dimarts, 5 de gener de 2016

Les coincidències amb Pilar Rahola


PILAR RAHOLA és d'aquelles persones que et pot agradar o no, però que mai et deixa indiferent. És el que anomenaríem “una bèstia” periodística, una personalitat que ho arrossega tot, d’una eloqüència irresistible, imparable. Segurament, té tants seguidors com detractors i la pots arribar a considerar extraordinària, quan la seva opinió coincideix amb la teva, i nefasta quan s’oposa al que tu penses.

Avui, Rahola ha publicat un d’aquests demolidors articles seus que provoquen que la consideri una periodista extraordinària, perquè coincideix gairebé fil per randa amb la meva opinió i amb tot el que he estat defensant i argumentant durant els darrers mesos.  

Aquestes són les principals coincidències:

"[...] és hora de mirar enrere un moment per tal de fer autocrítica i tornar a mirar endavant ràpidament."

"El primer error es deriva dels mesos d’estira-i-arronsa pel 9-N, amb una imatge de desunió i desconfiança que gairebé ho engega tot a rodar"

"[...] el mateix espectacle de baralla silent entre CDC i ERC es va repetir a l’hora de fer la llista conjunta, llista que es va aconseguir tan in extremis que presentava fuites d’aigua arreu."

"D’aquí es deriva la desconfiança entre els líders, l’estranya andròmina de posar en Mas quart de la llista, amb l’inevitable i pertinent desgast, i l’error còsmic d’anar separats a les generals."

"Convergència va cometre dos errors com una catedral: no deixar el llast de Pujol molt abans que li esclatés a la cara i no trencar amb una Unió que treballava des de dins –i sota els focus– per destruir l’invent."

"I tots varen cometre el mateix error: el bonisme paternalista amb la CUP"

"Finalment, quan ja caminaven junts –amb crosses– els darrers tres mesos han estat un despropòsit que costarà d’explicar en els llibres d’història: proposta parlamentària de ruptura sense tenir govern, negociació erràtica amb la CUP, mercadeig amb la institució de la presidència, buit de relat –intel·ligentment ocupat pels cupaires– i absència total de l’ANC."

I acaba amb una frase compendi del que no em cansaré de repetir, que tot depèn de nosaltres, que sempre ha estat així, però a la qual Rahola afegeix una perífrasi d'obligació imprescindible:

"El futur és nostre, però l’hem de guanyar."

Podeu llegir l'article sencer aquí

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada