divendres, 21 de febrer de 2020

VÍDEO: On és el Tsunami? Moviments electorals. Independentistes d'esquerra (Darrer programa de Vull una resposta)


Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Montserrat Rossell,  empresària
Adrià Alsina, periodista i politòleg
Joan Puig redactor de republica.cat
Jordi Roset, membre del SN de l'ANC

Davantal

Ja tenim data per la Taula de negociació entre els Governs català i espanyol. Serà el dimecres 26 de febrer. La part catalana ha enviat al president Sánchez la proposta de punts que portarà a la primera reunió de la Taula: Fixar un calendari de treball. Que hi hagi un mediador internacional. Que es reconeguin totes les parts en conflicte, incloent-hi els presos i els exiliats. >I, finalment, els punts claus de la negociació: el reconeixement i exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya i la fi de la repressió, l’amnistia i la reparació de les víctimes d’aquesta repressió.

Mentrestant, aquesta repressió continua i aquesta setmana s’han produït més de dues-centes citacions. 138 persones identificades a la Jonquera i 61 a Salt. Se’ls imputen càrrecs de desordres públics, danys i delicte contra la seguretat en el trànsit, per haver tallat la AP-7 l’11 i el 12 de novembre. Segons informa Alerta Solidària, durant aquests darrers sis mesos s’han obert més de sis-cents casos contra ciutadans que s’havien mobilitzat al carrer.

El 14 de gener Tsunami Democràtica va emetre el seu darrer comunicat on deia que continuava actiu, reflexiu i propositiu i  anunciava una ‘segona onada’ de protestes que, després de 5 setmanes no ha començat. La gent es pregunta el perquè d’aquesta desaparició del Tsunami que ve acompanyada d’una molt baixa intensitat pel que fa a les mobilitzacions, tant de l’ANC com dels CDR.

Aquest dissabte, es presentarà a l’Ateneu de Barcelona el manifest de suport al president Puigdemont, al conseller Antoni Comín, la consellera Clara Ponsatí, i al Consell per la República. Els promotors, independentistes d’esquerra, son persones procedents del que podríem anomenar “l’independentisme històric” que es presenten com “som gent d’ara que, en ple franquisme, vam militar en diferents partits i moviments polítics, socials, sindicals, culturals..., que van lluitar per la democràcia, per les llibertats individuals, col•lectives i nacionals del nostre poble.” I continuen dient que fan “una crida a la gent de les generacions que ens han seguit per, entre tots, definir una estratègia compartida per tot l’independentisme, que dibuixi el camí en aquesta segona etapa del procés d’independència.”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

dijous, 20 de febrer de 2020

VÍDEO: El conjunt monumental de Centcelles (Programa 165 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 164 de
5a temporada


Josep Anton Remolà, professor de la URV de Tarragona.  

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

M.M.Marçal, poeta? Joan Fuster, assagista? Montserrat Roig, narradora? (4. Us proposo un joc)



Us proposo, doncs, un joc… Una recerca -alimentada pel desig i l’apassionament i, per tant, no gaire objectiva-,  de trobar, o més que trobar, de sentir, de copsar, de viure, lligams entre les diferents singularitats creadores dels nostres tres escriptors. Sentir com la poesia, l’assaig o la narració són només la forma de què cada un dels nostres literats s’ha servit per AMB ella transmetre’ns aquesta encarnació d’ell mateix –d’ella mateixa- que és la seva obra.

Per estructurar el seu univers literari, M. Mercè Marçal va haver d’articular de nou l’imaginari femení. Va haver de buscar noves maneres de dir, modelar sentits diferents per a les paraules ja existents, buscar metàfores distintes… La bruixa, la lluna, la sal, l’arcàngel, el drac… Tot havia de ser reelaborat. Calia crear un nou univers simbòlic. En les seves pròpies paraules: dir el part com a experiència de dona, presentar el pare i la mare des d’una percepció de filla, que no és la mateixa que la del fill… modelar sentits diferents per a les paraules desgastades per la tradició.

Crec que Montserrat Roig fa una cosa similar en el conte“El cant de la joventut”.[1] El vocabulari, la riquesa semàntica que conté és extraordinària i manté una estreta relació –diria que de simbolisme poètic- amb el que l’escriptora ens vol comunicar.[2]

L’autora va escollir, com a entrada del conte, un poema de Josep Carner. Un poema que manté un estret paral·lelisme, una intensa relació amb alguna de les imatges poètiques de la narració. Veiem-ho:

Poema                                                           Narració

Ans que la nit final em sigui a punt,               La pols dansa abans de convertir-se en cendra
Al fatídic avui tombo la cara                           pensà, tot girant la cara cap a l’altre costat
Tan envilit, em sembla ja difunt                      No volia veure el raig de sol. No volia veure el                                                                         paravent.
I un nou esclat de fe m’anima encara            Costava de pujar-hi, no hi havia aire,                                                                                         panteixava.
I torno, cor batent, a la llum clara,                 Ja no tenia el cor als peus, només al cervell.
Per galeries del record profund.                    Recordar. Recordar una paraula. Si no,                                                                                     moriria 
Potser –en el nostre apassionament- també podríem arribar a detectar-hi aforismes amagats, com aquells que a Fuster li encantava d’ocultar entre línies.

-Com hem passat la nit?
-Si m’ho pregunta a mi, li diré que encara no m’he mort. Ara, vostè, no sé pas com l’ha passada…És que li ho he de dir, jo?

-I si resulta que em vull morir?
-Ja saps que aquí no deixem morir ningú…

Aforismes amagats escampats al llarg de la seva obra:[3]  

Referint-se a la mort del marit de la princesa Carolina de Mònaco: 

Mireu per on, potser en aquest cas és millor ser la vídua d’aquest paleta que acaba de caure de la bastida. Les vídues pobres no tenen malalties dignes de la nostra consideració.

En relació a la poca afició dels adolescents per la lectura:

Hauríem de prohibir llegir. Aleshores, els adolescents, que viuen amb passió l’edat de la transgressió, buscarien amb delit els llibres i els llegirien d’amagat.

El tema de la mort d’un ésser humà a mans d’un altre ésser humà:

Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té.

L’obra poètica de M. Mercè Marçal –començant per les seves divises- és un camp abonat per veure-hi aforismes:

Drap de la pols, escombra, espolsadors…surt el guerrer vers el camp de batalla.

Hi havia una vegada, quan la lluna tenia llum pròpia…

La poesia no és sinó el mirall que em fa retornar un i altre cop a aquest escenari.

I, -per què no?- fins i tot podem trobar poesia en el microassaig que són els aforismes de Joan Fuster. Perquè, en paraules seves, “comptat i debatut, l’assaig literari no és més que una modalitat –probablement supèrflua- de l’assaig de què el poeta parlava[4]. I és causa d’esperar: una temptativa, un intent, una provatura.”

“Puix parla en català… vegem què ha dit.” El decasíl·lab és igualment correcte, i el contingut, més raonable.

A mode de conclusió

Segurament podríem estar trobant més punts de coincidència –i també d’originalitat- entre els tres escriptors. I entre els més importants, un de tant evident com la llengua. Aquesta eina meravellosa que en mans dels nostres escriptors va esdevenir El clar camí, el pregon idioma/un alfabet fosforescent de pedres,/un alfabet sempre amb la clau al pany,/el net destí, la sendera de llum, sempre, a la nit, il·luminat, enterc,/un bell futur, una augusta contrada.[5]

A mode de conclusió, voldria acabar amb un text de Maria Mercè Marçal. Un fragment d’un parlament que la nostra poeta va fer a París l’any 1990. Ens parla de la poesia…era el seu mitjà expressiu. Caldria, però, en un joc de paraules final, llegir-hi, amb els ulls del sentiment, també assaig o narració… veure-hi també, amb la mirada del cor, l’ànima literària de Montserrat Roig o de Joan Fuster:

Per a mi, la poesia és una mena de mirall que reflecteix una lluita interior entre aquest ésser entrebancant, colonitzat, mut o parlant a penes una llengua abolida, que em clava al passat, i l’impuls que m’allibera d’aquesta escena closa, moltes voltes, mitjançant la paraula. Dansa d’ombres i de màscares que els mots re-presenten, interpreten o juguen, quasi sense entreactes. I sense treva.



[1] Roig, Montserrat. El cant de la joventut. Edicions 62. Barcelona, 1998.
[2] Si us interessa... Vegeu l’annex.
[3] Roig, Montserrat. Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert, 1990-1991. Edicions 62. Barcelona, 1992.
[4] S’està referint al vers d’Ausiàs March: Car tot assaig és esperar.
[5] Estellés, Vicent Andrés. M’aclame a tu.

dilluns, 17 de febrer de 2020

La vil·la romana de Centcelles (DAVANTAL del programa 165 de LA CLAU de la nostra història)



Avui tenim una CLAU de la nostra història especial. Ens trobem a Constantí, a 6 Km de Tarragona, a la vil·la romana de Centcelles, un esplèndid conjunt arquitectònic que ens trasllada al final de l’època romana al nostre país.

La vil·la romana de Centcelles comprèn les restes d’una antiga vil·la rural del segle I A.C. S’hi conserva fonamentalment l’àrea termal i un magnífic mausoleu del segle IV, l’element més important de tot el conjunt. La importància de l'edifici rau en aquesta estança principal de la vil·la, un espai que durant molt anys s'ha pensat que fou habilitat, a mitjan segle IV, com a mausoleu. La seva cúpula presenta un revestiment de mosaic amb escenes de cacera, representacions de l'Antic i del Nou Testament, de les quatre estacions i de personatges entronitzats.

L'edifici és una obra declarada bé cultural d'interès nacional i és un dels  monuments romans conservats més importants dels Països Catalans i de la península Ibèrica.

Hi ha diferents interpretacions, tant cronològiques com funcionals, sobre l’edifici de Centcelles. Tot i això, Centcelles encara amaga molts enigmes per resoldre i continua sent objecte d’estudi de molts especialistes. Quan es va construir? Per a què? Quin és el veritable significat del mosaic? Qui hi va residir?

Avui en parlarem aquí, a la vil·la de Centcelles amb Josep Anton Remolà, professor de la URV de Tarragona. 


diumenge, 16 de febrer de 2020

M.M.Marçal, poeta? Joan Fuster, assagista? Montserrat Roig, narradora? (3. Singularitats... compartides?)



Fuster… assaig?

A fi de comptes, la poesia és un joc de mots. (Joan Fuster).

Que Fuster era un entusiasta del llenguatge poètic és cosa sabuda per tothom. Aforismes com: “Poesia és l’art  de dir bellament les coses… Hauríem de rectificar la definició: poesia és l’art –o la virtut- de dir exactament les coses…Exactament” ; o aquest altre: “Només en la poesia descobreix el llenguatge totes les seves possibilitats. La poesia esprem tots els sucs del llenguatge.”; ens ho fan evident.

L’aforisme fusterià –pensament interior, síntesi, metàfora, subjectivitat- és potser la forma d’expressió que més s’acosta a la poesia. El protagonisme del jo literari com a exaltació de la identitat individual, la gran part de confidència, de confessió íntima que el mateix gènere comporta, l’explorament interior previ que exigeix – l’assagista, Ulisses del seu jo [1]- són alguns dels punts que situen ambdós gèneres en un nivell dotat d’un cert paral·lelisme literari.

Montserrat Roig… narrativa?

En l’obra narrativa de Montserrat Roig, malgrat gaudir d’un lligam unitari, s’hi poden establir bàsicament dos cicles. El que han vingut a denominar-se com a “Cicle del temps” (que correspondria a la seva primera època narrativa) i el “Cicle del so” (on s’integraria la seva darrera producció literària).

Si en el primer cicle hi podríem veure reflectit un procés de recuperació del passat -de les veus del passat i de les veus silenciades- sempre a través de la mirada femenina, d’una certa cadència femenina a l’hora de narrar, en el segon, hi podem copsar una nova línia narrativa, de caire molt més poètica i simbòlica que l’anterior i molt més acostada, doncs, al llenguatge expressiu que defineix el gènere de la poesia.

 Necessito cada vegada més aquesta força dels poetes, perquè em fa redescobrir el valor i el so de les paraules. (Montserrat Roig).




[1] Salvador, Vicent. L’estratègia del centaure. Edicions del Bullent. València, 1994.

divendres, 14 de febrer de 2020

M.M.Marçal, poeta? Joan Fuster, assagista? Montserrat Roig, narradora? (2. L'obra, l'autor, el lector...)




M.M. Marçal se serveix del llenguatge poètic per mostrar-nos la seva concepció, conscientment militant, de la literatura. I, més que mostrar-nos la seva visió, vol comunicar-nos una nova manera de ser al món, una manera pròpiament femenina. 

La poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa… 

“Dir-se a si mateixa”, però dir, també, amb mirada de dona, amb una mirada femenina individual que es fa extensiva a totes les dones. Una mirada global dins de la seva pròpia singularitat. Els temes estan sempre relacionats amb la identitat femenina i el seu entorn: l’amor, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat, la rebel·lió… I els mots que utilitza són l’eina que articula la seva pròpia visió del món. La seva singularitat creadora radica precisament en el fet d’ésser, en  la seva obra, ella mateixa.  

L’apropiació de les paraules dels altres és també un treball creatiu. La preocupació no és l’autoria, sinó l’empremta, les petges que altres discursos, altres paraules, altres estils han deixat en un mateix. (Joan Fuster).

L’escriptor durà a terme una relectura, que serà alhora una reinterpretació dels textos que conformen la tradició a la qual s’inscriu i amb la qual dialoga… una mena de traducció a la contemporaneïtat. (Montserrat Roig).

Estic convençuda que només revisant els textos de les escriptores que ens han precedit amb una mirada altra podem desemmascarar i revelar tot allò que resta fora dels paradigmes crítiques pretesament neutres… Fer les preguntes adients al passat… (M. Mercè Marçal).

I per tal que l’escriptor o l’escriptora s’encarnin de manera perfecta en l’obra caldrà emprar el mot insubstituïble, el mot únic i singular per aconseguir l’expressió i la comunicació perfectes. Cadascú, doncs, haurà de confeccionar-se el seu vocabulari singular, bastir-se les formes apropiades construïdes amb els noms més escaients al seu projecte literari. És aquesta la tasca –per a Fuster- no finida mai de l’artista i de l’escriptor.

Cada home que expressa afaiçona el seu llenguatge per tal qu respongui ajustadament, a l’impuls que ha d’encarnar-s’hi. D’això se’n diu estil. (Joan Fuster).

Per tal de dir-se ella mateixa i anomenar les coses des de la seva situació en el món, l’escriptora ha de forjar-se un discurs, no només un lèxic, sinó rescatar moltes paraules de les connotacions habituals i marcar-les amb un altre punt de vista. (M. Mercè Marçal).

Un expressió verbal realment individual…. Heus aquí el somni de l’escriptora. (Montserrat Roig).

El procés es clou en si mateix 

En l’obra s’expressa l’artista. En l’obra s’encarna l’escriptor o l’escriptora.

Aquest procés d’encarnació no és complet, però, fins que intervé el tercer element imprescindible en aquest acte comunicatiu: el lector. Perquè, cal no oblidar-ho i Fuster s’encarrega de recordar-nos-ho en un dels seus aforismes: “La primera obligació d’un escriptor és fer-se llegir.” És llavors, i només llavors, quan podrem dir que allò que l’escriptor pretenia en iniciar la seva obra ha arribat al final d’un camí.

Només d’un camí, però, perquè el fenomen de l’encarnació literària continua endavant:

L’obra té una entitat autònoma, però alhora manté arrels en l’home de què procedeix i en l’home que, en assumir-la, torna a donar-li vida actual. (Joan Fuster).

La veritable encarnació es produirà en l’acte de lectura (Joan Fuster).

Intersubjectivitat femenina… interacció discursiva entre dones que parlen, que escriuen literatura…La dona que malda per dir-se ella mateixa amb mots plens d’un simbolisme diferent que s’haurà de nodrir en unes altres paraules de dona. (M. Mercè Marçal).

De la subjectivitat (idees, pensament) a l’objectivitat (llibre) per tornar de nou, a través dels lectors, a la subjectivitat. (Montserrat Roig).

dijous, 13 de febrer de 2020

M.M.Marçal, poeta? Joan Fuster, assagista? Montserrat Roig, narradora? (1. Les baules que els uneixen)


Maria Mercè Marçal, poeta… Joan Fuster, assagista… Montserrat Roig, narradora…

Dues dones que, de manera conscient, van impregnar la seva literatura d’una concepció militant, d’una nova manera de ser i de veure el món, pròpiament femenina. Un home, sorneguer, irònic, lúcid, tremendament lúcid… Un “homenot”,  com diria Pla.

La poeta que agraïa al tèrbol atzur tres dons… La narradora que quan escrivia ho feia perquè li donava la gana… L’assagista que ens deia: Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses…

La narradora, la poeta, l’assagista… Tan… diferents?

La singularitat creadora

Les obres literàries, la poesia, no només són paraules: a través d’aquestes paraules es fa una obra d’elaboració de l’experiència, de construcció del sentit de les accions, d’articulació d’una visió del món, d’afaiçonament de la memòria. El pany de la realitat que cada autora, o autor, focalitza, selecciona per ser dit i salvat de l’oblit… (Maria Mercè Marçal)

L’escriptura és, per a mi, testimoni d’existència, memòria personal i col·lectiva compartida. M’interessa focalitzar internament les històries en les dones-personatge que, d’aquesta manera, assenyalen el gènere com a eix central del meu cosmos narratiu. (Montserrat Roig).

La fórmula que Charles du Bos aplica al misteri de l’obra literària, al fenomen creador, extensible a totes les formes d’art: L’encarnació. Jo crec, però, que en l’obra no s’encarna només una  emoció, ni tampoc una experiència, sinó una cosa més segura i constant, més profunda que, pel seu compte, pot abraçar emocions i experiències: tot l’home. En l’obra s’expressa, es comunica, es diu tot l’home junt. L’home sencer. (Joan Fuster).

L’ésser humà que escriu –l’escriptor, l’escriptora- reflecteix en la seva obra sentiments, idees, pensaments, experiències, però ho fa a través d’una única i singular visió. La seva vida –en majúscules- s’aboca dins l’obra, de tal manera que són indestriables l’una de l’altra. Una vida que és un cúmul d’experiències, d’emocions i de sentiments. Sí. Però que és quelcom més que tot això. Una vida és també el bagatge cultural, el bagatge de coneixements, el bagatge ideològic que cada persona arrosega amb ella i que, una vegada passat pel filtre únic, pel filtre individual, pel filtre singular que cada ésser representa, brolla novament en forma de paraules, reverteix de nou a través de l’obra escrita. Vida i obra formen, d’aquesta manera, una amalgama única que confereix al poema, a la narració o a l’assaig un caràcter d’autèntica originalitat.

Aquesta idea d’una visió personal, única, original, aquesta singularitat creadora és una de les baules d’aquesta cadena invisible que uneix l’obra de Fuster, Roig i Marçal. Quan en un dels seus assaigs, Fuster argumenta que l’artista només es comunica dient coses i que, en dir coses, diu, no només allò que és seu -pròpiament seu-, sinó que està dient el que altres ja han dit, no fa més que incidir en la importància d’aquest bagatge global –històric, cultural, social- que anteriorment hem comentat.

“El que altres ja han dit…” Sí, però passat per aquest sedàs imperceptible del que Fuster anomenava “personalíssim”: la visió simbòlica o realista; irònica, sorneguera o burlesca; sensible, emocionada o apassionada; allunyada, pròxima o militant. Percebre el món i transmetre’n una visió pròpiament femenina o masculina. Comunicar-se amb la poesia, amb la narració, amb l’assaig, amb…

L’artista és en l’obra. No només es comunica mitjançant l’obra. (Joan Fuster).

A través dels mots, i dels mots escrits, és a dir, més o menys perdurables, s’articula una veu pròpia que es pregunta als altres per a ésser reconeguda. (M.Mercè Marçal).

El “com”, el nom de les coses… però també existeix el “què”, el sentit. (Montserrat Roig).

L’artista, els nostres escriptors, doncs, experimenten de manera contínua aquest fenomen de l’encarnació de què ens parlava Fuster: la presència directa de l’home –de la dona- en la seva obra. Una encarnació que es troba en el fons de l’expressió, en el fons de l’obra, perquè l’aparença exterior que aquesta pugui adoptar és només una qüestió d’estil i de forma. Cadascú buscarà aquella forma en què es trobi més còmode, més a gust. Aquella en què les seves qualitats individuals li permetin d’expressar-se, de comunicar-se millor.  Una forma AMB la qual aconseguir la màxima encarnació individual i que Fuster anomenava “la cara sensible de l’originalitat estètica”.

VÍDEO: 1640...La Guerra dels Segadors (Programa 164 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 164 de
5a temporada

Antoni Simon és historiador, professor universitari i catedràtic del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Ha seguit diverses línies d’investigació, com la demografia històrica, a la qual dedicà nombrosos articles i llibres. S'ha ocupat també de l'estudi de la història social i la història política i institucional centrant-se, especialment, en la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 12 de febrer de 2020

El germà de Catul: amor, mort, record...


Tu, germà, morint-te has trencat la meva alegria;
Tota la casa amb tu ara ha baixat al sepulcre,[1]

Amor, mort, record… Els grans temes de la poesia es reflecteixen en els versos de Jordi Cornudella. L’amarga experiència de la mort viscuda de ben a prop desvetlla en el poeta una reflexió, una mena de diàleg íntim entre ell i la seva germana desapareguda. Del poemari, em captiven especialment els poemes que ens parlen –com el poeta de Verona, Gai Valeri Catul- de l’amor fraternal i, a través d’ell, de tot allò que l’envolta: el record de la infantesa, la vida quotidiana, el paisatge comú, la gent, l’alegria, el goig, la bellesa de la vida…també la mort. Sobretot he gaudit, doncs, amb els poemes recollits sota el títol de El germà de Catul i, també els que s’hi interrelacionen directament i que es troben aplegats sota el nom de Els dos adéus de desembre.

La forma amb què el poeta sap transmetre’ns el dolor que pateix per la mort propera és, senzillament, emocionant. Retrata fidelment la soledat de la mort, una soledat que es fa extensiva a tots els que pateixen la pèrdua de l’ésser estimat. El paisatge, l’entorn, ja no és el mateix i la natura més propera trasllueix també els sentiments del jo poètic. Els records flueixen, imparables, a la ment. Són records de temps viscuts en companyia, la que ara precisament li manca. Alegria, però tristesa; joia, però dolor; vida, però mort.

El viatge amb tren empeny el poeta a una reflexió interior, a un diàleg amb la germana morta, a una confessió lírica plena de referències clàssiques. Una fusió de l’avui amb la història, la mitologia i la poesia llatina. Davant nostra desfilen, entre altres, referències del món llatí com: el riu de l’oblit, el rei de Tessàlia o el cavaller romà, ric i ostentós, blanc preferit del Catul satiritzant. Un Catul que trobem com a referent en aquests primers poemes de Cornudella.

Emoció i reflexió: la mort propera 

Dos dates. Dos moments. Mort i comiat. El poeta ens transmet l’emoció, la perplexitat davant el dolor que li provoca el suïcidi de la seva germana. La reflexió íntima, el monòleg interior que aboca i perboca records i nostàlgia. Aenigmate… L’enigma de la mort, amb el seu coltell, destrossa el cor amb una ferida que res no pot esborrar. El paisatge de la soledat de la mort perfectament retratat en els versos de Cornudella: el rastre d’un adéu… palplantats a la riba dels calfreds. El trasbals del jo poètic, no es pot veure alleujat per les paraules, les paraules de vidre que intenten cobrir l’espai buit provocat per la mort. El record en forma de paisatge és erm, desolat, amarg. Tot és hivern, tot és buidor. El mar, abans ple de vida, jeu inert. El vent, en el seu llarg camí fins a la mar, troba un espai mancat d’existència. Amb la mort, tot sembla també finir, com la infantesa, desapareguda avui amb la germana, companya de jocs i anhels. Tot agonitza.

La mort propera és la més dura de les morts. El poeta, com en una continuació de la reflexió iniciada, ens narra un viatge amb tren. Un viatge, metàfora de la vida, que té una estació de sortida i una d’arribada, un viatge que no fem sols, un viatge que compartim i experimentem. El poeta, però, en aquest viatge no és un ignorant, sap on va, d’on ve i el temps que durarà. Un temps que li cal aprofitar per continuar amb el seu procés reflexiu, buscant el consol i, potser, la resposta.

Mentre observa per la finestra el paisatge d’unes ciutats que han oblidat el mar, el jo poètic estableix un monóleg-diàleg amb la germana morta, un diàleg sense resposta aparent. Com un guaita de la vida, contempla el seu entorn i n’estableix una relació indirecta amb el món clàssic. El viatge per la vida, el viatge pel record, finalitza amb el retrobament, a través del mar que els va unir i que sempre els unirà, amb la germana estimada.

Represes i reescriptures

Com en un joc, el poeta refà alguns poemes clàssics. Un joc en què cal mantenir una cura especial i en l’exercici del qual el poeta ha de posseir, no només un ampli domini de la llengua, sinó també conèixer, amb profunditat pregona, els laberíntics camins de la poesia moderna i clàssica. En són la base del seu treball l’epigrama, la coneguda forma de poesia satírica que els romans empraren abastament, i el dístic, la clàssica estrofa de dos versos formada per un hexàmetre i un pentàmetre. El sonet també hi és present, amb força, almenys en quatre composicions.

Els temes del recull són diversos, com diversos són els autors reescrits. Trobem, a l’inici, l’al·legòric epigrama compost per uns versos que trasllueixen un objectiu: conquerir els favors sexuals d’una jove. La reflexió també hi és present, a través del monòleg interior que imita una imitació. El sonet d’amor que reflecteix la seducció del cos i dels plaers de la vida. També hi trobarem un poema al·legòric que encobreix la disputa per l’autenticitat d’un text, la fidel reproducció dels versos finals del poema LXV de Catul o el poema final en què l’autor retorna a l’evocació del record a través de la imatge i del paisatge.

A tall d’exemple, m’agradaria reproduir el fragment en què Cornudella reprodueix el poema de Catul citat anteriorment. Observem com, en la traducció de Catul, s’han emprat versos alexandrins, mentre que en el cas d'Abusos en honor de J.M. Micó. I. Plagis els versos emprats són decasíl·labs:

Jordi Cornudella

m’hagin lliscat de l’ànim, com la poma
tramesa d’amagat pel pretendent
d’entre la falda casta se li escorre
a la nena que sota el vestit lleu
la té guardada, però, pobrissona,
se n’ha distret i, quan la mare ve,
s’alça, i la fruita li cau i rodola
precipitada a una cursa rabent,
alhora que al seu rostre ple d’angoixa
tot ho confesa un enrojolament.



com la poma, regal del promès, enviat d’amagat
que rellisca caient del si de la casta donzella,
oblidant que la duia, la pobra, entre els plecs del vestit,
quan la mare ha arribat i ella s’aixeca, li cau.
Roda la poma per terra, seguint una cursa imparable,
i una vergonya culpable rau al seu rostre entristit.




[1] Fragment del vers LXVII de Catul (traducció de J.I. Ciruel i J. Juan) en què el poeta parla de la mort del seu germà.
[2] Catul. Traducció de J.I. Ciruelo i J. Juan

dimarts, 11 de febrer de 2020

1640, La Guerra dels Segadors (DAVANTAL del programa 164 de LA CLAU de la nostra història)


La historiografia ens diu que els Estats monàrquics absolutistes i el règim senyorial sobre el qual es basaven van provocar un conjunt de revoltes pageses que tingueren lloc a Europa al segle XVII. A Catalunya, es va generar un profund malestar  amb la presència de tropes franceses durant les guerres entre França i Espanya emmarcades en la Guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648). Les tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals al camp rural, actuant en determinats moments com un exèrcit d'ocupació.

Un altre dels detonants va ser la crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les seves pretensions fiscals per sufragar les guerres en què estava immersa.

El nostre convidat d’avui ha entrat a fons en tota la documentació institucional, memòries, diaris personals i correspondència que va circular entre Madrid, Barcelona i França. Assegura que “Tots els intents d’acord van fracassar”. La repressió, no el diàleg, va ser la resposta de Felip IV i Olivares a les queixes dels catalans.

La Guerra dels Segadors va ser una revolta social, una revolució política i l’inici d’una guerra de separació amb la monarquia espanyola. A partir del 10 de setembre del 1640, Catalunya va encunyar moneda pròpia, es van designar oficials per impartir justícia i administrar el territori, es va reclutar una milícia catalana i es van implantar i recaptar nous impostos.

El febrer del 1641 va morir enverinat Pau Claris, el president de la Generalitat durant la Guerra dels Segadors, que havia decidit aliar-se amb França per fer fora les tropes castellanes de Catalunya. Què va passar des del 10 de setembre de 1640? Com van ser les relacions i les pugnes entre Felip IV de Castella, el comte duc d’Olivares i les autoritats catalanes?

dissabte, 8 de febrer de 2020

VÍDEO: Eleccions: Majoria independentista o un nou tripartit? L'independentisme ras, la repressió que no ocupa portades (Darrer programa de Vull una resposta)

Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Olga Amargant,  advocada
Nuria Vilajeliu, organitzadora d'actes
Francesc Abad, analista polític
Alexànder Golovín, ponent de l'Ateneu

Davantal

Mentre continua el judici farsa contra el Major Trapero i la cúpula dels Mossos, l’anunci de la convocatòria d’eleccions avançades al Parlament de Catalunya ha engegat ja la maquinària electoral dels partits en una precampanya que, malgrat no saber quan durarà, es preveu que pot ser llarga.

El primer del que s’ha començat a parlar és dels possibles pactes postelectorals. Així, JxCat ha anunciat en veu baixa la possibilitat d’un tripartit d’esquerres i, com no podia ser d’altra manera, tant ERC com el PSC han negat categòricament aquesta possibilitat.

En parlarem avui a través de l’article “La veritable agenda i estratègia oculta del tripartit que volen.” Que ha publicat un dels nostres convidats al programa d’avui, Francesc Abad.

Tots els que ens movem de manera habituals per les xarxes estarem d’acord que els usuaris acabem construint-nos una mena de bombolla pròpia, un entorn, en certa manera còmode, entre persones o grups generalment afins a la nostra manera de veure les coses.

En un recent article, l’escriptora i arquitecta Marta Rojals trencava una llança a favor d’aquesta bombolla de les xarxes. D’aquesta, escrivia, “confortable parcel·la feta a mida on, per damunt de les punyalades, sempre hi ha un racó per al caliu entre l’independentisme ras, el que no té portades. Una repiulada o un post inesperat que ens recorda, al bus, al tren, a la feina, que en aquell moment hi ha gent com nosaltres desfilant per comissaries, casernes i jutjats locals. Que els podem donar suport si hi som a prop, donar-los calers si podem, o fer-los un ‘m’agrada’ en la distància, que és la manera de dir que estem amb vosaltres, companys, companyes, encara que no ens coneguem.”

“Allò que no s’anomena no existeix” deia l’intel·lectual i mestre de la literatura comparada George Steiner, mort aquesta setmana a l’edat de 90 anys.

En el Vull una resposta d’avui anomenarem i recordarem aquesta “gent com nosaltres” sovint desapareguda entre la boira de l’actualitat mediàtica dels grans mitjans de comunicació.

Ah! Avui també s’han trobat el president Sánchez i el president Torra....

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!