Feliç dia... i que sapiguem on volem anar!

Un nou Sant Jordi. Per a algunes bones persones, segon any lluny de casa. 

Per a tots els que, arreu del món, pateixen la repressió i la injustícia.

I també per a tots vosaltres....

Feliç dia a totes les princeses que volen muntar a cavall, que no esperen avorridament a ser salvades i que es mengen a queixalades la rosa de massapà! 

Feliç dia a tots els cavallers que saben més i volen més que tacar-se de sang, que són creatius i nobles amb sí mateixos i que es deixen salvar quan els fa falta! 

Feliç dia a tots els dracs que lluiten per trobar el seu lloc al món, que repten els prejudicis del seu entorn per a redescobrir-se i oferir tot el que duen dins! 

Feliç dia a totes les persones que gaudint de qui són i d’on vénen segueixen obertes a pensar –en gran i en veu alta- el lloc cap a on volen anar! 

Joana Raspall

Recordes com ens duien

aquelles mans les roses

de sant Jordi, la vella

claror d’abril? Plovia

a poc a poc. Nosaltres,

amb gran tedi, darrera

la finestra, miràvem,

potser malalts, la vida

del carrer. Aleshores

ella venia, sempre

olorosa, benigna,

amb les flors, i tancava

fora, lluny, la sofrença

del pobre drac, i deia

molt suaument els nostres

petits noms, i ens somreia.

Salvador Espriu

"El caminant i el mur"

Conversa amb Joana Raspall, escriptora, poeta i bilbiotecària (Sempre en el record)

 

Removent el bagul dels records televisius, he trobat aquest programa del maig de 2006.  A banda de comprovar que els anys passen (ai, las!), he pogut reviure la conversa que vaig tenir l'honor i el plaer de mantenir amb l'escriptora, poeta i bibliotecària Joana Raspall. 

Llavors, la Sra. Raspall devia tenir 93 anys i, com podreu veure, continuava tenint una personalitat i una ment extraordinària. Tinc un record meravellós d'aquella conversa, així que l'he penjada al YouTube i m'agradaria compartir-la amb tots vosaltres.

Avui en faig 67

Avui en faig 67.... 

Em sento bé... i em trobo bé (si no fos per...)

M'atreviria a dir-vos que m'apropo força a aquest estat utòpic que alguns anomenen felicitat.

Deia Jean Paul Sastre: "Felicitat no és fer el que un vol, sinó que és estimar allò que un fa"

I en Víctor Hugo afirmava: "La suprema felicitat de la vida és saber que ets estimat per tu mateix, per allò que ets o, més exactament, malgrat tu mateix i malgrat allò que ets."

Així que vull compartir amb vosaltres dos poemes, tot autodesitjant-me que avui sigui un bon dia.... i demà també!

El primer, de Raimon:

Una il·lusió de cant sempre viva

contra el segrest de tantes il·lusions.

Com una llum jove que s'insinua,

lenta claror primera d'un nou dia.

T'he sentit amb tots els meus sentits, vida,

i estime el camí que anem fent junts,

les mirades que hem posat sobre els arbres,

les llargues passejades del desig

i aquests cossos ferits de temps viscut,

de temps i contratemps, desajustats,

discutidors, discordants, orgullosos.

Tristos si un dels dos és trist. Contents

si un dels dos és content. Estimant.

Estimant.

Una il·lusió de cant sempre viva

contra el segrest de tantes il·lusions.

Com una llum jove que s'insinua,

lenta claror primera d'un nou dia.

T'he sentit amb tots els meus sentits, vida.

Vida.

Una il·lusió de cant sempre viva

lenta claror primera d'un nou dia.

D'un nou dia, d'un nou dia...

I el segon, de Joana Raspall

Respira fort, que l’aire és teu

i l’aire i tot et poden prendre.

Un cop ja l’hagis respirat

és carn com tu,

és alè teu que no es pot vendre.

Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!

On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.

La terra té per a tothom

camins oberts.

Fuig de qui vulgui entrebancar-te.

Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu

i el pensament ningú no el mana.

Si creus la teva veritat

llança-la al vent

i que s’arbori com la flama.

Parla ben clar, que el mot és teu!