o no, però crec recordar que en algun moment del programa “la nit dels ignorants” s’havia parafrasejat Descartes tot dient: “Donaria tot el que sé per saber una mica del que ignoro.”

El cas és que he començat a conèixer la poeta americana uns dies després de la seva mort. Mary Oliver moria el 17 de gener d’enguany  a Florida, als Estats Units, a l'edat de 83 anys. He començat a llegir-la gràcies a l’article que va publicar Tina Vallès a Vilaweb el passat dia 24 de gener i que va titular “Hi ha el bosc”.

Si no l’heu llegit, llegiu-lo. Mentre ho feia pensava que aquelles ratlles eren poesia pura. Respiraven tendresa, amor, multitud de sensacions i sentiments com la presa de consciència de la pròpia realitat,  assumir les pròpies mancances i, sobretot, assumir les dificultats i les limitacions creixents de la vellesa i, malgrat tot, treure forces  d’on sigui per continuar la feina, continuar creant, continuar escrivint, continuar lluitant...

I les ratlles de Tina Vallès respiraven pura poesia perquè, com ens aclareix al final de l’article, “Un terç d’aquest article són versos de la poeta nord-americana Mary Oliver (en la traducció de Corina Oproae.”

Gràcies, doncs, a aquest article he començat a llegir Mary Oliver i m’agradarà compartir amb tots vosaltres alguns dels seus poemes.

Em complau dir-li

Senyor Mort, em plau dir-li, que hi ha
fissures en el seu llarg abric negre. Avui
Rumi (mort en 1273) va venir a visitar-me, i no per
primera vegada. És cert que no va parlar amb
la seva llengua sinó des de la memòria, i si
era alt o baix, ho desconec.
Però era tan real com l'arbre sota el qual
em trobava. Només perquè alguna cosa sigui físic
no vol dir que sigui el millor. Ell
em va oferir un poema o dos, i va començar a passejar.
Em vaig asseure una estona sentint-me satisfeta
i sentint també la satisfacció en l'arbre. No
es comparteix tot al món? I un
dels poemes contenia un arbre, així que 
per descomptat l'arbre es va sentir inclòs. així és
Rumi, capaç de desfer-se sense dificultat
del seu llarg abric negre, oh Senyor Mort.

Piulades a la fresca. L'11 de cada mes... febrer a l'Escala


El dilluns 11 de febrer tindré l’honor i el plaer de participar per tercera vegada en el sopar de Piulades a la fresca. La primera, si la memòria no em falla, va ser a Platja d’Aro, el 2014 i em van tornar a convidar el desembre de 2016 a Tàrrega. Dilluns serem a l’Escala, conjuntament amb en Germà Capdevila i la Neus Matamala.

A hores d’ara, crec que Piulades a la fresca són més que coneguts. Tot i així, per als que encara no els conegueu us en faig una breu introducció i aprofito per felicitar, una vegada més, a tota la colla que durant més de sis anys heu fet realitat aquestes trobades de l'11 de cada mes.

Després de la històrica manifestació de l'Onze de Setembre de 2012, un grup de persones van decidir mantenir la reivindicació del que en aquells moments començava a ser un clam: la independència de Catalunya. Van voler fer-ho amb el mateix ànim festiu, pacífic, plural, divers... i es van plantejar de recórrer l’11 de cada mes (a través d’un dinar o d’un sopar) els diferents municipis de Catalunya. La idea era convidar entitats i ciutadans,  experts, historiadors, periodistes, polítics, activistes...  per conèixer, presentar i debatre a l’entorn del procés d’independència de Catalunya. A més, aprofitar per visitar i conèixer millor el municipi que cada mes acull la trobada.  

Us convido, doncs, a venir l’’1 de febrer a l’Escala... i si no podeu, participeu en qualsevol de les trobades que, durant l’any 2019, tindran lloc l’11 de cada mes, Trobareu tota la informació aquí


VÍDEO: L'organització del territori (Programa núm. 29 de Catalunya segle XXI)

Segona temporada
 Emès el dissabte 26 de gener de 2019
Direcció. Jaume Marfany
Presentació: Aina Martín i Jaume Marfany
Producció: Maria Vidal, Guillem López 
Convidats:

Manel Larrosa, arquitecte urbanista

Guillem López, doctorand en Dret

Albert Nogueras, arquitecte

divendres, 25 de gener de 2019

L'organització del territori (DAVANTAL programa núm. 29 de Catalunya segle XXI)


Des del vessant de l’organització del territori, el primer gran repte que ha d’afrontar la Catalunya del segle XXI és que ha de respondre a la màxima utilitat i simplificació.  Caldrà, doncs, intentar construir una estructura simple i propera, de base en què han de tenir un paper important els municipis, que han de tenir la dimensió, estructura i funcionament adequat per atendre totes les necessitats habituals dels seus ciutadans. Probablement, caldrà que aquests municipis s’estructurin en altres àmbits administratius superiors, ja siguin agrupacions supramunicipals o metropolitanes, que resultin més eficients a l’hora d’oferir determinats serveis.

El nostre convidat d’avui (Manel Larrosa, arquitecte i urbanista) escrivia, fa un parell de mesos, un article que duia per títol “Les altres àrees metropolitanes de Barcelona”, en què presentava aquestes dades:

Catalunya és una gradació urbana des d’un centre dens fins a una perifèria poc poblada. Formem 947 municipis que són, sobretot, districtes electorals. Tenim 23 ajuntaments totalment viables en serveis, els més grans de 50.000 habitants, i 98 ajuntaments més entre 10.000 i 50.000 habitants, amb la possibilitat de gestionar la majoria de competències locals. Però en tenim 737 de menys de 5.000 habitants (i 89 més situats entre els 5.000 i els 10.000). El problema greu són aquests 737 (el 78% del conjunt), que s’haurien de recolzar en la seva comarca, mentre que els altres 89 (10%) ho haurien de fer només en part. Unes poques administracions comarcals resoldrien del tot el desequilibri entre àmbits electorals i de gestió (88% del municipis, una enorme majoria). 

El caràcter dels municipis es rebla amb el de les seves comarques. Tenim més de la meitat de les comarques (23 de 42) amb una mitjana de 27.000 habitants, que podrien ser com ajuntaments. Només 23 institucions resoldrien l’administració dels serveis més complexos en més de la meitat del país. D’altra banda, comptem amb 11 comarques entre els 100.000 i els 200.000 habitants: del Segrià al Gironès, els dos Empordà i Penedès, l’Anoia, el Bages, Osona, el Garraf i la Selva. A aquestes cal afegir-ne 8 més de situades a l’entorn de Barcelona i el Camp de Tarragona, amb cinc per damunt dels 400.000 habitants.

Amb aquestes dades imprescindibles, iniciem el programa d’avui en què parlarem de l’organització del territori al segle XXI.

VÍDEO: Per què continuo militant a ERC? Trasllat i judici presos polítics. Cinc candidatures independentistes a Barcelona? (Darrer programa de Vull una resposta)

SETENA TEMPORADA
  Emès el dijous 24 de gener de 2019

Presenta: Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Mar Torà, estudiant

Joan Puig, editor larepública.cat

Josep M. Vilajosana , catedràtic de Filosofia del dret a la UPF

El poeta i escriptor escocès Robert Stevenson va dir: Odio més el cinisme que el diable, o potser és que tots dos són la mateixa cosa.

‘Hackejar’ els cervells humans, avui dia, és una cosa tecnològicament més possible del que ho era ahir. Així s’expressava el ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell. Com a exemples, va posar les imatges de les càrregues policials de l’1-0, la majoria, afirmava, eren “fake-news”. Imatges, deia, del Xile de Pinochet o dels Mossos d’Esquadra carregant contra una manifestació de bombers. També va negar que, com a conseqüència d’aquestes càrregues, s’haguessin produït mil ferits a Catalunya. 

Els fets de setembre i octubre del 2017 ressonen encara amb força al cor i la ment dels catalans. Ahir, l’Audiència de Barcelona va ordenar reobrir la investigació sobre el setge de la policia espanyola a la seu de la CUP el 20 de setembre de 2017. Avui, el Govern de la Generalitat ha presentat una denúncia contra la policia espanyola per les detencions de la setmana passada de batlles de la CUP i de membres del CDR i en la sessió del Parlament d’ahir, per aquests fets, el president Torra va demanar la compareixença al Parlament i la dimissió de la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera.

Mentrestant, Joaquim Forn ha confirmat que es presentarà a les eleccions municipals a Barcelona del mes de maig. En aquests moments, doncs, existeix la possibilitat que fins a cinc candidatures de signe independentista optin a l’alcaldia de la capital de Catalunya. Cinc que podrien ser sis si la Crida decideix presenta el seu propi candidat o candidata.

I encara més temes... Ahir, la seguretat de la Fira de Madrid va intentar prohibir a la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, Mònica Oltra que parlés en valència amb un company. A Barcelona, a l’assemblea de taxistes, els que van intentar parlar en català van ser increpats i fins i tot insultats per una part dels seus companys.

Fets com aquests evidencien la necessitat d’un debat en profunditat sobre la situació social de la llengua catalana, però també sobre la seva marginació i degradació. Un debat que sembla espantar, angoixar i que fa molta nosa a una bona part del món polític independentista. Les conseqüències de no afrontar aquest debat les patim dia a dia. En paraules de Vicent Partal: “mentre discutim sobre el demà perfecte que volem fabricar, avui ens trobem cedint i cedint i cedint.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Comencem!

dijous, 24 de gener de 2019

VÍDEO: El dia que Barcelona va morir (Programa 124 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 124 de
4a temporada

Emès el dimecres 23 de gener de 2019

Convidats 

Enric Calpena és periodista i professor de Comunicació a la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Especialitzat en divulgació històrica, ha dirigit i fet el guió de nombrosos documentals històrics per a la televisió. Des de fa més d'una dècada també dirigeix programes radiofònics sobre aquesta temàtica i n'escriu articles. 

Després de la seva primera incursió en el món de la ficció amb Memòria de sang (2014) i l'obra divulgativa Barcelona, una biografia (2015), l'autor torna a la novel•la amb El dia que Barcelona va morir. 

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 23 de gener de 2019

El dia que Barcelona va morir (DAVANTAL del programa núm. 124 de LA CLAU de la nostra història)


El 5 de maig de 985, Almansor va sortir de Còrdoba camí cap a Barcelona per la costa mediterrània. Fins llavors, no s’havien fet incursions al comtat de Barcelona perquè es creia que rebria el suport del Regne de França o l'imperi Bizantí, però en el moment que Almansor va comprovar que Lotari I de França no els ajudaria es va decidir a atacar-los.

Sembla ser que l’assalt a Barcelona  va anar precedit per una batalla on Borrell II seria derrotat en la batalla de Rovirans o Matabous[4] i davant la imminència de l'atac a la ciutat, el comte va publicar un ban d'expedició pública perquè els cavallers anessin a socórrer Barcelona.

L’1 de juliol de 985, Alamansor es va situar davant dels murs de Barcelona i van iniciar un setge impossible de resistir. El dia 6, Almansor va entrar a la ciutat a sang i a foc. Aquell 6 de juliol va ser el dia en què "Barcelona va morir."

Les muralles de Barcelona eren gairebé inexpugnables. Només s’havia aconseguit creuar-les dues vegades abans en la història i després de mesos de setge. Almansor ho va aconseguir en només sis o set dies. Com va ser possible? Les fonts andalusines asseguren que Almansor ho va fer gràcies a la força i a la seva habilitat militar. El nostre convidat d’avui apunta a una altra possibilitat: algú va obrir la porta. ¿Una traïció o un suborn?

Avui, a LA CLAU de la nostra història, parlarem del setge i saqueig de Barcelona a finals del segle X..

Ens acompanya Enric Calpena, autor del llibre “El dia que Barcelona va morir”: Un llibre basat en la incursió d’Almansor i saqueig de Barcelona, però que també ens descriu tota mena d’intrigues. Realment algú va obrir les portes de la ciutat a les tropes andalusines? Per què només va ser devastada la part que tocava a mar, on hi havia els magatzems, però no la més rica, on hi havia els palaus? També podrem saber com es vestien els barcelonins, què menjaven, com es relacionaven, quins noms es posaven o quin paper tenien les dones de la noblesa que, en paraules del mateix Calpena, “discutien el que deien els homes en públic, i les dones dels bisbes o els ardiaques [el celibat encara no era obligatori entre els sacerdots] no eren mudes sinó que tenien veu. Hi havia dones molt poderoses i vivien la sexualitat de manera més oberta que a partir del segle XII”.

dimarts, 22 de gener de 2019

ANC: feblesa, motí, crisi, partidista, discrepàncies intestines, desenfocada...


No volies caldo? Aquí en tens dues (o tres) tasses...

Després dels titulars de dissabte i diumenge del diari Nació Digital, força conegut per la seva adscripció política, el diari hi torna, ara en forma d’article del seu redactor en cap Joan Serra. El periodista ens explica per què l’ANC ja no és el que havia estat, ens diu que ha perdut el rumb, la transversalitat  i que s’ha tornat partidista i, agafeu-vos fort!, ha format un quart espai independentista amb Demòcrates i Solidaritat!!!!

El redactor en cap de Nació Digital ha descobert que, per entendre millor la complexitat del moment polític i comprendre els errors i també les indecisions de partits i entitats... només cal analitzar l’Assemblea...

I tot seguit, s’hi posa...  L’ANC, (com moltes de les meves fotografies) s’ha desenfocat perquè està desgastada per les discrepàncies” intestines” (el periodista fa demostració dels seus coneixements lingüístics fent servir aquest sinònim d’internes, cosa que jo mai faria). Sobre el tema de les lluites internes i les "crisis" de l’Assemblea us remeto al meu article anterior. Set anys, ja cansen una mica per continuar parlant sobre aquest tema.

L’ANC, escriu, és feble. Es constata en les bases independentistes (quines?) i en les “patacades que rep el “bon periodisme” (aquest qualificatiu és meu) el  que escriu el que no agrada llegir.”  És cert que l’Assemblea es va equivocar, per exemple, en la convocatòria per commemorar l’1-0. Ara bé, tant l’11-S com en les convocatòries posteriors i les campanyes que s’han presentat no acabo de veure aquesta feblesa. En tot cas, és cert que les bases de l’ANC, com la majoria de l’independentisme  vivim moments de confusió  per la manca de direcció, lideratge i estratègia polítiques, però prop de 50.000 associats i més de 80.000 simpatitzants, així com les directrius de presidència i del SN, no són indicadors de cap feblesa. I avui, precisament, ens arriba la notícia que en els darrers mesos l’ANC ha crescut en 6.600 associats més.... Deu tractar-se d’una mala salut de ferro.

L’anàlisi del periodista continua amb la reproducció de les tesis i l’estratègia que tots hem sentit una o altra vegada en boca de dirigents d’ERC.  La coneguda estratègia de, primer de tot, ampliar la base. En paraules de Marta Rovira (març de 2018): ‘Hem de ser-ne molts més per guanyar-nos una república’. Totalment lícit i honrat que cadascú defensi el que cregui millor per al país, ara bé, no titllem de feble, confús, desenfocat... el que no pensa igual i manté una altre estratègia.

Argumenta que l’ANC “defensa la unilateralitat amb més unilateralitat”. Veiem, doncs, què diu exactament el pla estratègic que va aprovar l’Assemblea el mes d’octubre de 2018:

L’ANC, identifica només 3 escenaris que ens portarien a la independència efectiva: Referèndum pactat amb l’Estat espanyol a resultes d’una negociació directa bilateral; referèndum pactat amb l’Estat espanyol forçat per algun organisme internacional i la via unilateral.
En referència a l’escenari de referèndum pactat forçat per algun organisme internacional, el considera poc probable atesos els fets d’octubre, però sí que creu que hi ha un llindar màxim de vulneració de drets o inestabilitat econòmica que podria fer que aquest escenari es produís. Per tant, l’Assemblea considera la via unilateral com l’escenari més probable i l’únic que depèn de nosaltres i ens permet ser proactius.
De fet, és exactament el mateix que sempre ha defensat i ha format part dels diferents fulls de ruta de l’Assemblea; començant per la seva Declaració Fundacional de l’any 2012. En el punt tercer dels seus ojectius fundacionals deia:

Formar una majoria al Parlament de Catalunya que encomani al Govern de la Generalitat la convocatòria d’un plebiscit d’autodeterminació nacional sota garanties internacionals, i, si el poble català s’hi pronuncia favorablement, o bé si l’Estat espanyol no permetia el lliure exercici d’aquest dret, que proclami la independència nacional i constitueixi l’Estat català sobirà.
Continuem llegint... Arribo a un fragment que posa els ulls com a taronges... i em quedo esmaperdut i garratibat ... El periodista afirma que, davant el desenfocament , feblesa i el partidisme de l’ANC, “no és estrany, doncs, que avui sigui Òmnium qui estiri del carro, també quan es tracta de mostrar capacitat organitzativa  . (!!!!???) Valoro en el que val la feina que ha fet i fa Òmnium, però amb tots els meus respectes.... em quedo amb la boca oberta i sense paraules.

L’anàlisi el condueix a escriure que l’ANC “mai no s’ha pogut desempallegar de la pressió dels partits” Em torno a remetre al meu escrit anterior...  I per “demostrar-ho” manipula el sentit d’una carta als associats, que ja va manipular en el seu moment i van escampar Sergi Sol i els seus acòlits.

El 15 de desembre de 2017, els socis i sòcies de l’Assemblea vam rebre un correu en què, entre altres coses, s’hi deia:

Atès que el president i el Govern legítim de Catalunya no ha acabat la seva legislatura ni ha dimitit voluntàriament, després del 21-D l’ANC reconeixerà únicament el president legítim sorgit de les urnes del 27S de 2015 i el Govern que aquest designi. En altres paraules, només reconeixerà aquell Govern format per forces independentistes, obert al suport d’altres candidatures que facin costat al projecte d’implementar la República Catalana. Només d’aquesta manera s’anul•larà l’acció il•legítima i il•legal que l’article 155 ha produït a les institucions catalanes.
Manipular aquest comunicat i titllar-lo de partidista, com si s’estigués demanant el vot per a la llista de Junts per Catalunya, és digne d’aprenents de Maquiavel. El que va dir l’ANC crec que era el sentir majoritari de la gent independentista, inclosos la majoria de votants de la llista d’ERC. En cap moment es deia a qui s’havia de votar, sinó que es deixava ben clar que el que es demanava era la restitució del Govern legítim. O no era això el que volíem?
I així arribem al final de l’article. El periodista ens aconsella i ens diu que encara som a temps d’agafar el bon camí:

L'ANC encara té marge de maniobra per trobar el rumb; s'ha guanyat credibilitat en anys de feina incansable. Però l'entitat ha de comprendre que l'independentisme potser no necessita ser més pur, necessita ser més ampli. 
Gràcies pels amables consells... De fet, l’independentisme si alguna cosa ha estat és impur... força impur...

Potser, només potser, si cadascú fa la feina que li pertoca i la fa bé, amb decisió i coratge, amb estratègia i direcció política, potser, només potser, arribarem, no només a ser més, sinó a ser un Estat independent.

Deixeu, doncs, que l’Assemblea faci la seva feina. La saben (sabem) fer.

dilluns, 21 de gener de 2019

Què és "això" de la Crida? (La Crida, més que una esperança)


Tot parlant amb amics i companys, sovint em pregunten (em pregunteu) què em sembla "això" de la Crida. 

Ja fa temps, un grup de companys i companyes, la majoria dels quals vam ser els iniciadors del que uns anys després va ser l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), juntament amb altres persones provinents d'altres entitats o organitzacions polítiques amb qui havíem anat coincidint en els darrers anys, ens vam aplegar per tal de constituir un grup d'opinió i propositiu respecte del projecte que ens va unir: la independència de Catalunya. Ens anomenem Exigents i el nostre objectiu és el de recuperar el debat, les idees, les propostes, per dibuixar, entre tots, com ha de ser el país del futur, la Catalunya del futur. 

Periòdicament, publiquem articles col·lectius, habitualment al diari ARA. Avui mateix hi podeu trobar el titulat La Crida, més que una esperança, que em permeto reproduir més avall. Espero que la lectura d'aquestes ratlles escrites col·lectivament (al final de tot trobareu el llistat de redactors-signants) us serveixi per veure quina és la nostra visió sobre "això de la Crida".

La Crida, més que una esperança 

En deu anys el mapa polític del nostre país ha canviat radicalment, i tot indica que és un procés sense aturador. Sembla així a primer cop d’ull, però no pas si ens ho mirem amb un mínim de rigor. Fins fa set anys, tant aquí com a Espanya s’havien mantingut dos grans blocs -dreta i esquerra- i només podem parlar de moviments interns dins de cada bloc, amb un paper determinant de l’abstenció com a variable. 

A Espanya l’aparició més o menys recent de Cs i de Podem ha trasbalsat el panorama, però només ha modificat el repartiment dins de cada bloc. A Catalunya la situació és més complexa, amb set partits que se situen respecte a un doble eix, el nacional i el social. El fet nacional explica tant el transvasament de vots entre partits teòricament situats en blocs diferents en l’eix social -dreta i esquerra- com l’existència d’un espai frontissa (en l’eix nacional). Alguns partits intenten aprofitar aquesta preeminència de l’eix nacional o lluitar-hi reafirmant la seva condició més d’esquerres o titllant de dretes els seus oponents dins el mateix bloc nacional. 

En ple segle XXI, però, molts ciutadans ens neguem a ser considerats simples votants que es pugui encasellar exclusivament dins un dels quatre espais que genera el doble eix. Votem en funció de paràmetres diversos, en què els dos eixos tenen un paper destacat, però també tenim en compte altres factors, com la relació cada cop més directa entre el projecte nacional i el progrés social, la credibilitat i la coherència dels polítics que ens demanen el vot o si les eleccions són municipals, catalanes, espanyoles o europees. 

Els darrers anys han anat sorgint nous conceptes com l’aprofundiment democràtic, la nova política, l’empoderament ciutadà... però, de moment, encara no ha sorgit cap organització política que sàpiga articular una proposta innovadora, sòlida i engrescadora. En aquesta situació, acabem votant propostes políticament tradicionals, però cada cop hi ha més gent que se sent òrfena. A Espanya se segueix votant en funció dels blocs dreta o esquerra, i a Catalunya, sobretot, en funció del bloc nacional, clarament dominant els darrers anys. 

Dins del bloc independentista/republicà, molta gent va prenent consciència de la necessitat de canviar l’actual sistema socioeconòmic. Uns encara ho veuen factible des de la reforma -des de dins- i d’altres des de la ruptura -des de dins i des de fora-, però tots estan d’acord en la necessitat de disposar d’un estat propi com a condició necessària per tirar endavant el seu projecte polític. 

En aquest mateix bloc, primer Junts pel Sí i després Junts per Catalunya van representar l’esperança de fer el salt definitiu que reclamava molta gent. Els interessos partidistes -i les misèries humanes d’una part significativa dels seus dirigents- van frustrar el primer intent i sembla que els partits -des de dins i des de fora- fan tot el que poden per frustrar el segon. Potser és necessari que s’acabi de posar en evidència qui posa per davant el país i la seva gent i qui no. Cada cop hi ha més veus que, per seguir endavant, diuen que potser no tenim altre camí que tocar fons i fer neteja de les velles maneres de fer i dels líders, nous o no tan nous, que les representen. 

La Crida Nacional per la República és el tercer intent i pot ser el bo. Ho serà si respon realment a les necessitats i voluntats del grup social clarament majoritari a Catalunya, integrat per gent molt diversa, formada, madura, capacitada per decidir sobre el seu futur i, sobretot, amb voluntat de participar activament en la presa de decisions i en la gestió dels afers col·lectius, dels assumptes públics. Un grup social que va molt més enllà dels votants de Junts per Catalunya. Aquesta gent difícilment permetrà que la Crida sigui la reproducció més o menys ben maquillada dels partits que malden per ocupar aquest gran espai polític. Potser no ho podrà aconseguir d’entrada, però no li queda més remei que aconseguir-ho. 

Les dues ponències inicials de la Crida deixen molts temes oberts o per resoldre i, per tant, la feina que queda per fer és molta. A Manresa, en l’acte de presentació, es va respirar un esperit nou i potent, es va palpar un ambient engrescador. És a les mans dels més de 15.000 fundadors que aquell esperit, aquelles ganes, es tradueixin en unes propostes innovadores que ens dotin de l’eina principal que, juntament amb algunes de les organitzacions de la societat civil, el Consell de la República, les institucions autonòmiques i els ajuntaments sorgits de les properes eleccions, permeti canalitzar políticament la gran força que ha demostrat la gent d’aquest país per construir la República de baix a dalt, al servei de tots els ciutadans de Catalunya. 

No serà fàcil. S’haurà de seguir lluitant contra les inèrcies de sempre i haurem de començar per generar nous lideratges, noves formes de liderar i de fer política. Quasi tot està per fer i tot és possible, amb coratge, intel·ligència col·lectiva i determinació, i, sobretot, posant per davant els interessos col·lectius respecte dels partidistes i els particulars. 

Exigents.cat:  Alícia Casals, Ariadna Benet, Enric de Vilalta, Eudald Carbonell, Ignasi Faura, Jaume Marfany, Joan Carles Roca, Joan Contijoch, Joan Guarch, Jordi Manyà, Josep Ferrer, Josep Lluís Fernàndez, Pere Pugès, Joan Puig, Josep Viana, Miquel Strubell, Mireia Juanola, Pere Oriol Costa, Rosa Maria Quintana, Rosa Maria Dumenjó, Víctor Cucurull i Virgili Delgado.