“I som on som; més val
saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra...” I una vegada assentats,
ferms i dempeus, continuem la lluita fins a la victòria final.
D’aquest manera finalitzava el
meu darrer article. Crec, doncs, que per arribar a la victòria final, a la independència
real i a la consolidació de la República catalana, cal veure on som, saber-ho i
dir-ho.
Avui tenim 10 persones
empresonades i amb elles més de mig govern legítimament i democràticament escollit. I, ara per ara,
amb l’espasa de Damocles penjant amenaçadora sobre el president Puigdemont i la
resta de govern a l’exili.
Tristor, indignació, ràbia i impotència.
Aquest no era el camí que molts de nosaltres ens havíem traçat i que pensàvem
que hauríem d’afrontar després de la declaració d’independència. Què ha
provocat aquest canvi de guió? Quins poderosos condicionants han fet que tot es
desenvolupi de manera molt diferent a què esperàvem? Què ha provocat que hàgim
lliurat, sense cap mena de resistència ni de lluita, els líders de les nostres
entitats més actives i més de la meitat del govern democràticament escollit?
Sabíem que l’Estat era capaç
de tot i havíem previst que intentaria detenir i empresonar els nostres
dirigents. El guió marcat, però, ens deia que ho impediríem, que la nostra
feina, la de la gent, era aquesta: la mobilització permanent amb l’objectiu que
la República fes les seves primeres passes i, poc a poc i amb moltes
dificultats, anés imposant la seva legitimitat i legalitat davant del món.
El guió, però, va començar a
canviar el dia 10 d’octubre i, de manera definitiva, immediatament després de
la declaració d’independència.
Ara se’ns diu que les eleccions
il·legítimes del 21 de desembre han de ser la confirmació i validació de la
República. Potser caldrà acabar acceptant que és una de les poques sortides possibles.
Però, honradament, ¿algú creu que l’Estat espanyol acceptarà els resultats del
21-D si l’independentisme en torna a sortir vencedor? És més que probable que,
el 22 de desembre, ens trobem en el mateix punt que som ara, en una mena de
bucle sense sortida possible.
La gent, a més d’indignada, està
desconcertada. No hi ha un lideratge clar. Han aparegut noves sigles i l’ANC
sembla no poder anar més enllà de les clàssiques concentracions, crides i manifestos.
De nou, els partits van a la seva i l’ANC ha perdut aquella força que tenia d’entitat
que liderava el procés.
Aquest és el relat del “som on
som”. Que ningú vulgui veure en les línies anteriors cap mena de retret a
ningú, ni a les entitats, ni als partits, ni molt menys encara a les persones
que han estat capdavanteres en aquest procés. Seria, no només injust, sinó fins
i tot d'una immensa irresponsabilitat criticar aquelles persones que s’ho han jugat
tot i aquelles que ja han començat a perdre-ho.
Una vegada, però, “assentats
els peu en terra” cal afrontar i redreçar la situació. Hem d’anar a eleccions?
Les hem de boicotejar? És l’únic camí que ens queda?
Les eleccions del 21-D són
unes eleccions trampa. L’Estat i els partits unionistes hi jugaran fort i brut.
Són unes eleccions completament il·legítimes i no només perquè han estat
convocades de manera totalment antidemocràtica, sinó perquè el context en el
qual es donen està fora de les regles de joc en un Estat de Dret. Un context
repressiu, judicial, polític i policial amb un control absolut de la majoria de
mitjans de comunicació, amb imputats, multes i presos polítics. Un context més
propi d’una dictadura que no pas d’un estat europeu del segle XXI.
Si cal anar a aquestes
eleccions caldrà fer-ho d’una manera diferent. Una llista unitària i única de
la societat civil, amb els presos polítics i el President Puigdemont en els
primers llocs de la llista, que tingui com objectiu el retorn dels presos i el restabliment del Govern legítim de la
Generalitat i del Parlament en el mateix punt que van ser escombrats per l’aplicació
del 155. No és l'hora dels partits, és l'hora, de nou, de la unitat.
També és possible que una
llista d’aquestes característiques sigui il·legalitzada. Caldrà plantejar-se i
estar preparats per què fer si arriba el cas.
Caldrà, però, tornar al guió
de sempre. Serà ara, d’aquí a 30 dies o després del 21-D, però serà inevitable.
No esperem cap situació de diàleg amb l’Estat espanyol, ni ara, ni d’aquí a 30
dies, ni després del 21-D. No confiem en cap intervenció internacional. Si
arriba, ens ho facilitarà tot, però confiem només en allò que siguem capaços de
fer nosaltres mateixos.
Caldrà tornar al guió de
sempre. Aquell que ens deia que el Govern i el Parlament proclamarien la
República i nosaltres els donaríem suport i la defensaríem des del carrer. De
manera cívica, pacífica, democràtica, però rotunda i decidida.
Cal que la societat redreci la
situació. Hi ha moltes maneres perquè ho puguem fer mitjançant l’acció no
violenta; pacífica, però activa; cívica, però amb coratge i determinació. Hi ha
mil maneres perquè tothom pugui implicar-s’hi, però hem de ser del tot
conscients que ja no és l’hora ni de festes, ni només la de les típiques
concentracions ni manifestacions habituals que, segurament, caldrà anar fent,
però com a complement d’altres accions més directes que puguin capgirar la
situació actual.
És imprescindible que
reaccionem. La societat civil, amb l’ANC
al capdavant ,ha estat la capdavantera en tot aquest procés d’independència.
Cal que, de nou, una vegada més, ho torni a ser en aquesta fase de consolidació
de la República i del retorn a casa dels nostres presos polítics.
“Posem-nos dempeus una altra
vegada i Vía Fora! Que tot està per fer i tot és possible.”
Ens trobem al carrer!
